Girona és una ciutat i un municipi del nord-est de Catalunya, capital de la comarca del Gironès, de la vegueria de Girona i de la província de Girona. És una de les principals ciutats del país tant pel seu pes històric i cultural com per la seva funció administrativa, econòmica i de serveis dins l’àmbit de les comarques gironines. La seva situació estratègica entre Barcelona i la frontera francesa n’ha afavorit històricament el desenvolupament com a centre de comunicacions i de dinamisme comercial.
La ciutat es troba a la confluència de quatre rius (el Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants), un fet que ha condicionat profundament la seva configuració urbana i el seu paisatge característic. Situada a una altitud de 75 m sobre el nivell del mar, Girona combina els relleus suaus de la plana amb les primeres elevacions del massís de les Gavarres. El terme municipal limita al nord amb Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter; a l'est, amb Celrà; al sud-est, amb Juià i Quart; al sud-oest, amb Fornells de la Selva, Vilablareix i Salt; i a l'oest, amb Sant Gregori. El municipi tenia 102.666 habitants el 2022, tot i que l'àrea urbana de Girona (que inclou també els municipis de Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix i Fornells de la Selva) sumava un total de 146.566 habitants el mateix any.
Girona destaca especialment per la riquesa i l’estat de conservació del seu patrimoni històric i monumental. El nucli històric o barri vell compta amb elements monumentals únics al continent. Es troba delimitat per l'anomenat passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies () i de la baixa edat mitjana (segles i ). Entre els monuments destaquen el call (antic barri jueu, dels més ben conservats de la península ibèrica), les acolorides cases de l'Onyar, els banys àrabs i la catedral, d'una grandíssima nau única que és la més ampla del món en estil gòtic. http://www.girona.cat/turisme/esp/monuments.php
Girona és considerada per molts com la capital mundial del ciclisme a causa de la gran presència d'atletes professionals en aquesta disciplina, el bon estat de la xarxa de carreteres secundàries, i la promoció que fa la ciutat, amb iniciatives com la Girocleta. Christian Vande Velde, Floyd Landis, Levi Leipheimer i Tyler Hamilton van ser alguns dels ciclistes professionals que es van establir a la ciutat.
Història Època antiga: ibers i romans Fundació de Gerunda miniatura|Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (groc), 14 dC (taronja), i 117 dC (verd). Els primers pobladors coneguts de la zona van ser els ibers, de la tribu dels indígets, situats als poblats dels punts elevats que envolten i clouen el pla de Girona com el del congost de l'actual Sant Julià de Ramis, que era el més important. En el si de les guerres de Sertori (82-72 aC), vers el 77 aC Pompeu edificà un oppidum (plaça forta emmurallada) sobre la Via Heraclea (futura Via Augusta) per defensar-la i lluitar contra el sediciós Sertori, de la facció dels populares. Aquest s'havia aixecat en armes a la Hispània romana contra Sul·la, de la facció dels optimates, i que controlava el poder a Roma. És aleshores, per aquestes necessitats militars, que els ocupants romans fundaren l'originària Girona, que s'anomenava en aquells moments Gerunda, l'etimologia de la qual encara no s'ha aclarit, per bé que podria significar «entre lUndarius», nom que rebia en llengua ibera l'actual riu Onyar.
La nova ciutat de Gerunda es nodrí dels antics habitants del poblat de Sant Julià de Ramis que, segons sembla, foren obligats a traslladar-se a loppidum gironí. Així, doncs, la Girona romana s'erigí com a baluard defensiu de l'entrada de la Via Augusta a Hispània, i esdevingué un centre important de la regió, amb l'articulació d'un ager romà al voltant de lurbs gironina. En suma, ambdues unitats formaven la ciuitas de Girona, la peça essencial i bàsica de l'organització territorial romana. Tot i que Gerunda es trobava a l'interior i allunyada de la costa, disposava d'una bona connexió amb el port romà d'Empúries, primer bastió romà al nord-est peninsular, colonitzat en el si de la Segona Guerra Púnica al costat de l'assentament grec que ja hi existia.
miniatura|Plànol de Gerunda entre el i el .
Estructura urbana, econòmica i política de Gerunda L'estructura de la ciutat de Gerunda era atípica. No seguia les distribucions hipodàmiques estàndards, ni les centuriacions habituals de les urbs romanes. Com que s'aixecava sobre la Via Augusta per motius estrictament militars, la planta és totalment irregular. Malgrat tot, es poden entreveure les parts bàsiques de la ciutat romana: el cardo maximus i el fòrum. No s'ha pogut documentar l'existència de cap decumanus maximus. El Cardo Maximus se situava sobre la traça de la Via Augusta al tram per dedins de la ciutat, el que en l'actualitat és el carrer de la Força. Quant al Fòrum, es localitzava a l'actual plaça de la Catedral. El temple de la ciutat molt probablement era on avui s'eleva l'església catedral de Santa Maria. La distribució de la ciutat sobre terrasses paleofluvials dificultava la mobilitat dins del centre i s'hagueren de transformar tots els decumani (carrers alineats d'est a oest) en escales. La majoria encara es conserven en l'actualitat, amb les reformes i modificacions fetes al llarg dels anys. L'altre gran element de la ciutat era la muralla. Aquesta s'edificà en dues fases: una s'executà en fundar la ciutat i l'altra cap a la darreria del dC. Les diferències morfològiques permeten d'identificar-les fàcilment, atès que empren pedres de composicions i formes distintes. La segona fase s'executà arran de les necessitats defensives que les incursions germàniques a Hispània provocaven. Les muralles no solament tenien una funció per a la defensa militar, sinó que servien per definir els límits de lurbs (anomenats pomeri) i separar-la de lager. miniatura|esquerra|Estructura política de la Gerunda romana. L'estructura política de la ciutat seguia els paràmetres estàndards de qualsevol ciutat romana. Cal no oblidar que Gerunda era una ciutat d'una província llunyana i petita, irrisòria als ulls de Roma. La ciutat es regia probablement pel dret llatí, que no era exactament el mateix que el dret romà. A la pràctica, els habitants lliures de les ciutats de dret llatí disposaven d'una ciutadania més restringida que els habitants de ciutats amb dret romà. El mecanisme per obtenir una ciutadania plena era el cursus honorum, la carrera política o pública. Era per aquest motiu que les magistratures romanes eren cobejades pels ciutadans ambiciosos, per bé que eren càrrecs molt cars, per tal com totes les despeses públiques que eren competència d'una magistratura eren assumides pels fons privats del magistrat de torn. Gerunda, en tant que ciuitas romana, disposava de les institucions habituals, com lordo decurionum (el senat municipal, amb poder legislatiu), el duumvirat (dos magistrats col·legiats amb el poder executiu, d'elecció anual) i l'edilat (dos magistrats subordinats encarregats dels serveis públics de la ciutat). Cal no oblidar d'esmentar els càrrecs religiosos que, en el fons, també eren càrrecs polítics. El centre de la política municipal era lordo decurionum.
Finalment, per cloure aquest apartat, hom no pot deixar d'esmentar l'altra part de la ciuitas de Gerunda: l'ager. Era l'àmbit de producció agrícola i manufacturera on es concentraven les uillae; això és, els centres agricolaramaders de proveïment de la ciuitas'', la majoria de les vegades, propietat d'hisendats que vivien a lurbs i delegaven l'administració als seus subordinats (uillicus). A la ciuitas de Gerunda s'hi concentraven activitats de cereal, olivera i vinya, ramat oví, boví i cabrum i una moderada quantitat de bòbiles ceràmiques.
L'arribada del cristianisme i la fi de la Girona romana miniatura|Cases penjades de Girona La primera comunitat cristiana de Gerunda apareix documentada als voltants de 304-305 dC, en el si de les persecucions de Dioclecià, en les quals es creu que morí en martiri a la ciutat un dels difusors de la religió a la zona, arribat per mitjà de les rutes comercial marítimes: sant Feliu de Scil·la (Mauritània). Doncs, Feliu de Girona es convertí en el primer i únic màrtir de la ciutat i sant primigeni, fins que fou desplaçat per l'apòcrif sant Narcís, de tradició importada en època alt-medieval. L'erecció d'un martyrium o tomba d'un sant màrtir a l'actual burg de Sant Feliu i les restes trobades, com les del possible sarcòfag del sant ( dC), palesen l'existència d'una comunitat cristiana primigènia, forta i poderosa. Els marbres del sarcòfag són de gran qualitat i fets a Roma per les millors escoles de relleus. Pel que fa a l'existència d'un bisbe, hi ha documentada una referència del 404 dC en la qual es parla del bisbe de Gerunda, reprovat fortament pel I Concili de Toledo. Igualment, hi ha documentada l'existència d'un palau episcopal i una basílica, tot i que l'emplaçament no ha pogut ésser definit.
Girona no s'escapà als esdeveniments: s'embarcà a les reformes de Dioclecià (284-305 dC), patí les incursions germàniques (segles dC) i a la fi veié com el poder romà es desfeia sobre el territori i s'instal·lava un nou poder que, en algunes característiques, aplicava unes polítiques de continuïtat. L'únic poder que no es va desfer i que s'adaptà al canvi fou l'Església, que perdurà i s'expandí durant aquells anys (segles dC). Girona continuà existint, conservà el bisbat lligat a la seu metropolitana de Tarragona. A lager s'observaren alguns canvis de poblament bruscs que, en alguns casos, poden ésser considerats veres regressions en relació al període romà. El canvi més notable fou l'erecció en ple d'un castellum sobre les antigues ruïnes del poblat iber de Sant Julià de Ramis per protegir el pla de Girona i la ciutat dels nombrosos atacs als quals es veié exposat el territori amb la descomposició política i militar de l'imperi.
Època medieval Període alt-medieval Dominació visigòtica i musulmana miniatura|Passeig de la muralla A l'inici del , es consumava la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. La província Tarraconense passà a domini de l'oligarquia militar visigòtica establerta a la Gàl·lia durant el darrer terç de segle. Aquesta oligarquia era fortament romanitzada i articularen el nou poder que ells representaven amb el poder preexistent de la noblesa autòctona. En conseqüència, la ciutat de Girona entrà dins l'òrbita visigòtica. Tanmateix, aquesta substitució del poder polític i militar no afectà tan negativament l'existència de la ciutat, com ocorregué amb altres antigues ciutats romanes que quedaren abandonades o en notable decadència. Tot i les plagues i calamitats que assolaren Girona durant els segles i , la ciutat es convertí en un punt important del nord-est peninsular. Sembla que Girona hagué de patir el procés de ruralització que es desencadenà arreu de l'antic imperi a causa de la general ruïna i pèrdua de pes de les ciutats. Això no obstant, a Girona es va crear una seca dels reis visigots de rellevància dins l'antiga província Tarraconense, ara enquadrada dins el Regne de Toledo. La difusió de la moneda gironina fou considerable i se n'han trobat mostres arreu de la península. Pel que fa als afers polítics del nou regne, Girona participà en la revolta de Pau (673), en el si de les lluites pel poder entre faccions oligàrquiques visigòtiques, inici de la descomposició del poder visigot. El rei Vamba assetjà la ciutat abans de passar al centre de Pau a Narbona, la qual cosa palesa que Girona, acabat l'Imperi Romà d'Occident i la seguretat de les fronteres, tornà a tenir el caràcter defensiu i estratègic que ja havia tingut quan es va fundar.