El General Atomics MQ-9 Reaper (de vegades anomenat Predator B) és un vehicle aeri no tripulat (UAV, un component d'un sistema d'aeronaus no tripulades (UAS)) de mitjana altitud i llarga autonomia capaç de realitzar operacions de vol controlades remotament o autònomes, desenvolupat per General Atomics Aeronautical Systems (GA-ASI) principalment per a la Força Aèria dels Estats Units (USAF). L'MQ-9 i altres UAV són anomenats Vehicles/Aeronaus Pilotats Remotament (RPV/RPA) per la USAF per indicar el control terrestre per part d'humans.
L'MQ-9 és un avió més gran, més pesant i més capaç que l'anterior General Atomics MQ-1 Predator i es pot controlar pels mateixos sistemes terrestres. El Reaper té una potència de 950 cavalls de força (712 kW) motor turbohèlix (en comparació amb els del Predator motor de pistó). La major potència permet que el Reaper transporti 15 vegades més càrrega útil d'artilleria i navegui a unes tres vegades la velocitat del MQ-1.
L'avió és monitoritzat i controlat, inclòs l'ús d'armes, per la tripulació a l'Estació de Control de Terra (GCS). L'MQ-9 és el primer UAV caçador-assassí dissenyat per a la vigilància de llarga autonomia i gran altitud. El 2006, el cap de l'Estat Major de la Força Aèria dels Estats Units, el general T. Michael Moseley, va dir: "Hem passat de l'ús de UAV principalment en funcions d'intel·ligència, vigilància i reconeixement abans de l'Operació Llibertat Iraquiana, a un veritable paper de caçador-assassí amb el Reaper".
La USAF operava més de 300 MQ-9 Reapers Diversos avions MQ-9 han estat modernitzats amb millores d'equipament per millorar el rendiment en "situacions de combat d'alta gamma", i tots els nous MQ-9 tindran aquestes millores. El 2035 és la data prevista per al final de la vida útil de la flota de MQ-9. El cost unitari mitjà d'un MQ-9 s'estima en 33 milions de dòlars. El Reaper també és utilitzat pel Servei de Duanes i Protecció Fronterera dels EUA i pels exèrcits de diversos altres països. L'MQ-9A s'ha desenvolupat encara més fins a convertir-se en l'MQ-9B, que (segons la missió i la càrrega útil) General Atomics anomena SkyGuardian o SeaGuardian.
Desenvolupament Orígens El "Predator B-001" de General Atomics, un avió de prova de concepte, va volar per primera vegada el 2 de febrer de 2001. Abraham Karem és el dissenyador del Predator. El B-001 estava propulsat per un motor turbohèlix AlliedSignal Garrett TPE331-10T amb . Tenia una estructura basada en la del Predator estàndard, excepte amb un fuselatge ampliat i ales allargades de a . El B-001 tenia una velocitat de i podia transportar una càrrega útil de a una altitud de amb una autonomia de 30 hores.
L'empresa va refinar el disseny, portant-lo en dues direccions separades. La primera era una versió a reacció; el "Predator B-002" estava equipat amb un motor turbofan Williams FJ44-2A amb d'empenta. Tenia una capacitat de càrrega útil de , un sostre de i una autonomia de 12 hores. La USAF va encarregar dos avions per a la seva avaluació, lliurats el 2007. Els dos prototips d'avions B-001 i B-002 s'han retirat al museu de la USAF a la base aèria Wright-Patterson. El B-002 estava equipat originalment amb el motor FJ-44, però es va retirar i es va instal·lar un TPE-331-10T perquè la USAF pogués rebre dos avions amb la mateixa configuració.
La segona direcció que va prendre el disseny, anomenada per GA com a "Altair", va ser el "Predator B-003", que té una nova estructura amb un abast d'envergadura i un pes d'enlairament d'aproximadament . Igual que el Predator B-001, està propulsat per un turbohèlix TPE-331-10YGD. Aquesta variant té una capacitat de càrrega útil de , un sostre màxim de i una resistència de 36 hores.
A l'octubre de 2001, la USAF va signar un contracte per a un parell inicial de Predator B (001 i 002) per a la seva avaluació. Designats com a YMQ-9 pel seu paper de prototip, es van lliurar el 2002. La USAF s'hi referia com a "Predator B" fins que va ser rebatejat com a "Reaper". La USAF tenia com a objectiu que el Predator B proporcionés una capacitat millorada de "persistència mortal", volant sobre una zona de combat nit i dia esperant que es presentés un objectiu, complementant els avions d'atac pilotats, que normalment s'utilitzen per llançar grans quantitats de municions sobre un objectiu, mentre que un RPV més barat pot operar gairebé contínuament utilitzant controladors terrestres que treballen per torns, però portant menys municions.
Disseny miniatura|Un MQ-9 rodant a l'Afganistan, 2007 Un sistema MQ-9 típic consta de múltiples avions, una estació de control terrestre, equips de comunicacions, recanvis de manteniment i personal. Una tripulació de vol militar inclou un pilot, un operador de sensors i un coordinador d'intel·ligència de la missió. L'avió està propulsat per un turbohèlix, amb una velocitat màxima d'uns i una velocitat de creuer de .
Amb un d'envergadura i una càrrega útil màxima de , l'MQ-9 pot estar armat amb una varietat d'armes, incloent-hi míssils Hellfire i 500 230 lliures kg) unitats de bomba guiades per làser. La seva resistència és de 30 hores quan realitza missions ISR, que disminueix a 23 hores si porta una càrrega d'armes completa. El Reaper té un abast de i una altitud operativa de , cosa que el fa especialment útil per a operacions de vagabundatge a llarg termini, tant per a la vigilància com per al suport de les tropes terrestres. miniatura|El primer MQ-9 arribant a la base aèria de Creech, març de 2007 El Predator i el Reaper van ser dissenyats per a operacions militars i no pensats per operar entre un trànsit aeri concorregut. Normalment, els avions no tenen sistemes capaços de complir amb les regulacions de la FAA See-And-Avoid. El 2005 es van sol·licitar l'ús d'MQ-9 en operacions de cerca i rescat després de l'huracà Katrina, però, com que no hi havia cap autorització de la FAA en aquell moment, no es va utilitzar. El 18 de maig de 2006, l'Administració Federal d'Aviació (FAA) va emetre un certificat d'autorització que permetia als UAV MQ-1 i MQ-9 volar a l'espai aeri civil dels EUA per buscar supervivents de desastres.
Un MQ-9 pot adoptar diversos kits de missió i combinacions de càrregues útils d'armes i sensors per satisfer els requisits de combat. El seu Raytheon AN/AAS-52 El conjunt de sensors de focalització multiespectral inclou un televisor de llum diürna en color/monocrom, infrarojos i un televisor d'intensificació d'imatge amb telèmetre làser/designador làser per designar objectius per a municions guiades per làser. L'avió també està equipat amb el radar multimode Lynx, que conté un radar d'obertura sintètica (SAR) que pot funcionar tant en mode focus com en mode franja, i indicació d'objectius en moviment terrestre (GMTI) amb indicador d'objectius en moviment desmuntables (DMTI) i capacitats de cerca marítima d'àrea àmplia (MWAS).
Especificacions miniatura|Turbohèlix Honeywell MQ-9A Reaper: miniatura|MQ-9 Reaper rodant
Característiques generals Tripulació: 0 a bord, 2 a terra Longitud: 11 m Envergadura: 20 m Alçada: 3,81 m Pes buit: 2.223 kg Pes màxim d'enlairament: 4.760 kg Capacitat del dipòsit de combustible: 1.800 kg Càrrega útil: 1.700 kg Interna: 360 kg Externa: 1.400 kg Planta motriu: 1 × turbohèlix Honeywell TPE331-10, 900 CV (671 kW) amb control electrònic digital del motor (DEEC)
Armament 7 punts d'ancoratge Fins a 680 kg a les dues estacions d'armes interiors Fins a 340 kg a les dues estacions centrals Fins a 68 kg a les estacions externes Estació central no utilitzada Es poden transportar fins a 8 míssils aire-terra AGM-114 Hellfire, o quatre míssils Hellfire i dues bombes guiades per làser GBU-12 Paveway II de 230 kg. També es pot transportar la munició d'atac directe conjunt (JDAM) GBU-38 de 230 kg. S'estan duent a terme proves [cal actualització] per donar suport al funcionament de l'Aire-Aire Stinger (ATAS). El març de 2014, MBDA va provar amb èxit un míssil Brimstone de mode dual des d'un avió Reaper en nom del Ministeri de Defensa del Regne Unit i la Royal Air Force. Depenent dels requisits de la missió, l'MQ-9 Reaper pot transportar diversos míssils AIM-9X Sidewinder Block II. A finals de 2025, es va observar que els MQ-9A Reaper operats per la Força Aèria dels Estats Units realitzaven missions operatives amb càrregues de míssils Hellfire inusualment pesades, transportant entre sis i deu míssils AGM-114 utilitzant llançadors multirail, que representen algunes de les configuracions d'armes més pesades documentades públicament per a la plataforma fins ara.
Aviònica Sistema de focalització multiespectral AN/DAS-1 MTS-B Radar AN/APY-8 Lynx II Radar de cerca marina Raytheon SeaVue (variants Guardian)
Referències
Categoria:Aeronaus militars Categoria:Vehicles aeris no tripulats