miniatura|Bandera del Japó amb els colors LGTB. miniatura|Panell de mitjans del . Pintat a mà sobre seda, mostra un samurai amb el seu jove amant masculí. El col·lectiu LGTB al Japó s'enfronta a certs desafiaments legals i socials no experimentats per altres residents. L'actual Constitució, redactada després de la II Guerra Mundial, es refereix al matrimoni com un acte entre un home i una dona i es troba prohibit per a les parelles homosexuals.

L'homosexualitat es troba documentada des de temps remots i mai no ha estat considerada un pecat per part de la societat o la religió. Només va ser prohibida legalment durant un breu període (1873-1880) per tal de millorar les relacions amb Occident, de tradició moral cristiana. De fet, en alguns moments de la història japonesa, l'amor i les pràctiques sexuals entre homes, per exemple entre els samurais, s'entenia com una forma pura d'amor.

Des de finals de , l'exposició del Japó al pensament occidental (inclosa la sexologia), i el desig dels japonesos de mostrar-se oberts i proclius a aquestes civilitzacions, han influït notablement en la consideració de l'homosexualitat, tant per part de l'Estat com per la població en general. De mica en mica s'ha constatat un increment del suport social al matrimoni homosexual i, a més dels ambients artístics, han sorgit representants polítics obertament homosexuals.

Es calcula que el 9.2% de la població masculina, així com el 5.1% de la població femenina, ha tingut algun tipus d'experiència homosexual. Segons aquestes estadístiques, Japó seria el país amb major percentatge d'homosexuals d'Àsia.

Comparacions amb Occident Contràriament al que succeeix a Occident, al Japó el sexe no s'entén en termes morals, sinó en termes de plaer, posició social i responsabilitat social. Tot i que les actituds modernes cap a l'homosexualitat han anat canviant, aquesta visió continua sent la predominant. De la mateixa manera que a l'Occident premodern només els actes sexuals són homosexuals o heterosexuals i no les persones que els realitzen.

Terminologia Durant l'era Edo, shudō (衆道), wakashudō (若衆道) i nanshoku (男色) eren els termes més usats per referir-se a l'homosexualitat. Aquests termes no registraven cap identitat específica, sinó que es referien al comportament de l'individu.

Actualment, els termes més utilitzats són dōseiaisha (同性愛者, literalment "persona amant del mateix sexe") i els anglicismes gei (ゲイ, adaptació de «gai»), rezu o rezubian (レズ, レズビアン, adaptació de «lesbian») i homo o homosekushuaru (ホモ, ホモセクシュアル, adaptació d'«homosexual»). Dōseiaisha es fa servir per a homes i dones, però gei, homosekushuaru i homo s'usen gairebé exclusivament per referir-se als homes.

El terme homo pot ser usat positivament i pejorativament. Els termes gei i rezu o rezubian són els més comuns dins la comunitat gai, mentre que hi ha termes pejoratius com okama, que també s'usen.

El qualificatiu gei no es fa servir gairebé mai quan es parla de fonts antigues o històriques, ja que les connotacions polítiques i occidentals de la paraula suggereixen una identitat moderna.

Història de l'homosexualitat al Japó Fonts històriques La informació disponible sobre la conducta homosexual tant al Japó com a l'antiga Xina prové, en la seva major part, de fonts literàries. Encara que des del segle IV podem parlar d'un Japó unificat, la documentació històrica escrita comença amb el Kojiki (古事記), o Registre de coses antigues, recopilat al començament del segle VII. Mentre que les fonts xineses del contenen referències a l'homosexualitat, no és fins al segle X quan apareixen fonts similars japoneses. Aquestes fonts, en principi, semblen seguir el mateix patró que les xineses.

Antic Japó El terme japonès nanshoku (男色) fa referència a la lectura japonesa dels mateixos caràcters en xinès, que literalment signifiquen colors d'home. El caràcter 色 (color) encara té el mateix significat de plaer sexual al Japó i la Xina. Aquest terme s'ha usat àmpliament per referir-se al sexe entre homes en el Japó antic.

D'acord amb els estudis de Gary Leupp, els japonesos d'edats antigues associaven nanshoku amb la Xina, d'on agafaven les idees en les quals es van fonamentar les bases de l'alta cultura japonesa, com per exemple l'escriptura. Així, la tradició japonesa del nanshoku també es va imitar del referent que era la Xina.

En fonts antigues es pot trobar tota una varietat de referències literàries sobre l'amor cap a persones del mateix sexe, però moltes d'aquestes són tan subtils que acaben sent poc fiables. Un altre aspecte a considerar poden ser les declaracions d'afecte per amics del mateix sexe, que eren comuns en aquells dies.

De totes maneres, les referències existeixen i es multipliquen durant el Període Heian, aproximadament al . Al Genji Monogatari (源氏物語, Història de Genji), els homes són freqüentment captivats per la bellesa dels joves. En una escena l'heroi rebutja una dama i, en canvi, dorm amb el seu germà.

La Història de Genji és una novel·la, però existeixen diversos diaris de l'època Heian que també contenen referències a actes homosexuals. Alguns fins i tot contenen referències a emperadors amb relacions homosexuals, i a "bells joves retinguts per al seu ús sexual" per part d'emperadors.

També en els Contes de Ise (Ise Monogatari), es poden apreciar els sentiments d'angoixa reflectits en el poema que un home li dedica a un altre,Cuentos de Ise. Ariwara no Narihira, Barcelona, Paidos, 1992.

Es poden trobar referències al que Leupp va denominar "problemes d'identitat de sexe" en altres obres literàries, com en la història d'un jove que s'enamora d'una noia que en realitat és un jove transvestit.

Amor homosexual monàstic L'homosexualitat era comuna entre els savis budistes. Els monestirs budistes semblen haver estat dels primers centres d'activitat homosexual de l'antic Japó.Partida al amanecer, una Antología de literatura homosexual japonesa. Paul Gordon Schalow. San Francisco, Gay Sunshine Press, 1996. La història de l'homosexualitat al Japó sembla començar amb el gran heroi cultural Kūkai (774-835, conegut després de la seva mort com Kobo Daichi), fundador de la secta budista Shingon (un altre mite fins i tot afirma que va ser ell qui va inventar l'homosexualitat). Generalment es deia que ell va ser qui va introduir el nanshoku al Japó després de tornar de la Xina de l'època T'ang en el . No obstant això, Kūkai no tracta aquest tema en cap de les seves principals obres. Ha de destacar-se així mateix que qualsevol activitat sexual estava explícitament prohibida pel Vinaya o codi de la disciplina monàstica per a monjos budistes, del qual Kūkai era un seguidor incondicional. No obstant això, el mont Koya, emplaçament del monestir de Kobo, es va convertir en sinònim de l'amor entre persones del mateix sexe. Sembla bastant clar que el primer grup conegut dedicat a tractes homosexuals al Japó estava compost per monjos.

No obstant això, ni el Shinto ni la interpretació japonesa del Confucianisme contenen cap prohibició al respecte. Bastants monjos semblen haver interpretat que les seves promeses de castedat no s'aplicaven a les relacions homosexuals; suficients perquè les històries de relacions entre monjos i joves acòlits, coneguts com Chigo Monogatari, es féssin bastant populars. Els jesuïtes van informar, espantats, sobre la sodomia que existia entre els clergues budistes.

Amor homosexual en la milícia L'homosexualitat era una manera honorable de vida entre els caps militars i religiosos del país, i comú en part de la cultura samurai. Des de cercles religiosos, l'amorcap algú del mateix sexe es va difondre a la classe guerrera, on era costum per a un jove samurái ser aprenent d'un home major i més experimentat. El jove samurái seria el seu amant per molts anys. A aquesta pràctica es coneixia com a shudō, el camí del jove, i era tinguda en alta estima per la classe guerrera.Colores Masculinos: La Construcción de la Homosexualidad en Tokugawa, Japón. Gary P. Leoupp. University of California Press, 1995.

Amor homosexual a la classe mitjana miniatura|«Client Lubricant a un prostitut», obra de Kitagawa Utamaro Les classes mitjanes van adoptar moltes de les pràctiques de la classe guerrera i, en el cas del shudō, se li va donar una interpretació més mercantil. Els joves actors kabuki de vegades treballaven en la prostitució fora de l'escenari, on eren tractats d'una manera molt similar en la qual es fa amb les celebritats d'avui: sent protegits per persones molt influents i riques que arribaven fins i tot a competir entre si mateixos per comprar els seus favors.

També hi havia un sector de prostitució masculina que atenia a una clientela masculina, denominat Kagema.

Art de l'amor homosexual Aquestes activitats van ser objecte d'innombrables obres literàries, la majoria de les quals encara no han estat traduïdes. Per altra banda, molts dels millors artistes de l'època, com Hokusai i Hiroshige, es vanagloriaven de documentar aquest tipus d'amors en els seus gravats, coneguts com a ukiyo-i, pintures del món flotant, i quan tenien contingut eròtic, en els shunga, o pintures de primavera."

Homosexualitat en el Japó modern Malgrat les tendències més recents i els nous espais d'ambient en ciutats cosmopolites (com Tòquio o Osaka) que suggereixen un nou nivell de tolerància, els homosexuals japonesos solen amagar la seva sexualitat. Molts, fins i tot es casen amb persones de l'altre sexe per evitar la discriminació.

Legislació i política Japó no té lleis contra l'homosexualitat i, de fet, té algunes lleis protectores per a aquest col·lectiu. El sexe entre adults del mateix gènere que hi consenten és legal, però algunes prefectures estableixen una edat de consentiment més elevada en aquest cas que per a les relacions heterosexuals.

Com les lleis de drets civils no estenen la seva protecció a la discriminació per orientació sexual, la seva aplicació és variada. Per una banda, el govern de Tòquio ha aprovat lleis que prohibeixen la discriminació laboral basada en la identitat sexual, però per l'altra, els principals partits polítics expressen poc suport públic per als temes de drets LGBT. Malgrat les recomanacions del Consell per a la promoció dels drets humans (Council for Human Rights Promotion), la Dieta encara no ha pres les accions oportunes per incloure l'orientació sexual en el codi de drets civils del país.

No obstant això, algunes figures polítiques comencen a parlar públicament de la seva homosexualitat. Kanako Otsuji, una congressista d'Osaka, va sortir de l'armari i va declarar ser lesbiana en 2005.

Cultura popular Cert nombre de personalitats que apareixen diàriament en la televisió japonesa són transvestis, gais o transgènere, o bé conreen aquesta imatge com a part del seu paper. Recentment, un petit nombre d'artistes han començat a parlar públicament de la seva homosexualitat. Solen aparèixer en talk xous i programes semblants. Alguns exemples serien la ballarina i tarento Kaba-chan, la tarento Gakuseifuku Sakamoto, el mestre ikebana Shougo Kariyazaki, el còmic Ken Maeda, i les bessones i crítiques de la cultura pop Piko i Osugi, entre d'altres.

Akihiro Miwa, una drag queen i antiga amant de l'autor Yukio Mishima, és la portaveu per a anuncis de televisió de diverses empreses japoneses que van des de productes de bellesa a productes financers i TEPCO. Kenichi Mikawa, una ex-ídol cantant de pop que actualment juga a l'equívoc amb la vestimenta i maquillatge masculí i femení, apareix a diversos programes de televisió, igual que el còmic transvestit Peter-sant. La lirista i actriu Ataru Nakamura va ser una de les primeres personalitats transsexuals a fer-se molt famosa al Japó; de fet, les vendes de les seves cançons es van incrementar després de parlar de la seva operació de canvi de sexe d'home a dona en el xou de varietats Boku no Ongaku en 2006.