Els Països Baixos (, ) són un país constituent (land) del Regne dels Països Baixos i estat membre de la Unió Europea. A més a més de ser el centre organitzatiu i administratiu del Regne, s'hi troben les seus oficials de la monarquia i les seves autoritats executives, legislatives i judicials.
Les províncies que integren els Països Baixos estan situades al nord-oest d'Europa i limiten al nord i l'oest amb el mar del Nord, al sud amb Bèlgica i a l'est amb Alemanya. Les municipalitats especials de Bonaire, Sint Eustatius i Saba, situades al Carib, completen el territori neerlandès. El país és una de les zones més densament poblades del món i un dels estats més desenvolupats: el 2019 ocupava el desè lloc en l'Índex de Desenvolupament Humà publicat per les Nacions Unides.
Tal com indica el seu nom, el territori del país està format per terres (land) baixes (neder), de les quals aproximadament un terç es troba per sota del nivell del mar. Els Països Baixos es confonen sovint amb la unió duanera del Benelux, formada per Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La denominació d'aquesta unió sorgeix de l'acord de cooperació intergovernamental signat el 1944.
Els Països Baixos són classificats com a economia d'ingressos alts segons el Banc Mundial. A més a més, són un dels països amb més llibertat econòmica, tenen una percepció de corrupció molt baixa i són una de les democràcies més consolidades del món.
Etimologia
L'ús del nom «Holanda» per referir-se als Països Baixos en el seu conjunt és degut a la preeminència econòmica i històrica d'aquesta regió. Aquesta denominació és imprecisa, pot resultar ofensiva per als neerlandesos provinents d'altres regions del país i és comparable a l'ús incorrecte del nom «Anglaterra» per referir-se al Regne Unit.
Durant l'ocupació espanyola, en castellà s'utilitzava el nom «Flandes» en referència a totes les possessions castellanes a les Disset Províncies. Quan les set províncies del nord s'independitzaren, la paraula «Flandes» continuà utilitzant-se per a les províncies ocupades i «Holanda» per a les rebels, costum que s'imposà en les altres llengües de la península Ibèrica.
En català, el malentès creix pel fet que la llengua neerlandesa també es coneix com a «holandès» o «flamenc», cosa que facilita etiquetar-ne tots els parlants com a «holandesos» o «flamencs» encara que no vinguin ni d'Holanda ni de Flandes. Aquesta ambigüitat també es dona en altres llengües romàniques, però algunes fan servir termes més unívocs. En el llatí de la Il·lustració, els científics solien referir-se als Països Baixos com a Belgica.
Història
Prehistòria miniatura|esquerra|Els Països Baixos cap al 5500 aC Els Països Baixos han tingut presència humana des de l'últim període glacial. Els vestigis més antics que s'hi han trobat tenen una antiguitat de 100.000 anys, quan la regió tenia un clima de tundra i molt poca vegetació. S'ha determinat que els seus primers habitants eren caçadors-recol·lectors. En acabar l'edat de gel hi arribaren diversos grups paleolítics. Un d'aquests grups fins i tot construïa canoes (Pesse, 8200-7600 aC). Anteriorment, cap al mil·lenni aC, una tribu mesolítica s'havia establert prop del Burgumer Mar (Frísia).
L'agricultura hi arribà cap al 5000 aC a través de la cultura de terrissa lineal, probablement des de l'Europa central, però en aquell temps tan sols es practicava a les planes de l'extrem meridional del país (sud de Limburg). A partir del 5600 aC es té constància dels caçadors-recol·lectors de la cultura de Swifterbant, que desenvoluparen una societat agrícola a la segona meitat del mil·lenni aC, incloent-hi la introducció de petites proporcions de cereals en una economia tradicional.
Les primeres restes notables de la prehistòria foren els dòlmens que s'han trobat a la província de Drenthe i probablement foren construïts per gent de la cultura dels vasos d'embut entre el 4100 i el 3200 aC. Els primers indicis de l'ús de rodes data de voltants del 2400 aC i probablement està relacionada amb la cultura del vas campaniforme. Aquesta cultura també experimentà amb coure, com ho demostren les troballes d'encluses de pedra, ganivets de coure i diademes de coure al parc de Veluwe. Les troballes de coure demostren que els habitants comerciaven amb altres regions, car el mineral de coure no es troba al país.
L'edat del bronze probablement començà al voltant del 2000 aC, com en la tomba del ferrer de Wageningen. Després d'aquest descobriment, aparegueren més objectes de l'edat del bronze, com a Epe, Drouwen i sobretot Drenthe. La quantitat d'objectes trobats, incloent-hi boles d'estany en un collar, indica que eren centres comercials en aquell temps. La riquesa dels Països Baixos durant l'edat del ferro es pot veure a la tomba reial d'Oss (ca. 500 aC), on fou enterrat un rei amb alguns objectes, com ara una espasa de ferro amb un gravat d'or i corall, al túmul funerari més gran de l'Europa Occidental, ample de 52 metres.
A l'època de l'arribada dels romans, els Països Baixos eren habitats per diverses tribus germàniques que s'hi havien assentat cap al 600 aC, com ara els tubants, els canninefates i els frisis. La part meridional del país era poblada per tribus celtes, incloent-hi els eburons, els menapis i els toxandris. Els bataus foren una tribu germànica que ja vivia al curs inferior del Rin al principi de l'ocupació romana.
Època romana
miniatura|La província romana de Germània Inferior el 120 Al , els romans conqueriren la part meridional del país i hi establiren la província romana de Germània Inferior. Els romans construïren les primeres ciutats del país, incloent-hi Traiectum ad Rhenum, Noviomagus i Traiectum ad Mosam. La part septentrional, que quedava fora de l'Imperi Romà i que era on vivien els frisons, rebé una forta influència del seu poderós veí del sud.
La relació amb els habitants del país fou generalment bona i molts bataus serviren a la cavalleria romana. La cultura batava fou influïda per la romana i els bataus fins i tot edificaren temples de tipus romà dedicats als seus propis déus. Tanmateix, això no impedí que els bataus es revoltessin el 69, dirigits per Juli Civilis, un nadiu que era oficial de les tropes auxiliars romanes. Durant la rebel·lió, que aprofità la inestabilitat de l'Imperi durant l'any dels quatre emperadors, els bataus aconseguiren destruir dues legions romanes i infligiren derrotes humiliants a l'exèrcit romà. Altres soldats romans s'uniren a la revolta, que arribà a dividir les forces septentrionals de l'exèrcit romà. L'abril del 70, l'emperador Vespasià envià un gran exèrcit de diverses legions a sufocar la revolta. Malgrat algunes derrotes menors, el seu comandant, Quint Petil·li Cerial, aconseguí sotmetre els bataus i obtingué la seva rendició.
Després de Roma miniatura|esquerra|Carlemany en una il·lustració d'Albrecht Dürer (1511) Els nouvinguts es fusionaren amb els habitants originals per crear tres pobles: els frisis al nord i nord-oest, els saxons a l'est i el nord-est i els francs al sud. Els francs es convertiren al cristianisme el 496 a iniciativa del rei Clodoveu I i portaren el cristianisme al nord quan conqueriren Frísia. Els Països Baixos formaren part de l'imperi de Carlemany, que des del seu nucli en allò que avui en dia és Bèlgica i el nord de França s'estenia per la resta de França, Alemanya, el nord d'Itàlia i altres territoris de l'oest d'Europa. El 843, el Tractat de Verdun dividí l'Imperi Carolingi en tres parts: Frància Occidental, Frància Oriental i Lotaríngia. Aquest últim, el regne central, fou absorbit gradualment pels altres dos i la majoria dels territoris de parla neerlandesa acabaren integrats primer en Alemanya i posteriorment en el Sacre Imperi Romanogermànic malgrat els repetits intents infructuosos de França de subjugar Flandes, nominalment vassall de la corona francesa.
Edat moderna El 1581 les províncies del nord adoptaren l'Acta d'Abjuració, la declaració d'independència amb la qual les províncies deposaven oficialment Felip II. La guerra continuà fins a 1648, quan el rei Felip IV de Castella reconegué finalment la independència de les set províncies del nord amb la Pau de Westfàlia. Parts de les províncies del sud esdevingueren de facto colònies de la nova república.
Províncies Unides 1581-1795 miniatura|esquerra|Vida diària durant l'Edat d'Or Holandesa en una pintura miniatura|esquerra|Atac holandès al Medway, juny de 1667, durant la segona guerra anglo-holandesa.
Des de la seva independència de Felip II el 1581, les set províncies formaren la República de les Set Províncies Unides dels Països Baixos. La república era una confederació de les províncies d'Holanda, Zelanda, Groningen, Frísia, Utrecht, Overijssel i Gelderland. Totes aquestes províncies eren autònomes i tenien el seu propi govern, l'«Estat de la Província». L'«Estat General», el govern confederal, tenia la seu a La Haia i era format per representants de cadascuna de les províncies. La part poc poblada de Drenthe també formava part de la república, malgrat no ésser considerada una província. Drenthe tenia el seu propi Estat, però el seu cap era designat per l'Estat General. La república ocupava també les anomenades Terres de la Generalitat (Generaliteitslanden). Aquests territoris eren governats directament per l'Estat General, és a dir, no tenien autogovern ni representant al govern confederal. La majoria d'aquests territoris foren ocupats durant la guerra dels vuitanta anys. Eren majoritàriament catòlics i eren usats com a zona de seguretat entre la República i els Països Baixos espanyols.
El país esdevingué un dels majors poders marítims i econòmics del . Durant la també anomenada Edat d'Or Holandesa (Gouden Eeuw) s'establiren colònies i mercats per tot arreu del globus (l'anomenat Imperi neerlandès). S'establiren assentaments a Amèrica del Nord començant per la fundació de Nova Amsterdam, a l'actual Manhattan, el 1614. A Sud-àfrica es creà l'assentament de la Colònia del Cap el 1652. Durant el , la població neerlandesa s'incrementà en una xifra estimada que arribà cap als 1,5 i els 2 milions.La major part de la població del país durant aquest període vivia a les regions d'Holanda i Zelanda. Aquestes regions experimentaren una explosió de població entre els anys 1500 i 1650 de 350.000 a 1.000.000 d'habitants. Posteriorment, la població s'anivellà i la població total del país restà sobre els 2 milions durant el segle XVIII; De Vries and Van der Woude, p. 51-52
Molts historiadors econòmics esmenten els Països Baixos com el primer país capitalista del món. L'Europa moderna primerenca tingué la ciutat comercial més rica i la primera borsa a temps complet a Amsterdam. La inventiva dels comerciants portà a les primeres assegurances i plans de pensions, així com altres fenòmens menys benignes com les primeres bombolles econòmiques. La primera bombolla d'inflació del món fou l'anomenada Tulipomania dels anys 1636-1637, i segons Murray Sayle, el primer especulador econòmic mundial Isaac le Maire, qui forçà una caiguda dels preus de les accions per comprar-les després per sota del preu de mercat.«Japan Goes Dutch», London Review of Books (1 abril 2001). 3-7.
La república començà a declinar a finals del , a causa de la competència econòmica d'Anglaterra i a la llarga rivalitat de les dues principals faccions de la societat holandesa, els Staatsgezinden (Republicans) i els Prinsgezinden (Reialistes o Orangistes).
Sota la influència francesa (1795-1815)
El 19 de gener de 1795, un dia després que l'stadhouder Guillem V d'Orange-Nassau fugís a Anglaterra, fou proclamada la Bataafse Republiek (República Batava), portant els Països Baixos a un estat unitari. De 1795 a 1806, la República Batava convertí els Països Baixos en una república seguint el model de la Primera República Francesa.