fou un empresari català. Va ser el primer executiu de La Caixa durant 27 anys (entre 1976 i 2003), i fou l'artífex de la transformació d'una entitat d'estalvi regional en el gegant financer internacional que és avui. Va continuar vinculat a l'entitat com a president d'honor de l'entitat fins que es va morir. miniatura|Seu de La Caixa a l'avinguda Diagonal de Barcelona.

Era expresident del Comitè Olímpic Espanyol, membre del Comitè Olímpic Internacional, fundador de la CEOE, expresident de Foment del Treball Nacional. Era cosí de Carlos Ferrer Salat i estava casat amb Lola Mitjans Perelló.

Biografia Va estudiar al Col·legi La Salle Bonanova, de Barcelona, on va ser company de classe de Ricard Fornesa i Ribó, que seria el seu successor en la presidència de La Caixa dècades després.

Era doctor enginyer industrial, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i tenia un postgrau en la Universitat de Manchester. Va ser professor d'Economia a l'Escola Superior d'Enginyers Industrials de la Universitat Politècnica de Madrid (1962-1972). fou doctor honoris causa per la Universitat d'Indiana.

La seva primera feina, després d'obtenir el títol d'Enginyer Industrial, fou ajudant en un despatx d'auditoria de comptes, repassant la comptabilitat d'Autonacional, SA, fabricant del famós Biscúter.Josep Vilarasau Salat Por Xavier Vidal-Folch, en El País, 21 de gener de 1985.

Tecnòcrata del Règim El 1958 va obtenir la plaça, per oposició, en el "cos d'enginyers del Ministeri d'Hisenda". La seva primera destinació va ser Lugo, on el seu mètode de treball també mostrava el seu caràcter: per inspeccionar la indústria del calçat, en comptes de visitar els fabricants de calçat, va inspeccionar la indústria del cartró per a caixes de sabates i als seus clients.La extraña memoria. Per Josep-Maria Ureta, en El Periódico de Cataluña, 2 de novembre de 2012.

A la fi dels anys 1960, i fins a l'inici de la Transició, estava a la cuina econòmica i financera del Règim. El 1966, amb el suport del ministre d'Hisenda Antonio Barrera d'Irimo, va ser nomenat director general adjunt de la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya pel llavors president Federico Silva Muñoz. El novembre de 1969 fou nomenat director general del Tresor i Pressupostos, del Ministeri d'Hisenda, quan Alberto Monreal Luque era ministre. El gener de 1972 fou nomenat director general de Política Financera del mateix Departament. Al febrer de 1974 el van nomenar director general de CAMPSA. D'aquesta etapa, Vilarasau publicà en les seves Memòries que ell i els seus companys: «Érem intrínsecament apolítics i visceralment liberals».

Primer executiu de "la Caixa" El 2 de març de 1976 va ser nomenat director general de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, pel llavors president, Narcís de Carreras, després de la jubilació de l'anterior director general, Enrique Luño PeñaLa Vanguardia, 11 de març de 1976. En aquella època, la Caixa de Pensions era una entitat d'estalvi petita, provinciana, desconeguda i sense cap influència. Els seus companys de Madrid no podien entendre com Vilarasau canviava el centre financer i polític per aquella entitat. «Però Vilarasau, enginyer, professor d'economia amb el bagatge del seu pas per Manchester, sí que sabia a on anava. Amb la precisió de l'enginyer havia estudiat meticulosament la caixa, i descobert les seves immenses possibilitats. Va acceptar el repte i va començar a remoure obstacles.»Perfil: Josep Vilarasau Presidente de la Fundación La Caixa Liberal y celoso defensor de la independencia institucional. Per Andreu Missé, El Pais, 21 de març de 2003. Com a director general, primer de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis i després de l'actual La Caixa, va liderar l'expansió de l'entitat, la va situar en les primeres posicions del ránquing d'entitats financeres d'Espanya. "La Caixa" tenia el 1976, quan va arribar a l'entitat, poc més de 320 oficines i 3.000 empleats, uns resultats de 2.655 milions de pessetes i una capacitat d'influència pràcticament nul·la. Però 12 anys després, quan Vilarasau va abandonar la Direcció General per ocupar la Presidència Executiva, "la Caixa" disposava d'una xarxa de 4.000 oficines i 17.500 empleats; va generar uns beneficis de 110.000 milions de pessetes, i era accionista de referència de les següents companyies: Telefónica, Repsol, Gas Natural, Aigües de Barcelona, Abertis i Port Aventura. Durant el seu mandat, es van construir les emblemàtiques Torres "la Caixa" a l'avinguda Diagonal de Barcelona, actual seu de l'entitat.

Va compaginar la seva activitat financera en "la Caixa" amb la direcció d'alguna de les seves participades. Així, des del 31 de gener de 1989 fins al 17 de novembre de 1998 va ser President d'Autopistes, Concessionària Espanyola, S.A. (ACESA), actual Abertis.

El 27 de juliol de 1990, després de la fusió entre la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona, fou nomenat director general de l'entitat resultant, la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, La Caixa.

El 28 de gener 1999, després de la jubilació de Joan Antoni Samaranch, va ser nomenat president executiu de “la Caixa” i de la Fundació La Caixa.Vilarasau asume la presidencia de "la Caixa" tras la renuncia de Samaranch a la reelección, en La Vanguardia, 21 de març de 2003.

Fou obligat –per la nova Llei de Caixes, feta "a la seva mesura"–a abandonar la primera línia directiva: el 20 de març de 2003 deixà la presidència executiva de "la Caixa" i va passar a ser president d'honor de La Caixa i de la Fundació la Caixa. Des de llavors, va exercir activitats de representació de l'entitat quan el president executiu l'hi ho demanava, i mantenia un despatx i secretaria en l'antic asil de Santa Llúcia, al costat del Cosmocaixa.De cajero a patrón de fundaciones culturales. Per Sergi Saborit, a Expansión, 3 de juliol de 2012.

Gran aficionat a la música, especialment a l'òpera, va tenir una sala de música al seu despatx de La Caixa de l'avinguda Diagonal, de Barcelona.

Relació amor-odi amb Pujol Durant els 27 anys en què Vilarasau va ser el seu primer executiu, La Caixa va mantenir la seva independència respecte de la Generalitat (excepte excepcions, com el cas de les primes úniques i la fusió amb Caixa de Barcelona). En algunes ocasions, La Caixa de Vilarasau va ajudar Jordi Pujol, com el 1994 quan l'empresari model de Pujol, Javier de la Rosa, va fer fallida i La Caixa va haver d'acudir al rescat d'un dels projectes emblemàtics de Pujol: Port Aventura. La Caixa va prendre les regnes del projecte i es va convertir en l'accionista majoritari del parc d'atraccions de Vila-seca.Vilarasau, 'El President'. Por Félix Martínez, en El Mundo, suplement Dinero, 31 de gener de 1999.

Vilarasau reconeixia que va tenir una relació "més aviat freda" amb Artur Mas, «crec que per ambdues parts», va escriure.La jubilación, el desencuentro con Isidro Fainé y la negativa de Artur Mas, a El Diario.es, de 10 de novembre de 2012. Vilarasau afirmà que «La Caixa és catalana per casualitat, si fos madrilenya o aragonesa hagués fet el mateix». També es mostrà contrari a la independència de Catalunya: «Simplement, no veig la independència»."Simplemente, no veo la independencia" , a Economía Digital, 30 d'octubre de 2012.

Premis i reconeixements 2000 - Premi Juan Lladó 2002 - Premi Tiepolo 2004 - Creu de Sant Jordi 2006 - Patró vitalici de la Fundació Gala-Salvador Dalí

Referències

Enllaços externs Perfil: Josep Vilarasau Presidente de la Fundación La Caixa Liberal y celoso defensor de la independencia institucional El País Edición Impresa Economía. A. M. Barcelona 21/03/2003. Vilarasau, 'El President' Félix Martínez. Su Dinero. El Mundo. Número 157 / Domingo 31 de enero de 1999. Josep Vilarasau recibe el Premio Juan Lladó por su apoyo a la investigación El País 13/7/2000. fundació Gala-Salvador Dalí

Categoria:Creus de Sant Jordi 2004 Categoria:Empresaris barcelonins contemporanis Categoria:Directius de La Caixa Categoria:Economistes barcelonins Categoria:Enginyers industrials barcelonins Categoria:Alumnes de l'ETSEIB Categoria:Premis Juan Lladó Categoria:Alumnes de l'Escola La Salle Bonanova Categoria:Professors de la Universitat Politècnica de Madrid Categoria:Alumnes de la Universitat de Manchester Categoria:Docents barcelonins contemporanis Categoria:Alumnes barcelonins de la Universitat Politècnica de Catalunya Categoria:Morts a Barcelona