miniatura|Un mapeig frenològicOliver Elbs, Neuro-Esthetics: Mapological foundations and applications (Map 2003), (Munich 2005) del cervell. La frenologia fou un dels primers intents de correlacionar les funcions mentals amb parts específiques del cervell. miniatura|Il·lustració de René Descartes sobre el dualisme ment/cos. Descartes creia que les entrades es transmeten pels òrgans dels sentits a l'epífisis del cervell i d'allí a l'esperit immaterial.Descartes, R. (1641) Meditations on First Philosophy, in The Philosophical Writings of René Descartes, trans. by J. Cottingham, R. Stoothoff and D. Murdoch, Cambridge: Cambridge University Press, 1984, vol. 2, p. 1-62. La ment és la construcció psicològica que aglutina els actes de percepció, cognició, emoció, etc., és a dir, el conjunt de les funcions psíquiques — una característica dels humans, però que també pot ser vàlida per a altres formes de vidaDictionary.com, "mind": "1. (in a human or other ) the element, part, substance, or process that reasons, thinks, feels, wills, perceives, judges, etc.: . 2. Psychology. the totality of and activities. 3. intellect or understanding, as distinguished from the faculties of feeling and willing; ." (en anglès). — i intel·lectuals.
És el que dona consistència a les impressions i pensaments del subjecte, cosa que li permet tenir consciència i personalitat diferenciada de la resta. El terme també s'utilitza com un possible sinònim del que considerem intel·ligència. Segons el punt de vista adoptat, la ment pot ser un component del cervell o una entitat separada, pertanyent a un altre pla explicatiu. Existirien tres vies principals d'abordar-ho: La unitat de tot el cos (la ment no és més que el cervell), com pensen els seguidors del materialisme. Aquells que defensen un dualisme estricte. Els partidaris de l'emergentisme, que creuen que la ment pot sorgir d'allò físic i hi està lligada indissolublement, però que ho transcendeix.
La ment és l'objecte fonamental d'estudi de la psicologia, tot i que, com a concepte i part distintiva de l'individu, afecta altres disciplines com la filosofia (al en sorgí una branca específica, la filosofia de la ment, que es defineix com la branca que estudia la naturalesa dels fenòmens i processos mentals, i la relació que aquests tenen amb els diversos comportaments que trobem en l'ésser humà, mitjançant les connexions que es puguin establir amb el sistema nerviós central). Per a la religió, és similar en la naturalesa a l'ànima, és el que permet parlar d'un "jo" racional i únic i s'assimila al principi vital. Antigament rebia el nom d'esperit. Les teories precientífiques basades en la teologia es concentraven en la presumpta relació entre la ment i l'ànima, l'essència sobrenatural, divina o atorgada pels déus a les persones.
Hi ha hagut moltes teories sobre la ment i el seu funcionament. Les primeres especulacions documentades són de pensadors com Zoroastre, Buda, Plató, Aristòtil, Adi Shankara i altres antics filòsofs grecs, indis i, posteriorment, musulmans. Tot i que molts d'aquestes filòsofs sovint afirmaven l'existència d'una ment còsmica, comuna a tots els éssers humans o a tot l'univers, aquesta idea ha caigut en desús o ha estat adoptada per altres conceptes, així que modernament s'entén la ment com quelcom sobretot individual (encara que influït pels altres).
Generalitats En psicologia és comú distingir entre ment i cervell, tot i que la ment emergeix del cervell. No obstant això, està més vinculada a la disciplina anomenada filosofia de la ment. Alguns científics i filòsofs han sostingut que el cervell és condició necessària, però no suficient, perquè la ment realitzi les seves funcions: per exemple Eccles, neuròleg i premi Nobel de Medicina, o bé Karl Popper en la seva filosofia de la ciència. Tot i que amb postures diferents, cap dels dos identifica el pensament amb l'activitat cerebral.
Una posició materialista de la ment és que la ment és matèria que s'analitza a si mateixa (retroalimentació de sistemes materials). És a dir, durant la seva evolució, la matèria ha passat d'estats caòtics a estats organitzats inorgànics, després a estats orgànics, i finalment aconsegueix analitzar estats actuals per assolir estats successius. La matèria s'organitzaria en sistemes autoregulats. Un exemple podria ser-ne el materialisme dialèctic o també el materialisme reductiu, propi de les ciències pures com la física i la química.
Cal destacar que no és el mateix referir-se a la ment com el comportament de la matèria, o referir-se a la ment com una cosa paral·lela i diferent de la matèria, però amb existència pròpia i estatut ontològic. L'exemple més conegut n'és la dualitat establerta per René Descartes d'una ment diferent dell cos, to i ser-hi unit: «penso, llavors existeixo». Aquestes diferències no són menors, ja que obren discussions tals com: tots els animals tenen ment o només els animals humans la tenen?
Des de les neurociències la ment pot considerar-se una experiència subjectiva creada per l'activitat cerebral per tal de produir un punt de referència pel moviment (Rodolfo Llinas en El cervell i el mite del jo). Sent així, la ment pot considerar-se una funció més del cervell encarregada d'organitzar la conducta cap a objectius determinats i que produeix una experiència subjectiva coneguda com a "jo" al voltant de la qual s'organitza el moviment (conducta). La funció mental seria una propietat emergent del cervell com la funció digestiva ho és l'aparell digestiu.
Per Howard Gardner la ment consisteix en un conjunt de mecanismes de computació específics i independents. La intel·ligència emergeix de la supraestructura conformada per les estructures mentals.Howard Gardner. Estructures de la ment. Bogotà: Fons de Cultura econòmica. 1993 Les estructures mentals serien accions complertes o en potència exterioritzades en moviment o interioritzades en pensament. Per a Piaget l'estructura elemental del coneixement és l'esquema. Diferenciava les operacions concretes de les formals,Jean Piaget, Sis estudis de psicologia. cosa que permetria diferenciar tres components de la ment: La ment concreta realitza els processos bàsics del pensament: observació, comparació, relació, classificació, que són la base de l'anàlisi-síntesi. La ment pràctica realitza processos directius i executius de pensament; relaciona les causes amb els efectes i els mitjans amb els fins. És la base de la intel·ligència i els seus metacomponents, tal com els anomena Robert J. Sternberg en la seva teoria triàrquica de la intel·ligència. La ment abstracta realitza processos de reflexió conscient; accedeix a les seves pròpies representacions i les modifica. La raó és la facultat superior de coneixement, ja que fa abstracció de tot contingut. Així ho plantejava Kant en la Crítica de la raó pura.
Relació de ment i cos
La relació entre ment i cos és problemàtica, ja que, en ser la ment un objecte psicològic, no és evident com es relaciona amb la part física de la persona, sigui amb el cervell, sigui amb la resta de l'anatomia humana. Aquesta relació és el problema central de la filosofia de la ment.
La posició que defensa que ment i cos són entitats separades, pertanyents a un ordre diferent de la realitat, rep el nom de dualisme. El dualisme neix amb les reflexions dels filòsofs hindús, que separaven el món en un pla psíquic o espiritual (purusha) i un altre de físic i empíric (praktri).Sri Swami Sivananda. "Sankhya:Hindu philosophy: The Sankhya". http://www.experiencefestival.com/a/Sankhya/id/23117. En l'àmbit occidental neix amb la distinció de Plató del món de les idees, intel·ligible i etern, i el món sensible o del cos.
La majoria de dualistes contemporanis defensen una interacció entre els dos àmbits, per exemple l'efecte placebo prova com la ment pot condicionar el cos i fer-lo experimentar sensacions. Igualment, el dolor és un estat mental provocat per un patiment del cos, transmès al cervell mitjançant els nervis. El mateix concepte de salut mental reforça aquest vincle: la ment ha d'estar sana com el cos, ja que hi ha malalties i trastorns mentals que es tradueixen en manca de salut física, amb símptomes empírics.
Per contra els monistes neguen que existeixin dos àmbits del real, que en l'ésser humà equivalguin a cos i ànima. Els materialistes creuen que tot es redueix a connexions neuronals del cervell, un òrgan igual que els altres, i que no existeix més realitat que la física.Kim, J., "Mind-Body Problem", Oxford Companion to Philosophy. Ted Honderich (ed.). Oxford:Oxford University Press. 1995. Amb els avenços de la neurologia es podran explicar conceptes abstractes que s'han tendit a atribuir a una esfera no material.
Altres teòrics sostenen just el contrari: que l'única realitat és la mental, psíquica, en una escola que neix amb Descartes. Aquest argumentava que sovint es confonen el somni i la vigília, i que tot el que una persona percep està subjecte a error, podria ser una al·lucinació o una creació de la seva ment. Aquesta concepció ha estat desenvolupada àmpliament per la ciència-ficció i és un tòpic de la literatura recurrent des del barroc.
A més a més, encara que es provés que existeix una realitat exterior a la ment, aquesta només es presenta a l'individu amb la seva ment, mai és possible accedir al món tal com és. Per exemple, pot existir una taula, però una persona només veu la taula amb els seus ulls, i si conté aspectes que no entren dintre del seu espectre visual, per a ella no existeixen.
La postura intermèdia afirma que són realitats interdependents de constitució semblant. Entre els seus defensors es troben el metge John Carew Eccles o Karl Popper. L'emergentisme és una escola dins aquest grup intermedi, que afirma que l'origen de la ment és físic i que segueix els postulats de la teoria general de l'evolució, ja que va aparèixer per facilitar la vida de les persones i la seva adaptació al medi, però no es pot dir que la ment sigui quelcom físic en si mateixa, sinó que pertany a una realitat que transcendeix la pura matèria, igual que l'evolució cultural n'ha superat la biològica en els humans sense anul·lar-la
Facultats mentals La ment, en tant que construcció, està formada per un conjunt de facultats diferenciades. La nòmina pot variar segons els estudiosos, però les més comunes són la percepció, la memòria, la imaginació, la introspecció, la creença, el raonament i l'emoció. Les facultats mentals inclouen, per tant, tots els tipus de pensament, la possibilitat de rebre i classificar dades dels sentits, la voluntat i actitud davant l'entorn, i per a la psicoanàlisi també la part inconscient de la persona. Per a Jean Piaget, segons el grau de complexitat de les operacions requerides, aquestes facultats divideixen la ment en tres parts:Jean Piaget, Introduction à l'épistémologie génétique, 1950. la ment concreta, que realitza operacions com observar o relacionar; la ment pràctica, que analitza, i la ment abstracta, que s'ocupa de la reflexió.
La majoria d'autors, en dibuixar possibles models mentals o imatges que n'expliquin com funciona, sostenen una visió modular de la ment, és a dir, la ment és l'agrupació de subconjunts de facultats més o menys independents que poden relacionar-se entre si, però que s'expliquen de diferent manera i que corresponen a activitats variades. Cada mòdul és específic, tot i que pot correspondre a més d'una àrea del cervell, i s'activa per defecte quan obté un estímul adequat a la seva expertesa. Un dels autors més destacats en la teoria modular de la ment és Jerry Fodor.