miniatura|La representació de la deessa justícia mostra a la deessa equipada amb tres símbols del dret: l'espasa simbolitza el poder coercitiu de l'estat; la balança simbolitza l'equilibri entre els drets dels litigants; i la bena sobre els ulls representa la imparcialitat.|301x301px El dret és un ordre jurídic que s'expressa normativament (conjunt de normes) per regir una societat, regular-ne la conducta i resoldre'n els conflictes inspirats en els postulats de la justícia. L'estudi del concepte del dret el fa una branca anomenada filosofia del dret. La paraula dret deriva de la veu llatina "directum", que significa "el que està conforme a la regla, a la llei, a la norma", o com expressa Villoro Toranzo, "el que no es desvia ni a un costat ni cap altre."
Ara bé, aquesta associació s'afirma definitivament quan la paraula vulgar "directum" suplanta l'antiga llatina, d'origen desconegut "ius", fenomen que es podria haver produït per la influència judeocristiana, determinant la formació de la paraula en les llengües romàniques: diritto, en italià; direito, en portuguès; dreptu, en romanès; droit, en francès; al seu torn, right, en anglès; recht en alemany i en neerlandès, on han conservat la seva significació primigènia de "recte" o "rectitud".
El dret objectiu es pot definir com: El conjunt de regles que regeixen la convivència de les persones en societat. Norma o conjunt de normes que d'una banda atorguen drets o facultats i per l'altra, correlativament, estableixen o imposen obligacions. Conjunt de normes que regulen la conducta de les persones, amb l'objecte d'establir un ordenament just de convivència humana.
El dret subjectiu es pot dir que és: La facultat que té un subjecte per executar determinada conducta o abstenir-se d'ella, o per exigir d'un altre subjecte al compliment del seu deure. La facultat, la potestat o autorització que conforme a la norma jurídica té un subjecte enfront d'un altre o altres subjectes, ja sigui per desenvolupar la seva pròpia activitat o determinar la d'aquells.
Històricament, la norma jurídica neix com una imposició de qui exerceix el poder. Aquesta postura se suavitza en períodes històrics posteriors fins a arribar a sistemes, com l'occidental vigent, en el qual les lleis socials sorgeixen d'un poder legislatiu elegit pel poble.
Origen El dret no va ser una invenció de la nostra espècie els Homo sapiens sinó que ens hem de remuntar més anys enrere, amb els nostres avantpassats Homo heidelbergensis. Fa entre 350.000 i 450.000 que aquests van inventar el dret o si més no, un embrió del dret.
Per mantenir certa estabilitat els Homo heidelbergensis formaven grups d'entre vuit i vint persones, ja que si els grups fossin més grans, es crearien tensions i s'acabarien dividint. Tot i això, als grups d'aproximadament vint persones també hi havia gent que era expulsada, i no pas per la quantitat d'individus. El motiu era que alguns cops apareixien tensions i comportaments contraris als interessos del grup: robatoris, baralles, enveges. Són comportaments d'aquesta mena els que justificaven la marginació i l'exclusió del grup. Per tant, utilitzaven el dret per castigar aquestes actituds.Corbella, J., Carbonell, E., Moyà, S., Sala, R., Sapiens, Edicions 62, s. a., labutxaca, Espanya, 2010, pàg. 102
A la vida quotidiana miniatura|Al·legoria de la justícia Des del moment del nostre naixement, totes les persones estem subjectes a l'aplicació del dret, ja que el simple fet del nostre naixement implica l'aplicació d'aquest, com és el de ser ciutadà de determinat país per haver nascut en aquest, la qual cosa ens atorga el dret a la ciutadania.
Hi ha multitud de situacions en què intervé el dret. Tenen transcendència jurídica actes tals com pujar a un autobús, comprar l'entrada al cinema, adquirir un diari. Davant aquests actes, podem exigir que l'autobús ens transporti a un lloc determinat, o que se'ns deixi entrar a la sala de projeccions per veure l'espectacle. Adquirim la propietat privada del diari i perdem la del diners que hem pagat per ell.
En altres casos, l'abast jurídic dels fets és encara més clar: ens prenen la cartera i anem a la policia per tal que s'iniciï una activitat dirigida a descobrir el culpable i se li imposi la pena corresponent; comprar un apartament a terminis sabent que contrèiem un deute, i que si no complim amb el nostre deure serem demandats davant els tribunals.
Si d'aquests exemples o de molts altres volem deduir quin és el seu significat jurídic, no serà difícil arribar a la següent conseqüència: en tots els casos exposats podem exigir d'altres una conducta determinada, o els altres ens la poden exigir a nosaltres. Però perquè això sigui possible, cal que existeixi un conjunt de normes o regles establertes, en virtut de les quals sorgeixi la possibilitat de reclamar o de quedar subjectes a una reclamació.
Si un individu pot exigir que se li lliuri el diari a canvi del seu preu, és perquè hi ha una regla o conjunt de regles que així ho disposen, com també preceptua que el venedor pugui exigir el pagament de la mercaderia. L'existència d'una regla o norma preestablerta és el que dona suport jurídic, a tots els fets i, d'aquesta manera ens posa en contacte amb el dret.
Característiques Una primera característica del dret és la bilateralitat, és a dir, que un subjecte diferent de l'afectat està facultat per exigir el compliment de la norma. Per això se li atorga la qualitat "imperatiu atribut" al dret. Imperatiu: Que imposa un deure de conducta. Per exemple: pagar impostos a l'estat. Atribut: Que faculta una persona diferent de l'obligat per exigir el compliment d'aquest imperatiu.
Una segona característica del dret és la seva heteronomia. Es caracteritza per ser autàrquic. en el sentit que l'individu pot discrepar del contingut de la norma, però li resulta irrellevant al dret si ell està d'acord o no, car les persones no se les han donat a si mateixes. El dret és establert per una altra, una autoritat, organisme o institució, anomenada en general legislador. Paral·lelament hi ha excepcions a aquesta heteronomia: el costum, l'acte jurídic i l'acte corporatiu.
Una tercera característica és l'alteritat del dret, aquesta idea implica que el dret i les normes jurídiques que el formen es refereixen sempre a la relació d'un individu per amb els altres. El dret vincula diferents persones i determina com ha de ser el seu comportament recíproc exterior. Per exemple en la relació jurídica de dret d'aliments entre el pare i un descendent (fill o net), enllaça amb aquests dos subjectes i els dona drets distints: el pare té el deure de donar aliments mitjançant la pensió alimentària (subjecte passiu o deutor) i els descendents tenen el dret que el seu pare els brindi els aliments necessaris (subjecte actiu o creditor).
Una darrera característica és la coercibilitat, que suposa la legítima possibilitat d'utilitzar la força socialment organitzada en cas d'exigir el compliment d'aquest o d'aplicar la sanció corresponent al violar el dret. La força socialment organitzada, per al dret, són les forces policials i de seguretat incloses en la Constitució i els tribunals de justícia. És important distingir entre coercibilitat i coacció; aquesta última és el fet materialitzat en si, el fet físic de la coercibilitat.
La coercibilitat; consisteix en la possibilitat legítima d'aplicar la força física en cas d'incompliment; coercibilitat és sinònim de coactiva. No s'ha de confondre amb la sanció, ja que tota norma porta aparellada una sanció per al cas del seu incompliment. Però tractant-se de les normes, aquesta sanció pot ser aplicada per la força. La coacció només es produirà quan no existeixi un compliment espontani de la norma, és a dir, en cas d'infracció. Això és perquè el dret es compleix en forma espontània, de tal manera que el dret és coercible però eventualment coactiu. Al seu torn, la coacció es divideix en tres classes:
coacció jurídica pura: és aquella en què la norma es basta en si mateixa i obté el seu efecte sense concurs de cap voluntat d'altres, encara en contra de la nostra. Ex: la presumpció de dret és la que pots presentar prova en contra, la presumpció legal que es pot presentar proves en contra.
coacció psicològica: consisteix a fer més costosa la situació d'incompliment, a través de mesures punitives o sancionadores. En breu, és actuar d'acord amb el dret per por a la sanció
coacció física: consisteix a mecanisme de substitució. Aquí se substitueix el 1r obligat, rebel, per un altre que és el 2n obligat però complidor: el jutge, la forces policials i de seguretat, el funcionari judicial; a través d'accions combinades li sostreuen del degut al deutor i li ho passen al creditor.
Fonts L'expressió "fonts del dret" al·ludeix als conceptes d'on sorgeix el contingut del dret vigent en un espai i moment determinat, és a dir, són els "espais" als quals s'ha d'anar per establir el dret aplicable a una situació jurídica concreta. Són el "ànima" del dret, són fonaments i idees que ajuden al dret a realitzar la seva fi.
El dret Occidental (al Sistema Romano Germánic o Sistema de dret continental) tendeix a entendre com a fonts les següents: La Constitució: És la norma fonamental, escrita o no, d'un Estat sobirà, establerta o acceptada per regir-lo
La legislació: és una norma jurídica dictada pel legislador. És a dir, un precepte establert per l'autoritat competent, en què es mana o prohibeix alguna cosa en consonància amb la justícia, i per al bé dels governats
La jurisprudència: S'entén per jurisprudència les reiterades interpretacions que de les normes jurídiques fan els tribunals de justícia en les seves resolucions, i pot constituir una de les Fonts del dret, segons el país
El costum és una pràctica social arrelada, en si una repetició contínua i uniforme d'un acte.
El negoci jurídic: El negoci jurídic és l'acte d'autonomia privada de contingut preceptiu amb reconeixement i tutela per part de l'Ordre Jurídic. els principis generals del dret: Els principis generals del dret són els enunciats normatius més generals que, sense haver estat integrats a l'ordenament jurídic en virtut de procediments formals, s'entenen formar part d'ell, perquè li serveixen de fonament a altres enunciats normatius particulars o recullen de manera abstracta, el contingut d'un grup d'ells. La doctrina: S'entén per doctrina l'opinió dels juristes prestigiosos sobre una matèria concreta, encara que no és una font formal del dret.
Així mateix en el marc del dret internacional, l'Estatut de la Cort Internacional de Justícia en el seu Article 28, enumera com a fonts: Els tractats El costum internacional els principis generals del dret Les opinions de la doctrina i la jurisprudència dels tribunals internacionals, com a fonts auxiliars. Es reserva, a comanda de banda, la possibilitat de fallar "ex aequo et bono" (segons el bo i l'equitatiu).
El sistema de fonts aplicable a cada cas varia en funció de la matèria i el supòsit de fet concret sobre el qual aplicar una solució jurídica. Així, a Espanya, el sistema de fonts per relacions jurídiques en matèria civil ve recollit en el Codi Civil i el sistema de fonts per a relacions laborals (que, per exemple, inclouen els Convenis Col·lectius, com a font de dret específica de les relacions laborals) ve recollit en l'Estatut dels Treballadors.
Contingut Tradicionalment, el dret s'ha dividit en les categories de dret públic i de dret privat. Tanmateix aquesta divisió ha estat àmpliament criticada i en l'actualitat no té tanta força, davant l'aparició de parcel·les de l'ordenament jurídic en les quals les diferències entre el públic i el privat no són tan evidents. Un dels exponents d'aquesta confusió és el dret laboral, en el qual la relació privada entre treballador i empresari es troba fortament intervinguda per una normativa pública.
Branques del dret i disciplines jurídiques