miniatura|Un lingayat gauli de Karnataka (1875). El lingaiatisme, també conegut com a viraxivaisme, és una denominació monoteísta xivaïsta de l'Índia. Fa diverses desviacions de l'hinduisme comú i exposa un monoteisme a través de veneració centrada en Xiva com a deïtat suprema en la forma diṣṭaliṅga (una representació simbòlica de Xiva en forma de linga). Els adeptes porten un linga personal que simbolitza una relació constant i íntima amb Paraxiva, l'aspecte més elevat de Xiva. També rebutja l'autoritat dels Vedes i el sistema de castes."Lingayat." , així com la superstició, l'astrologia, els rituals del sacerdoci vèdic i el concepte de renaixement, promovent una experiència directa i personal del diví. Els seus principis filosòfics estan recollits en els Vachanas, una forma de poesia devocional. La tradició també posa èmfasi en el Kayaka (treball) i el Dasoha (servei) com a formes d'adoració, subratllant la sacralitat del treball i el servei als altres. El lingaiatisme posa èmfasi en el monisme qualificat, amb fonaments filosòfics similars als del filòsof sud-indi Ramanuja dels segles XI-XII.
Els adherents a aquesta fe són coneguts com a lingaiats. El terme deriva de Lingavantha en llengua canaresa, significant "aquell que porta lingam en el seu cos".
Basavanna, també conegut com a Mahatma Basaveshwara, va ser un reformador social i humanitari qui fou el principal responsable de l'expansió aquesta religió al . Va promoure idees d'igualtat social, rebuig del sistema de castes i simplificació dels rituals religiosos.
Aquesta tradició és particularment destacada a Karnataka, però també té seguidors en altres regions del sud de l'Índia. Els lingaiats celebren aniversaris (jayanti) dels grans líders religiosos de la seva secta, així com festivals hindús com el Shivaratri i el Ganesh Chaturthi. El lingaiatisme té els seus propis llocs de pelegrinatge, temples, santuaris i poesia religiosa basada en Xiva. Avui dia, els lingaiats, juntament amb seguidors del Shaiva Siddhanta, Naths, Pashupatas, Kapalikas i altres, constitueixen la població xivaïta.
Etimologia El lingaiatisme deriva de l'arrel sànscrita lingam, que significa "marca" o "símbol", i el sufix aita. Els seguidors del lingaiatisme són coneguts com a "lingaiats". En la literatura històrica, de vegades es fa referència a ells com a lingawants, lingangis, lingadharis, sivabhaktas, o viraxivas. El terme lingaiat es basa en la pràctica dels homes i dones lingaiats de portar sempre un iṣṭaliṅga, contingut dins d'una caixa de plata penjada en un collar. Liṣṭaliṅga és un emblema ovalat que simbolitza Parashiva, la realitat absoluta i icona de la seva espiritualitat.
Històricament, els lingaiats eren coneguts com a viraxivas o "adoradors fervents i heroics de Xiva". Segons Blake Michael, el viraxivisme fa referència tant a un "sistema filosòfic o teològic com al moviment històric, social i religiós que es va originar en aquest sistema". El terme lingaiatisme es refereix als seguidors moderns d'aquesta religió. El terme lingaiats es va popularitzar durant el període colonial britànic.
Els termes lingaiatisme i Viraxivisme s'han utilitzat de manera sinònima. El Viraxivisme fa referència a la filosofia i teologia més àmplia dels Viraxiva, així com al moviment, segons Blake Michael, mentre que lingaiata es refereix a la comunitat, secta o casta moderna que segueix aquesta filosofia. En l'època contemporània, alguns sostenen que el Viraxivisme és una (sub)tradició dins del lingaiatisme amb influències vèdiques. Aquestes fonts han buscat un reconeixement polític del lingaiatisme com a religió separada del Viraxivisme. En canvi, els Viraxivas consideren que les dues (sub)tradicions contemporànies són "una i la mateixa comunitat" que pertany a l'hinduisme.
Lingaiatisme Els orígens del lingaiatisme es remunten als segles i en una regió que inclou el nord de Karnataka i districtes propers del sud de l'Índia. Aquesta regió era un bastió del jainisme i el xivaïsme. Segons Iyer i altres estudiosos, la teologia del lingaiatisme va sorgir com un moviment clarament igualitari en aquest context teològic, expandint-se ràpidament més enllà del nord de Karnataka. Segons Burjor Avari, citant Jha, els lingaiats eren "extremadament anti-jainistes". La filosofia viraxivaïta va permetre als lingaiats "convèncer els jainistes per adorar Xiva". Els lingaiats també eren anti-bramànics, com es reflecteix en les polèmiques contra els bramans en la literatura primerenca del viraxivaïsme.
Segons una tradició desenvolupada després de l'època de Basava, el viraxivaïsme va ser transmès per cinc Panchacharyas: Renukacharya, Darukacharya, Ekorama, Panditharadhya i Vishweswara. Renukacharya el va ensenyar per primera vegada al savi Agastya, un visionari vèdic. Un text central d'aquesta tradició és el Siddhanta Shikhamani, escrit en sànscrit, que elabora sobre els "trets primitius del viraxivaïsme [trobats] als Vedes i els Upanishads" i les "característiques concretes desenvolupades en les parts posteriors (Uttarabhaga) dels Saivagamas". Tot i que els viraxivaïtes consideren que el Siddhanta Shikhamani és anterior a Basava, probablement es va compondre als segles XIII o XIV, després de Basava.
Segons Gauri Lankesh, "els lingaiats són seguidors de Basavanna", mentre que el viraxivaïsme és una tradició xivaïta vèdica que "accepta els textos vèdics". El moviment reformador de Basava va atraure xivaïtes bramànics d'Andhra Pradesh; un segle després de Basava, "els seus descendents van començar a barrejar pràctiques de la seva antiga religió amb el lingaiatisme". Els ensenyaments de Basava també es van barrejar amb ensenyaments vèdics perquè gran part de la literatura sharana es va perdre després de l'exili dels autors sharana del regne de Bijjala.
Segons Gauri Lankesh, el viraxivaïsme es preserva i es transmet a través de cinc peethas (Rambhapuri, Ujjaini, Kedar, Shreeshail i Kashi), que tenen un paper essencial en la tradició viraxivaïta. En contrast, l'organització monàstica virakta va defensar "els ideals de Basava i els seus contemporanis". Segons Bairy, la tradició virakta va criticar "la tradició dels Panchacharyas, els Mathas que li pertanyien i les castes altes que els eren lleials" pel seu suport als bramans i la seva desviació dels ideals de Basava.
Segons Sri Sharanbasava Devaru, del Charanteshwar Mutt, en una entrevista el 2013, el lingaiatisme és una religió separada, diferent de la identitat cultural hindú, mentre que el viraxivaïsme és una secta xivaïta "basada en la filosofia vèdica". Sri Sharanbasava Devaru també afirma que el viraxivaïsme "va començar a guanyar importància només després de 1904, quan alguns mutts van barrejar el viraxivaïsme amb el lingaiatisme".
Segons India Today, mentre que "els viraxivaïtes afirmen que les dues comunitats són una i la mateixa", els lingaiats ortodoxos sostenen que són diferents. Els lingaiats afirmen que els viraxivaïtes no segueixen realment Basava, accepten la literatura vèdica i "adoren ídols del Senyor Shiva". Els viraxivïtes, a més, "deuen lleialtat a diversos centres religiosos (mutts), mentre que els lingaiats solen seguir els seus propis gurus".
Història Basava (segle XII) Vegeu també: Basava
Basava, el líder influent del lingaiatisme
El moviment xarana, iniciat al segle XI, és considerat per alguns com l'origen del viraxivaïsme. Va sorgir en una època en què el kalamukha xivaïsme, que comptava amb el suport de les classes dirigents, era dominant i controlava els monestirs. El moviment xarana es va inspirar en els Naianars i va posar èmfasi en l'experiència religiosa personal per damunt del dogmatisme basat en textos.
Les llegendes tradicionals i els textos hagiogràfics afirmen que Basava és el fundador dels lingaiats i de les seves pràctiques seculars. Va ser un filòsof hindú del , estadista, poeta en kanarès del moviment bhakti enfocat en Xiva, i un reformador social durant el regnat del rei Kalachuri Bijjala II (1157–1167) a Karnataka, Índia.
Basava va créixer en una família bramànica amb tradició xivaïsta. Com a líder, va desenvolupar i inspirar un nou moviment devocional anomenat viraxiva, o "adoradors ardents i heroics de Xiva". Aquest moviment tenia les seves arrels en el moviment bhakti en curs, especialment en les tradicions xivaïstes dels Naianars dels segles VII a XI. No obstant això, Basava va defensar una adoració devocional que rebutjava els rituals del culte als temples dirigits per bramans, i va posar èmfasi en una adoració directa i personal de Xiva, mitjançant pràctiques com portar icones individuals i símbols com un petit linga.
Basavanna va promoure la consciència social a través de la seva poesia, coneguda com a Vachanas. Va rebutjar la discriminació de gènere o social, les distincions de castes i pràctiques existents com portar el fil sagrat. En canvi, va introduir el ritual de portar un collaret amb liṣṭaliṅga, que conté una imatge del linga de Xiva, per a cada persona independentment del seu origen, com a recordatori constant de la seva bhakti (devoció amorosa) a Déu Xiva. Com a primer ministre del seu regne, va introduir noves institucions públiques com lAnubhava Mantapa ("sala d'experiència espiritual"), que acollia homes i dones de tots els contextos socioeconòmics per debatre qüestions espirituals i quotidianes de la vida de manera oberta.
Després de donar suport inicialment a Basava, el rei Bijjala II va discrepar amb el seu rebuig de les distincions de castes. El 1167, els viraxivaïtes van ser reprimits, i la majoria d'ells van abandonar Kalyāna, la nova capital de Bijjala, estenent els ensenyaments de Basava a una àrea més àmplia del sud de l’Índia. El 1168, el rei va ser assassinat pels viraxivaïtes.
Consolidació (segles XII–XIV) Després de la mort de Basava, el xivaïsme va consolidar la seva influència al sud de l'Índia, mentre s'ajustava a l'ortodòxia hindú. El nebot de Basava, Channabasava, va organitzar la comunitat i va sistematitzar la teologia viraxivaïta, integrant la comunitat viraxivaïta en la cultura hindú principal. El paper de Basava en els orígens del xivaïsme va ser minimitzat, i es va desenvolupar una mitologia segons la qual els orígens del viraxivaïsme es van atribuir als cinc Panchacharyas, que van descendir a la Terra en diferents edats per ensenyar xivaïsme. En aquesta narrativa, Basava va ser considerat un restaurador d'aquesta antiga ensenyança.
Els monestirs de les escoles xivaïtes més antigues, com els Kalamukha, van ser assumits pels viraxivaïtes. Es van desenvolupar dos tipus d'ordes monàstics: els monestirs gurusthalada, amb arrels en les escoles tradicionals i més conservadors, i els viraktas, que representaven la veritable organització monàstica viraxivaïta, inspirada pels ideals de Basava i els seus contemporanis.
Imperi Vijaianagara (segles XV–XVII) Al segle XIV i XV, va tenir lloc un renaixement del lingaiatisme al nord de Karnataka dins l'Imperi Vijaianagara. Els lingaiats probablement van contribuir al creixement territorial de l'imperi i a resistir les guerres del sultanat del Dècan. El text lingaiat Sunyasampadane va sorgir dels debats acadèmics a lAnubhava Mantapa i, segons Bill Aitken, aquestes discussions van ser "compilades a la cort de Vijaianagara durant el regnat de Praudha Deva Raia". De manera similar, el poema èpic hagiogràfic Basava Purana, que detalla la vida de Basava, va ser ampliat i traduït al kannada el 1369 durant el regnat de Bukka Raya I.
Ikkeri Naiakas, dinastia Keladi (segles XVI–XVIII)