La romanització d'Hispània és el procés pel qual la cultura de l'antiga Roma es va introduir a la península Ibèrica en el context de domini romà sobre aquest territori. miniatura|Gerra de vidre, museu de Valladolid. Els romans van ser grans impulsors del treball en vidre bufat.
Al llarg dels segles de domini romà sobre les províncies d'Hispània, els costums, la llengua, la religió, les lleis i, en general, la manera de vida de Roma, es va imposar amb força en la població indígena, al que es va sumar una gran quantitat d'itàlics i romans emigrats. Junts van formar el mosaic de cultures hispanoromanes. La civilització romana, tècnicament més avançada que les anteriors cultures peninsulars, tenia importants mitjans per a implantar-se, entre els quals hi havia:
La creació d'infraestructures als territoris sota el govern romà, la qual cosa millorava tant les comunicacions com la capacitat d'absorbir població d'aquestes zones. La millora, en gran part causada per aquestes infraestructures, de la urbanització de les ciutats, impulsada a més per serveis públics utilitaris i d'oci, desconeguts fins llavors a la península, com aqüeductes, termes, teatres, amfiteatres, circs, etc. La creació de colònies de repoblació com a recompensa per als soldats veterans, així com la creació de latifundis de producció agrícola extensiva, propietat de famílies benestants i que, o bé procedien de Roma i el seu entorn, o eren famílies indígenes que adoptaven amb rapidesa els costums romans.
Els municipis Encara que la influència romana va tindre una gran repercussió a les ciutats existents en la península, els majors esforços urbanístics es van concentrar en les ciutats noves, com Tàrraco (l'actual Tarragona), Augusta Emèrita (avui Mèrida) o Itàlica (en l'actual Santiponce, a prop a Sevilla).
Els municipis romans o colònies es concebien com a «imatges de la capital en miniatura». L'execució dels edificis públics era a càrrec dels curatores operatum o eren regentats directament pels suprems magistrats municipals.
Per emprendre qualsevol obra a càrrec dels fons públics calia l'autorització de l'emperador. El patriotisme local impulsava les ciutats a rivalitzar per veure quina construïa més i millor, i animava els veïns més adinerats dels municipis. La set de glòria feia que els seus noms passessin a la posteritat associats als grans monuments.
Les obres públiques escomeses amb fons particulars no requerien l'autorització de l'emperador. Els urbanistes decidien l'espai necessari per a les cases, places i temples estudiant el volum d'aigua necessari i el nombre i amplària dels carrers. En la construcció de la ciutat col·laboraven soldats, camperols i sobretot presoners de guerra i esclaus propietat de l'estat o dels grans homes de negocis.
Tarraco La Tarraco romana era a l'origen un campament militar establert pels dos germans, consulars, Gneu Corneli Escipió i Publi Corneli Escipió en 218 aC, quan van comandar el desembarcament en la península Ibèrica, durant la segona guerra púnica. És recordant aquest primer vincle pel que Plini el Vell caracteritza a la ciutat com Scipionum opus, "obra dels Escipions" (Nat.Hist. III.21, i acaba "...sicut Carthago Poenorum"). Isidor de Sevilla, encara que ja al , és una mica més explícit sobre l'abast de l'obra escipionea: Terraconam in Hispània Scipiones construxerunt; ideo caput est Terraconensis provinciae (Etymol. XV.1.65).
En efecte, Tarraco va ser des del principi la capital de la més reduïda Hispània Citerior republicana, i més tard de la molt extensa i coneguda com a Província Hispània Citerior Tarraconensis, malgrat la notòria excentricitat. Possiblement cap a l'any 45 aC Juli Cèsar canviaria el seu estatus pel de colònia de ciutadans romans, la qual cosa es reflecteix en l'epítet Iulia del seu nom complet formal: Colònia lulia Urbs Triumphalis Tarraco, el mateix que mantindria durant l'Imperi.
Augusta Emèrita miniatura|Teatre romà de Mèrida. Augusta Emerita va ser fundada en 25 aC per Publi Carisi, com a representant de l'emperador Octavi August com a lloc d'assentament de les tropes llicenciades de les legions V (Alaudae) i X (Gemina). Amb el temps, aquesta ciutat es convertiria en una de les més importants de tota Hispània, capital de la província de Lusitània i centre econòmic i cultural.
Itàlica Itàlica (situada on avui s'emplaça la localitat de Santiponce, a la província de Sevilla) va ser la primera ciutat purament romana fundada a Hispània. En finalitzar la segona guerra púnica, Escipió «l'Africà» va repartir entre les legions romanes parcel·les de terra a la vall del riu Betis (actual Guadalquivir), de manera que, encara que Itàlica neix com un hospital de campanya per als ferits de la batalla de Ilipa, es va convertir posteriorment en un assentament de veterans de guerra i després en un municipi, en el marge oest del riu Betis en 206 a. C.
És durant l'època d'August quan Itàlica aconsegueix l'estatus de municipi, amb dret a encunyar moneda; però aconsegueix el seu període de major esplendor durant els regnats dels cèsars Trajà i Hadrià a la fi del segle I i durant el , originaris d'Itàlica, que donarien un gran prestigi a l'antiga colònia hispànica a Roma. Tots dos emperadors van ser particularment generosos amb llur ciutat natal, que van ampliar i en van revitalitzar l'economia. Hadrià mana construir la nova urbs, la ciutat nova, ciutat que només va tenir certa activitat durant els segles II i III.
També durant el govern d'Hadrià, la ciutat canvia el seu estatus de municipi per passar a ser colònia romana, copiant de Roma les seves institucions. És en aquest moment quan passa a dir-se Colònia Aelia Augusta Itàlica, en honor de l'emperador. En aquells dies, ja existia al senat romà un important grup de pressió procedent de la ciutat hispànica.
Cartago Nova miniatura|Teatre romà de Cartagena en procés de restauració. Fundada al voltant de l'any 227 aC pel general cartaginès Hasdrúbal el Bell amb el nom de Qart Hadasht ('Ciutat Nova'), sobre un possible assentament tartessi de nom mastians. Situada estratègicament en un ampli port natural d'on es controlaven les mines de plata de Cartago Nova.
Va ser presa pel general romà Escipió l'Africà l'any 209 aC en el transcurs de la Segona Guerra Púnica amb la finalitat de tallar el subministrament de plata al general Hanníbal Barca.
L'any 44 aC la ciutat rebria el títol de colònia sota la denominació «Colònia Urbs Iulia Nova Cartago» (C.V.I.N.C), fundada amb ciutadans de dret romà o llatí.
El 27 aC, August va decidir reorganitzar Hispània, de manera que la ciutat va ser inclosa a la nova Província imperial de la Tarraconesa, i entre Tiberi i Claudi va ser convertida en capital del convent jurídic Cartaginès.
Durant el mandat d'August, la ciutat va ser sotmesa a un ambiciós programa d'urbanització que va incloure, entre altres intervencions urbanístiques, la construcció d'un impressionant Teatre romà, l'augustèum (edifici de culte imperial) i un fòrum.
Més endavant, en temps de l'emperador Dioclecià, va ser convertida a la capital de la Província romana Cartaginesa, escindida de la Tarraconesa.
Obres militars Les obres militars van ser el primer tipus d'infraestructures que van construir els romans a Hispània, a causa del seu enfrontament en la península amb els cartaginesos durant la Segona Guerra Púnica.
Campaments El campament romà era el centre principal de l'estratègia militar passiva o activa. Podien ser temporals, establerts amb algun propòsit militar immediat, o concebuts per acantonar a les tropes durant l'hivern; en aquest cas es construïen amb argamassa i fusta. També podien ser permanents, amb l'objecte de sotmetre o controlar una zona a llarg termini, per a això se solia utilitzar la pedra per construir les seves fortificacions. Molts campaments es van convertir en la pràctica en centres estables de població, arribant a convertir-se en veritables ciutats, com és el cas de León.
Muralles Una vegada establerta una colònia o un campament estable, la necessitat de defensar aquests nuclis comportava la construcció de potents muralles. Els romans van heretar i àdhuc van millorar la tradició poliorcética dels grecs, i durant els segles II i I a. C. van erigir importants muralles, habitualment amb la tècnica del doble parament de carreus amb un farcit interior de morter, pedres i formigó romà. L'espessor del drap podia oscil·lar entre els quatre fins a fins i tot els deu metres. Després del període de la pax romana, en què aquestes defenses eren prescindibles, les invasions dels pobles germànics van reactivar la construcció de muralles.
Són destacables en l'actualitat les restes de muralles romanes existents a Saragossa, Lugo, León, Tarragona, Astorga, Còrdova, Segòbriga o Barcelona.
Obres civils miniatura|Aqüeducte de Segòvia, una de les majors obres civils romanes a Hispània. La civilització romana és coneguda com la gran constructora d'infraestructures. Va ser la primera civilització que va dedicar un esforç seriós i decidit per aquest tipus d'obres civils com a base per a l'assentament de la població i la conservació del seu domini militar i econòmic sobre l'extens territori de l'imperi. Les construccions més importants són les calçades, ponts i aqüeductes.
Les grans infraestructures Fos dins o fora de l'entorn urbà, aquestes infraestructures es van convertir en vitals per al normal funcionament de l'economia de la ciutat, perquè permetien el proveïment d'allò que li resultava més essencial, ja fos l'aigua per via dels aqüeductes o els subministraments d'aliments i béns a través de l'eficient xarxa de calçades. A més, qualsevol ciutat de mitja importància comptava amb un sistema de clavegueram per permetre el drenatge tant de les aigües residuals com de la pluja per impedir que aquesta s'estanqués als carrers.
Calçades i vies
Dins de les infraestructures d'ús civil que els romans van construir molt durant el seu domini a Hispània, destaquen les calçades romanes, que van vertebrar el territori peninsular unint des de Cadis fins als Pirineus i des d'Astúries fins a Múrcia, cobrint els litorals mediterrani i atlàntic a través de les conegudes «vies romanes». Hi circulava un comerç en auge, encoratjat per l'estabilitat política del territori al llarg de diversos segles.
D'entre aquestes vies, les més importants eren: Via Bategui, avui coneguda com a Via de la Plata Via Augusta, la calçada romana més llarga de l'Imperi romà a Espanya, amb 1500 km i diversos trams. Via Exterior miniatura|Principals vies romanes d'Hispània. Per senyalitzar les distàncies en aquestes vies es col·locaven els anomenats miliarios, que en forma de columna com el de la imatge o de grans pedres, marcaven la distància des del punt d'origen de la via en milers de passos (milles).
Actualment, la major part del recorregut d'aquestes vies es correspon amb el traçat de les actuals carreteres nacionals o autopistes dels actuals estats d'Espanya i Portugal, la qual cosa confirma l'encert romà en l'elecció òptima del traçat d'aquestes.
Ponts Els ponts romans, complement indispensable de les calçades, permetien a aquestes salvar els obstacles que suposaven els rius, que en el cas de la península Ibèrica poden arribar a ser molt amples. Davant aquest desafiament que la geografia presentava a Roma, aquesta va respondre amb les quals tal vegada són les més duradores i fiables de les seves construccions. Encara que també es van construir una gran quantitat de ponts de fusta sobre els llits menors, avui coneixem per «pont romà» a les construccions de pedra. miniatura|esquerra|Puente romà de Còrdova. El típic pont romà està format per una plataforma sostinguda per arcs de mig punt, de semicercles o de segments de cercles. Es donen també casos de ponts sobre cercles complets. Aquests arcs o segments d'arcs reben el nom d'«ulls». Els pilars sobre l'aigua inclouen unes construccions en forma de tascó anomenades «tallamars» per a reconduir el corrent d'aigua.