Luis Buñuel Portolés (Calanda, 22 de febrer de 1900 - Ciutat de Mèxic, 29 de juliol de 1983) va ser un director cinematogràfic aragonès. La crítica professional l'ha considerat en diverses ocasions com el director més transcendent de la història del cinema a Espanya.
Biografia Infància i joventut miniatura|esquerra|André Breton miniatura|Salvador Dalí, 1934
El seu pare, Leonardo Buñuel González, va prendre part en la Guerra de Cuba contra els EUA i el 1899 va tornar al seu poble, Calanda amb un petit capital aconseguit amb negocis de ferreteria. Leonardo es va casar amb María Portolés Cerezuela, molt més jove que ell, i varen tenir set fills: Luis (1900), María (1901), Alicia (1902), Concepción (1904), Leonardo (1907), Margarita (1912) i Alfonso (1915). Aviat anaren a viure a Saragossa (Aragó), i repartiren les vacances entre Calanda (per setmana santa) i Sant Sebastià (País Basc).
Luis Buñuel era físicament de complexió forta, molt aficionat a fer torcebraços, afició que practicava sempre que podia, fins i tot a una edat avançada. Va practicar la boxa i va ser campió de pesos lleugers amateur de Madrid, on el coneixien com El León de Calanda, malgrat que únicament va disputar dos combats: un que va perdre i l'altre que va guanyar per incompareixença del contrari. Va fundar l'equip d'atletisme de la residència, i solia escalar l'edifici on habitava. De jove també li agradava que els seus amics botessin damunt el seu ventre.
Va fer el batxillerat a Saragossa, amb els jesuïtes, i als 17 anys es va traslladar a Madrid, on va viure a la Residencia de Estudiantes, fundada per la Institución Libre de Enseñanza. Allà hi va conèixer Federico García Lorca, Rafael Alberti, Salvador Dalí, Juan Ramón Jiménez, Pepín Bello i José Maria Hinojosa, entre d'altres. Va conèixer els màxims representants de la Generació del 27 de la qual formà part. També va conèixer les tendències més importants del pensament i de l'art.
Es va interessar per la Galería Dadá, Louis Aragon i André Breton. L'assistència de Luis Buñuel a la conferència que en Louis Aragon va fer a la Residencia de Estudiantes sobre el surrealisme, fou el detonant del seu viatge a París (França), ja que estava interessat en aquest moviment, al qual es va adherir el 1928.
Es casà amb Jeanne Rucar, una actriu i gimnasta francesa, a la qual conegué quan estudiava anatomia a París. Van tenir dos fills, Jean Louis i Rafael. El primer va néixer a París i el segon a Nova York. Parlava bé el francès i l'anglès, que va estudiar a França mentre treballava a la Paramount, i el perfeccionà als Estats Units. Va ser molt amic de la també cineasta d'esquerres Margarita Alexandre.
Pensament Als catorze anys van començar els seus dubtes sobre la religió, principalment sobre la resurrecció de la carn, el judici final, l'infern i el diable. Segons ell mateix va dir, era "ateu, gràcies a Déu". Amant del tabac, l'alcohol (per a ell, un bar era un lloc de meditació i recolliment) i dels bordells (encara que deia que un cop casat mai va ser infidel), va voler alliberar-se de les normes i principis de la societat que en herència li havia deixat tot un sistema de prohibicions i repressions. Li agradava la puntualitat, el bon vestir, anar aviat al llit i matinar, i va arribar a tenir una gran col·lecció d'armes. La seva primera pistola la va tenir d'amagat als catorze anys, encara que bastant abans ja jugava amb la del seu pare.
Durant tota la seva vida, Buñuel va ser un rebel, fins a l'últim moment va estar lluitant contra si mateix. El seu interior li dictava unes normes sobre la mort, la fe i el sexe. que la seva consciència no podia acceptar. Aquesta dualitat el va marcar des de molt jovenet. Buñuel va trencar barreres lluitant a favor de la llibertat.
Ja amb pocs anys va conèixer la mort de prop, quan un camperol del seu poble va ser assassinat per un altre d'una ganivetada. Ell se les va enginyar per infiltrar-se en l'autòpsia. Prèviament, havia vist com les aus rapinyaires devoraven un ruc mort i, així, quan va tenir l'ocasió, va comprar un ruc mort per poder veure repetida l'escena: era com si gaudís veient com els voltors li arrencaven els ulls i es menjaven el ruc, estripant la seva carn.
Li agradava reflectir la visió pessimista i cruel de la vida. Així ho va fer a Las Hurdes, Tierra sin pan, a Los olvidados... No obstant això, ell era pacífic i sempre va estar obsessionat amb la seva pròpia mort. La seva germana Conchita solia recordar que de petita havia acompanyat el seu germà Luis a visitar cementiris i s'estirava a les taules de les autòpsies. A Luis li agradava anar als enterraments del seu poble. Així, l'enterrament que succeeix a Abismos de pasión era, segons va confessar ell mateix, un reflex dels records de la seva joventut.
La visió de Buñuel xocava amb la realitat. Tenia molt present la possibilitat de la destrucció de la Terra, pensava en les guerres, la bomba atòmica... Afirmava que ni la llibertat ni la justícia existien. El fantasma de la llibertat reflecteix el seu pensament. Era tendre, piadós, de vida ordenada. Va tenir una vida folgada i una infància feliç, però la seva consciència el portava a pensar en el que ell anomenava l'edat mitjana (els principis del segle XX i les seves misèries), és a dir, les injustícies, que va reflectir en Abismos de passión, Nazarín, Él, La muerte en el jardín i La joven.
Va viure els anys de repressió sexual, va voler fer una pel·lícula pornogràfica, però en va desistir. Va anar a orgies i bordells, però es va mantenir sempre fidel a la seva dona. El tema del sexe va ser tractat en moltes de les seves pel·lícules: La joven, Este oscuro objeto del deseo... però a casa va ser un purità que no permetia dir paraulotes. L'actriu mexicana Lilia Prado esmentà en la revista Somos que durant el rodatge de Abismos de pasión (1953), a l'hora de dinar va entrar al menjador en vestit de bany i una bata transparent. Furiós, va anar cap a ella i es va enfadar molt. Era com un beat, odiava dir o escoltar una mala paraula, i la gent pensava el contrari. Fins i tot estava en contra del llibertinatge. "Vostè és una noia de bona família -em va dir-, no ha d'entrar al menjador així". Era ingenu, net, tímid i sanot. Representava una contradicció pel seu cinema surrealista i com a ésser humà, un home molt net, molt ingenu. "A casa seva actuava amb tirania" -com diuen els seus fills i la seva dona-, però "era un gran home", assegurava l'heroïna de Subida al cielo i La ilusión viaja en tranvía. Va ser profundament gelós, no permetia ni una mirada cap a la seva dona. No li va agradar mai l'ordre establert. Ja de petit va ser rebel -es va resistir a portar l'uniforme a l'escola-, però, al mateix temps, com ja hem dit, va portar una vida molt ordenada. No li agradava la religió ni l'exèrcit, però sempre va parlar bé de la seva estada amb els jesuïtes i del servei militar.
Era, en certa manera, un anarquista, però a casa es respirava disciplina, no permetia a les dones assistir a les reunions d'homes. El llibre de memòries de Jeanne Rucar es diu Memòries d'una dona sense piano perquè Buñuel, sense preguntar res a ningú, va regalar el piano de la seva dona a un amic que li va portar tres ampolles de vi.
No va ser nacionalista, però enyorava Espanya i la terra de la seva infància. Es va nacionalitzar mexicà per pragmatisme; ja havia estat a punt de nacionalitzar nord-americà uns anys abans. No li agradava viatjar, però gaudia en visitar els llocs que li portaven bons records. No volia anar per Hispanoamèrica i es va quedar a viure a Mèxic. Una senyora que va ser veïna seva en la Colonia del Valle de la ciudat de Mèxico va comentar que Buñuel no va oblidar mai les seves arrels: per Setmana Santa el veia només pel jardí de casa fent redoblaments amb un tambor i fent voltes i voltes.
Luis Buñuel provenia d'una família burgesa i molt religiosa. Va estudiar i va viure la disciplina de la religió, però es podria argumentar que part del seu treball té com a meta, entre altres objectius, canviar la societat en què vivim, que es basa en la religió, la família i l'ordre establert, i que imposa una moral i un comportament social de la qual ni tan sols la burgesia que sustenta el poder és lliure. Va voler que totes les seves obres fossin cremades i així tenir descans i dignitat de zero.
Si sempre li havia obsessionat la mort, en els últims cinc anys de la seva vida, sord, amb poca vista, amb diverses operacions, va deixar de veure cinema i televisió, i amb prou feines agafava un llibre, amb excepció de La vieilliesse (La vellesa), de Simone de Beauvoir, que llegia i rellegia. Pensava en la seva mort i en la fi del món, feia broma amb els altres sobre la seva vellesa. Amb ajuda del seu amic Jean-Claude Carrière, que durant més de divuit anys va recopilar material d'entrevistes i converses en els descansos de les filmacions, va escriure Mon dernier soupir (El meu últim sospir). Ja el títol reflectia l'obsessió que tenia en els últims moments de la seva vida. No els volia donar importància, però hi pensava molt. Com que era ateu, pensava reunir el dia de la seva mort tots els seus amics ateus i confessar-los. Per a ell, ser bromista era una manera de demostrar que estava en contra de l'ordre. Aquest llibre de memòries inspirà la pel·lícula documental dirigida per Javier Espada i Gaizka Urresti titulada El último guión, que protagonitzen Jean-Claude Carrière i Juan Luis Buñuel, recorrent els llocs on va transcórrer la seva vida: Calanda, Saragossa, Madrid, Toledo, París, Nova York, Los Angeles i Mèxic.
Primeres pel·lícules Conegué el cinema molt jove, quan encara era un espectacle de fira. Durant tota la seva infància va veure moltes pel·lícules (la seva cosina tenia accés des de la cuina a la pantalla d'un dels primers cinemes de Saragossa). Als 13 anys, al retorn d'un dels habituals viatges a París dels seus pares, li regalaren un teatre amb personatges de cartró; amb aquell teatre ell oferia representacions, que preparava durant setmanes, als joves del seu poble.
Durant la seva estada a Madrid solia veure cinema; però no va ser fins que s'establí a París quan comença a veure'n intensivament: habitualment tres pel·lícules al dia, una al matí (generalment projeccions privades, gràcies a un passi de premsa), una altra al capvespre a un cinema de barri i després una altra, al mateix temps que col·laborava com a crític en diverses publicacions, entre elles Cahiers d'Art de París. Seria col·laborador habitual de nombroses publicacions de cinema i art: Alfar, L'amic de les Arts, Helix, Horizonte, La gaceta literaria, etc. Després de dirigir la posada en escena dEl retablo de Maese Pedro den Manuel de Falla a Amsterdam (26 d'abril de 1926) i de veure la pel·lícula Las tres luces d'en Fritz Lang es va veure tan interessat en el cinema que es va inscriure a l'acadèmia d'actors que havia fundat el conegut director francès Jean Epstein. Algunes setmanes després es va presentar al mateix Jean Epstein durant el rodatge de la pel·lícula muda Mauprat i es va oferir a treballar en el que fos, fins i tot gratis, només per aprendre tot el que pogués del cinema. Per la seva següent pel·lícula, La caída de la casa Usher, en Jean Epsein l'agafà com segon ajudant, feina que deixaria per poder actuar a un petit paper de contrabandista a la pel·lícula Albatros amb Raquel Meller. També col·laborà a La sirène des tropiques amb Josephine Baker. En aquesta època aprengué els oficis de la cinematografia i conegué bons professionals i actors que després col·laborarien amb ell, a Un chien andalou i L'Âge d'Or (La edad de oro).miniatura|Salvador Dalí (1939). Al començament, la seva mare li finançà els seus viatges i estades a l'estranger i les primeres pel·lícules.