El Concert per a violoncel núm. 1 va ser compost per Alfred Schnittke entre el 1985 i 1986. Amb una durada aproximada de 40 minuts, va ser escrit per a l'íntima amiga de Schnittke, la violoncel·lista russa Natàlia Gutman. Schnittke va poder estar present a la primera representació del seu concert per a violoncel núm. 1 a Múnic el 7 de maig de 1986, a càrrec de la dedicada i la Münchner Philharmoniker dirigida per Eri Klas. El compositor va ser aclamat amb una ovació. La crítica es referí a la peça com una partitura amb la mà del destí. Actualment, forma part del repertori habitual de violoncel i és considerada una obra obligatòria en diversos concursos de prestigi per a aquest instrument.

Moviments I Pesante – Moderato II Largo III Allegro vivace IV Largo

Origen i context Schnittke relatava que el concepte del concert havia madurat llargament en la seva ment. L’estiu de 1985 començà a traçar els primers esbossos, però la nit del 22 de juliol patí un vessament cerebral. Després de vint dies en coma i de ser declarat clínicament mort en tres ocasions, recuperà la parla en l’idioma de la seva infantesa, l’alemany. L’11 d’agost recobrà la consciència i, de manera gradual, reprengué la seva activitat quotidiana i compositiva, centrant-se en el Concert per a violoncel, que començà a escriure a finals d’octubre. L’obra plasma aquest terrorífic viatge cap a l’ultratomba, i, a partir d’aquest episodi, la seva música adquirí un caràcter més dissonant i extremadament expressionista, amb línies melòdiques encara més tortuoses i dramàtiques.

Anàlisi musical Inicialment, Schnittke va concebre el concert en tres moviments: el primer, Pesante – Moderato, d’una construcció rigorosa; el segon, Largo, lent i carregat d’expressivitat; i el tercer, Allegro vivace, salvatge i gairebé dansant. Un cop completada l’obra, li sorgí la idea d’afegir un quart moviment. Aquesta idea no era nova, ja havia rondat en la seva ment, i llavors comprengué que formava part inseparable del Concert. Tot el conjunt, de fet, sembla orientat cap a aquest quart moviment, que en condensa l’essència profunda.

Al primer moviment (Pesante – Moderato), el violoncel presenta els dos temes mitjançant un monòleg carregat de tensió. Aviat, l’orquestra irromp en un caos desordenat que submergeix el solista. La secció de vida real (Moderato) comença de manera hostil, amb el violoncel enfrontant-se als ritmes irregulars i incomprensibles de l’orquestra. Progressivament, l’orquestra cedeix, cosa que permet que el solista desplegui una segona melodia evocadora dels interludis lírics de Mahler, com els de la Novena Simfonia o Das Lied von der Erde. La part central funciona gairebé com una cadència per a violoncel sol, mantenint la lluita contra l’orquestra. Quan el violoncel emergeix vençut, la recapitulació s’obre amb un dramàtic unison-tutti que retorna als compassos inicials. De nou tot s’ensorra i el solista queda condemnat, sense rastre del segon tema més humanitzat.

Al segon moviment (Largo), el desenvolupament és extremadament lent, com si el solista intentés trobar una sortida. Es percep encara un ressò de la melodia principal del primer moviment, mentre Schnittke reaplica la seva pauta rítmica i inicia un nou cercle de situacions musicals.

El tercer moviment (Allegro vivace) s’obre com un final, amb un esclat d’energia. Reapareix el segon tema del primer moviment, oferint un breu alleujament després del desastre inicial, però novament és vençut per la primera melodia, que anul·la el clímax. A continuació, l’obra es descompon en fragments curts, repetidament reinterpretats pels solistes, amb aparicions esporàdiques del clavicèmbal, tot creant un efecte aleatori i surrealista.

Inicialment, Schnittke havia planejat un concert de tres moviments amb un final ràpid, un Allegro vivace. Tot i això, en l’últim moment canvià de direcció i compongué un moviment final lent (Largo). Va ser com un regal per a mi, recordava. De sobte, em va arribar aquest final d’alguna manera, i el vaig acabar d’escriure. Aquest darrer moviment té la forma d’una passacaglia, funcionant com una mena d’oració que es torna cada vegada més extàtica fins al clímax, moment en què el violoncel necessita amplificació.

Referències

Schnittke 01 Categoria:Composicions musicals del 1986 Categoria:Composicions musicals de la dècada del 1980 Categoria:Obres d'Alfred Schnittke