Sant'Onofrio al Gianicolo és un complex d'església-convent de Roma situat a la Piazza di Sant'Onofrio 2, en el que ara és el passeig del Janiculum. Està governat pels frares franciscans de l'Expiació, que tenen aquí la seva Procuradoria General. L'església, que també és l'església mare de l'Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem, allotja el títol cardinalici de Sant'Onofrio .
Història El 1419, Nicola da Forca Palena va construir una ermita al lloc on ara es troba l'església, després de comprar el terreny amb diners d'almoines. L'església actual es va construir a partir del 1439, per arribar-hi es va construir la Salita Sant'Onofrio el 1446. L'edifici, amb una sola nau i dues capelles a cada costat, es va completar al i conté diverses pintures i escultures del . L'església està precedida per un parvis herbós, tancat per dos costats per un petit pòrtic, les llunetes del qual estan pintades al fresc amb les Històries de Sant Jeroni de Domenichino. Al costat que dóna a l'església, el parvis està tancat per la capella amb frescos de la Madonna del Rosario, erigida a principis del per Guido Vaini, un patrici d'Imola, per a ell mateix, la seva esposa Lucrezia Magalotti, una patrícia de Florència , i els seus 12 fills i descendents. sinistra|miniatura| El claustre.. El petit claustre del convent és potser la part més antiga del complex: construït durant el període de fundació, a mitjans del , també té una galeria porticada a la planta superior. Les llunetes del claustre van ser pintades al fresc amb Històries de Sant Onofrio pel Cavaller d'Arpino i la seva escola, amb motiu del jubileu de 1600.El lloc, molt suggeridor i panoràmic, és conegut (potser sobretot) per haver donat refugi a l'última angoixa de Torquato Tasso, que hi va arribar des de Nàpols seguint la promesa de Climent VIII de coronar-lo poeta, com havia estat el cas segles abans per a Petrarca. La graduació no va tenir lloc, però, ja que el poeta va morir allà el 25 d'abril de 1595. En homenatge a Tasso, Sant'Onofrio es va convertir així en una de les parades d'artistes i homes de lletres que visitaven Roma.Entre aquests Giacomo Leopardi, com ho demostra la carta enviada al seu germà Carlo: «...Vaig anar a visitar la tomba de Tasso i vaig plorar. Aquest és el primer i únic plaer que he experimentat a Roma.».
No gaire lluny del convent —ara a l'altra banda del "passeig del Gianicolo" traçat entre 1865 i 1868— s'ha conservat l'anomenat "roure del Tasso" (ara sec però monumentalitzat), sota el qual es diu que el poeta anava a contemplar i meditar.Sobre el roure del Tasso existeix un deliciós conte imaginari d'Achille Campanile, que es pot llegir a qui El lloc va ser utilitzat posteriorment per Sant Felip Neri com a lloc per passejar, i va ser equipat com a teatre per la seva congregació, com a "lloc d'entreteniment pietós".<ref> Això és el que Giuseppe Vasi va explicar el 1761 (citat a ):Sant Felip Neri, per atreure els joves a la paraula de Déu, i també per allunyar-los de l'adulació del món, solia passejar pel jardí superior d'aquell convent amb els seus penitents, i amb una bella gràcia introduïa algunes conferències espirituals, amb altres entreteniments devots. Per tant, els sacerdots de l'Oratori, a imitació del seu sant Fundador, continuen cada festa de precepte després de les vespres, començant des del segon dia de Pasqua de la Resurrecció fins a la festa de Sant Pere Apòstol, a venir-hi amb una gran multitud d'homes devots, i fan sermons acompanyats d'entreteniments pietosos. Amb aquesta finalitat, han erigit al mateix lloc on Sant Felip era molt còmode amb seients d'estil teatre, però també hi mostrava el signe de la Santa Creu a sobre.</ref> Fins i tot avui el teatre és la seu de representacions teatrals a l'aire lliure.
El governador de Roma hi va establir un museu, recollint les relíquies i la màscara mortuòria de Tasso, que va ser donada a la Santa Seu el 1930. El 15 d'agost de 1945, el papa Pius XII va assignar el complex a l'Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem, potser en honor de Jerusalem Alliberada . A més, el pontífex va convidar els frares franciscans de l'Expiació a residir-hi, per tal de tenir cura del convent i de l'església, prestant-hi servei.
Cronologia miniatura| Pòrtic exterior i capella del Rosari. miniatura| Plaques commemoratives de les visites de Chateaubriand i de Goethe.
segle XV 1419 : Inici de la construcció d'una ermita. 1437, 4 d'octubre: Butlla amb la qual el papa Eugeni IV n'aprova la fundació. 1439 : Comença la construcció de l'església. L'ermita és confiada a la congregació dels eremites de Sant Jeroni. 1446 : obertura de la pujada de Sant'Onofrio segle XVI 1513 : Cesare da Sesto pinta els frescos de la lluneta de l'atri, ara traslladats al Museu Tasso. 1517, 6 de juliol : el papa Lleó X crea el títol cardenalici 588 Sixt V la va elevar al rang de presbiteri. Es va completar la construcció de l'església. Es van dur a terme obres decoratives. 1595 , 25 d'abril: Torquato Tasso mor al convent annex a l'església . segle XVII 1600 : pel jubileu, decoració del claustre per Cavalier d'Arpino , Vespasiano Strada i Claudio Ridolfi . La pujada de Sant'Onofrio és asfaltada. 1620 : Façana barroca de la Capella del Rosari. segle XVIII Johann Wolfgang von Goethe la va freqüentar i la va esmentar al seu Viatge a Itàlia. segle XIX François-René de Chateaubriand és convidat del convent. Giacomo Leopardi la visita seguint els passos de Torquato Tasso. 1849 : Giuseppe Garibaldi salva la campana més petita de les tres de l'església de Sant'Onofrio al Gianicolo, coneguda com la "campana del Tasso". segle XX 1924 : construcció de la font en l'aniversari de la mort de Tasso. 1930 : Reforma de la font substituint les peces originals per còpies. 1930 : la propietat del Museu Tasso va passar a la Santa Seu. 1945, 15 d'agost: el papa Pius XII concedeix l'església i el monestir de Sant'Onofrio al Gianicolo a l'Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem com a església mare oficial de l'esmentada ordre religiosa cavalleresca, avui sota la col·lació papal i posada sota la protecció directa de la Santa Seu. 1946 : La custòdia del lloc és confiada als Frares Franciscans de l'Expiació, que provenen dels Estats Units d'Amèrica per residir al complex i servir a l'església mare de l'Ordre del Sant Sepulcre. 1952 : Els frares franciscans de l'Expiació estableixen al convent la seu de la seva Procuradoria General, és a dir, l'oficina encarregada de tractar les relacions de la congregació amb la Santa Seu .
Obres A l'església miniatura| Interior de l'església Absis: Frescos amb Històries de Maria (Adoració dels Reis Mags, Fugida a Egipte, Conversa Sagrada amb el Donant, Pentecosta, Trànsit de la Verge, Assumpció, Coronació, etc.), dissenyats per Bernardino Pinturicchio (1454-1513) i Baldassarre Peruzzi (1481-1536), executats a la part superior potser majoritàriament per Pinturicchio i el seu taller i a la part inferior principalment per Peruzzi, que probablement va dirigir l'execució de l'obra en general, amb notables contribucions d'artistes de l'escola llombarda (Apòstols, Sibil·les). Anunciació, d'Antonioazzo Romano (1460-1510) – fresc - primera capella a la dreta Mare de Déu de Loreto, d'Annibale Carracci (1560-1609): Coronació de la Mare de Déu per l'escola del mateix i altres pintures marianes de Giovanni Battista Ricci – 2a segona capella a la dreta - altar Mare de Déu amb Nen i un donant, de Cesare da Sesto (1477-1523), anteriorment atribuïda a Leonardo i després a Giovanni Antonio Boltraffio (1467-1516) – lluneta al fresc actualment al Museu Tassiano Nativitat de Francesco Bassano el Jove (1549-1592), fill, deixeble i col·laborador de Jacopo Bassano – Capella del Rosari (pòrtic exterior) Escenes de la vida i llegenda de S. Onofrio, de Giuseppe Cesari conegut com el Cavaller d'Arpino (1568-1640), Sebastiano Strada i Claudio Ridolfi - claustre Sibil·les de Giovanni Baglione (1566-1643) o d'Agostino Tassi (1566-1644) – fresc – portal exterior Mare de Déu amb el Nen i les Històries de Sant Jeroni de Domenichino (1581-1641) – frescos - llunetes del pòrtic exterior
miniatura|Tomba de Torquato Tasso, amb retrat (1608) Capelles laterals dedicades a Sant Onofre a la Mare de Déu de Loreto al Crucifix a Sant Pius X a Sant Jeroni
Altres obres d'art L'església alberga diversos epígrafs, alguns dels quals recorden la construcció de la carretera (una obra encarregada pel papa Sixt V) i la pavimentació (encarregada pel papa Climent VIII).
Al pòrtic exterior també hi ha la làpida de Nicola da Forca Palena, una escultura atribuïda a un artista toscà anònim en què es pot veure la influència de Donatello. No gaire lluny de la làpida hi ha els escuts d'armes de les famílies que van protegir l'església.
El passatge que dóna al claustre acull la tomba del poeta Alessandro Guidi i el monument funerari del marquès Giuseppe Rondinini.
Finalment, a l'interior de l'església hi ha el sarcòfag d'alt relleu que conté les restes de Giovanni Sacco, bisbe de Dubrovnik (prop de l'altar major), obra de l'escola d'Andrea Bregno, i el monument funerari de Bernardo Guglielmi. La primera capella a l'esquerra alberga el monument funerari de Torquato Tasso, mentre que la tercera del mateix costat alberga els monuments funeraris dels cardenals Filippo Sega (amb un retrat de Domenichino) i Giuseppe Gasparo Mezzofanti.
El títol cardenalici Sant'Onofrio (llatí: Titulus Sancti Honuphrii in Ianiculo) és un títol cardenalici instituït pel papa Lleó X el 6 de juliol de 1517, quan amb motiu del consistori de l'1 de juliol va augmentar significativament el nombre de cardenals . Originalment erigit com a diaconia, va ser elevat al rang de títol presbiteral pel papa Sixt V el 13 d'abril de 1587 amb la constitució apostòlica Religiosa. Des del 30 de setembre de 2023 el titular és el Patriarca de Jerusalem dels Llatins Pierbattista Pizzaballa, OFM.
Cardenals titulars Diaconia Giovanni di Lorena (7 de gener de 1519 - 10 de maig de 1550 mort) Innocenzo Ciocchi del Monte (1 de setembre de 1550 - 4 de maig de 1562 nomenat cardenal diaca pro illa vice de San Callisto) Ludovico Madruzzo (4 de maig de 1562 - 9 de febrer de 1569); títol pro hac vice (9 de febrer de 1569 - 1 d'octubre de 1586 nomenat cardenal prevere de Sant'Anastasia)
Títol presbiteral Philippe de Lénoncourt (15 de gener de 1588 - 13 de desembre de 1592 mort) Filippo Sega (5 de desembre de 1594 - 29 de maig de 1596 mort) Flaminio Piatti (10 de juny de 1596 - 24 d'abril de 1600 nomenat cardenal prevere de Santa Maria della Pace) Domenico Toschi (25 de juliol de 1604 - 5 de maig de 1610 nomenat cardenal prevere de San Pietro in Montorio) Maffeo Barberini (5 de maig de 1610 - 6 d'agost de 1623 elegit papa amb el nom d'Urbà VIII) Francesco Barberini, diaconia pro hac vice'' (20 de novembre de 1623 - 13 de novembre de 1624 nomenat cardenal diaca de Sant'Agata dei Goti alla Suburra) Antonio Barberini, O.F.M.Cap. (13 de novembre de 1624 - 7 de setembre de 1637 nomenat cardenal prevere de San Pietro in Vincoli) Orazio Giustiniani, C.O. (24 d'abril de 1645 - 25 de juliol de 1649 mort) Giovanni Girolamo Lomellini (12 de març de 1652 - 4 d'abril de 1659 mort) Benedetto Odescalchi (21 d'abril de 1659 - 21 de setembre de 1676 elegit papa amb el nom d'Innocenci XI) Piero Bonsi (19 d'octubre de 1676 - 19 d'octubre de 1689 nomenat cardenal prevere de San Pietro in Vincoli) Wilhelm Egon von Fürstenberg (14 de novembre de 1689 - 10 d'abril de 1704 mort) Orazio Filippo Spada (21 de març de 1707 - 28 de juny de 1724 mort) Vincenzo Petra (20 de desembre de 1724 - 11 de febrer de 1737 nomenat cardenal prevere de San Pietro in Vincoli) Francesco Landi (15 de juny de 1744 - 13 de setembre de 1745 nomenat cardenal prevere de San Giovanni a Porta Latina) Giovanni Battista Mesmer (22 de setembre de 1749 - 20 de juny de 1760 mort)