La Guerra dels Zaian fou un conflicte armat entre França i la Confederació Zaian de les tribus amazigues del Marroc, entre 1914 i 1921.
Marroc es va convertir en un protectorat francès en 1912, i el Resident-General Louis-Hubert Lyautey va buscar estendre la influència francesa cap a l'est, a través de les muntanyes de l'Atles Mitjà fins a l'Algèria francesa. Els zaians, liderats per Mouha ou Hammou Zayani, es van oposar a aquesta expansió.
La guerra va començar bé per als francesos, que ràpidament va prendre les ciutats clau de Taza i Khenifra. Tot i la pèrdua de la seva base en Khenifra, els zaians van infligir grans pèrdues als francesos, que van respondre mitjançant l'establiment de «grups mòbils», formacions armades combinades que barrejaven infanteria regular i irregular, cavalleria i artilleria en una sola força.
L'esclat de la Primera Guerra Mundial va resultar significativa, amb la retirada de tropes franceses per a lluitar a Europa, agreujat per la pèrdua de més de 600 francesos morts en la batalla d'El Herri. Lyautey va reorganitzar les seves forces disponibles en una «barricada viva», consistent en llocs avançats formats per les seves millors tropes que protegien el perímetre del territori francès, amb les tropes de menor qualitat situades les posicions de rereguarda. Durant els propers quatre anys els francesos va conservar la major part del seu territori, tot i la intel·ligència i el suport financer de les Potències Centrals que donaven a la Confederació Zaian, i les incursions i escaramusses contínues que reduïen les forces francesa .
Després de la signatura de l'armistici amb Alemanya al novembre de 1918, les moltes forces de tribus es van oposar a la dominació francesa. Els francesos va reprendre la seva ofensiva a la zona de Khenifra en 1920, establint una sèrie de fortins per a limitar la llibertat de moviment del zaians.
Es van obrir les negociacions amb els fills d'Hammou i es va persuadir a tres d'ells, juntament amb molts dels seus seguidors, a sotmetre's a la dominació francesa. Hi va haver una divisió dins de la Confederació Zaian, entre els que recolzaven als francesos i els que seguien oposant-se, fet que va portar a lluites internes i a la mort d'Hammou a la primavera de 1921.
Els francesos van iniciar un fort atac des de tres parts en l'Atles Mitjà, aconseguint pacificar la zona. Alguns membres de les tribus, liderats per Moha ou Said, van poder fugir a l'Alt Atles i van continuar una guerra de guerrilles contra els francesos fins ben entrada la dècada de 1930.
Antecedents
La signatura del Tractat de Fes en 1912 va establir un protectorat francès sobre el Marroc. El tractat s'havia incitat per la crisi d'Agadir de 1911, durant la qual es van enviar tropes franceses i espanyoles al Marroc per a sufocar una rebel·lió contra el sultà Abdelhafid. El nou protectorat francès va ser dirigit per un resident general, Louis-Hubert Lyautey, i va adoptar la forma de govern tradicional marroquí a través del sistema tribal.
miniatura|Aixecament d'Ahmed al-Hiba, 1912 Quan va prendre possessió del seu càrrec, Lyautey va reemplaçar Abdelhafid pel seu germà, Iussef ben Hassan. Les tribus es van ofendre per això i van proclamar el seu propi sultà, Ahmed al-Hiba, en Marràqueix i van fer captius a vuit europeus.
Lyautey va actuar ràpidament contra la revolta, enviant al general Charles Mangin amb 5.000 soldats per a reprendre la ciutat. Els homes de Mangin van tenir molt èxit; van rescatar als captius i van infligir moltes baixes entre les nombroses tropes de les tribus, perdent només 2 homes morts i 23 ferits. Al-Hiba va escapar cap a les muntanyes de l'Atles, amb un petit nombre dels seus seguidors i es va oposar al domini francès fins a la seva mort en 1919.
Una idea popular entre el poble francès era la de posseir una franja contínua de territori des de Tunísia fins a l'oceà Atlàntic, incloent l'expansió del «corredor de Taza» a l'interior del Marroc. Lyautey estava a favor d'això i advocava per l'ocupació francesa de les muntanyes del Atles Mitjà prop de Taza, a través de mitjans pacífics si fos possible.
A aquesta expansió francesa en l'Atles Mitjà es va oposar fermament la «poderosa trinitat amaziga» de Mouha ou Hammou Zayani, dirigent de la Confederació Zaian; Moha ou Said, líder de l'Aït Ouirra; i Ali Amhaouch, un líder religiós de la Darkawa, una variant de l'islam predominant en la regió. miniatura|esquerra|General Hubert Lyautey, 1908 Hammou comandava entre 4.000 i 4.200 tendes de campanya i dirigia als Zaians des de 1877, oposant-se als francesos des de l'inici de la seva participació al Marroc. Després de la destitució del sultà Abdelhafid, que estava casat amb la filla d'Hammou, va declarar una guerra santa contra els francesos i va intensificar els atacs contra les tribus que estaven a favor dels francesos (o «sotmeses») i contra combois militars.
Said era un home vell que mantenia una bona situació gràcies als membres de les tribus de la regió i anteriorment havia estat un caid (un governador local amb un poder gairebé absolut) per al govern marroquí, fins i tot servir en l'exèrcit del sultà Abdelaziz contra un pretendent a Taza en 1902. Tot i estar inicialment obert a les negociacions amb els francesos, la pressió dels caps favor de la guerra i la por a les burles de la seva tribu el va fer dissuadir.
Amhaouch era un home fort i influent, descrit per l'oficial i explorador francès René de Segonzac com un dels «grans líders espirituals del Marroc» i «la més poderosa personalitat religiosa del sud-est».
Els francesos van intentar persuadir als Zaians de sotmetre's des de 1913 amb poc èxit; la majoria de les tribus de la confederació van continuar oposant-se a la dominació francesa.
Els plans de Lyautey per a prendre Taza es van ampliar per a capturar Khenifra, la seu d'Hammou, aconsellat pel seu oficial polític, Maurici Le Glay, per a poder «acabar amb ell definitivament» i tallar el suport d'altres tribus als zaians. El lloc avançat francès proper a Kasbah Tadla havia estat atacat recentment per Said, i les posteriors negociacions de pau dirigides pel cap de la intel·ligència de Lyautey, el coronel Henri Simon, no van aconseguir gran cosa. Com a resultat, Mangin va autoritzar a dur a terme una incursió de represàlia al campament de Said a El Ksiba però, tot i haver infligir fortes baixes, es va veure obligat a retirar-amb la pèrdua de 60 morts, 150 ferits i molt equip abandonat.
En no tenir èxit amb els Zaians través de la negociació del maig de 1914, Lyautey va autoritzar els generals Paul Prosper Henrys de prendre el comandament de totes les tropes franceses a la zona i llançar un atac contra Taza i Khenifra. Henrys havia de capturar Taza en pocs dies utilitzant unitats extretes de les guarnicions a Fes, Meknes, Rabat i Marràqueix, i després havia de tornar la seva atenció a Khenifra.
La campanya de Khenifra Henrys va planificar el seu assalt a Khenifra per a començar el 10 de juny de 1914, amb l'enviament de tres columnes de tropes, amb un total de 14.000 homes amb equips de radiotelegrafia i recolzats per avions de reconeixement.Les rutes de les columnes franceses que van marxar a Khenifra|miniatura Una columna va sortir de Meknes sota el comandament del tinent coronel Henri Claudel, una altra de Rabat al comandament del tinent coronel Gaston Cros i la tercera de Kasbah Tadla al comandament del coronel Noël Garnier-Duplessix.
Henrys van prendre el comandament general, dirigint les forces des d'un vehicle blindat en la columna de Claudel Conscient que ell sabia poc del terreny i de la lleialtat de les tribus locals, Henrys va oferir condicions generoses a les tribus que es sotmetessin al govern francès: només haurien d'entregar els seus fusells de tir ràpid i tots els subministraments francesos capturats, i pagar un petit impost a canvi de protecció. També va reservar fons substancials per a subornar informants i a líders tribals.
Malgrat aquestes mesures, la columna de Claudel va ser atacada al mateix moment que deixava Meknes, tot i que era la més gran i pretenia ser una distracció. Les forces d'Hammou van atacar el seu campament durant les tres nits següents, infligint pèrdues d'almenys un oficial, 4 homes morts i 19 ferits, però sense atacar a les altres dues columnes. Claudel van llançar un contraatac el 10 de juny mentre que Hammou estava preparant un quart atac, escombrant als zaians a distància amb artilleria. L'endemà, van trobar poca resistència durant la seva marxa cap a Khenifra. Després de suportar alguns atacs de franctiradors en Teguet, la cavalleria de Claudel va creuar l'Oum er Rbia en El Bordj i va avançar fins als afores de Khenifra. La resta de la columna es va reunir amb ells el 12 de juny, lluitant contra els atacs dels zaians en el camí, i es van reunir-se amb les altres dues columnes. Totes les tropes es van dirigir cap a la ciutat buida de gent i amb la bandera francesa hissada. La columna va perdre a dos homes durant la marxa.miniatura|esquerra|Presoners zaians en la colònia de Khenifra (postal de 1914) Les columnes van experimentar durant aquell dia repetits atacs forts de tribus zaian, que van repel·lits a la tarda amb un cost del 5 homes morts i 1.000 ferits. Durant les nits del 14 i 15 de juny van haver nous atacs que van ser rebutjats per l'artilleria i foc de metralladora, il·luminant el camp de batalla amb reflectors. Després, Henrys va enviar dues columnes cap al sud fins a la fortalesa zaian d'Adersan per a cremar cases, demostrant les seves habilitats militars però sense provocar una confrontació decisiva amb les tribus, que van tornar a les tàctiques de guerra de guerrilles. En resposta, tots els mercats controlats pels francesos es van tancar als zaians, i els seus combois comercials van ser interceptats.
Henrys es van adonar d'una presència zaian a El Bordj, i al 30 de juny van enviar una columna per a atacar-los. Al sud d'El Bordj, els francesos van caure sota foc pesat de membres d'una tribu amb rifles moderns i van recórrer a càrregues amb baioneta per a aclarir el camí. La trobada va ser el primer combat important de Henrys amb el zaians, i les seves pèrdues van ser nombroses: 1 oficial i 16 homes morts i 2 oficials i 75 homes ferits. Els zaians també van patir moltes baixes; els francesos van comptar almenys 140 morts en el camp de batalla, i van considerar la batalla com una victòria Henrys va fer una pausa en la seva activitat per a recuperar-se, mentre que els zaians van intensificar els atacs contra els francesos. Només quatre dies després, 500 zaians van atacar a un comboi francès, que van ser rebutjats després de diverses hores de lluita i amb càrregues de baioneta. Les pèrdues franceses van ser novament significatives amb 1 oficial i 10 homes morts, i 30 homes ferits.
Els grups mòbils Degut a l'augment dels atacs a la zona de Khenifra, Henrys va establir tres grups mòbils formats per soldats, la majoria extrets de l'exèrcit d'Àfrica. Cada grup va ser dissenyat per a tenir una gran mobilitat i en general estaven formats per diversos batallons d'infanteria regular (tirailleurs algerians i senegalesos o tropes de la Legió Estrangera francesa), un esquadró de cavalleria (espahís algerians), unes quantes bateries d'artilleria (de campanya o de muntanya), una secció de metralladores Hotchkiss i un comboi de mules per al subministrament, sota la direcció general d'un oficial francès veterà. A més, cada grup mòbil tindria un o dos goums (grups informals de prop de 200 homes) de goumiers, tropes irregulars auxiliars tribals, sota la direcció d'un oficial de la intel·ligència francesa. Es van utilitzar els goums per a operacions d'espionatge i en zones de terreny difícil.