La batalla de Trafalgar va ser una batalla naval que va tenir lloc el 21 d'octubre de 1805, en el marc de la Tercera Coalició iniciada pel Regne Unit, l'Arxiducat d'Àustria, l'Imperi Rus, el Regne de Nàpols i Suècia per intentar enderrocar Napoleó Bonaparte del tron imperial i dissoldre la influència militar francesa existent a Europa. Va tenir lloc prop del cap Trafalgar (província de Cadis), on es van enfrontar els aliats Primer Imperi francès i Regne d'Espanya (al comandament del vicealmirall francès Pierre-Charles Villeneuve, sota el comandament estava per part espanyola el tinent general de la mar Federico Gravina) contra la Royal Navy al comandament del vicealmirall Horatio Nelson.
La batalla de Trafalgar va significar la derrota definitiva d'un estol combinat del Primer Imperi Francès i del Regne d'Espanya, que va esdevenir el 21 d'octubre de 1805 a prop del cap Trafalgar, a les costes de Barbate, Província de Cadis contra l'armada del Regne Unit, en la batalla naval més important de les Guerres Napoleòniques.
L'armada britànica, composta per 27 navilis va destruir una armada francesa i espanyola de 33 navilis. Els francesos i espanyols van perdre 22 vaixells, mentre que els britànics no en van perdre cap. Lord Nelson, l'almirall de l'estol britànic va morir poc després.
Els esdeveniments històrics que van precedir aquesta batalla s'han de trobar en l'intent frustrat per part de Napoleó d'envair les illes Britàniques, en què l'esquadra franco-espanyola havia de distreure la flota britànica i allunyar-la del Canal de la Mànega per dirigir-la cap a les seves possessions a les Índies Occidentals. Aquest pla de distracció va fracassar, i es va agreujar amb la consegüent derrota de FinisterreLloc web sobre la batalla de Finisterre el 22 de juliol de 1805. Després d'aquesta derrota, la flota es va dirigir al port de Cadis, d'on salparia el 19 d'octubre cap al Cap Trafalgar.
La flota franco-espanyola es va veure bloquejada a Cadis per Nelson, i al setembre Napoleó va ordenar a Villeneuve navegar a Nàpols per alleugerir el Mediterrani de la fustigació dels bucs anglesos, però no va obeir aquesta ordre, romanent en port. A mitjan octubre, coneixent les intencions de Napoleó de substituir-lo i enviar-lo a París per demanar-l'hi comptes per les seves accions, es va avançar a l'arribada del seu reemplaçament i va partir de Cadis amb la flota combinada el 18 d'octubre. El total de 34 vaixells es va trobar llavors amb la flota de Nelson prop del cap Trafalgar, i el 21 d'octubre va tenir lloc el major combat naval de la història: la batalla de Trafalgar, on la flota franco-espanyola va ser definitiva i aclaparadorament derrotada per la superioritat tècnica i tàctica de la Royal Navy. Nelson va ser ferit de mort durant la batalla, convertint-se en un dels més grans herois de guerra de Gran Bretanya. Villeneuve i el seu vaixell insígnia, el Bucentaure, van ser capturats pels anglesos juntament amb molts altres vaixells espanyols i francesos. L'almirall espanyol Federico Gravina es va escapar amb part de la flota però va sucumbir mesos més tard per les ferides sofertes durant la batalla.
Antecedents La recent aliança entre Carles IV d'Espanya i Napoleó I de França, mitjançant els tractats de Sant Ildefonscom/america-hispanica/tractat-de-sant-ildefonso Tractat de Sant Ildefons (1796) i Aranjuez.do/Portal.Base/Web/VerContenido.aspx? ID = 111.393 Tractat d'Aranjuez (1801) signats amb la Primera República Francesa i per l'interès de la recuperació de Gibraltar, obligaven Espanya no només a contribuir econòmicament a les Guerres Napoleòniques, sinó a posar a disposició del seu aliat l'Armada EspanyolaEspanyola del segle Pàgina web del Ministeri de Defensa d'Espanya dedicada a l'Armada per combatre la Royal Navy que amenaçava les possessions franceses del Carib.
Atès que la intenció última que perseguia Napoleó en voler anul·lar la flota anglesa era obrir-se camí per a una futura invasió de les illes Britàniques, es va ordir un elaborat pla per distreure la marina anglesa mentre s'efectuaven els preparatius d'aquesta invasió. Al mateix temps que les nombroses tropes d'infanteria franceses s'agrupaven a Boulogne-sur-Mer (a prop del pas de Calais) a l'espera de transport marítim, l'esquadra francesa al comandament de Pierre-Charles Villeneuve s'uniria amb l'espanyola, iniciant una acció sobre les possessions angleses del Carib que tenia com a finalitat atraure el famós almirall Nelson a la zona i allunyar-lo del Canal de la Mànega.
Nelson va rebre el HMS Victory com a vaixell insígnia a Portsmouth, on va rebre ordres de navegar cap a Malta i prendre el comandament d'un esquadró allí, abans d'unir-se al bloqueig de Toló, on va arribar el juliol i va passar any i mig. Va ser ascendit a vicealmirall el 23 d'abril de 1804. El gener de 1805, la flota francesa, sota el comandament de l'almirall Pierre-Charles Villeneuve, va esquivar el bloqueig britànic i va escapar de Toló. Nelson va marxar en la seva persecució, però els francesos van tornar a Toló. Villeneuve va aconseguir escapar per segona vegada a l'abril, i aquesta vegada, va aconseguir travessar l'estret de Gibraltar amb destinació a les Antilles. Nelson el va perseguir, però en arribar al Carib el juny va buscar-lo infructuosament. Villeneuve havia recorregut breument les illes, abans de tornar a Europa i fou interceptat per la flota britànica de Robert Calder, qui avisat del retorn de la flota de Villeneuve, va aixecar el setge sobre els ports de Rochefort i Ferrol. L'endemà al matí, amb boira i una confusió general, ambdues flotes es trobaren a 27 km de distància, combatent al cap Finisterre en la que Calder, amb dos navilis espanyols capturats i un altre evitant el combat, va marxar rumb nord amb la intenció de no danyar més encara els seus navilis i Villeneuve va poder arribar a Ferrol amb pèrdues menors. Nelson va tornar a Gibraltar a finals de juliol, i d'allà va viatjar a Anglaterra, consternat per no haver portat els francesos a la batalla i on a la seva sorpresa, va rebre una rebuda entusiasta de la multitud que s'havia reunit per veure la seva arribada sent felicitat per salvar les Índies Occidentals d'una invasió francesa.
Villeneuve es dirigí al port de La Corunya, on arribà l'1 d'agost, amb la intenció de reparar els seus vaixells. Desobeint les ordres de Napoleó, que el manaven dirigir-se a Brest i Boulogne-sur-Mer, navegà cap al sud i es refugià al port de Cadis, on arribà el 21 d'agost. La flota combinada tornà aviat i es refugià a Cadis, on fou assetjada per Nelson. Sortí sobtadament el 21 d'octubre de 1805 i fou destruïda per l'esquadra anglesa a la batalla de Trafalgar, donant a la Gran Bretanya la possibilitat de contrarestar el domini francès a l'Europa continental mitjançant el domini dels mars. Ferit greument durant el combat, Nelson morí al pont del seu vaixell.
Aquesta retirada va servir a Napoleó per continuar en el poder, ja que és dubtós que, si hagués embarcat la seva Gran Armée cap a Anglaterra, hauria pogut resistir a les forces combinades d'Àustria i Rússia que estaven preparant l'atac per l'estPàgina web sobre la Gran Armée i a les quals, amb posterioritat, venceria en la batalla d'Austerlitz La derrota que la flota combinada patiria a Trafalgar consolidaria la posició de Napoleó al continent. D'altra banda, haver aconseguit vèncer Anglaterra hauria estat un gran aval dels seus plans europeus, i tot un canvi de rumb estratègic del continent. Potser fins i tot hauria anul·lat russos i austríacs, que depenien del subministrament marítim britànic, atès el Bloqueig Continental. Amb la flota franco-espanyola atracada al port de Cadis, Napoleó va canviar d'estratègia i va ordenar que es dirigís a donar suport al bloqueig de Nàpols, alhora que enviava un substitut per a Villeneuve, qui havia caigut en desgràcia a ulls de l'Emperador. L'arribada del substitut de Villenueve va poder ser un dels motius pels quals es va avançar la sortida de la flota cap a Trafalgar.
Estat de la flota espanyola La recent epidèmia de febre groga que havia assotat Andalusia entre 1802 i 1804 va deixar a la flota espanyola sense prou tripulants, de manera que es van suplir les amb una precipitada lleva forçosa. Així, gran part de la tripulació no era feta de mariners sinó de soldats d'infanteria, camperols, captaires... D'altra banda, l'estat mateix dels vaixells era lamentable, tant que alguns capitans espanyols havien sufragat de la seva butxaca les reparacions i la pintura dels seus vaixells per no quedar deshonrats davant els capitans francesos. Zenón de Somodevilla y Bengoechea va aconseguir, durant el regnat de Ferran VI, modernitzar la vella marina espanyola i augmentar el seu prestigi, que ja s'anava deteriorant. A més, a ell se li va deure l'ampliació de les drassanes de Cadis, Cartagena, Ferrol i l'Havana, d'on van sortir alguns dels vaixells participants a Trafalgar. La modernització de l'Armada era una necessitat d'urgència, que si bé es mantenia en peu com per intentar defensar l'Imperi, ja no estava en condicions de sostenir un combat a gran escala contra la més moderna de les flotes.
El general Mazarredo va arribar a comentar el següent sobre la composició de la flota en el seu moment: «Omplim els vaixells d'una porció de gent gran, de xacrosos, de malalts i inútils per la mar». Aquestes paraules serien més tard ratificades pel major general Antonio de Escaño, que va escriure en el seu Informe sobre l'Esquadra de la Mediterrània el següent: «Aquesta esquadra farà vestir de dol la Nació en cas d'un combat, llaurant l'ofensa del qui tingui la desventura de comandar-la». De manera que es pot observar la impressió pessimista que els oficials de la flota espanyola tenien abans de la batalla. Fins i tot els alts comandaments espanyols havien expressat les nul·les possibilitats en un enfrontament directe contra la flota anglesa, i havien proposat una estratègia d'esperar al port el pas de l'hivern, al mateix temps que la flota anglesa podia veure's afeblida a la mar mentre mantenien el bloqueig, havent de suportar les tempestes que puguin sorgir.
Comandaments espanyols