va ser un aristòcrata espanyol, comte de Miranda, duc de Peñaranda, gran d'Espanya, cavaller de l'Insigne Orde del Toisó d'Or, i que va servir en la Casa Reial espanyola.
Biografia Era el cinquè i últim fill de Antonio Álvarez de Toledo Osorio, XI marquès de Villafranca del Bierzo, i de la seva segona esposa, María Antonia Gonzaga i Caracciolo, filla de l'I duc de Solferino.Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y Gonzaga a geneanet.org
El seu pare havia estat gentilhome de la Reial Cambra de Ferran VI d'Espanya i majordom major de la Reina Bàrbara de Bragança. També havia estat conseller de la Junta de Govern i president del Despatx d'Estat.
El 177r va ingressar a la Reial Companyia de Guàrdies Marines, però el 1782 va ingressar a les Reials Guàrdies de Corps. El 1787 va ascendir a coronel de Cavalleria, i com els seus dos germans majors, va accedir a la Casa Reial com a gentilhome de la Reial Cambra, i el 1790 fou nomenat cavaller de l'Orde de Sant Jaume. El seu germà gran, José Álvarez de Toledo y Gonzaga, s'havia casat amb Cayetana de Silva y Álvarez de Toledo, XIII duquessa d'Alba, però va morir en 1796.
El 1791 fou ascendit a brigadier de cavalleria. Va lluitar a la Guerra Gran, i pel seu atac a Lascun el 4 de setembre de 1794, va ascendir a mariscal de camp. Això li va valer que un cop signada la pau de Basilea (1795) fos nomenat a tinent general dels Reials Exèrcits i rebés la gran Creu de l'Orde de Carles III. Quan els fets del 2 de maig de 1808 era cap de la Brigada de Carabiners Reials, amb la que va combatre a Tudela i durant la retirada de l'Ebre. Fou retirat del servei poc després, i després de residir a Granada (1810) i Ceuta (1812) va ser destinat de caserna a Sevilla.Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y Gonzaga a Historia Hispánica
Pedro es va casar amb María del Carmen Josefa de Zúñiga y Fernández de Velasco, filla i hereva dels comtes de Miranda. Es va guanyar aviat la confiança i l'amistat del príncep d'Astúries. Gràcies a això, un cop acabada la guerra del francès i tornat el rei, fou nomenat comandant general del Reial Cos de Carabiners Reials fins que el juny de 1815 el va nomenar majordom major i cap de la seva Reial Casa. Aferrissat defensor de l'absolutisme, fou rellevat del seu càrrec el 1820 pel Govern del Trienni Liberal en 1820. Tanmateix, quan es va restablir l'absolutisme el 1823 fou reposat en el seu càrrec.
Va morir un any després. El monarca no va proveir la seva vacant, i va encarregar a Joaquín Félix de Samaniego Urbina Pizarro y Velandia, marquès de Valverde, comte viudo de Torrejón, que detingués el càrrec interinament.
Referències
Bibliografia Archivo General de Palacio (AGP) . Patrimonio Nacional. Sección Personal
Ancestres
Categoria:Comtes d'Espanya Categoria:Majordoms majors del rei d'Espanya Categoria:Militars madrilenys Categoria:Cavallers del Toisó d'Or Categoria:Gran Creu de l'Orde de Carles III Categoria:Nascuts el 1765