Els portaavions de la classe Queen Elizabeth de la Royal Navy del Regne Unit consten de dos vaixells. El vaixell principal de la seva classe, va ser anomenat el 4 de juliol de 2014 en honor d'Elisabet I i va ser comissionat el 7 de desembre de 2017. El seu vaixell germà, va ser botat el 21 de desembre de 2017 i va entrar en servei el 10 de desembre de 2019. Formen els components centrals del Grup d'Atac de Portaavions del Regne Unit.
El contracte per als vaixells es va anunciar el juliol de 2007, posant fi a diversos anys de retard per problemes de costos i la reestructuració de la construcció naval britànica. Els contractes es van signar un any després, el 3 de juliol de 2008, amb l'Aircraft Carrier Alliance, una associació formada amb Babcock International, Thales Group, A&P Group, el Ministeri de Defensa del Regne Unit i BAE Systems. El 2014, el govern del Regne Unit va anunciar que el segon portaavions entraria en servei, posant fi a anys d'incertesa sobre el seu futur. Això va ser confirmat per la Revisió Estratègica de Defensa i Seguretat de 2015, amb almenys un portaavions disponible en qualsevol moment.
Els vaixells tenen un desplaçament a plena càrrega d'unes , fan de llarg i són els vaixells de guerra més grans mai construïts per a la Royal Navy. L'ala aèria de portaavions (CVW) variarà segons el tipus i la ubicació del desplegament, però constarà de 12-24 F-35B en temps de pau i 36 en un escenari de conflicte (amb fins a 48 en casos extrems) i helicòpters Merlin per dur a terme la guerra antisubmarina, l'alerta primerenca aèria i les funcions d'utilitat. El cost previst del programa és de 6,2 £ mil milions.
La Revisió Estratègica de Defensa i Seguretat del 2010 va anunciar la intenció de comprar el Lockheed Martin F-35C "variant portaavions" i construir el Prince of Wales en una configuració de Catapult Assisted Take-Off Barrier Arrested Recovery (CATOBAR). Tanmateix, el 2012, després que els costos previstos del sistema CATOBAR augmentessin a aproximadament el doble de l'estimació original, el govern va anunciar que tornaria al disseny original desplegant F-35B des de portaavions configurats amb Short Take-Off and Vertical Landing (STOVL).
Rerefons El maig de 1997, el govern laborista recentment elegit, liderat per Tony Blair, va llançar la Revisió Estratègica de Defensa, que va reavaluar tots els sistemes d'armes, en aquell moment actius o en procés d'adquisició, amb l'excepció de l'Eurofighter Typhoon i els submarins de míssils balístics . L'informe, publicat el juliol de 1998, afirmava que els portaavions ofereixen:
La capacitat d'operar avions ofensius a l'estranger, quan les bases estrangeres poden no estar disponibles al principi d'un conflicte Tot l'espai i la infraestructura necessaris, ja que fins i tot on hi ha bases estrangeres disponibles, sovint hi ha poca infraestructura. Un efecte coercitiu i dissuasiu quan es desplega en un punt problemàtic
L'informe concloïa: "l'èmfasi ara es posa en l'augment de la potència aèria ofensiva i en la capacitat d'operar la gamma més àmplia possible d'aeronaus en la gamma més àmplia possible de funcions. Quan l'actual força de portaavions arribi al final de la seva vida útil prevista, tenim previst substituir-la per dos vaixells més grans. Ara començarem a treballar per refinar els nostres requisits, però el pensament actual suggereix que podrien ser de l'ordre de 30.000-40.000 tones i capaç de desplegar fins a 50 avions, inclosos helicòpters."
Estudis de disseny Els estudis de disseny inicials del Ministeri de Defensa (MoD) per al que aleshores era el substitut de la classe Invincible es van dur a terme a mitjans de la dècada de 1990.Eddison, J.F.P., Groom, J.P., 'Innovation in the CV(F) - An Aircraft Carrier for the 21st Century', in RINA Warship '97 Conference ('Air Power at Sea'), Royal Institution of Naval Architects (RINA), 1997 Les opcions considerades en aquesta fase inicial incloïen les possibilitats d'allargar els bucs i ampliar la vida útil dels vaixells existents de la classe Invincible, convertir els vaixells comercials en portaavions i la construcció de nous portaavions construïts expressament.Campbell-Roddis, M.E., 'Hullform & Hydrodynamic Considerations in the Design of the UK Future Aircraft Carrier (CVF)', in RINA Transactions Part A4 2017, Royal Institution of Naval Architects, December 2017
El 25 de gener de 1999, es va convidar sis empreses a presentar licitacions per a la fase d'avaluació del projecte. – Boeing, British Aerospace (BAe), Lockheed Martin, Marconi Electronic Systems, Raytheon i Thomson-CSF. El 23 de novembre de 1999, el Ministeri de Defensa va adjudicar estudis d'avaluació detallats a dos consorcis, un liderat per BAe (rebatejat com a BAE Systems el 30 de novembre de 1999) i un altre liderat per Thomson-CSF (rebatejat com a Thales Group l'any 2000). L'encàrrec requeria fins a sis dissenys de cada consorci amb grups aeris de trenta a quaranta Future Joint Combat Aircraft (FJCA). Els contractes es van dividir en fases; la primera de 5,9 milions de lliures era per a l'avaluació del disseny que formaria part de la selecció de l'aeronau, mentre que la segona de 23,5 milions de lliures. La fase de milions implicava la "reducció del risc en l'opció de disseny de portaavions preferida".
El 2005, BMT va anunciar que havia provat 4 models diferents de casc CVF i els havia avaluat pel que fa a l'eficiència de propulsió, la maniobrabilitat, el comportament a la mar i les signatures sonores. També va investigar la longitud de la quilla, la mida del timó, els flaps de popa del mirall de popa i els dissenys de proa bulbosa. El concepte bàsic de Delta va passar per moltes iteracions i desenvolupaments addicionals abans que el disseny es considerés prou madur a finals del 2006 per elaborar estimacions de costos detallades abans de demanar articles de llarg termini.
Característiques generals miniatura|Els portaavions de la classe Queen Elizabeth tenen un desplaçament més de tres vegades superior al dels vaixells de la classe Invincible que substitueixen (dreta), però són 50 m més curts i desplacen aproximadament el 80% d'un portaavions (esquerra). La tripulació dels vaixells és de 679 persones, i augmenta a 1.600 quan s'hi afegeix la tripulació aèria. L'abril de 2015, una resposta parlamentària va indicar que la mida mitjana de la tripulació seria de 672. Els vaixells tenen un desplaçament a buit de 65.000 tones en el moment del lliurament, amb un desplaçament estimat a plena càrrega de 80.600 tones a mesura que els vaixells es modernitzen al llarg de la seva vida útil. Tenen una eslora total de , una amplada de , una alçada de , un calat d' i un abast de . La propulsió nuclear va ser rebutjada a causa del seu alt cost i de la mà d'obra necessària en favor de la propulsió elèctrica integrada que consistia en dos Rolls-Royce Marine Trent MT30 unitats de turbina de gas i quatre grups electrògens dièsel Wärtsilä (dos i dos ). Els motors Trent i dièsel són els més grans mai subministrats a la Royal Navy i, junts, alimenten els sistemes elèctrics de baixa tensió, així com quatre motors 20 de GE Power Conversion. Motors de propulsió elèctrics MW que impulsen les hèlixs bessones de pas fix.
En lloc d'una sola superestructura d'illa que contingui els ponts de navegació dels vaixells i els centres de control de vol (FLYCO), els vaixells tenen aquestes operacions dividides entre dues estructures, amb l'illa proa per a la navegació i l'illa de popa per controlar les operacions de vol. La raó principal per tenir illes bessones era espaiar els embuts, ja que els vaixells van ser dissenyats amb redundància amb "maquinària principal i secundària duplicada en dos complexos amb preses i baixades independents a cadascuna de les dues illes", mentre que l'alternativa de consolidar tots els conductes d'escapament hauria reduït l'espai de l'hangar i hauria augmentat la vulnerabilitat a les inundacions. Els beneficis addicionals inclouen una construcció més fàcil, una turbulència del vent reduïda i un espai de coberta alliberat. L'ús de dues estructures proporciona muntatges separats per al radar de vigilància aèria (proa), que no interfereix amb el radar de mig abast (poca); a més, es millora la visibilitat tant per a les operacions de navegació com d'aterratge.
Sota la coberta de vol hi ha nou cobertes més. La coberta de l'hangar mesura amb una alçada de , prou gran per allotjar fins a vint avions d'ala fixa i rotatòria. Per transferir avions de l'hangar a la coberta de vol, els vaixells tenen dos grans elevadors, cadascun dels quals és capaç d'elevar dos F-35B o un CH-47 Chinook de l'hangar a la coberta de vol en seixanta segons. Les úniques armes d'autodefensa anunciades pels vaixells són actualment el Phalanx CIWS per a amenaces aèries i les metralladores pesades Browning de calibre 50. Els canons previstos 30 mm per contrarestar les amenaces marítimes actualment estan equipats, però no amb
Sistemes Els radars del vaixell són el BAE Systems/Thales S1850M per a la cerca de llarg abast i àrea àmplia, el radar marítim de matriu d'escaneig electrònic actiu de mig abast Artisan 3D Type 997 de BAE Systems i un radar de navegació. BAE afirma que l'S1850M té una detecció i iniciació de seguiment totalment automàtica que pot rastrejar fins a 1.000 objectius aeris a una distància d'uns . Artisan pot "seguir una diana de la mida d'una bola de billar al llarg de de distància", amb un abast màxim de 200 km. També estaran equipats amb el sistema electroòptic (EOS) i la càmera de trajectòria de planatge (GPC) Ultra Electronics Series 2500.
La manipulació de municions i municions es duu a terme mitjançant un sistema de manipulació d'armes altament mecanitzat (HMWHS) dissenyat per Babcock. Aquesta és la primera aplicació naval d'un sistema de magatzematge terrestre comú. El HMWHS mou municions paletitzades des dels carregadors i les zones de preparació d'armes, al llarg de les vies i mitjançant diversos elevadors, cap endavant i cap enrere o cap a babord i estribord. Les vies poden transportar un palet als carregadors, l'hangar, les zones de preparació d'armes i la coberta de vol. Com a canvi dels procediments normals, els carregadors no tenen personal, el moviment dels palets es controla des d'una ubicació central i només es requereix mà d'obra quan les municions s'emmagatzemen inicialment o es preparen per al seu ús. Aquest sistema accelera el lliurament i redueix la mida de la tripulació mitjançant l'automatització.
Costos Quan el Secretari d'Estat de Defensa va anunciar el contracte per als vaixells, el cost es va estimar inicialment en 3,9 lliures. mil milions. En el moment de l'aprovació, s'esperava que el primer portaavions entrés en servei el juliol de 2015 i el pressupost era de 4.100 milions de lliures per a dos vaixells. La crisi financera va portar a una decisió el desembre de 2008 d'alentir la producció, retardant el primer vaixell fins al maig de 2016 i el segon dos anys. Aquesta decisió per si sola va afegir 1.600 milions de lliures al cost. El març de 2010, el pressupost s'estimava en 5.900 milions de lliures. Si els portaavions s'haguessin abandonat a l'SDSR de 2010, el Ministeri de Defensa podria haver cancel·lat 1.500 milions de lliures de despesa prevista per al Queen Elizabeth i 1.300 milions de lliures de despesa prevista per al Prince of Wales, però la pèrdua de l'exempció de l'IVA significava que cancel·lar un o dos portaavions hauria estalviat en total 989 milions de lliures i 2.098 milions de lliures, respectivament. Aquests estalvis a llarg termini eren menys importants que els costos a curt termini, hi hauria hagut gairebé 1.000 milions de lliures addicionals de despesa en costos de cancel·lació. El novembre de 2013, el contracte es va renegociar amb un pressupost de 6.200 milions de lliures i BAE va acceptar pagar el 50% de qualsevol sobrecost en lloc del 10% com abans.
Referències
Categoria:Portaavions britànics