La història de les institucions a Catalunya és una especialitat dins la història del dret. En altres llengües se'l coneix com a història constitucional (en anglès, Constitutional History; en alemany, Verfassungsgeschichte) però sense que porti a confondre amb el concepte més estricte de "constitució" i "constitucional".
En el dret romà, durant el mandat de l'emperador Justinià, el jurista Tribonià juntament amb altres varen fer la relació i la compilació de texts legals la qual va ser publicada l'any 533 dC amb la categoria de llei, coneguda com Codi Justinià Corpus Iuris Civilis, un exemple d'institució.
Descripció Especialment són objecte d'aquesta especialitat «la història del succeir del sistema de normes que regulen l'estructura i funcionament de la constitució política, ordenada en diverses institucions fonamentals. Però aquestes normes, com a reguladores de l'estructura i funcionament de l'Estat, són normes jurídic-públiques i, des d'aquest punt de vista, la Història de les Institucions polítiques i administratives no és sinó la Història del Dret públic, és a dir, una part o sector de la Història del Dret.»
Per tant, aquesta disciplina s'ocupa especialment, com queda dit, de les institucions polítiques i administratives, que de fet permeten periodizar la història. La principal de totes, l'Estat (vegeu: història política), pot veure's des dels seus orígens amb la polis clàssica, la monarquia hel·lenística, l'Imperi romà, els Regnes nazis, la monarquia feudal, la monarquia autoritària, la monarquia absoluta, l'Estat Liberal, l'Estat Social. També són objecte de la disciplina la resta de les institucions polítiques, locals (ajuntaments), judicials, legislatives.
Les institucions d'un altre tipus, més pròpiament serien l'objecte de la història econòmica i social: les institucions socials (el matrimoni, la família...), les institucions econòmiques (per exemple la banca o l'empresa), sent la major part d'elles mixtes (el feu, el senyoriu, el mayorazgo, la propietat, l'escola o l'exèrcit). En particular, serien objecte de la història eclesiàstica les institucions religioses (la mateixa Església, el clergat i cadascuna de les seves seccions, monestirs, diòcesis, parròquies)
A l'ésser les institucions grans productores de documentació, la seva història es justifica fàcilment per la disponibilitat de matèria primera per al seu estudi.
El institucionalismo en història (no confondre amb la tendència homònima en economia) és una escola historiogràfica oposada al materialisme històric, en posar el protagonisme de la història en les institucions, mentre aquest el fa en les classes socials; també s'oposaria al providencialismo o a una interpretació individualista de la història (vegeu subjecte històric)
Entre els historiadors que a Espanya s'han dedicat a la història de les institucions destaca Luis García de Valdeavellano (Història de les Institucions Espanyoles).
Vegeu també Història social
Bibliografia
Referències
Categoria:Història del dret Categoria:Historiografia