El basc, també anomenat èuscar o eusquera (en basc: euskara o, segons el dialecte, euskera, eskuara, eskara, uskara o üskara), és una llengua aïllada (sense relació amb cap família lingüística coneguda) parlada actualment en bona part de la Comunitat Autònoma del País Basc i part de Navarra (a l'estat espanyol) i al País Basc del Nord (departament de Pirineus Atlàntics, Aquitània, a l'estat francès). En l'actualitat la llengua basca es considera l'única llengua preindoeuropea supervivent a Europa.<ref name="Rafael_del_Moral"> Rafael del Moral, Diccionario Espasa - Lenguas del mundo, 2002</ref> Antigament el seu àmbit lingüístic abastà tota Aquitània, La Rioja, zones de les actuals Cantàbria i províncies de Santander i Sòria, els Pirineus aragonesos i part dels catalans i Andorra.
Avui en dia, el basc està present en noms d'empreses, institucions, agents polítics i socials, així com en rètols i senyalitzacions, a la zona compresa per la Comunitat Autònoma Basca, Navarra i Iparralde. Encara que fins no fa molt es trobava en una situació crítica a la part sud (va estar prohibit parlar-la a alguns llocs i estava prohibit a les escoles durant la dictadura franquista) ha iniciat una lenta millora. No obstant això, a la part nord dels Pirineus hi ha zones en les quals està en regressió.
Origen i història de la llengua
Desenvolupament del basc a la península Ibèrica miniatura|esquerra|upright|Evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa des del El basc és una llengua de tipologia aglutinant i genèticament aïllada, és a dir, no mostra un origen comú clar amb altres llengües, la qual cosa ha portat a diverses hipòtesis, algunes científiques i d'altres més aviat fantàstiques. Es tracta de l'única llengua pre-romànica de la península Ibèrica i de l'única llengua preindoeuropea d'Europa i, per tant, la més antiga o una de les més antigues del continent. Recentment, alguns lingüistes com Merritt Ruhlen i John Bengtson han proposat una superfamília anomenada llengües dené-caucàsiques que inclouria, entre d'altres, les llengües caucàsiques i el basc. Ja Juli Cèsar coneixia la seva existència en la seva conquesta de les Gàl·lies, quan en la seva obra va dir que l'aquità (el basc antic) no era una llengua celta.
Estesa inicialment molt més enllà dels territoris que ocupa avui (Aquitània i tot el Pirineu fins a la zona de l'Ebre) ha anat retrocedint per la pressió inicial del llatí a l'època romana, que va suposar una primera minva del solar del basc, que no aconseguiria remuntar contra els seus successors, el gascó i el navarro-aragonès, i probablement també del català, ja que segons el filòleg Joan Coromines al voltant de l'any 1000 encara es parlava un dialecte basc al Pallars, i és molt nombrosa la toponímia basca a Catalunya (com Esterri, Gerri, Àger, Andorra, Ur, Urgell, Aran). I posteriorment per l'empenta del castellà i del francès.
La unificació del basc
miniatura|esquerra|Els diferents dialectes del basc Leuskara batua (en català "basc unificat") va ser creat a partir de l'any 1968, impulsat per la necessitat de proporcionar als parlants una norma unificada per al registre culte, atesa la inviabilitat de publicar en cada un dels dialectes. És una barreja de tots els dialectes, especialment el de Guipúscoa, el més central.
Tot i que s'havia estat discutint sobre la normalització gairebé des dels inicis de la literatura basca, va ser en la dècada del 1950 quan hom va voler abordar la qüestió definitivament, en considerar això necessari si es volia garantir la supervivència de l'idioma.
Al Congrés d'Arantzazu, celebrat el 1968 i convocat per l'Euskaltzaindia (Reial Acadèmia de la Llengua Basca), es van establir les línies mestres d'allò que després seria l'euskara batua, que actualment és la versió normalitzada de l'idioma, la més usada en l'ensenyament, l'administració pública, els mitjans de comunicació i en la major part de la producció escrita en aquesta llengua.
Primers escrits El text més antic d'aquesta llengua trobat fins ara seria la mà d'Irulegi: una inscripció del trobada a finals del 2022 a Navarra. La llengua ha estat identificada com a protobasc escrita amb un alfabet semblant a l'iber nord-oriental. Al text s'hi reconeix l'expressió «Sorioneku» (basc modern: Zorioneko) que significa «de bona fortuna».
Del són diverses paraules aparegudes en epitafis a Aquitània, investigades per primera vegada per Achille Luchaire, després per Julio Caro Baroja i Koldo Mitxelena, i en èpoques més recents per Joaquín Gorrochategui. Al municipi navarrés de Lerga (Estela de Lerga) es va trobar una estela funerària hispano-romana amb antropònims indígenes, datada en el . Mitxelena troba coincidències entre la inscripció de Lerga i alguns noms trobats a Aquitània.
Literatura clàssica Deixant de banda aquests antecedents, juntament amb altres manuscrits trobats al , el que hom podria considerar el primer clàssic de la literatura en basc va ser l'obra ascètica Gero (Després) del també sacerdot Pedro de Agerre Azpilikueta, impresa per primera vegada l'any 1643 a Pau. La seua prosa es va prendre com a exemple del bon escriure entre els escriptors tant al nord com al sud del Pirineu. Manuel de Larramendi es refereix a Axular com a mestre i en el es va proposar el dialecte en què es va escriure (labortà clàssic) com a model per a l'euskara batua o basc unificat, per la qual cosa el labortà compliria la mateixa funció que el toscà en la unificació de la llengua italiana. A les dècades de 1950 i 1960, Federico Krutwig va ser el principal defensor d'aquest model i va ser seguit per persones com Gabriel Aresti i Luis Villasante. Per bé que en els inicis va guanyar suports, finalment la proposta va acabar sent rebutjada per la majoria dels escriptors i estudiosos perquè es trobava massa allunyada de la base sociològica de la llengua.
Fins molt tard els escriptors laics van ser una excepció i la majoria de les obres publicades van ser de temàtica religiosa, limitant-se principalment a traduccions de doctrines i catecismes, biografies de sants i alguns tractats teologicofilosòfics. Entre les obres que tracten temes profans trobem gramàtiques, apologies (que pretenien demostrar la puresa i perfecció de la llengua dels bascos, per bé que quasi totes les obres d'aquest tipus van ser escrites en castellà), antologies de refranys i poemes, a més d'obres del teatre tradicional basc o pastorals.
En el , un dels grans dinamitzadors culturals i polítics de Bascònia va ser el pare jesuïta Manuel Larramendi (1690-1766), qui va ser l'autor d'una gramàtica i d'un diccionari bascongat. La seua influència va marcar un abans i un després en la literatura basca. S'ocupava de corregir els manuscrits de molts escriptors de la seua època abans d'imprimir-los, i hom el pot considerar un dels líders o referents del seu temps.
El Basc a la costa atlàntica
Al existiren el pidgin basc-islandès que fou un pidgin parlat a Islàndia amb paraules d'origen basc, germànic, i de llengües romàniques, i el pidgin basc-algonquí usat per les tribus micmac, montagnais i possiblement alguna altra tribu i pels mariners bascos de la caça de balenes a les costes de Terranova i Labrador.P. Bakker (1989): "The language of the coast tribes is half basque", Antropological linguistics 31: 117-147
Època moderna En la segona meitat del , la derrota en les Guerres Carlistes i els canvis que s'estaven donant en la societat van originar una certa preocupació sobre el futur de la llengua, la qual cosa va motivar la fundació d'associacions com la Sociedad Euskara de Navarra, la celebració de certàmens literaris i jocs florals i l'aparició de les primeres publicacions en basc. La lingüística europea va començar a interessar-se per ella i es va començar a estudiar la llengua de manera científica. Van florir la literatura i els folkloristes i musicòlegs es van interessar per recuperar la tradició oral. El 1918 es va fundar l'Eusko Ikaskuntza (Societat d'Estudis Bascos) amb el patrocini de les quatre diputacions basconavarres i un any després l'Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca).
Per contra, alguns intel·lectuals bascos de l'època com Miguel de Unamuno cridaven a acceptar amb dolor i resignació la mort del basc, llengua amb la qual -segons ell- no podien transmetre's idees abstractes. El filòsof arribava a afirmar en moments de pessimisme depressiu íntim que els bascos havien d'abandonar la seua llengua i tradicions per tal de poder entrar, així, en la modernitat espanyola. Essent aquesta postura, amb algunes excepcions, la majoritària entre l'esquerra i el liberalisme bascos d'aquell moment, tant a Espanya com a França, els majors defensors de la llengua van ser els sectors foralistes, tradicionalistes i nacionalistes.
Entre el 1848 i el 1936 es va produir l'anomenat euskal pizkundea o renaixement basc, quan hom troba la poesia cultista d'autors com Nicolás Ormaetxea Orixe, Xabier Lizardi o Esteban Urkiaga Lauaxeta, impregnada de l'estil dels poetes simbolistes. Tanmateix, la Guerra d'Espanya i el seu desenllaç van posposar aquella etapa de maduració literària i social.
La identificació del basc amb la vida rural i, per tant, amb una idealitzada Arcàdia basca, tan atractiva per a molts bascos, va haver de durar fins al relleu generacional dels anys cinquanta i seixanta. És llavors quan, en un ambient d'efervescència cultural i política, el basc es va començar a escoltar a la boca dels joves universitaris i ambients urbans.
Història interna S'entén per història interna d'una llengua a l'anàlisi tant diacrònica com sincrònica dels documents d'una llengua. En el cas del basc aquests documents serien les inscripcions d'Aquitània, la literatura oral i tradicional medieval en basc, els versos de Bernard Etxepare, la Bíblia protestant de Joannes Leizarraga, etc.
La història interna del basc se sol classificar en els següents períodes:
Preprotobasc: reconstrucció deductiva realitzada entre altres Joseba Lakarra, Joaquín Gorrochategui i Iván Igartua del basc parlat en temps anteriors l'arribada dels celtes. Protobasc: reconstrucció realitzada per Koldo Mitxelena (i en menor mesura de Larry Trask) del basc parlat d'ençà el fins a l'any zero aproximadament. Basc arcaic (també anomenat històric o aquità): atestat entre els segles I i III dC en inscripcions llatines o monedes en tots dos costats dels Pirineus. Període fosc (i el basc comú): d'ençà el fins al , amb la consolidació del Regne de Navarra. Entre els segles V-VI es trobaria l'anomenat basc comú, del que haurien nascut els dialectes del basc en èpoques posteriors. Basc medieval: desenvolupat entre els segles XI-XV, se centra principalment en fonts documentals monàstiques. Basc clàssic: entre els segles - es desenvolupa la literatura basca principalment i es tenen els primers testimoniatges dels dialectes literaris i parlats com a tal. Basc modern: encara que la literatura en el País Basc del Nord no perd la seva importància, aquesta es trasllada a la Bascònia continental entre els segles -XX. Basc batua: a partir del 1968, la Reial Acadèmia de la Llengua Basca, prenent com a base les directrius de Koldo Mitxelena, Txillardegi i Luis Villasante (entre altres), comença a adoptar una sèrie de normes a la recerca d'un basc literari unificat, també anomenat euskara batua.
Esquemàticament, això es pot representar així: Preprotobasc (?- aC) → Protobasc ( aC- dC) → Basc arcaic [Aquità] (-) → Període fosc [basc comú] (-) → Basc medieval (-) → Basc clàssic (-) → Basc modern (-) → Basc batua (-)
Retrocés del basc
miniatura|Possible evolució territorial del domini lingüístic del basc en els últims 2.000 anys.