Bigues i Riells del Fai és un municipi a la comarca del Vallès Oriental, amb capital actualment a Bigues. Està format pels nuclis poblacionals de Bigues i Riells del Fai, conjuntament amb una proliferació d’urbanitzacions esteses pel territori més o menys connectades amb els nuclis inicials, així com per un escampall d’antigues masies. Els dos pobles havien tingut ajuntaments separats, però des de mitjan estan integrats en el mateix terme municipal, així com l'antiga parròquia rural de Sant Mateu de Montbui.
Tanmateix, des del punt de vista eclesiàstic, pertanyen a dues unitats diferents: les parròquies de Sant Pere de Bigues i Sant Mateu de Montbui, actualment desapareguda com a parròquia, pertanyien al bisbat de Barcelona, ara de Terrassa, a l'arxiprestat de Montbui i Puiggraciós, i la de Sant Vicenç de Riells, al Bisbat de Vic, dins de l'arxiprestat del Moianès.
El terme de Bigues i Riells del Fai està situat a banda i banda del riu Tenes, al lloc on aquest riu abandona la zona muntanyosa inicial, al Moianès, i comença a discórrer per la plana del Vallès.
Pertany al terme municipal de Bigues i Riells del Fai l'antic monestir benedictí de Sant Miquel del Fai, que, tanmateix, té l'accés per carretera des de Sant Feliu de Codines (BV-1485).
Geografia Llista de topònims de Bigues i Riells del Fai (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
miniatura|esquerra|Aspecte actual del terme de Bigues i Riells del Fai Aquest terme municipal és al sector nord-oest de la seva comarca, i està envoltat totalment per termes municipals del Vallès Oriental, excepció feta del límit nord, Sant Quirze Safaja, que ja pertany al Moianès.
Termes municipals limítrofs:
El Tenes constitueix l'eix vertebral del terme, que travessa de nord-oest a sud-est. El límit nord del municipi és fàcilment identificable pels Cingles de Bertí, mentre que els cingles del Perer i del Fitor dibuixen el límit pel sector nord-occidental. El Puiggraciós, amb 808,8 metres i contrafort del Cingles de Bertí, és el punt més elevat del municipi.
Tres són les unitats bàsiques que formen el terme municipal de Bigues i Riells del Fai: el territori del poble de Bigues, el del de Riells del Fai i el de l'antiga parròquia de Sant Mateu de Montbui, agrupada, la darrera, ja des d'antic, dins del de Bigues.
El municipi de Bigues i Riells del Fai va ser creat l'any 1831 a causa de la dissolució de l'antiga Baronia de Montbui. Va prendre el nom inicial de Sant Pere de Bigues ja que es tractava d'una de les parròquies més importants de l'antiga Baronia.
Sant Pere de Bigues fou tradicionalment un terme rural sense cap nucli important fins al , en que es començà a configurar el raval del Rieral que ha esdevingut un veritable poblet anomenat el Rieral de Bigues (1.765 habitants el 2024), on és emplaçat l’ajuntament. El Rierla de Bigues ha crescut al llarg de la carretera BP-1432, que vertebra el municipi a nivell de comunicacions.
El sector de Bigues, almenys en els vessants que s’aboquen a la riera de Tenes, té l’aspecte d’una immensa urbanització, amb múltiples torres i xalets. Les urbanitzacions, es caracteritzen per un creixement en taca d'oli, tenen carrers asfaltats i són habitades normalment només els caps de setmana i en època estival. Són urbanitzacions d’aquest sector Can Barri, el Turó, Diamant del Vallès, Can Traver, Can Carreres, Can Fabrera, la Font del Bou, entre d’altres.
El sector del poble de Riells del Fai (910 habitants el 2024) i la seva vall és un altre notable centre residencial i d’estiueig, amb un sector de torres i xalets entorn de la població i de la Font de la Pineda, al peu de la riera de Tenes. Algunes de les seves urbanitzacions son els Boscos de Riells, el Racó del Bosc, Can Castanyer, la Vall Blanca i Vallderrós entre d'altres. Altres topònims miniatura|La Costa de Can Noguera, des de la masia d'aquest mateix nom Costa Xica és una costa de muntanya que separa les dues unitats territorials del terme, les dels pobles de Bigues i de Riells del Fai. Es tracta de la costa que des del turó dels Tres Termes davalla cap a llevant, en direcció a Bigues. Queda a ponent de Can Noguera i al sud-oest de Can Margarit. Té continuïtat a migdia per la Costa Alta, i totes dues formen la Costa de Can Noguera. Es tracta d'un topònim romànic modern, a causa de la comparació amb la propera Costa de Can Noguera, o Costa Alta, més extensa.Institut Cartogràfic de Catalunya; cal fer dos passos d'aproximació
Costa Alta o Costa de Can Noguera és una costa de muntanya en territori del poble de Bigues. És a ponent de Can Noguera, en el vessant sud-oriental del turó dels Tres Termes. És a migdia de la Costa Xica. Conjuntament amb aquesta altra costa, forma la Costa de Can Noguera.La Costa Alta en el seu entorn, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya; cal fer dos passos d'aproximació També hi ha La Baliarda, una masia localitzada al sud-oest del Rieral de Bigues, a l'esquerra del Tenes, davant i al nord de Can Segimon. És al capdavall del carrer de la Baliarda, a tocar del riu.La Baliarda en el seu entorn, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya
Demografia
El primer cens és del 1857 després de la fusió de Bigues, Riells del Fai i Sant Mateu de Montbui. Les dades anteriors són la suma dels antics municipis.
Història Paleolític, neolític i edat del metall Els primers pobladors del municipi són els caçadors i recol·lectors del paleolític superior. Un grup de població nòmada feia campaments temporals a Can Garriga del Solei. En aquest jaciment, de referència en la historiografia catalana, s’han datat materials d’una antiguitat que oscil·la entre els 12.000 i els 8.000 anys.
Durant el neolític, entre el 5500 i el 3000 a.C., amb l’extensió de l’agricultura i la ramaderia s’instal·laren comunitats de població sedentàries en diversos indrets del municipi. Les restes d’aquest període que s’han localitzat al municipi són els sepulcres de fossa, que són les restes característiques d’aquest període al Vallès Oriental.
L'edat dels metalls queda documentada al municipi a partir de finals del bronze i l’inici del ferro prop del 1300 a.C. En aquest moment canvia la cultura de la mort, s’incineren els difunts i es dipositen les cendres en gerres que s’enterren en camps d’urnes. D’aquest període s’han localitzat restes a Can Vermell.
Període Ibèric i romànic Amb el domini i el perfeccionament de la indústria del ferro a partir del segle VI a.C. es consolida la cultura ibèrica al Vallès, fet afavorit per la seva condició de terra de pas. Al municipi s’han localitzat diversos poblats com el del Puig Alt del Viver, El Turó del Rull o Puiggraciós i un centre de producció ceràmica localitzat al jaciment de can Badell on successives campanyes d’excavació han localitzat materials datats des del segle IV a.C. fins a mitjans del segle II a.C., el que l’ha convertit en un jaciment de referència en la historiografia catalana.
Els romans estableixen un sistema de vies de comunicació que creua i millora la comunicació de les terres vallesanes. La principal és la Via Augusta que connecta Roma amb Cadis. També és important la via que uneix Barcelona amb Vic i una altra que va de Mataró a Caldes, passant per la Vall del Tenes. El grau de les escaletes o el grau del Traver són testimonis d’aquesta activitat viària romana que trobem al municipi.
El model de poblament i explotació del territori que desenvolupen els romans al Vallès es caracteritza per la dispersió de vil·les romanes configurades per cases de camp amb explotació agrícola. Alguns exemples que s’han localitzat al municipi són les vil·les romanes de El Margarit a Riells del Fai i can Parera a Bigues del segle I a.C. o les vil·les de can Noguera i can Mainou a Bigues ja entre els segles I i III d.C.
El moment de descomposició de l’Imperi Romà a partir del segle III, el domini visigòtic del segle V i l’arribada dels sarraïns al segle VIII està molt poc documentat i no s’han trobat restes atribuïbles a aquest període. De tota manera, la transformació de les vil·les romanes en masos ens demostra que, tot i les incursions sarraïnes als segles i , la població no abandona aquestes terres sinó que hi roman.
Edat mitjana El comte Guifré cau ferit de mort a Bigues. Catalunya al viu un període d’inestabilitat a partir de les ràtzies que protagonitzen els regnes musulmans. El 898 en un d’aquests episodis violents el comte de Barcelona Guifré el Pilós s’enfronta al governador de Lleida Llop Ibn Muhammad a Bigues. Segons biògrafs andalusins Guifré en aquest enfrontament cau ferit per una llança i perd la batalla, morint quatre dies després.
És en aquests quatre dies d’agonia quan la llegenda explica que Guifré hauria demanat un escut pel seu comtat i Carles el Calb, el rei franc, hauria sucat la seva mà en la ferida de Guifré i hauria imprès les quatre barres de sang sobre fons d’or de l’escut.
El 1059 es constitueix la Baronia de Montbui, que inclou les parròquies de Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Sant Pere de Bigues, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Andreu de Samalús, Santa Eulàlia de Ronçana i Caldes de Montbui. Tots aquests territoris són cedits pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I el Vell, a favor del noble Mir Geribert d’Olèrdola. Des d’aquest moment el domini d’aquestes terres passa a ser feudal. Bigues i Riells es manté dins la baronia de Montbui fins a la seva dissolució el 1835.
El castell de Montbui esdevingué el centre del domini polític, econòmic i militar de la baronia, i Sant Miquel del Fai el pol d’atracció religiós, juntament amb les parròquies de Sant Vicenç de Riells, documentada des del 971, i de Sant Pere i Sant Pau de Bigues, que ja apareix dins l’acta de constitució de la baronia, que contribuïren a delimitar el territori i aglutinar-hi la comunitat pagesa. Les parròquies esdevenen en aquest moment els embrions del que avui són Bigues i Riells del Fai.
Durant l’època medieval i moderna el model d’ocupació del territori continua essent el poblament dispers, prenent el model que adoptaren els romans amb les vil·les. A Riells del Fai, però, a partir dels segles XII-XIII s’originà un petit nucli entorn de l’església parroquial de Sant Vicenç, el barri de la Sagrera. Com en altres pobles del Vallès, a partir del s’estableix una zona sagrada i inviolable que correspon a trenta passes al voltant de l’església, d’aquí prové el nom de Sagrera, on no es pot guerrejar ni protagonitzar cap acció violenta.
La baronia va anar passant per les mans de diversos senyors feudals que en controlaven la fiscalitat i la justícia, fins que a partir del 1490 va passar a dependre del Consell de Cent de Barcelona, convertint-se aquest en el nou senyor feudal. Aquesta circumstància va possibilitar que els pobles de la baronia s’organitzessin de forma municipal, amb un consell, jurats i batlle propis, aconseguint d’aquesta manera més autonomia.
Època Moderna Un reial decret de 1835 estableix la seva fi i cadascuna de les parròquies esdevé un municipi independent. Els ajuntaments, però, no són operatius fins el 1842-43, segons el llibre
El moment en què es basteixen la majoria de masies tal com avui les coneixem, és a l’època moderna. A partir del segle XVI, la població creix i s’edifiquen noves construccions o bé s’engrandeixen i s’embelleixen masies amb elements gòtics. En podem citar alguns exemples a Riells com la Madella, can Batlles, la Pineda i Quintanes; així com també a Bigues amb la Torre, can Garriga del Solei, can Barri, can Maspons, can Badell, can Carreres i can Ribas.
S’estén el conreu de la vinya al municipi, artigant molts boscos fins que arriba la fil·loxera entre 1883 i 1893 i mata tots els ceps. A principis del segle XX, es torna a replantar la vinya amb ceps americans, s’introdueixen nous conreus com avellaners, ametllers i cànem i es generalitza la producció de la patata.
Època Contemporània