La guerra dels Segadors (o Guerra de Separació o Secessió) fou un conflicte bèl·lic que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652 i que tingué com a efecte més perdurable la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) entre Espanya i França pel qual se separava del Principat de Catalunya el comtat de Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i una part del comtat de Cerdanya, que passaren a mans franceses.
Causes És comú dir que els Estats monàrquics absolutistes i el règim senyorial sobre el qual es basaven provocaren un conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al . Però realment va ser la defensa de Catalunya després que el canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, demanés ajuda a França per sufocar la revolta popular contra la burgesia i la noblesa catalana. Catalunya es veié agreujada pel malestar que generà a diferents contrades catalanes la presència de tropes castellanes durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648). Les tropes castellanes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d'ocupació.
Un altre detonant fou la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.
El comte-duc Olivares, primer ministre o favorit de Felip IV de Castella i III d'Aragó i Catalunya, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona per fer front a la política expansionista dels Àustries a Europa, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l'anomenada Unió d'armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.
L'any 1638, Pau Claris, conegut per la seva lluita contra els bisbes no catalans que sempre col·laboraven amb la corona, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular.
Al voltant del 1639, les dues causes s'entroncaren i es produí la identificació i solidaritat dels pagesos amb l'actitud de recel polític de les autoritats. Així s'anà configurant la doctrina política de l'aixecament i la ideologia popular de la revolta. Però la gran aristocràcia catalana i la burgesia urbana, cada vegada més important, tenien unes actituds polítiques més moderades envers la monarquia.
El mateix any, la caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per batlles no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. Però malgrat les lleis catalanes, el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit hispànic restés sobre el país, alhora que era una càrrega fiscal sobre la pagesia i tot Catalunya en patí les conseqüències. Aquest fet comportà abusos de la soldadesca a la població i produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc. A poc a poc s'estengueren a les poblacions més grans, com a Barcelona, cap i casal, on també van intentar allotjar la tropa i el Consell de Cent, govern municipal, s'hi oposà fermament
Els revoltats van justificar la rebel·lió principalment amb arguments religiosos, acusant l'exèrcit hispànic d'haver comès impunement sacrilegis contra el Santíssim Sagrament en cremar diverses esglésies, a més d'haver realitzat violacions de dones.
Desenvolupament del conflicte La primavera del 1640, Francesc de Tamarit fou empresonat per l'autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i el posaren en llibertat juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra.
Els revoltats, acampats a Sant Celoni, prepararen un assalt a Blanes, on es refugiaven els terços castellans comandats pel comte de Santa Coloma, baró de Queralt i virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt, i aquest decidí l'evacuació al Rosselló. En no poder embarcar la cavalleria, Juan de Arce va dirigir-la al nord. Va sortir el 27 de maig, cremà Montiró el 30 de maig i l'endemà es refugià a la ciutadella de Roses.
El Corpus de Sang
El 7 de juny del mateix any, en el que es coneix com el Corpus de Sang, "La Revolta dels Segadors" es va iniciar a Sant Andreu de Palomar el 1640, quan els sometents de Sant Celoni de Blanes i pagesos de la Catalunya interior que baixaven a contractar-se per la sega van decidir marxar contra les forces del comte-duc Olivares, que es mantenien a Catalunya bo i acabada la guerra contra el francès i que saquejaven poblacions i violaven drets bàsics dels seus habitants. Escolliren per bandera el Sant Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar i s'enfilaren cap a Barcelona. Grups de segadors entraren de nou a la ciutat i s'originà un motí, en el qual fou assassinat (no del tot aclarit) el virrei Dalmau III de Queralt. Aquest fet marca l'inici del conflicte, que es converteix de seguida en una autèntica revolta social. Fou succeït per l'anterior virrei Enric III d'Empúries que, tot i patir de molt mala salut, va acceptar el nomenament, i per tercera vegada prestà jurament com a virrei de Catalunya el matí del 19 de juny de 1640. Després d'arrestar els dos comandants més impopulars de l'exèrcit castellà, la seva malaltia s'agreujà i moria el 22 de juliol. Catalunya estava altre cop sense virrei, i els diputats es destacaven com les úniques figures d'autoritat en un territori escombrat per la revolució.
El vespre del 21 de juliol, els tortosins es revolten contra el governador de la ciutat per la sospita que la pólvora que havia rebut, així com les tropes estacionades a Tortosa, serien utilitzades en la repressió reial contra el Principat. La revolta triomfa i davant el bloqueig de Tortosa en el trànsit i estacionament de les tropes castellanes, el comte-duc d'Olivares exigeix en la reunió de la Junta d'Execució del dia 31 de juliol que s'utilitzin mitjans "más sangrientos y rigurosos" contra els revoltats.
Nombroses reunions entre els consellers de Barcelona i els segadors revoltats tingueren lloc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 9 (entrada "Du Plessis-Besançon, Bernard") i Francesc de Vilaplana van signar el Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIII de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar, se separaria de la monarquia hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
La Junta de Braços va emetre el dia 18 de setembre una carta al monarca espanyol comunicant-l'hi que a Catalunya tothom era del parer que els qui arruïnaven el Principat eren Olivares i Gerónimo de Villanueva, no pas el rei, però que no obstant això si el monarca permetia l'entrada de l'exèrcit a Catalunya els catalans estaven disposats a defensar les seves constitucions i llibertats amb tots els mitjans.
La invasió castellana El governador general del Rosselló, Juan de Garay Otañez va fracassar en el seu intent d'ocupar militarment la franja entre Illa i Millars, i detenir els representants francesosJosep Sanabre Sanromá, La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonia de Europa (1640-1659) p.101 i 108. Barcelona, 1956 per evitar l'arribada de reforços al Principat.
El setembre, l'exèrcit de Felip IV de Castella comandat per Pedro Fajardo, el marquès de Los Vélez, es va dirigir contra Catalunya, va ocupar Tortosa, que tenia una guarnició castellana al Castell de la Suda, amb un exèrcit de 23.000 infants, 3.000 genets i 24 canons i la va convertir en el port de sortida de tropa i municions a Itàlia i el Rosselló. Avançant en direcció a Barcelona i després de les batalles del coll de Balaguer (10 de desembre) i de Cambrils, el 24 de desembre pren la ciutat de Tarragona, que Roger de Bossost, baró d'Espenan, va rendir sense combatre, fugint cap a França en lloc de defensar Martorell, on van anar les tropes catalanes de la ciutat, mentre Josep Margarit i de Biure atacava la rereguarda a Constantí. L'ocupació fou seguida d'una duríssima repressió contra el poble revoltat.
Proclamació de la República El 16 de gener de 1641, davant l'alarmant penetració de l'exèrcit castellà després de la derrota a la batalla de Martorell, Barcelona es va preparar per defensar la ciutat de les tropes hispàniques des de Montjuïc. En aquesta situació, Pau Claris al capdavant de la Generalitat de Catalunya proclamà la República Catalana, amb l'adhesió de la burgesia urbana descontenta per la pressió fiscal i atorgant el desitjat conseller menestral al govern municipal de Barcelona, d'aquesta manera es va acordar una aliança político-militar amb França.
L'aliança catalanofrancesa miniatura|Imatge al·legòrica de la secessió de Catalunya i integració a França Amb les tropes castellanes allotjades ja a Sants, per tal d'obtenir l'ajuda necessària, sota les disposicions de la Junta de Guerra que es constituí a la ciutat de Barcelona i de la qual formaren part, entre d'altres, Francesc de Tamarit i Joan Pere Fontanella, Catalunya es posava finalment sota l'obediència de Lluís XIII de França el 23 de gener de 1641 i la Generalitat obtingué una important victòria militar en la batalla de Montjuïc (26 de gener del 1641) que obligà l'exèrcit castellà del marquès de Los Vélez a retirar-se a Tarragona, on quedà assetjat durant mesos i fou rellevat com a virrei per Federico Colonna. Asasve [Relación de Virreyes y Capitanes Generales de Cataluña (siglos XV al XXI]
Pocs dies després de la victòria de Barcelona, el 14 de febrer arribava l'ajuda de l'exèrcit francès de terra de Philippe de La Mothe-Houdancourt i l'armada de Jean Armand de Maillé-Brézé. El 25 de febrer es forma el Batalló del Principat d'exèrcit regular que lluitarà al costat de l'exèrcit francès, amb 5.000 soldats d'infanteria dirigits per Josep Sacosta i 500 de cavalleria comandats per Josep d'Ardena, que es pagaren amb l'impost del batalló. Tanmateix, el 27 de febrer moria el president Pau Claris, possiblement enverinat.
Per a assegurar que l'adhesió a la corona francesa es realitzava preservant els drets i lleis catalanes, es comença a preparar un document de condicions, el Pacte de la Péronne, signat pel rei de França en temps del president Bernat de Cardona, el 1641.
El setge de Tarragona La campanya de Tarragona comença a l'abril de 1641 i s'estableix el setge el 4 de maig, mentre que el bloqueig de la ciutat per mar és efectiu el 5 de maig. Es tanca el cercle a l'interior per Constantí i Salou, però el setge és aixecat quan, en el segon intent, un gran estol espanyol comandat per García Álvarez de Toledo y Mendoza va lliurar provisions a la ciutat, derrotant l'estol francès d'Henri d'Escoubleau de Sourdis. L'exèrcit hispànic era superior en nombre al francocatalà, però la seva moral de derrota després de la batalla de Montjuïc va provocar que els hispànics es quedessin a l'interior de Tarragona. Allí l'exèrcit es desfarà, quedant l'agost només uns 5.000 homes dels més de 15.000 que tenia l'exèrcit el mes de febrer.
Les campanyes militars