La televisió (tele-, en grec 'lluny' i -visio en llatí 'visió', 'veure' o 'vista'), abreujat TV, és un sistema de telecomunicació per a l'emissió i per a la recepció de sons i d'imatges en moviment a distància. El terme també ha acabat referint-se a tots els aspectes de la programació televisiva. miniatura|Càmera de televisió|250x250pxLa prehistòria de la televisió arrenca, en sentit estricte, dels descobriments tècnics més elementals que van fer possible la transmissió a distància de la imatge en moviment. Globalment, com succeís amb la ràdio, s'ha de diferenciar entre els procediments tècnics que van permetre enviar les primeres imatges o sons d'una emissora a un receptor i en el moment en què el mateix senyal arribà a ser captat per un nombre elevat de receptors i va convertir el simple mitjà de comunicació en fenomen social. també la televiso está coneguda com el vici de l'alex.
Història El moviment de la imatge Els avenços en la investigació de tres àmbits científics diferents, van fer possible convertir la televisió en una realitat independent: el primer, la fotoelectricitat, o capacitat per alguns cossos per transformar l'energia elèctrica en energia lluminosa, els processos d'anàlisis capaços de descompondre una fotografia en línies i punts clars i foscos, i restituir-la després a la seva forma original; el tercer, els avenços en la manipulació dels electrons, que farien possible repetir aquest procés de descomposició i restitució d'imatges vint-i-cinc vegades per segon.
Antecedents de la televisió actual Tanmateix, els dos primers models de televisió no varen sorgir fins al . D'una banda, la televisió mecànica, per un altre, la televisió electrònica. Ambdues es van desenvolupar de forma paral·lela i accidentada en un període caracteritzat per la lluita, fonamentalment en els EUA i a Gran Bretanya, entre diferents companyies i inventors per l'adopció d'un estàndard tècnic en els sistemes de difusió i recepció d'imatges.
Televisió mecànica El 1884 Paul Nipkow dissenyà i patentà l'anomenat disc de Nipkow, un projecte de televisió que no podria dur a la pràctica. Aquest disc permet la realització d'un escombrat seqüencial de la imatge mitjançant una sèrie d'orificis realitzats en el mateix. Cada orifici, que en teoria hauria de tenir una mida infinitesimal i en la pràctica era d'1 mm, tragué una línia de la imatge i com aquests, els forats, estaven lleugerament desplaçats, acabaven fent l'escombrat total d'aquesta. Malauradament, la qualitat de la imatge no resultava satisfactòria.
Des del 1910, el disc de Nipkow va ser utilitzat en el desenvolupament dels sistemes de televisió i el 25 de març de 1925, l'inventor John Logie Baird efectuà la primera experiència real utilitzant dos discs, un a l'emissor i un altre en el receptor, que estaven units al mateix eix perquè el seu gir estigués sincronitzat i separats per 2 metres. En primera instància, va transmetre la imatge d'un ninot, la qual es visualitzà òptimament a l'habitació del costat. Arran d'aquest petit èxit, va optar per repetir l'experiència amb una persona, concretament William Tayton, un jove aprenent en el món de la fotografia. La imatge gaudia d'una definició de 30 línies i una freqüència de quadre de quadres per segon.
L'any següent varen tenir lloc les primeres proves de televisió de caràcter oficial i el responsable fou l'escocès John Logie Baird, considerat un dels pioners del naixement de la televisió. En efecte, la primera demostració realitzada per tal de mostrar quin era el funcionament d'aquest nou sistema va tenir lloc a les golfes del seu pis a la capital londinenca. Els membres de la Royal Institution van poder observar el 26 de gener de 1926 un sistema capaç de transmetre les imatges gràcies a l'ús d'una càmera i un aparell televisiu present dins la mateixa habitació.
El 1927, Baird va transmetre un senyal a 438 milles a través d'una línia de telèfon entre Londres i Glasgow. El nombre de línies que es van adoptar va ser de 30 però això no va donar els resultats desitjats, la qualitat de la imatge no resultava satisfactòria.
El 1928 Baird fundà la companyia Baird Television Development Company amb l'objectiu d'intentar explotar comercialment la televisió a través del treball amb mitjans menys rudimentaris. Aquesta empresa va aconseguir el primer senyal de televisió transatlàntica entre Londres i Nova York. Aquell mateix any Paul Nipkow veu en l'Exposició de ràdio de Berlín un sistema de televisió funcionant perfectament basat en el seu invent amb el seu nom al peu d'aquest. El 1929 es comencen les emissions regulars a Londres i Berlín basades en el sistema Nipkow Baird i que s'emetia en banda mitjana de ràdio.
Es van desenvolupar altres exploradors mecànics, com el que va inventar la casa Telefunken, que donava bons resultats, però era molt complex i constava d'un cilindre amb forats que tenien una lent cadascun.
La formació de la imatge en la recepció es realitzava mitjançant el mateix principi que utilitzava en la captació. Un altre disc similar, girant de manera sincronitzada, era utilitzat per mirar a través d'ell una làmpada de neó. La lluminositat corresponia a la llum captada en aquest punt de la imatge. Aquest sistema, per la minúscula mida de l'àrea de formació de la imatge, no va tenir molt d'èxit, ja que únicament permetia que aquesta fos vista per una persona, tot i que es va intentar fer més gran la imatge mitjançant la utilització de lents. Es van desenvolupar sistemes basats en cinta en lloc de discos i també es va desenvolupar, que va ser el que va aconseguir resoldre el problema de la mida de la imatge, un sistema de miralls muntats en un tambor que realitzaven la presentació en una pantalla. Per això el tambor tenia els miralls lleugerament inclinats, col·locats de manera helicoidal. Aquest tambor és conegut com la roda de Weill. Pel desenvolupament pràctic d'aquests televisors va ser necessària la substitució de la làmpada de neó, que no donava la lluminositat suficient, d'altres maneres, i entre ells es va utilitzar el de posar una làmpada de descàrrega de gas i fer passar la llum de la mateixa per una cèl·lula de Kerr que regulava el flux lluminós amb relació a la tensió que se li aplicava en els seus borns. El desenvolupament complet del sistema es va obtenir amb la utilització de la roda fònica per dur a terme el sincronisme entre l'emissor i el receptor.
L'exploració de la imatge, que s'havia desenvolupat de forma progressiva per les experiències de Senlecq i Nipkow es qüestiona per l'exposició del principi de l'exploració entrellaçada desenvolupat per Belin i Toló. L'exploració entrellaçada resol el problema de la persistència de la imatge, les primeres línies traçades es perdien quan encara no s'havien traçat les últimes produint el conegut com a efecte onada. En l'exploració entrellaçada s'exploren primer les línies senars i després les parelles i es realitza el mateix en la presentació de la imatge. Brillounin perfecciona el disc de Nipkow perquè realitzi l'exploració entrellaçada col·locar unes lents en els forats augmentant així la brillantor captada.
El 1932 es feren les primeres emissions a París. Aquestes emissions tenen una definició de 60 línies però tres anys després s'estaria emetent amb 180. La precarietat de les cèl·lules emprades per a la captació feia que caldria il·luminar molt intensament les escenes produint moltíssima calor que impedia el desenvolupament del treball en els platós.
La definició de les imatges del sistema mecànic emprat per Baird, malgrat que va millorar notablement amb el transcurs del temps, sempre va ser pobre en comparació del sistema electrònic.
A França, on diversos equips d'especialistes treballaven des de finals del en la posada a punt del nou mitjà, va ser René Barthélemy qui va instal·lar (abril de 1935) un estudi de televisió a la parisenca Escola Superior d'Electricitat i va utilitzar la Torre Eiffel com a suport de la primera antena emissora. En pocs anys (1935-1939) els francesos van adoptar el sistema electrònic.
Televisió electrònica. Estats Units va preferir la “televisió electrònica”, basada en els treballs del rus Boris Rosling qui, entre 1907 i 1911, havia fabricat el primer model de tubs de rajos catòdics, treball que es veuria complementat amb invenció de l'iconoscopi en el qual un feix d'electrons bombardeja una pantalla fosforescent, actuant com a receptor per recompondre la imatge que es transmet en forma d'impulsos electrònics.
La televisió opera sobre el principi que la llum visible que il·lumina un objecte pot ser transformada en ones electromagnètiques, i aquestes últimes convertides novament en llum per obtenir una imatge.
Altres sistemes influents La roda fònica. La roda fònica va ser el sistema de sincronització mecànic que millors resultats va donar. Consistia en una roda de ferro que tenia tantes dents com forats hi havia en el tambor o disc. La roda i el disc estaven units pel mateix eix. La roda estava en mig de dues bobines que eren recorregudes pel senyal que arribava de l'emissor. Al centre emissor es donava, al començament de cada forat, principi de cada línia, un pols molt més intens i ampli que les variacions habituals de les cèl·lules captadores, que quan era rebut en el receptor en passar per les bobines fa que la roda faci un pas posicionant el forat que correspon.
La telefotografia. Els primers intents de transmetre imatges a distància es dugueren a terme mitjançant l'electricitat i sistemes mecànics. L'electricitat exercia com a mitjà d'unió entre els punts i servia per a la captació i recepció de la imatge, els mitjans mecànics efectuaven les tasques de moviments per als escombrats i descomposició seqüencial de la imatge a transmetre. Pel 1884 van aparèixer els primers sistemes de transmissió de dibuixos, mapes escrits i fotografies anomenats telefotos. En aquests primers aparells utilitzava la diferència de resistència per a la captació.
El desenvolupament de les cèl·lules fotosensibles de seleni, en les quals la seva resistivitat varia segons la quantitat de llum que incideixi en elles, el sistema es va perfeccionar fins al punt que el 1927 es va establir un servei regular de transmissió de telefotografia entre Londres i Nova York. Les ones de ràdio aviat van substituir els cables de coure, tot i que mai van arribar a eliminar per complet, sobretot en els serveis punt a punt.
El desenvolupament de la telefotografia va assolir el seu cim amb els "teleinscriptors", i el seu sistema de transmissió. Aquests aparells permetien rebre el diari diàriament a casa del client, mitjançant la impressió del mateix que es feia des d'una emissora especialitzada.
Fins a la dècada de 1980 es va continuar fent servir el sistema de telefotografia per a la transmissió de fotografies destinades als mitjans de comunicació.
En el receptor, el TRC. La implementació de l'anomenat tub de raigs catòdics o tub de Brauman, per S. Thomson el 1895 va ser un precedent que tindria gran transcendència en la televisió, si bé no es va poder integrar, a causa de les deficiències tecnològiques, fins entrat el i que perdura en els primers anys del .
Des dels inicis dels experiments sobre els raigs catòdics fins que el tub es va desenvolupar prou per al seu ús en la televisió van ser necessaris molts avenços en aquesta recerca. Les investigacions de Wehnelt, que va afegir el seu cilindre, el perfeccionament dels controls electroestàtic i electromagnètics del feix, amb el desenvolupament de les anomenades "lents electròniques" de Vichert i els sistemes de deflexió van permetre que l'investigador Holweck desenvolupés el primer tub de Brauman destinat a la televisió. Perquè aquest sistema treballés correctament es va haver de construir un emissor especial, aquest emissor el va crear Belin, i estava basat en un mirall mòbil i un sistema mecànic per a l'escombrat.