La Segona Guerra Balcànica va ser un breu conflicte bèl·lic que va enfrontar, l'estiu de 1913 Bulgària amb els seus antics aliats de la Lliga Balcànica i l'Imperi Otomà i del qual en va sortir derrotada. La guerra va portar a un nou tractat de pau, el Tractat de Bucarest (1913), que va modificar el repartiment territorial acordat en el Tractat de Londres del mateix any i que havia posat fi a la Primera Guerra Balcànica en què la Lliga havia derrotat els otomans.
Els combats van durar trenta-tres dies i van començar amb una ofensiva búlgara que aviat va donar pas a contraofensives sèrbies i gregues. La intransigència territorial búlgara, que no es va avenir a acceptar la possessió grega de Tessalònica per mantenir la seva aliança amb Grècia, ni a cedir la Dobrudja Meridional per evitar l'atac romanès que va decidir la contesa, van facilitar la derrota final. Encara que els búlgars van aconseguir contenir finalment gairebé tots els avenços serbi-grecs, l'entrada en el conflicte de Romania primer i de l'Imperi otomà més tard va garantir la seva derrota. El Govern de Sofia no es va assegurar tampoc el suport decidit de Rússia, que podia haver evitat els atacs de romanesos i otomans. Tampoc va comptar amb el suport de les potències, perdut per l'atac als seus antics aliats que va desencadenar la guerra.
La contesa va acabar amb un repartiment territorial principalment favorable als vencedors: Sèrbia va obtenir el gruix de la Macedònia septentrional, Grècia de la meridional (incloent Tessalònica), Romania la Dobrudja meridional i l'Imperi Otomà la Tràcia oriental amb Adrianòpolis. Bulgària, malgrat considerar la guerra com una catàstrofe, va obtenir una petita part de Macedònia, la Tràcia Occidental i territoris al sud de les muntanyes Ròdope.
Militarment, Sèrbia va quedar com la principal potència regional juntament amb Romania, mentre que políticament va ser l'única nació propera a Rússia després de l'allunyament de Bulgària, insatisfeta amb l'actitud russa durant l'enfrontament. La dependència russa de Sèrbia als Balcans per mantenir la seva influència va ser un factor important en el desencadenament de la Primera Guerra Mundial un any més tard, a l'estiu de 1914.
Antecedents Desavinences pel repartiment del territori conquerit miniatura|Ivan Evstratiev Geshov, primer ministre durant la Primera Guerra Balcànica, va dimitir abans del començament de la segona, convençut de la impossibilitat de dividir pacíficament els territoris arrabassats als otomans i de mantenir la Lliga Balcànica. miniatura|Stoyan Danev, coal·ligat de Ivan Geshov, president de les Corts búlgares, negociador a Londres, el va succeir al capdavant del Govern i va mantenir equivocadament la seva confiança en Rússia en el seu imminent enfrontament amb els seus antics aliats de la Lliga. miniatura|Vasil Radoslavov, austròfil, va succeir Danev quan aquest va dimitir per la falta de suport rus i la davant la imminència de la derrota militar. Va haver de negociar la pau i va acostar al país a Àustria-Hongria i Imperi alemany Alemanya. El rebuig de les potències, especialment de l'Imperi austrohongarès, a concedir a Sèrbia una sortida a la mar Adriàtica va fer que aquesta es plantegés annexionar-se territori macedoni, de la porció promesa a Bulgària en l'acord d'aliança entre els dos països. Grècia, per part seva, no desitjava cedir els nous territoris sota el seu control. Ja el gener de 1913, el príncep hereu serbi i un dels prínceps grecs van començar a considerar la possibilitat d'establir una aliança antibúlgara. Aquest mateix mes de gener, Sèrbia va demanar la modificació del repartiment territorial. A finals de febrer, el Govern serbi va sol·licitar formalment a Bulgària una nova negociació de la distribució dels territoris macedonis, que el Govern de Sofia va rebutjar. Bulgària desitjava que el repartiment de la regió es realitzés en funció de l'aportació militar i de l'esforç realitzat en la contesa contra els otomans, mentre que tant Sèrbia com Grècia desitjaven una divisió que garantís un equilibri de poder en la zona. Les principals diferències se centraven en la divisió de Macedònia i en el control de Tessalònica.
Sèrbia va repetir la seva petició en els mesos següents, mentre les relacions bilaterals empitjoraven. Va basar els seus intents de modificar l'acord original, que no va deixar de repetir en els mesos que van precedir la guerra amb Bulgària: perquè Bulgària no havia assignat al front macedoni el nombre de tropes estipulat en l'aliança, la qual cosa havia obligat Sèrbia a realitzar un major esforç i havia suposat un incompliment de les obligacions búlgares, Sèrbia havia enviat al front més tropes de les acordades i havia ajudat a Bulgària al setge d'Adrianòpolis, quan s'havia signat la Lliga, Sèrbia esperava aconseguir una sortida a l'Adriàtic, que més tard les potències van impedir amb la creació d'Albània. Sèrbia esperava ser compensada territorialment amb part de Macedònia, i Bulgària havia ocupat major territori traci de l'esperat, en part amb ajuda sèrbia, i per aquest motiu hauria d'estar disposada a cedir part de Macedònia a Sèrbia.
A causa de la solidesa de la posició legal búlgara gràcies al tractat d'aliança, el Govern de Sofia no va tenir dificultat a refutar les raons al·legades pel de Belgrad. Un acord entre els comandaments aliats el setembre de 1912 havia alliberat a Bulgària de la seva obligació d'enviar 100.000 homes al Vàrdar, la guerra se suposava que s'havia fet en comú contra els otomans i els búlgars consideraven normal l'ajuda sèrbia a Adrianòpolis i el revés a l'Adriàtic afectava Sèrbia, no a Bulgària; els búlgars, per la seva cessió de Silistra a Romania, no havien sol·licitat compensacions a Sèrbia. L'annex secret al tractat d'aliança serbi-búlgar també admetia el dret búlgar a territoris a l'est de les muntanyes Ròdope i de l'Estrímon, la qual cosa els búlgars interpretaven incloïa la Tràcia pròxima a Adrianòpolis. Per part seva, Bulgària va respondre a les peticions sèrbies amb el seu desig d'obtenir tot el nord de Macedònia, mitjançant la concessió d'autonomia a la regió, pas previ a la seva incorporació a Bulgària.
Grecs i serbis van començar una campanya de nacionalització dels territoris sota el seu control. Es van tancar escoles búlgares a Macedònia, es van prohibir els serveis religiosos en búlgar i es va perseguir a l'Organització Interna Revolucionària de Macedònia (OIRM). A l'abril Bulgària va sol·licitar l'arbitratge del tsar de Rússia en la seva disputa amb Sèrbia per Macedònia, conforme al que es disposa en el tractat d'aliança serbo-búlgar. Rússia va acceptar, però va suggerir als búlgars cedir part del territori promès en el tractat d'aliança a Sèrbia, la qual cosa va disgustar al Govern búlgar. La confiança de Sofia en la neutralitat russa va minvar, però el nou gabinet de Stoyan Danev, que va succeir a Ivan Geshov després de la seva dimissió el 30 de maig de 1913, va continuar sol·licitant la mediació russa (demanada novament el 19 de maig). El nou primer ministre búlgar s'havia convençut de la impossibilitat de mantenir la Lliga i que la guerra s'havia fet inevitable entre els antics aliats. Una última entrevista amb el primer ministre serbi, Nikola Pašić, no va servir per a resoldre les diferències entre les dues nacions. Danev, per part seva, insistia a cenyir-se estrictament a les clàusules del concert subscrit amb Sèrbia l'any anterior.
Apropament greco-serbi miniatura|Nikola Pašić, primer ministre serbi durant la guerra. La seva negativa a cenyir l'arbitratge territorial al tractat d'aliança amb Bulgària va precipitar l'enfrontament. miniatura|Elefteris Venizelos, primer ministre grec, va advocar per començar aviat les converses de pau una vegada assegurat el territori desitjat per Grècia. El 5 de maig, es van signar una sèrie d'acords preliminars entre Sèrbia i Grècia per mantenir una postura comuna davant de Bulgària mentre es produïen lluites entre forces militars. Aquests pactes estipulaven també la divisió entre els dos països del territori macedoni a l'oest del Vàrdar i l'establiment d'una frontera comuna entre tots dos. El criteri per dividir el territori seria l'ocupació: una comarca dominada militarment per una nació li seria assignada automàticament. L'octubre de 1912, els grecs havien presentat ja un esborrany d'aliança, clarament dirigida contra Bulgària, a la qual Sèrbia i Grècia temien. Les negociacions bilaterals, que no van fructificar al principi, es van reprendre el gener de 1913 i es van accelerar durant la primavera d'aquest any. Davant el caire dels esdeveniments, l'acord de maig es va transformar l'1 de juny en lliga ferma, ratificada a Atenes el 21 del mes. La frontera pactada entre les dues nacions i traçada segons el principi esmentat partiria d'Ohrid, passaria al sud de Monastir i arribaria al curs del Vàrdar al sud de Guèvguelia. La frontera amb Bulgària seguiria el curs del Vàrdar fins a la confluència d'aquest amb el riu Bojimia-Dere i d'allà continuaria en direcció est fins a l'antiga frontera. Els dos aliats es dividien a més Albània en zones d'influència.
Mentrestant, continuaven a Londres les negociacions entre la Lliga i l'Imperi Otomà, marcades per les desavinences entre els antics aliats. El representant búlgar desitjava la ràpida conclusió del tractat amb l'Imperi per poder traslladar el gruix de les seves tropes a Macedònia, a la qual cosa els delegats serbis i grecs s'oposaven per evitar-ho. L'endemà de la signatura del Tractat de Londres, Sèrbia i Grècia van signar un tractat d'aliança secret contra Bulgària (1r de juny de 1913) en el qual s'estipulava el repartiment de Macedònia segons el país ocupant en aquell moment. Van començar més converses secretes per aconseguir el suport de l'Imperi Otomà que no van fructificar. Davant de l'augment clar de la tensió, el 8 de juny el tsar va aconsellar als monarques búlgar i serbi que sol·licitessin formalment el seu arbitratge per evitar un conflicte entre els dos països; mentre que Ferran de Bulgària va reiterar el seu desig de cenyir-se als termes de l'aliança, Pere I de Sèrbia va sol·licitar una revisió del tractat. Encara que les respostes no van satisfer completament al Govern rus, aquest va convidar a les parts a exposar les seves posicions i acudir a Sant Petersburg per negociar un acord. Mentrestant, en les negociacions bilaterals, Danev va continuar intentant que els serbis acceptessin l'arbitratge rus d'acord amb el tractat d'aliança, mentre que Pašić es va negar a consentir aquesta condició i va expressar el seu desig d'una negociació sense condicions prèvies i una resolució simultània del repartiment territorial al sud entre Bulgària i Grècia.
L'actitud de Romania Mentrestant, Àustria-Hongria mostrava el seu interès per pactar amb Bulgària, però es mostrava reticent a pressionar Romania perquè aquesta no exigís concessions territorials a Bulgària i no oferia una aliança militar contra Romania i Sèrbia, única proposta que hagués temptat al primer ministre russòfil Danev a canviar la seva política prorrusa per una altra favorable a Viena. Danev confiava que Rússia evitaria un possible atac romanès a Bulgària i no es va mostrar disposat a fer concessions com suggeria Viena.
Àustria-Hongria desitjava destruir la Lliga, que considerava un instrument d'influència russa als Balcans; preferia un repartiment territorial favorable a Bulgària perquè Sèrbia, a la qual els cercles eslaus de l'Imperi tenien cada vegada més pel «Piemont iugoslau», no sortís excessivament reforçada. Per afavorir obertament a Bulgària, no obstant això, necessitava un acord entre aquesta i Romania, la seva aliada de la Triple Aliança.