miniatura|Alfred Adler (1870-1937) La psicologia individual () és un mètode psicològic i una escola de pensament fundada pel psiquiatre austríac Alfred Adler. Adler va formular una teoria de la personalitat que emfatitza els orígens socials i contextuals del comportament: les circumstàncies en què una persona neix i creix configuren el desenvolupament de la personalitat i els seus objectius vitals.
En desenvolupar la psicologia individual, Adler va trencar amb l'escola psicoanalítica de Sigmund Freud i va establir un enfocament independent que emfatitzava els factors socials, els objectius i una comprensió holística de la persona en lloc dels impulsos freudians. Adler inicialment va descriure el seu treball com a «psicoanàlisi lliure», però més endavant va rebutjar l'etiqueta de «psicoanàlisi» per al seu mètode, preferint el terme «psicologia individual» per a emfatitzar la indivisibilitat de la persona.
El terme «individu» assenyala la insistència d'Adler en que una persona ha de ser tractada com un tot unificat i dirigit a un objectiu, en lloc de com un conjunt d'impulsos o parts en conflicte. La psicologia individual també emfatitza la integració social dels humans: el benestar està vinculat a la pertinença i la contribució a la comunitat, un concepte que Adler va anomenar «interès social» (Gemeinschaftsgefühl).
Característiques El model d'Adler s'allunya de l'èmfasi freudià en el sexe i la libido i, en canvi, se centra en com els individus avaluen i responen al seu món, en particular a les demandes socials, vocacionals i amoroses que troben. Adler argumentava que les persones s'enfronten a tres tasques vitals principals: la societat (comunitat), el treball (ocupació) i l'amor (relacions) i que la manera com s'encaren a aquestes tasques configura llur personalitat.
Adler va emfatitzar el paper de les primeres experiències (inclosos els fills no desitjats, la inferioritat d'òrgans i l'ordre de naixement) en la formació dels objectius subjectius i l'estil de vida d'una persona, tot i que també va emfatitzar la capacitat creativa de l'individu per a donar forma a la seva existència.
Compensació Adler va proposar que els sentiments d'inferioritat són forces motivacionals centrals. Les persones desenvolupen estratègies per a compensar les debilitats percebudes; aquestes estratègies poden ser adaptatives o desadaptatives depenent dels objectius i la connexió social de l'individu. Adler va introduir el concepte de «compensació» com els esforços per a contrarestar les deficiències físiques o psicològiques. De vegades considerava els comportaments neuròtics com a reaccions defensives o compensatòries a la inferioritat percebuda.
Sofie Lazarsfeld, una estudiant influenciada per Adler, va argumentar que el desenvolupament típic inclou l'estímul, la persistència i la cooperació; però en condicions adverses, els infants poden compensar en excés i desenvolupar un esforç problemàtic que pot conduir a dificultats psicològiques. Algunes persones responen a la insuficiència percebuda resignant-se a les limitacions, retirant-se dels reptes i de les oportunitats de creixement.
La sobrecompensació es produeix quan els esforços per a superar la inferioritat percebuda esdevenen excessius; exemples citats històricament (per exemple, l'entrenament intensiu de Demòstenes per a superar un defecte de la parla) il·lustren com la compensació pot produir un èxit notable, però Adler va advertir que la sobrecompensació patològica pot esdevenir neuròtica. Adler distingia els sentiments primaris d'inferioritat (experiències normals de petitesa i dependència en nadons/infants) de la inferioritat secundària (sentiments adults d'insuficiència derivats d'objectius poc realistes). Un complex d'inferioritat descriu una sensació persistent i desadaptativa d'inadequació que afecta el funcionament.
El Gemeinschaftsgefühl ('sentiment comunitari o interès social') és un constructe adlerià bàsic que engloba elements afectius, cognitius i conductuals: sentir-se connectat amb la humanitat, reconèixer la interdependència i actuar pel bé comú. Adler va emfatitzar progressivament aquest constructe en els seus escrits posteriors.
Adler també va descriure l'«entotsolament» com el retir a una fantasia privada de superioritat, una «compensació final» o un pla de vida secret, que protegeix l'ego fràgil però que és fràgil i vulnerable a la tensió interna i als reptes externs. L'èmfasi d'Adler en la indivisibilitat de la persona, considerant la personalitat com un tot unificat i dirigit a un objectiu, distingeix el seu enfocament i dona importància a la interacció dels factors biològics i socials en la seva formació.
Vigència miniatura Les idees adlerianes continuen influint en la pràctica i la teoria de la psicoteràpia. Les organitzacions i els instituts de formació adlerians contemporanis apliquen els ensenyaments d'Adler en psicoteràpia, educació i programes comunitaris, sovint integrant els seus principis amb altres enfocaments terapèutics. La teoria adleriana proposa que el comportament està orientat cap al creixement i la recerca de la importància i la pertinença. L'esforç pot ser constructiu (cap a la utilitat social) o destructiu (cap al poder sobre els altres) depenent dels objectius i l'interès social.
L'estil de vida denota el patró característic d'objectius, concepció del món i estratègies de l'individu per assolir-los. Es forma aviat i organitza el comportament a través de les relacions, la feina i l'amor. Adler va proposar que les persones creïn un objectiu final fictici: un ideal orientat al futur que organitzi el comportament. Aquesta «causa final» guia les accions i dona un significat subjectiu a l'esforç i la compensació. La lògica privada fa referència al raonament idiosincràtic que justifica l'estil de vida d'un individu; les tendències de salvaguarda són estratègies cognitives o conductuals (per exemple, símptomes, agressivitat, retraïment) que s'utilitzen per a protegir l'autoestima fràgil i evitar el fracàs.
La psicoteràpia adleriana clàssica pot ser individual, de parella o familiar i sovint segueix un model orientat al creixement i basat en l'estímul. Les tècniques inclouen preguntes socràtiques, interpretació de les tasques de la vida i els primers records, jocs de rol, imatges guiades i «prescripció» del símptoma per a reduir-ne l'eficàcia. Un esquema comú de sis fases utilitzat per la psicologia clínica adleriana clàssica inclou establir una bona relació i avaluació, promoure la comprensió del pla de vida, fomentar experiències correctives, desafiar la lògica privada i reforçar l'interès social i el compromís comunitari. La teràpia adleriana clàssica s'utilitza amb individus al llarg de la vida i és adaptable tant a formats a curt com a llarg termini.
Els principis adlerians s'han aplicat en programes de formació de professorat, educació parental i tallers de relació de parella destinats a augmentar la cooperació, la criança democràtica dels fills i millorar el funcionament familiar. Existeixen dos corrents contemporanis principals: els que segueixen directament la pràctica clàssica adleriana i els que van ser influenciats per Rudolf Dreikurs, que va popularitzar les idees adlerianes als Estats Units d'Amèrica i va emfatitzar la pertinença social i els enfocaments democràtics de l'educació i la criança.
Karl Popper i altres han criticat la psicologia adleriana (com la psicoanàlisi) per ser difícil de falsar i, per tant, problemàtica des d'una perspectiva estricta de falsabilitat científica.
Referències
Categoria:Teories psicològiques Categoria:Psicoteràpia