Galícia (en gallec: Galicia o Galiza; en castellà: Galicia) és un país del nord-oest de la península Ibèrica, constituït com a comunitat autònoma d'Espanya. Geogràficament, limita al nord amb el mar Cantàbric, al sud amb Portugal, a l'oest amb l'oceà Atlàntic i a l'est amb Astúries i Castella i Lleó. Està formada per 4 províncies: la Corunya, Lugo, Ourense i Pontevedra, que engloben un total de 53 comarques i 313 municipis. La seva capital és Santiago de Compostel·la i el municipi més poblat és Vigo.
L'himne de Galícia es referix a Galícia com a nació de Breogán; l'Estatut d'autonomia, en l'article primer, tanmateix, reconeix la identitat nacional de Galícia com a nacionalitat. Té una llengua pròpia, el gallec, d'origen comú amb el portuguès i que és cooficial a la comunitat juntament amb el castellà.
Toponímia Els noms "Galiza" i "Galicia" deriven de la paraula llatina Gallaecia (o Callaecia), que significava literalment "terra dels galaics" (Gal·lècia). Els galaics (en llatí: Gallaeci, en grec: Καλλαϊκοί) van ser el poble més nombrós del nord-oest de la península Ibèrica i abans de la seva integració en l'Imperi Romà al segle I aC. Aquest nom denominarà tot un grup ètnic de llengua celta i culturalment homogeni, situat entre el mar Cantàbric i el riu Duero.Los celtas: la Europa del hierro y la Península Ibérica. Pedro Damián Cano Borrego. p118
El terme Galiza és un topònim històric usat en l'edat mitjana en gallec. Això no obstant, va caure en desús en favor de Galicia (el qual s'ha mantingut com a topònim oficial i habitual tant en gallec com en castellà, tal com recull l'Estatut d'Autonomia de Galícia), fins que en el va ser recuperat pel nacionalisme gallec (Galiza és el topònim usat habitualment pel Bloque Nacionalista Galego i l'únic que apareix en la seua proposta de reforma de l'Estatut). Galiza és també el topònim únic per a Galícia per als reintegracionistes.
Després de l'aprovació per part de la Real Academia Galega de la normativa de la concòrdia el 2003, Galiza va ser acceptat també com un topònim en gallec. Hi ha diverses opinions respecte a si Galiza és també un topònim oficial. D'una banda, el text de la reforma normativa estableix una distinció entre ambdós topònims, al·ludint únicament com a oficial a Galícia («Es manté Galícia com a veu legítima gallega, denominació oficial del país i forma majoritària en l'expressió oral i escrita moderna. Galiza es considera també una forma legítimament gallega, àmpliament documentada en l'època medieval, que va ser recuperada en el gallec contemporani»). A més, no hi ha hagut cap reforma o llei que haja fet de Galiza un topònim també oficial (la Constitució espanyola) determina, en l'article 147, que "Els Estatuts d'autonomia hauran de contenir […] la denominació de la Comunitat que millor corresponga a la seua identitat històrica"; l'estatut d'autonomia gallec no ha sigut reformat). D'altra banda, també pot ser argumentat que, atès que la llei de normalització lingüística de Galícia estableix que els topònims oficials seran els topònims en gallec, tal llei o reforma no és gens necessària, ja que en haver sigut reconegut Galiza com un topònim en gallec, és ja de fet un topònim oficial, al mateix nivell que Galícia.
Història
La cultura megalítica va ser la primera gran cultura identificada, caracteritzada per la seva capacitat constructora i arquitectònica. Va deixar enormes monuments de pedra de caràcter funerari (dòlmens) i va tenir la màxima esplendor en el tercer mil·lenni aC.
miniatura|esquerra|Castro de Santa Trega, a A Guarda (Pontevedra). Entre el 1900 i el 1500 aC arriba la metal·lúrgia, especialment el bronze i el coure i apareixen les eines i les armes de metall. També són d'aquesta època els anomenats "petròglifs" (gravats rupestres en pedres a l'aire lliure). Les comunitats ja dominaven l'agricultura, els fruits els guardaven en ceràmica i ja es comercialitzava amb altres països atlàntics.
Durant el primer mil·lenni la cultura megalítica anirà evolucionant cap a una cultura més autòctona del nord-oest de la península Ibèrica: la cultura castrexa. Contribuirà a la formació d'aquesta cultura el comerç amb altres pobles de l'oceà Atlàntic i del Mediterrani. La característica més peculiar d'aquesta cultura són els assentaments anomenats castros, els quals són poblacions murallades, on predominen les formes circulars i situades de manera estratègica en llocs fàcils de defensar.
El 137 aC els romans van vistar per primera vegada el territori castrexo. A través d'una expedició, el 61 o 60 aC Juli Cèsar arribà amb seu poderós exèrcit a aquelles terres, i finalment l'any 26 aC, August aconseguirà el domini total de la Gal·lècia, que va quedar dividida en tres convents (conventus iuridici): Lucus Augusti, Asturica Augusta i Bracara Augusta. miniatura|esquerra|La Torre d'Hèrcules, a la Corunya. Durant les invasions del , Galícia va caure en mans dels sueus, l'any 411, i hi formaren un regne. El 584 el rei visigot Leovigild va envair el regne sueu de Galícia, tot derrotant-lo i incorporant-lo al control visigot. Durant la invasió musulmana d'Espanya, els musulmans hi van establir una guarnició, però fou evacuada el 740 i ocupada per Alfons I d'Astúries.
Durant els segles IX i X, els comtes de Galícia van fluctuar en la seua obediència al seu rei nominal. Al mateix temps els normands i els vikings van atacar les costes gallegues. Les torres de Catoira es van construir com a fortificacions per a evitar que els vikings atacaren Santiago de Compostel·la. El 1063, Ferran I de Castella va dividir el seu regne entre els seus fills. Galícia va passar a mans de Garcia I de Galícia. El 1072 va ser forçat a annexionar-se, i va romandre com a part del regne de Castella i Lleó, encara que amb un grau important d'autonomia.
L'últim episodi de la independència gallega va ser el conflicte dinàstic entre Isabel de Castella i Joana la Beltraneja (Xoana a Beltranexa). La reina Isabel, durant el seu regnat a Castella va acusar, sense que la historiografia l'haja comprovat, que Joana era filla bastarda de Beltran i l'antiga reina (i per tant va ser coneguda com la Beltraneja). Després de les lluites polítiques que es van produir, Joana i els nobles que li donaven el seu suport van perdre, obrint el pas a la dominació castellana. Galícia va perdre la seua iniciativa política i la seua autonomia econòmica. Va ser designat un governador o capità general i corregidors per a les principals ciutats i s'hi va constituir una Reial Audiència, consolidant així el poder monàrquic centralitzat. Amb els Borbons, la Intendència va assumir les competències d'hisenda i militars, i els corregidors les de policia i justícia. Des de 1500 ja existia una Junta, una espècie de parlament, però sense cap poder real.
Amb un creixement demogràfic molt més sostingut que els regnes veïns, a mitjans del Galícia va triplicar la densitat de població de Castella. No obstant això, durant este període, el 90% de la població era rural. De fet, a mitjans del només Pontevedra, Compostel·la i Ourense superaven els 1.000 "veïns" o habitants.
El 1833 Galícia va perdre la seua representativitat com a unitat administrativa i va desaparèixer la Junta del Regne de Galícia. El territori va ser dividit en quatre províncies sota l'administració del govern central. En aqueix segle va sorgir el primer moviment polític per a defendre Galícia de la pèrdua d'aquests poders d'autonomia. Al llarg del segle també es va organitzar un moviment de la defensa de la cultura gallega i l'afermament de la consciència de diferenciació cultural paral·lel a un ideal polític. El moviment també proposava la recuperació de la llengua gallega com a vehicle d'expressió culte.
miniatura|El riu Avia, al seu pas per Ribadavia (Ourense). Després dels períodes, alguns breus, de provincialisme, federalisme i regionalisme de finals del , el 1907 sorgeix l'etapa de la Solidaritat Gallega, fins a la Primera Guerra Mundial, amb l'objectiu d'aconseguir un front electoral unificat per a eliminar amb el caciquisme i assolir la representació gallega que, tanmateix, fracassarà.
Una primera etapa, fins Primo de Rivera va ser marcada per les Irmandades da Fala, "Germandats de la Parla", amb una preocupació fonamental per a la defensa de la llengua. En estendre's, van confluir amb una idea política de galleguisme. Vicente Risco i Ramón Otero Pedrayo van treballar en l'aspecte cultural i van tenir la seua contrapart política en les figures de Porteira i Lois Peña Novo. Després va sorgir la Xeración Nós, "Generació Nosaltres", al voltant de la revista homònima.
En la Segona república espanyola hi havia dues tendències fonamentals: una relacionada amb l'Organització Republicana Gallega Autònoma i l'altra del Partit Galleguista (PG). El PG va sorgir de la unió de diverses tendències representades en les figures de Vicente Risco, Otero Pedrayo i Ramón Cabanillas entre d'altres. El 1936 el PG, per a aconseguir l'aprovació d'un Estatut per a Galícia, es va aliar amb el Front Popular que va ser presentat a les Corts. El cop d'estat del 18 de juliol de 1936 va sortir reeixit a Galícia, que va lluitar del costat del bàndol nacional durant la Guerra Civil espanyola.
Després de la transició a la democràcia, Galícia va ser reconeguda com a nacionalitat i es va constituir com a comunitat autònoma amb l'aprovació del seu Estatut d'Autonomia el 1981.
Geografia miniatura|Imatge de Galícia feta per un satèl·lit de la NASA. El territori de Galícia està comprès entre latituds de 43º 48' N a l'Estaca de Bares i 41º 49' N a la frontera amb Portugal, a l'altura del parc d'O Xurés. En longitud, la comunitat es troba entre els 6º 44' O al límit entre les províncies d'Ourense i Zamora i els 9º 18' O assolits al cap Touriñán.
Relleu A la geografia gallega destaca el contrast entre el relleu costaner i l'interior, més elevat que el primer. També contrasta la morfologia entre les planes elevades septentrionals i les serres i depressions meridionals. L'aspecte orogràfic que presenta Galícia en el seu interior és de muntanyes baixes, amb molts rius, la majoria de la conca del Miño a l'interior, i altres més curts a les conques atlàntica i cantàbrica. Els pendents suaus s'alternen amb grans desnivells com els que formen els Canyons del Sil. En altres zones hi ha grans valls, tot i que són minoritàries.
miniatura|Vista de la ria de Ferrol. La costa gallega té una llargada de 1.498 km, 800 dels quals corresponen a penya-segats i 300 a platges. La costa es caracteritza per la presència de les ries, endinsaments del mar a la costa en els quals el mar va negar les valls fluvials pel descens del nivell terrestre. Les ries estan tradicionalment dividides en Rías Altas, del límit amb Astúries al cap Fisterra, i les Rías Baixas, de mida més gran, de Fisterra al límit amb Portugal. Sovint les Rías Altas també s'han dividit, anomenant-se les més occidentals Rías Medias.
L'erosió de l'oceà Atlàntic a la costa gallega també ha contribuït a l'existència de molts caps, alguns molt coneguts com l'Estaca de Bares, el punt més al nord de la península, que separa l'Atlàntic del Cantàbric, el cap Ortegal, el cap Touriñán, el cap Silleiro o el cap Fisterra, considerat pels romans com la fi del món. Al llarg de la costa i tancant les ries trobem moltes illes i arxipèlags que destaquen pels seus fons marins i les seves colònies d'aus marines. Els principals arxipèlags són les Cíes, Ons, Sálvora i Cortegada, que formen el Parc Nacional de les Illes Atlàntiques de Galícia, l'illa d'Arousa, les Sisargas i les Malveiras.
Les principals serralades del país són Os Ancares, O Courel i O Eixe a la franja fronterera oriental, O Xistral, Manzaneda, O Faro, Cova da Serpe, Montemaior i els Montes do Testeiro a l'interior, i A Peneda, O Xurés i O Larouco a la frontera amb Portugal. La muntanya més alta és Pena Trevinca, amb 2.127 metres, situada a la frontera amb la província de Zamora.
Hidrografia miniatura|esquerra|Desembocadura del Miño a A Guarda.