miniatura|Localització de la Rhodèsia del Sud. miniatura|Cecil Rhodes, fundador de Rhodèsia. La història de la Rhodèsia sota protectorat correspon al període durant el qual el Zimbàbue actual (llavors anomeneat Rhodèsia del Sud) era un protectorat britànic de 1895 fins a la independència del país l'any 1980.
Les primeres incursions portugueses al segle XVIe a l'Àfrica austral no van aconseguir l'establiment de zones de població europeu. Fins als descobriments de l'explorador britànic David Livingstone de les cascades Victòria l'any 1855 i a continuació amb les exploracions de Frederick Courtney Selous els anys 1870 que els Britànics començaren a interessar-se a aquesta part amagada de l'Àfrica. La Rhodèsia deu el seu nom i la seva existència política i geogràfica a l'ambiciós home de negocis britànic Cecil Rhodes.
Matabelelàndia alt=Dibuix en blanc i negre|miniatura|esquerra|El rei Lobengula; dibuix pòstum basat en un gravat contemporeni. Durant els anys 1810, un regne zulu centralitzat s'havia establert en la regió actual del KwaZulu-Natal a Sud-àfrica pel rei-guerrer Shaka. El 1823, l'un dels seus principals generals, Mzilikazi, caigut en desgràcia va fugir del regne pel nord-oest i s'hi havia instal·lat en la regió del Transvaal formant llavors un nou regne dels Ndébélés o Matabeles. En aquest període de caos i d'afrontaments anomenat Mfecane (« l'enfonsament»), els matabeles esdevingueren ràpidament la tribu dominant de la regió. El 1836, negociaren un tractat de pau amb Benjamin d'Urban, el governador britànic de la colònia del Cap però el mateix any, els voortrekkers bòers van arribar al territori durant el seu Gran Trek per fugir el domini britànic. Aquesta arribada va suposar el final del domini de Mzilikazi sobre el Transvaal i els matabeles foren obligats a emprendre una nova migració cap al nord l'any 1838. S'instal·laren al sud-oest de la conca del Zambeze i del Limpopo, en el que és des de llavors és anomenat Matabelàndia. miniatura|Frederick Courtney Selous, caçador i explorador. En aquest regne matabele de forta tradició militarista heretada de la cultura zulu, els homes seguien una educació espartana destinada a produir guerrers disciplinats. La institució militar dictava àmpliament la repartició de les responsabilitats administratives. El inkosi (rei) nomenava diversos izindunas (o indunas) encarregats dels afers militars i civils. Com els zulus, el grup de guerrers foren anomenats impi. Els xones, que ocupaven el nord-és de la Zambèsia des de segles abans l'arribada dels matabeles, eren més nombrosos però eren inferiors en l'aspecte militar i van quedar sotmesos als matabeles.
El 1853, dos tractats foren signats per Mzilikazi amb els bòers del Transvaal representats per Hendrik Potgieter i Andries Pretorius per posar final als freqüents afrontaments entre les dues comunitats. Després de la mort de Mzilikazi el 1868, el seu fill Lobengula va pujar al tron després d'una breu guerra de successió i va dirigir el seu regne des del seu kraal reial de Bulawayo. Obert a les empreses occidentals en el seu país, Lobengula adopta l'estil vestimentari occidental i concedeix concessions mineres i drets de caça als visitants blancs com Frederick Courtney Selous a canvi de diners, d'armes i de municions. Del fet de l'analfabetisme del rei, aquests documents els havien redactat anglesos i holandesos blancs que s'havien instal·lat en el seu kraal. Lobengula feia traduir i transcriure les seves paraules per un dels blancs i el text era traduït en sindebele per un altre. Quan el rei estava satisfet amb els termes del tractat, ho signava, hi posava el segell reial i el feia signar a continuació per diversos testimonis blancs dels quals almenys un redactava una aprovació de la proclamació.
Per raons desconegudes, l'actitud de Lobengula cap als estrangers va canviar completament al final dels anys 1870. Abandonà la seva roba occidental en favor de les vestimentes tradicionals amb pells de bèsties, deixa de sostenir les empreses comercials occidentals i comença a limitar els desplaçaments dels blancs en el seu país. A continuació de rumors segons els quals els territoris molt rics es trobarien al nord del Limpopo, els miners blancs començaren a anar a Matabelàndia per demanar a Lobengula de concedir-los concessions així com al Maxonalàndia. Fora de la concessió Tati la longitud de la frontera amb Betxuanalàndia, aquestes demandes no van aconseguir res o gairebé res.
Concessió Rudd miniatura|esquerra|Mapa del Matabeleland l'any 1887. En els anys 1880, la personalitat política i econòmica més influente d'Àfrica austral fou Cecil Rhodes. Aquest fill de pastor que havia abandonat Anglaterra per raons de salu, havia fet fortuna a Sud-àfrica després d'haver comprat les concessions mineres de Kimberley. Havia adquirit un domini quasi complet sobre el comerç mundial dels diamants amb l'ajuda d'associats com Charles Rudd, Alfred Beit i havia obtingut el suport financer de Nathan M. Rothschild. Elegit al parlament del Cap l'any 1881, Rhodes considerava l'annexió de territoris permetent de connectar el conjunt de les possessions africanes de l'Imperi britànic i de crear una connexió ferroviària des del Caire al nord al Cap al sud. Aquesta ambició tanmateix estava directament obstaculitzada per la presència de les repúbliques bòers i de les possessions matabeles al nord d'aquestes. El fet que la conca del Limpopo-Zambeze no hagués estat atribuït a una concreta esfera d'influència en el moment de la conferència de Berlín de 1884-1885 complicava encara més la situació. Els bòers, els alemanys i els portuguesos van manifestar llavors tots del seu interès per la regió, el que va irritar a Rhodes però igualment a Lobengula.
El 1887, des de la colònia del Cap, Rhodes comença a fer campanya per l'annexió del Matabelàndia i Maxonalàndia al Regne Unit fent pressió sobre diversos alts responsables colonials entre els quals l'alt comissari de Sud-àfrica, Hercules Robinson i Sidney Shippard, l'administrador britànic del territori del Betxuanaland. Foren no obstant els Bòers de la República sud-africana del Transvaal (ZAR) que foren els primers a obtenir èxits diplomàtics amb Lobengula. Enviat del president Paul Kruger, Pieter Grobler va signar un tractat de entre Matabelàndia i la república del Transvaal el juliol de 1887. En aplicació d'aquest tractat, dos representants de Lobengula van ser enviats a Pretoria per trobar-hi el president Kruger que en contraprestació havia d'enviar un cònsol a Matabelàndia. Alertat per aquest acostament diplomàtic que contrariava el expansionisme britànic, Cecil Rhodes va despatxar des de novembre 1887, a la cort de Lobengula, els seus propis representants amb la finalitat de desacreditar als bòers donant una lectura tendenciosa i errònia del tractat de pau signat per l'analfabet Lobengula. Entre aquests representants es trobava John Smith Moffat, un missioner que acabava de ser nomenat comissari adjunt de Betxuanalàndia. La seva missió era de convèncer el rei de ser més favorable als interessos britànics i d'oposar-se als boers. Malgrat la seva proximitat amb Moffat, Lobengula no el considera pas fora de tota sospita i vacil·la. Les negociacions de Moffat i les seves temptatives per persuadir el rei i els seus consellers que els bòers els enganyaven foren llargues i difícils de la mateixa manera que fou difícil fer-los admetre que les proposicions britàniques els eren més favorables. Durant les seves negociacions, Moffat avança que un tractat amb els Britànics renovaria l'acord signat per d'Urban i Mzilikazi en 1836. miniatura|Àfrica del Cap al Caire, segons Cecil Rhodes. L'11 de febrer de 1888, Lobengula accepta finalment l'acord britànic i fixa el seu segell en el tractat. El document proclama que els matabeles i els britànics estan en pau, que Lobengula negocia exclusivament amb els britànics i que el rei no vendrà o no cedirà cap part del Matabeleland o del Maxonaland. El document és tanmateix unilateral com comprova el govern de Whitehall i ningú dels izindunas no l'ha signat. El primer ministre Lord Salisbury conclou que el tractat Moffat reemplaça el de Grobler perquè aquest seria ultra vires i sense valor jurídic.
El març de 1888, Rhodes forma l'empresa De Beers Consolidated Mines controlant 90% de la producció mundial de diamants i anuncia que utilitzaria la companyia per ». A aquesta finalitat, s'assegura que l'acte de fidúcia de l'empresa autoritza activitats molt allunyades de l'extracció minera com la construcció de vies ferroviàries, les activitats bancàries, la capacitat d'annexar i la d'administrar territoris i a disposar de forces armades. La seva societat es troba llavors amb poders similars a aquells de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals antigament. Gràcies a De Beers i a Gold Fields of South Africa, la societat d'extracció aurífera que ha creat amb Charles Rudd, Rhodes té els mitjans financers de fer del seu somni d'un imperi africà una realitat. Té tanmateix encara necessitat d'una carta reial perquè pugui administrar territoris en nom del Regne Unit via una companyia amb carte i a aquesta finalitat, va haver de presentar a Whitehall una concessió, signada per un sobirà local, que li concedia drets de prospecció exclusius en els territoris que espera annexar. Rhodes i Beit van designar Charles Rudd per portar el grup dels negociadors britànics format per 9 persones entre els quals un traductor i un advocat. miniatura|esquerra|Charles Rudd. Nomenat cònsol a la cort de Lobengula l'abril de 1888 per Kruger, Pieter Grobler va presentar les seves cartes credencials a Lobengula el juliol de 1888. En el camí del retorn a Pretoria on va buscar la seva esposa, Grobler va caure en una embuscada i va morir en la riba britànica del riu Limpopo, per un grup de guerrers ngwatos del cap Khama III.Martin Meredith, Diamonds, Gold, and War: The British, the Boers, and the Making of South Africa, Ed. Public Affairs, 2007, p 213