El Campionat del món d'escacs és la competició que se celebra per determinar el Campió del Món d'escacs absolut. Existeixen també competicions (i per tant, títols mundials) exclusius per a dones (campionat del món d'escacs femení), per edats (campionat del món per a gent gran, juvenil, infantil, etc.), i també per a ordinadors. A la competició pel campionat del món absolut, hi pot participar qualsevol persona, i en canvi, no els ordinadors.
Hom considera que el campionat es va iniciar, de forma oficial, amb el matx que van disputar el 1886 els dos millors jugadors europeus del moment, Wilhelm Steinitz i Johann Zukertort. Entre el 1886 i el 1946, el campió fixava i imposava les condicions exigides als aspirants al títol (incloses les condicions econòmiques) per a poder accedir a disputar un matx individual per a determinar el nou campió mundial. Entre el 1948 i el 1993, el campionat fou administrat en exclusiva per la FIDE, la federació internacional d'escacs. El 1993, el Campió regnant (Garri Kaspàrov) va trencar relacions amb la FIDE, i va iniciar un cisma en els escacs mundials, tot liderant la creació d'un campionat del món alternatiu, de manera que fins al 2006 hi va haver dos campionats paral·lels (i rivals). El 2006 el títol va ser unificat, en el polèmic Campionat del món de 2006.En aquell matx, un dels analistes de Topàlov fou el menorquí Paco Vallejo, mentre que un dels analistes de Kràmnik fou el català Miquel Illescas: Avui, 22 de setembre del 2006, Es busca el campió de la reunificació
L'actual campió mundial absolut és l'indi Gukesh Dommaraju, que el desembre de 2024 va derrotar el fins llavors campió, el xinès Ding Liren al .
Història miniatura| El concepte de Campió del món d'escacs va sorgir durant la primera meitat del , i les paraules exactes "Campió del món" aparegueren per primer cop el 1845. A partir d'aquesta data, diversos jugadors foren aclamats com a campions del món, però la primera competició definida amb antelació com a campionat del món fou el matx entre Steinitz i Zukertort de 1886. Fins al 1948 les competicions per a disputar el campionat del món foren matxs acordats privadament entre els jugadors, i, en conseqüència, els jugadors s'havien d'espavilar per a constituir la bossa de premis, fonamentalment mercès a aportacions de mecenes i/o admiradors que volguessin promocionar el matx entre aquells jugadors en concret. A començaments del segle XX aquest fet sovint va esdevenir una barrera infranquejable per alguns, o, com a mínim, va endarrerir durant anys la disputa dels matxs pel títol.
Entre el 1888 i el 1948 diversos inconvenients que varen sorgir en les negociacions varen fer palès que era necessari l'establiment d'unes regles (acceptades per tothom) per a acordar matxs, inclosa la freqüència dels matxs, què podia (i què no podia) exigir el campió pel que fa a les condicions per posar el títol en joc, i com havia de ser l'aportació econòmica i el repartiment de la bossa de premis. Malgrat tot, els intents no varen fructificar, i en la pràctica, els mateixos inconvenients varen seguir impedint, o endarrerint significativament, la disputa de matxs pel títol.
El primer intent d'administrar el títol de banda d'una organització externa fou entre 1887–1889, però l'intent no es va repetir. El sistema per gestionar competicions regulars pel títol no va entrar en funcionament fins al 1948, sota el control de la FIDE, i va funcionar bastant bé fins al 1993, any en què el campió regnant Kaspàrov i el desafiant Short estaven tan descontents amb els arranjaments que havia acordat la FIDE per al seu futur matx, que van trencar amb aquesta organització, originant un cisma que va durar fins al 2006, any en què es va poder tornar a unificar el campionat, tot i que els efectes de la divisió no desapareixerien completament fins al 2012.
Campions no oficials (abans de 1886) miniatura|La Bourdonnais, el millor jugador mundial des del 1821 fins a la seva mort, el 1840. miniatura|Paul Morphy (esquerra) va aixafar tota oposició durant la seva breu carrera (1857–1858).
El primer matx que fou reivindicat pels jugadors com a campionat del món va ser el disputat el 1886 entre Wilhelm Steinitz i Johannes Zukertort, guanyat pel primer. No obstant això, hi ha una línia de jugadors considerats com els més forts (o si més no els més famosos) del món, que es remunta centenars d'anys més enrere d'ells, i aquests altres jugadors són sovint considerats, en la literatura escaquística, com a "campions del món" del seu temps, principalment: Ruy López de Segura al voltant de 1560, Paolo Boi i Leonardo da Cutri al voltant de 1575, Alessandro Salvio al voltant de 1600, i Gioachino Greco el 1620.
Al i començaments del , els jugadors francesos dominaven, amb Legall de Kermeur (1730-1747), François-André Philidor (1747-1795), Alexandre Deschapelles (al voltant de 1800–1821) i Louis-Charles Mahé de La Bourdonnais (1821-1840) considerat aquest darrer com un dels jugadors més forts de la primera meitat del XIX. En aquest període, el més semblant a un enfrontament pel campionat del món foren els matxs d'escacs La Bourdonnais - McDonnell del 1834, quan La Bourdonnais jugà una sèrie de sis matxs – i 85 partides – contra l'irlandès Alexander McDonnell.
La idea que algun jugador havia de ser campió del món es remunta pel cap baix a 1840, quan un columnista del Fraser's Magazine va escriure: "A qui està destinat el bastó de mariscal quan La Bourdonnais el llença, i quin serà el país d'on sorgirà el seu successor? ... Actualment de La Bourdonnais, com Alexandre el Gran, no té hereu, i hom tem que l'imperi es podria dividir, eventualment, entre tot un seguit de petits reis." (Jeremy Spinrad pensa que l'autor era George Walker)
La victòria en matx de l'anglès Howard Staunton sobre un altre francès, Pierre Charles Fournier de Saint-Amant, el 1843, feu que el primer fos considerat amb certa unanimitat com el jugador més fort del món."From Morphy to Fischer", Israel Horowitz, (Batsford, 1973) p.3 En una carta publicada a The Times el 16 de novembre de 1843, (però probablement escrita anteriorment), s'hi descriu l'objectiu del segon matx Staunton contra Saint-Amant, disputat a París al novembre-desembre de 1843, com l'obtenció "del ceptre daurat de Philidor." La utilització més primerenca que consta del terme "Campió del Món" és del 1845, quan Howard Staunton va ser descrit com "el campió d'escacs d'Anglaterra, o ... el campió del Món".Discurs del comte de Mexborough a la reunió dels clubs d'escacs de Yorkshire, tal com consta a la Chess Player's Chronicle de 1845 (amb data en portada de 1846) –
La primera proposta coneguda d'una competició definida amb antelació com a vàlida per a determinar el millor jugador mundial fou feta per Ludwig Bledow en una carta dirigida a von der Lasa, escrita el 1846 i publicada a Deutsche Schachzeitung el 1848: "... el guanyador de la batalla de París no hauria de creure que està en una posició massa preeminent, ja que és a Trèveris on es donarà, en realitat, la corona" (Bledow va morir el 1846 i el torneig previst de Trèveris mai no es va arribar a celebrar). El 1850, l'imminent Torneig Internacional de Londres (de 1851) fou explícitament descrit com a campionat mundial per tres comentaristes: en una carta d'un "membre del Club d'Escacs de Calcuta " (de data 1 d'agost de 1850) i en una altra del capità Hugh Alexander Kennedy (de data octubre de 1850) en el volum de 1850 del Chess Player's Chronicle; i a Liberty Weekly Tribune de Missouri (20 de juny de 1851). Tot i que en Kennedy era un membre del comitè organitzador del torneig, no hi ha proves que la coronació d'un campió del món en fos en realitat un objectiu oficial. miniatura|80px|Adolf Anderssen
Aquest torneig el va guanyar l'alemany Adolf Anderssen, cosa que el va situar de facto com el millor jugador del món."From Morphy to Fischer", Israel Horowitz, (Batsford, 1973) p.4 Anderssen ha estat descrit com el primer mestre modern d'escacs."The World's Great Chess Games", Reuben Fine, (McKay, 1976) p.17 De tota manera, no és clar que aquesta victòria signifiqués que fos aclamat universalment a la seva època com a campió mundial, malgrat que Henry Bird assignà el títol a Anderssen per la seva victòria (retrospectivament, el 1893).Section "Progress of Chess" in miniatura|esquerra|80px|Paul Morphy
Anderssen fou àmpliament derrotat el 1858 en un matx contra l'estatunidenc Paul Morphy, després del qual Morphy va ser aclamat per tot el món dels escacs com a campió mundial. Morphy va jugar matxs contra diversos dels millors jugadors de la seva època, i els va superar àmpliament a tots.Matxs de Paul Morphy entre 1858-59, Pàgines d'escacs de Mark Weeks Harper's Weekly (25 de setembre de 1858) i The American Union (9 d'octubre de 1858) l'anomenaven campió del món, tot i que un altre article a Harper's Weekly (9 d'octubre de 1858; per C.H. Stanley)Charles Stanley fou el primer Campió dels Estats Units, en el període 1845-1857, fins que perdé el títol contra en Morphy no era clar pel que fa a la consideració del matx Morphy-Harrwitz com a vàlid pel títol. Molt aviat, Morphy va començar a oferir avantatge de jugades i de peó a qualsevol qui jugués contra ell. Com que no va trobar rivals de la seva categoria, Morphy es va retirar sobtadament de la competició l'any següent, tot i que la majoria el va seguir considerant el campió mundial fins a la seva mort, el 1884. La seva retirada sobtada dels escacs (en el seu millor moment) i la malaltia mental posterior van ser qualificades amb una frase que es va fer famosa: "l'orgull i la tristesa dels escacs".
Això va deixar altra vegada Anderssen com a millor jugador mundial (en actiu), una reputació reforçada per la seva victòria al fort Torneig d'escacs de Londres 1862.
Wilhelm Steinitz va derrotar Anderssen per un estret marge en un matx el 1866, el qual alguns comentaristes consideren el primer matx "oficial" pel campionat del món."The World's Great Chess Games", Reuben Fine, (McKay, 1976) p.30. De tota manera, Fine també dona a Staunton, Anderssen, i Morphy el reconeixement de "campions del món". Reuben Fine, "Great Moments in Modern Chess", Dover Publications, 1965, pp.3–4. (descrit com " una reedició íntegra i sense alteracions " de "The World's a Chessboard" de Fine, David McKay, 1948). El matx no va ser pas reconegut a l'època com a campionat del món, i fou només després de la mort de Morphy el 1884 quan això succeí, en el que era un clar reconeixement a la clara preeminència de Morphy sobre la resta dels seus contemporanis (fins i tot considerant que no havia jugat públicament durant 25 anys)."The Centenary Match, Kaspàrov-Kàrpov III", Raymond Keene i David Goodman, Batsford 1986, p.2 L'ús de l'expressió "Campió del Món" en aquesta època era voluble, però sembla que Steinitz, com a mínim els darrers anys de la seva vida, va datar el seu regnat des del matx de 1866.Early Uses of 'World Chess Champion', Edward G. Winter, 2007