Els toalians eren caçadors-recol·lectors que vivien al sud de l'illa indonèsia de Sulawesi (Cèlebes) durant el període de l'Holocé mitjà i superior, abans de l'arribada dels agricultors neolítics austronèsics fa uns 3.500 anys, des de l'Àsia continental.
El terme Toalià va ser atribuït pels primers excavadors, Paul i Fritz Sarasin, a la paraula local bugui Toale, que significa 'gent del bosc'. El terme és enganyós perquè algunes investigacions posteriors han revelat que la Cultura toaliana no estava pas relacionada amb els darrers habitants del bosc de Sulawesi del Sud.
La Cultura toaliana es reconeix per la presència de puntes òssies refinades, micròlits, grans quantitats de petxines (sobretot del gastròpode d'aigua dolça Tylomelania perfecta), petites pedres denticulades conegudes com a "puntes de Maros", i l'absència de les tecnologies de treball de la pedra que caracteritzen les cultures autòctones posteriors. Els artefactes toalians sovint s'associen amb les restes esquelètiques de senglars de Sulawesi (Sus celebensis). S'han trobat pocs exemples d'art toalià, i solen ser exemples portàtils, com ara una punta d'os incisa d'Ulu Leang 1 i una petxina pintada de Leang Rakkoe. Encara no s'ha identificat cap tipus d'art rupestre toalià. Alguns grups toalians eren capaços de navegar i pescar.
Cronologia Es creu que el primer assentament de Sulawesi fou el resultat d'una onada migratòria a través d'Indonèsia fa uns 45.000 anys, durant la qual algunes persones van romandre a l'àrea, mentre que altres continuaren fins a arribar a Sahul. Alguns jaciments del Plistocé relacionats a la regió són coneguts pel seu art rupestre. Aquests jaciments són anteriors a la Cultura toaliana, i l'absència de jaciments que daten del període intermedi entre 12.000 i 8.000 anys enrere n'impedeix un vincle directe.
Abans d'una cronologia estandarditzada, es classificaven unes tres fases de la Cultura toaliana com:
La fase toaliana primerenca, entre 7500 i 5500 abans de la nostra era, va veure l'aparició de puntes òssies i micròlits. La fase toaliana preceràmica superior, datada d'entre el 5500 i el 3500 abans del present, marcada per l'aparició de puntes Maros. La fase ceràmica toaliana, del 3500 al 2000 abans de la nostra era, que va veure rastres de la cultura neolítica emergent.
En el període neolític, els canvis post-toalians en els conjunts arqueològics, caracteritzats per ceràmica, destrals allisades i conreu d'arròs, representen l'arribada d'emigrants de parla austronèsica o nusantao.
Descobriment El 1902, els naturalistes suïssos Paul i Fritz Sarasin excavaren unes coves a les terres altes del sud de Sulawesi. Hi van trobar eines de pedra distintives i finament elaborades, puntes de sageta i petites eines fetes d'os.
L'arqueòleg australià Fred McCarthy va continuar les excavacions a la fi de la dècada del 1930, i se centrà en les semblances tipològiques entre les puntes toalianes finament serrades de Maros i la "tradició de petites eines" llargament contemporània d'Austràlia. Unes excavacions mal documentades al llarg de la fi del segle XX van assenyalar artefactes serrats, fragments de terracota i ossos. Uns 6.000 objectes es donaren al Museu Nacional de Jakarta amb atribucions incertes a les excavacions de Panganreang Tudea i Batu Ejaya per Van Stein Callenfels i Willems.
El 2023, es descobriren dos ganivets de dents de tauró que daten d'uns 7.000 anys en dues coves de l'illa de Sulawesi (Cèlebes). Estaven dissenyats per a tallar carn humana o animal. Aquesta troballa proporcionà la primera evidència global de l'ús de dents de tauró en armes compostes. Les dents provenien de taurons tigre i feien uns 2 metres de llargària.
Ubicació i extensió Els jaciments toalians coneguts es concentren sobretot al terç sud de la península sud-occidental de Sulawesi, a les coves del sistema càrstic que travessa les planes del kabupaten de Maros i Pangkajene i Kepulauan (o "Pangkep"), al nord-est de Makassar. L'extensió sud inclou l'Illa de Salayer. Del 2021 ençà, no s'havien trobat jaciments toalians al nord del llac Tempe. esquerra|miniatura|Mapa de Sulawesi del Sud, Indonèsia, que mostra els jaciments identificats amb artefactes toalians. Mapa de K. Newman i Y. L. Perston
Cova dels ratpenats El jaciment de la Cova dels ratpenats conté densos conjunts toalians que inclouen 138 micròlits (molts amb forma de losange regular), puntes de Maros i rascadores de pedra. El 2015 es va descobrir un enterrament intacte amb eines de pedra associades. El jaciment de la Cova dels ratpenats fou designat patrimoni cultural per l'Oficina de Cultura i Turisme de Maros el 25 de juliol del 2019.
Leang Bulu' Sipong Leang Bulu' Sipong 1 és una cova baixa de pedra calcària al peu d'un sistema càrstic a les planes costaneres de la regència de Pangkep. Les excavacions que s'hi han fet han descobert unes 212 puntes retocades, microserres i puntes d'os que es podrien haver emprat com a llances de pesca. El jaciment de la cova és a menys de 100 m del jaciment d'art rupestre del Plistocé superior Leang Bulu' Sipong 4, que conté una pintura figurativa d'un porc senglar verrucós de Sulawesi (Sus celebensis) que data de, si més no, 43.900 anys (segons la datació de la sèrie d'urani).
Leang Cakondo La sala superior de Leang Cakondo a Lamoncong fou el principal jaciment excavat el 1902. El conjunt d'artefactes més dens, d'entre 10 cm i 40 cm de fondària, contenia puntes de projectil, eines de punta de Maros amb vores serrades retocades, i fulles i puntes d'os.
Leang Burung Una important excavació realitzada per una expedició arqueològica conjunta australianoindonèsia el 1969 en desenterrà artefactes toalians. Una trinxera, datada d'entre fa 3.500 i 4.700 anys, contenia 24 puntes Maros, 24 sagetes de pedra i 19 puntes d'os. Una trinxera separada, datada de fa més de 3.460 anys, contenia un conjunt de ceràmica toaliana amb 963 fragments de ceràmica, 57 puntes de pedra diferents, 51 fulles, 52 micròlits geomètrics, només 7 puntes Maros i no més de 7 puntes d'os. S'hi trobaren fragments d'os humà de soterraments secundaris, datats d'entre 1000 i 2000 anys abans del present.
Tecnologies lítiques Els conjunts toalians contenen alguns tipus d'artefactes diagnòstics que els distingeixen de jaciments anteriors o posteriors. Aquests inclouen, en particular, "puntes de Maros", pedres de base buida amb vores denticulades, puntes de pirri, petites puntes òssies, micròlits i microserres.
Alguns arqueòlegs de la Universitat Griffith, la de Nova Anglaterra i Balai Arkeologi Sulawesi Selatan feren una anàlisi de les característiques morfològiques i tecnològiques de 1.739 artefactes lítics toalians de les coves de pedra calcària de Leang Pajae, Leang Rakkoe, Leang Panninge, Leang Bulu' Sipong 1, Leang Bulu Bettue, Leang Jarie, Leang Lambatorang i Leang Lompoa, i del jaciment obert de Tallasa, per a formar un sistema de classificació per a les eines de pedra toalianes. Aquest estudi va dividir les puntes Maros en quatre subclasses: puntes clàssiques de Maros, puntes de Mallinrung, de Lompoa i de Pangkep. La majoria de les eines de pedra toalianes d'aquests jaciments eren de sílex, amb un petit percentatge de pedra calcària o altres materials.
Bessé Uns arqueòlegs de la Universitat Hasanuddin de Makassar van descobrir restes humanes per primera vegada a Leang Panninge, al districte de Mallawa de Maros. El 2015, les excavacions desvelaren el primer enterrament humà relativament complet en un context toalià, que proporcionà un exemple de l'evolució humana moderna al sud-est asiàtic. Les restes pertanyien a una jove caçadora-recol·lectora, d'uns 17-18 anys en el moment de la mort. Els seus descobridors la van anomenar Bessé, un sobrenom donat a les princeses nounades entre el poble bugi que ara viu al sud de Sulawesi.
Bessé fou enterrada en posició fetal i parcialment coberta amb grans llambordes. Se'n desconeix la causa de la mort i no es van trobar signes de lesió o infecció als ossos. A la tomba es van trobar eines de pedra (incloses les puntes de Maros) i ocre roig, juntament amb ossos d'animals que se sap que havien estat caçats. El crani fou aixafat post mortem. L'enterrament es va datar d'entre 7300 i 7200 anys abans de la nostra era mitjançant la datació per carboni-14 d'una llavor de nou de galip (Canarium sp).
L'ADN de l'os de l'orella interna de Bessé donà la primera anàlisi genètica dels toalians. L'anàlisi genòmica mostra que Bessé pertanyia a una població la composició ancestral de la qual era desconeguda abans. Comparteix si fa no fa la meitat de la seua composició genètica amb els australians indígenes actuals i els habitants de Nova Guinea i el Pacífic occidental, així com un llinatge humà divergent abans desconegut que es ramificà fa uns 37.000 anys (després dels llinatges Onge i Hoabinhià) amb una porció substancial d'ADN heretat dels denissovans, ara extingits.
Referències
Categoria:Indonèsia Categoria:Civilitzacions antigues Categoria:Jaciments arqueològics