Montmartre és un turó i barri històric del 18è districte de París, al nord de París, a la riba dreta del Sena. El seu punt més elevat arriba aproximadament als 130 metres d'altitud i està coronat per la basílica del Sacré Cœur, un dels monuments més visibles del paisatge parisenc.
Antigament separat de París, Montmartre es constituí com a municipi el 1790 i fou incorporat a la capital l'1 de gener de 1860, principalment dins el nou 18è districte. Durant el el turó encara conservava un paisatge format per molins, explotacions agrícoles, vinyes i pedreres, abans de quedar progressivament integrat en el creixement urbà de París.
Montmartre tingué un paper destacat durant la Comuna de París de 1871 i, entre les darreres dècades del segle XIX i les primeres del , es convertí en un dels principals centres de la vida artística i bohèmia de París, vinculat a pintors, escriptors, cabarets i espais com Le Chat Noir, el Moulin Rouge i el Bateau-Lavoir. Aquest llegat artístic i el paisatge urbà de la butte han contribuït a convertir Montmartre en un dels barris més coneguts de la ciutat.
Geografia Montmartre ocupa un turó del nord de París, dins el 18è districte, a la riba dreta del Sena. El cim de la butte arriba aproximadament als 130 metres d'altitud i constitueix un dels relleus més destacats de la ciutat.
Com a barri històric, Montmartre no correspon exactament a cap de les divisions administratives actuals de París. El seu nucli tradicional s'estén entorn del cim, la Basílica del Sacré-Cœur, la Place du Tertre, la rue Lepic i la place des Abbesses, mentre que cap al sud el territori enllaça progressivament amb el sector de Pigalle. miniatura|esquerra|300px|Vista des del tossal de Montmartre mirant cap al Centre Georges Pompidou. La topografia del turó ha condicionat fortament la forma urbana del barri. Els forts pendents expliquen la presència de carrers costeruts, escales i recorreguts irregulars, especialment als vessants sud i est. Malgrat la urbanització dels segles XIX i XX, diversos sectors conserven traces de l'antic parcel·lari rural i de l'habitatge popular desenvolupat sobre la butte.
Abans de la seva integració plena en la ciutat, el paisatge de Montmartre estava format per molins de vent, granges, vinyes i pedreres. Alguns d'aquests elements, especialment les vinyes i els antics molins, continuen formant part de la identitat patrimonial del barri.
Toponímia El nom de Montmartre ha estat objecte de diverses interpretacions al llarg del temps. Una tradició antiga el relaciona amb el llatí Mons Martyrum, «mont dels màrtirs», en referència al martiri de sant Dionís, primer bisbe de París segons la tradició cristiana, i dels seus companys. Aquesta explicació contribuí fortament al caràcter religiós atribuït al turó durant l'edat mitjana.
Tanmateix, la toponímia històrica no permet considerar aquesta interpretació com a segura. Les formes antigues documentades del nom han donat lloc a altres hipòtesis, entre les quals una derivació de Mons Mercurii, vinculada al déu romà Mercuri, o explicacions relacionades amb formes medievals del topònim. La recerca toponímica moderna ha qüestionat que el nom actual derivi necessàriament del martiri de sant Dionís.
Per aquest motiu, la relació entre Montmartre i el martiri de sant Dionís s'ha de considerar principalment una tradició religiosa i historiogràfica, més que no pas una etimologia definitivament establerta.
Història Orígens i antic règim miniatura|300px|Vista de l'abadia de Montmartre i de l'església de Saint-Pierre al segle XVII.
Durant bona part de l'edat mitjana i de l'edat moderna, Montmartre conservà un caràcter marcadament rural. El turó estava ocupat per terres de conreu, vinyes, molins de vent, granges i pedreres, elements que durant segles definiren el paisatge de la butte.
Un dels principals centres religiosos del sector fou l'abadia reial de Montmartre, un monestir benedictí femení fundat per Lluís VI de França entre 1133 i 1134. L'abadia posseïa un extens territori al voltant del turó, format principalment per camps, horts, molins i pedreres.
L'església de Saint-Pierre de Montmartre, situada prop del cim, és el principal vestigi conservat d'aquell conjunt monàstic. L'edifici actual es remunta al segle XII i formava part de l'antiga abadia de Montmartre.
La viticultura tingué també una presència important al turó. Durant l'edat mitjana el conreu de la vinya s'estengué progressivament pels vessants de Montmartre i, al segle XVI, una part considerable de la població local estava vinculada al treball agrícola i a la producció de vi.
Un altre recurs econòmic important foren les pedreres de guix. Des de l'edat mitjana, Montmartre es convertí en un dels principals centres d'extracció de guix de la regió parisenca, utilitzat àmpliament en la construcció de la ciutat.
Aquest paisatge rural i extractiu es mantingué en bona part fins a finals del segle XVIII i començaments del XIX, abans que el creixement de París i la urbanització transformessin profundament la butte.
La comuna de Montmartre i l'annexió a París miniatura|300px|Antiga mairie de Montmartre, a la rue des Abbesses, fotografiada el 1896.
Amb la reorganització administrativa iniciada durant la Revolució Francesa, l'antiga parròquia de Montmartre es convertí en una comuna independent el 1790. Durant set dècades, Montmartre disposà d'administració municipal pròpia abans de la seva incorporació a París.
La comuna comprenia el nucli del poble situat sobre la butte i una extensa zona als seus voltants. Durant la primera meitat del segle XIX experimentà un fort creixement demogràfic i urbà, alhora que mantenia activitats tradicionals com l'explotació de pedreres, la viticultura i els molins.
La documentació cadastral conservada mostra que durant les dècades de 1820 i 1830 el territori encara distingia sectors com Clignancourt i el Village, mentre que les matrícules de propietats dels anys següents reflecteixen una urbanització progressiva.
La mairie de la comuna s'instal·là a la place des Abbesses. L'edifici municipal construït el 1836 continuà existint després de l'annexió i fou substituït posteriorment per la nova mairie del 18è districte, inaugurada el 1892.
L'1 de gener de 1860, en el marc de l'ampliació de París impulsada per Napoleó III, Montmartre deixà d'existir com a municipi independent. Fou una de les onze comunes incorporades íntegrament a París i el seu territori quedà integrat principalment en el nou 18è districte de París.
La incorporació administrativa accelerà la transformació urbana de la butte. El creixement demogràfic, l'obertura de carrers i la construcció d'habitatges reduïren progressivament les zones rurals, tot i que el cim conservà parcialment una estructura de poble, amb carrerons irregulars, jardins, molins i altres elements de l'antic paisatge.
La Comuna de París miniatura|300px|Barricada a la rue de la Bonne, a Montmartre, durant la Comuna de París de 1871.
Montmartre tingué un paper central en l'inici de la Comuna de París de 1871. Després de la derrota francesa en la Guerra Franco-Prussiana i del setge de París, nombrosos canons de la Guàrdia Nacional havien estat concentrats a la butte de Montmartre.
La matinada del 18 de març de 1871, el govern d'Adolphe Thiers envià tropes a Montmartre per retirar aquests canons. L'operació fracassà quan una part dels soldats es negà a disparar contra la població i confraternitzà amb els membres de la Guàrdia Nacional i els habitants del barri. Els esdeveniments de Montmartre desencadenaren l'aixecament revolucionari que conduí a la proclamació de la Comuna de París.
Aquell mateix dia, els generals Claude Lecomte i Jacques Léon Clément-Thomas foren capturats i executats a Montmartre, un episodi que es convertí en un dels fets més simbòlics i controvertits de l'inici de la insurrecció.
Durant les setmanes següents, Montmartre continuà essent un dels sectors fortament identificats amb la Comuna. El barri fou defensat amb barricades i altres fortificacions improvisades, com les documentades a la rue de la Bonne i a la rue Lepic.
La memòria dels fets de 1871 quedà profundament vinculada a Montmartre i continua formant part de la identitat històrica del barri.
Final del segle XIX i començament del XX Després de l'annexió a París, Montmartre experimentà una transformació ràpida durant les darreres dècades del segle XIX. L'expansió de la ciutat reduí progressivament els espais rurals, mentre que els vessants de la butte s'omplien d'habitatges, comerços i nous espais d'oci. Tot i aquests canvis, el barri mantingué durant un temps una combinació singular entre paisatge perifèric, habitatge popular i carrers de caràcter encara semirural.
A partir de la dècada de 1870, el caràcter popular del barri, els lloguers relativament baixos i la proximitat entre habitatges, tallers i espais d'oci afavoriren l'arribada d'una població artística i bohèmia que transformaria profundament la imatge de Montmartre.
Montmartre i les arts Cabarets i espectacles miniatura|esquerra|Cartell de Théophile Steinlen per a la gira del cabaret Le Chat Noir.
Durant les darreres dècades del segle XIX, Montmartre es convertí en un dels principals centres de la vida nocturna i de l'espectacle parisenc. Cafès-concert, cabarets, sales de ball i petits teatres s'instal·laren especialment als vessants meridionals de la butte i als voltants del boulevard de Clichy.
Un dels establiments més influents fou Le Chat Noir, fundat el 1881 per Rodolphe Salis. El cabaret reuní artistes, escriptors, músics i humoristes i esdevingué conegut tant per les seves actuacions com pel seu teatre d'ombres. La seva imatge quedà especialment vinculada als cartells de Théophile Steinlen, que es convertiren en una de les icones gràfiques del Montmartre de finals del segle XIX.
El Moulin Rouge, inaugurat el 1889 al boulevard de Clichy, fou un altre dels grans centres d'espectacle del barri. La sala esdevingué especialment coneguda pels balls, les revistes i el cancan, i fou freqüentada per artistes que en representaren l'ambient, entre els quals Henri de Toulouse-Lautrec.
Altres establiments contribuïren també a la reputació artística i bohèmia de Montmartre, com el Lapin Agile, que es convertí en un dels espais de sociabilitat característics de la butte i reuní artistes, poetes, cantants i altres figures de la cultura popular montmartresa.
La concentració d'espais d'espectacle i de sociabilitat artística contribuí decisivament a crear la imatge de Montmartre com a territori de llibertat creativa, vida bohèmia i experimentació cultural.
Pintors i avantguardes A partir de la dècada de 1870, Montmartre es convertí progressivament en un dels principals centres de la vida artística parisenca. La llum del turó, el caràcter encara parcialment rural del barri, els lloguers relativament baixos i la vitalitat dels cafès i cabarets atreieren pintors, escultors, il·lustradors, músics i escriptors procedents de diversos països.
Durant les darreres dècades del segle XIX hi treballaren o residiren artistes com Pierre-Auguste Renoir, Henri de Toulouse-Lautrec, Théophile Steinlen, Paul Signac o Suzanne Valadon. Les escenes de carrer, els cafès, els cabarets, els circs i la vida quotidiana del barri es convertiren en motius habituals de pintura, dibuix, gravat i cartellisme.
A començaments del segle XX, Montmartre esdevingué també un focus de les noves avantguardes. Artistes com Pablo Picasso, Amedeo Modigliani, Kees van Dongen, Georges Braque i Otto Freundlich freqüentaren els tallers i espais de trobada del barri, especialment entorn del Bateau-Lavoir.
La comunitat artística de Montmartre era marcadament internacional i reunia creadors arribats de diferents punts d'Europa. El contacte entre artistes, marxants, poetes i escriptors contribuí a consolidar el barri com un dels espais fonamentals de la modernitat artística parisenca a les primeres dècades del segle XX.
Bateau-Lavoir