Track-via-missile o TVM és una tècnica de guiatge de míssils que combina característiques de guiat per radar semiactiu (SARH) i guiatge per comandament per ràdio. Això evita els problemes de precisió terminal que normalment es veuen en els míssils guiats per comandament, especialment a llarg abast. S'ha utilitzat en diversos míssils terra-aire (SAM) de llarg abast, inclòs el MIM-104 Patriot.

Explicació El guiatge de comandament té l'avantatge d'aïllar la major part de l'equip per al guiatge de míssils al llançador, on la mida i el pes són significativament menys importants. En aquests sistemes, el radar que proporciona guiatge és a terra o a la nau i el míssil no té un sistema de guiatge independent. Normalment s'utilitzen dos radars, un que segueix l'objectiu i un altre el míssil, de manera que poden volar trajectes independents i àmpliament separats. Un ordinador calcula la posició i la velocitat dels dos i calcula un punt d'intercepció. El mateix ordinador calcula les entrades de control necessàries per fer volar el míssil fins a aquest punt i envia les correccions necessàries al míssil mitjançant un senyal de ràdio, sovint utilitzant el radar que segueix el míssil com a senyal de ràdio.

Com que aquest sistema és fàcil de construir, es va utilitzar com a base per a molts dels primers sistemes de míssils terra-aire (SAM). Tanmateix, té un inconvenient important, especialment per al foc de llarg abast. Els senyals de radar s'estenen a l'espai, de manera similar al feix cònic d'una llanterna, amb dispersions típiques del feix de l'ordre d'uns cinc graus. Això significa que a distàncies més llargues, la ubicació de l'objectiu només es coneix amb una precisió aproximada, potser de l'ordre de diversos quilòmetres. Es poden utilitzar diverses tècniques de codificació de senyals per reduir això a un valor de l'ordre de 0,1 graus, però a llarga distància, això només proporciona una precisió de l'ordre de centenars de metres. Aquesta inexactitud requereix un cap de guerra enorme per garantir la destrucció de l'objectiu.

Aquest problema s'evita amb el concepte de radar semiactiu (SARH). En aquests sistemes, l'estació terrestre encara il·lumina l'objectiu amb el seu radar, però el receptor es troba al míssil. El reflex del senyal original a l'objectiu produeix un altre feix en forma de con, però que és més estret a l'objectiu. El receptor del míssil utilitza aquest senyal per guiar-se, de manera que esdevé cada cop més precís a mesura que vola cap a l'objectiu. Hi ha una sèrie de problemes menors que resulten en una precisió màxima (per als primers dissenys) de l'ordre de desenes de metres, però això és independent de l'abast. Això significa que els míssils SARH poden tenir caps de guerra molt més petits amb la mateixa efectivitat general, tot i que a costa de tenir electrònica addicional al míssil.

L'inconvenient de l'enfocament SARH és que el senyal proporcionat pel radar terrestre ha de contenir alguna forma de codificació addicional del senyal perquè el míssil determini la direcció de l'objectiu dins del senyal en forma de con que veu. Normalment, això s'aconsegueix mitjançant una forma d'escaneig cònic que utilitza el temps de les variacions del senyal per determinar l'angle dins del con, però això exigeix que el senyal sigui continu o "bloquejat". Això s'aconsegueix normalment amb els SAM mitjançant un radar d'il·luminació d'objectius separat dedicat a aquesta tasca.

En ambdós casos, els SAM requerien radars separats per a cada míssil guiat, cosa que significa que el sistema en conjunt només pot guiar el nombre de míssils que té radars. Per als SAM en entorns d'alt trànsit, especialment vaixells que s'enfronten a salves de míssils antinau, és possible sobrecarregar les capacitats del sistema. En teoria, el míssil pot afegir electrònica per permetre-li continuar rastrejant un senyal no continu i així permetre que un sol radar proporcioni seguiment a diversos míssils, però utilitzant electrònica dels anys 50 i 60 això seria prohibitivament car i gran; fins i tot els sistemes guiats per comandament generalment no tenien aquesta capacitat. Abordar això era una preocupació important, especialment per a la Marina dels Estats Units i la Royal Navy.

El rastreig via míssil combina aquests dos conceptes per evitar els problemes de tots dos. Igual que el SARH, el receptor es col·loca al míssil i, per tant, té una precisió més gran a mesura que s'acosta a l'objectiu. En lloc de processar-lo localment, el senyal es reemet en una altra freqüència i el llançador el rep. El llançador compara el senyal que ha enviat amb el que ha rebut el míssil i, mitjançant aquesta comparació, pot determinar la ubicació de l'objectiu en relació amb el míssil. Però com que l'estació terrestre coneix la ubicació aproximada de l'objectiu i els detalls del senyal original que ha enviat, no requereix que el senyal sigui continu i, per tant, no exigeix un radar d'il·luminació separat. Després de la comparació i el càlcul, les actualitzacions s'envien al míssil com en el cas guiat per comandaments mitjançant un enllaç de dades.

El TVM resol el problema de precisió del guiatge de comandament, però no el problema de requerir radars separats. En teoria, això es pot resoldre col·locant l'electrònica necessària al míssil, però fer-ho utilitzant la tecnologia dels anys cinquanta comportaria una mida molt gran i un cost del míssil molt elevat. Centralitzar això al lloc de llançament és un problema molt més tractable, sobretot després de la introducció de transistors de grau militar a finals dels anys cinquanta. Això va conduir al míssil RIM-50 Typhon de la Marina dels Estats Units i al radar AN/SPG-59 associat, que tenia un únic radar PESA i podia disparar molts míssils. Els problemes de desenvolupament van portar a la seva cancel·lació.

Un avantatge addicional del TVM és que, com que no hi ha radar de seguiment, no hi ha res que indiqui a l'objectiu que és seguit. Normalment, aquesta és una tasca relativament senzilla per a un receptor d'alerta de radar que avisa l'objectiu que ha d'emprar contramesures, però en el cas del TVM, el senyal del radar de cerca és tot el que es necessita i no canvia quan es llança el míssil.

Avantatges A diferència d'un míssil de radar localitzador actiu, el míssil no alerta l'objectiu del fet que s'hi es dirigeix il·luminant-lo amb ones de ràdio. Normalment, l'objectiu serà conscient que és il·luminat pel radar SAM, però no sabrà amb certesa si ha estat activat. Els radars moderns de matriu en fase, en virtut dels seus feixos prims i lòbuls laterals baixos, fan que la detecció per part de l'aeronau sigui encara més difícil. A diferència dels míssils de radar semiactius, l'electrònica necessària per calcular i seguir una trajectòria d'intercepció no cal integrar-la a cada míssil, cosa que redueix la seva complexitat, pes i cost. També és possible fer que els míssils siguin més precisos mitjançant algorismes més sofisticats per calcular la intercepció que els que seria possible amb el processador limitat d'un míssil. A més, els operadors poden ajustar la trajectòria de vol del míssil durant tot l'enfrontament, fins i tot durant la fase de localització terminal. A diferència dels míssils guiats per ràdio, com que el receptor de radar del míssil és molt més a prop de l'objectiu que l'estació terrestre, es pot generar informació de seguiment més precisa per a l'ordinador del sistema. També és més difícil interferir o falsificar el senyal de seguiment.

També és possible que l'estació terrestre rebi reflexions de radar directes de l'objectiu (en lloc de les dades descarregades pel míssil) i combini les dues fonts d'informació per generar el curs d'intercepció. Això afegeix un element addicional de resistència a les contramesures electròniques al sistema.

Desavantatges El TVM també té alguns desavantatges. Per exemple, l'enllaç de dades podria estar bloquejat, cosa que no és possible amb un míssil de localització activa o de "dispara i oblida't". A més, aquesta tècnica requereix que el radar terrestre estigui actiu durant tot l'enfrontament, cosa que podria ajudar les aeronaus equipades amb míssils antiradiació mentre intenten detectar i enfrontar-se al radar SAM. Un altre desavantatge potencial en comparació amb la localització activa del radar és que el míssil ha de dependre del radar terrestre per a l'orientació, de manera que si l'objectiu és capaç de posar un obstacle entre ell i el sistema de radar fix (per exemple, un turó), o si aconsegueix sortir de l'envoltant de seguiment del radar (per exemple, volar fora del "ventilador" de seguiment d'un radar PATRIOT o volar fora de l'abast efectiu d'un altre sistema), el míssil no podrà detectar la radiació reflectida de l'objectiu i, per tant, no podrà continuar l'enfrontament.

Exemples La majoria dels sistemes SAM de llarg abast més moderns utilitzen la tècnica de rastreig via míssil. Això inclou:

El míssil de radar semiactiu xinès HQ-9 de mig a llarg abast. El sistema de míssils terra-aire MIM-104 Patriot dels EUA.

Referències

Categoria:Míssils