L'anàlisi de la producció autèntica de Ramon Llull, consolidada a partir del segle XIX, va permetre determinar inequívocament el caràcter pseudoepigràfic del corpus alquímic lliul·lià, integrat per més d'un centenar de tractats. Initialment, aquest conjunt de textos es va catalogar com una falsificació datada entre finals del segle XIV i principis del XV, amb interpolacions posteriors.
No obstant això, cap a finals del segle XX, la recerca de la professora Michela Pereira va capgirar aquesta visió en descobrir una font textual anterior, datada entorn de l'any 1332, la intenció original de la qual no era l'atribució apòcrifa. Es tracta de l'obra genuïna d'un autor anònim a qui Pereira va denominar magister Testamenti, en al·lusió al seu tractat més cèlebre, i al voltant del qual s'hauria anat agregant la resta del corpus al llarg del temps.Pereira & Spaggiari, (1999), Il Testamentum Alchemico, Edizioni del Galluzzo, Tavarnuzze.
Aquesta troballa va capgirar de manera decisiva la percepció d'aquesta col·lecció fonamental. Per primera vegada, es va demostrar empíricament que no es tractava de falsificacions deliberades, sinó de textos originals que reflectien el pensament, la trajectòria i les vivències d'un alquimista real. A partir de les dades biogràfiques presents tant al Testamentum com en altres escrits atribuïts pel mateix autor, s'ha pogut identificar aquesta figura com Raymundus de Terminis (Ramon de Térmens). Els indicis apunten que es tractava d'un mallorquí amb rang de cavaller (eques o miles) i formació acadèmica com a magister in artibus o in legibus, un perfil d'intel·lectual que habitualment exercia funcions administratives, judicials, diplomàtiques o d'ordre públic. Així mateix, disposava de coneixements mèdics —especialment en l'àmbit de la cirurgia— adquirits a Montpeller. La seva activitat professional es troba documentada a l'illa de Corfú i en diverses localitats albaneses, on va exercir com a batlle a Berat i Vlorë, o bé vinculat a operacions comercials al servei de Roberto I de Nàpols i Felip I de Tàrent en les mars Adriàtic i Jònic.
Les funcions representatives inherents al càrrec de Felip justificarien així mateix la seva presència a la Gran Bretanya a principis de la dècada de 1330. Consta documentalment que, l'any 1331, Felip hi va trametre una legació diplomàtica amb l'objectiu d'acordar un compromís matrimonial per poders entre la seva filla, la infanta Margarida de Tàrent (1325-1380), i Eduard Balliol (c. 1283-1367), pretendent al tron d'Escòcia que comptava amb el suport d'Eduard III d'Anglaterra (1327-1377).
Aquesta missió diplomàtica aportaria una explicació plausible a la presència de Ramon a l'església i hospital de St. Katharine by the Tower, institució on es va datar la signatura del Testamentum alquímic l'any 1332. Cal assenyalar que la gestió d'aquest establiment havia estat assumida, precisament des de 1331, pel gran camarlenc (Lord Great Chamberlain) John de Vere (1312-1360), una figura que va intervenir activament, al costat d'Eduard III, en la planificació de la campanya militar escocesa en favor d'Eduard Balliol.
Les seves obres originals serien temptativament el Testamentum, Vademecum (=Codicillus); Liber lapidarii (=Lapidarius abbreviatus); Liber de intentione alchimistarum; Scientia de sensibilibus (=Ars intellectiva; Ars magica); Tractatu de aquis medicinalius (=De secretis naturae primeres versions); De lapidi maiori (=Apertorium); Questionario; Liber experimentorum i una versió primitiva del Compendium animae transmutationis metallorum (=Compendium super lapidum; Lapidarium). Es data la seva redacció en els anys 30 del .
Gràcies al Liber experimentorum (1330) s'ha pogut determinar la seva activitat en els anys 20 i la seva estada a Anglaterra durant la Guerra de Sant Sards (ca.1323-1325). L'activitat de l'autor en l'àmbit de l'alquímia posseïa en aquells moments un caràcter eminentment experimental; no obstant això, a partir de 1329 s'hauria dedicat prioritàriament a articular un corpus teòric que dotés de fonament i validesa la seva praxi. Per a intentar-ho recorre a textos alquímicos amb important càrrega teòrica, com la Summa perfectionis; obres de filosofia natural, sobretot de Roger Bacon i Alberto Magno; i als arbres de la ciència de Ramon Llull. Els desenvolupaments argumentals basats en aquesta última font farien característiques les seves obres. Units al seu nom, Raymundus, i al seu origen mallorquí, van generar les condicions adequades per a prendre unes dècades després la flama de la confusió pseudoepigráfica.
Una altra característica rellevant d'aquest autor radica en la revisió sistemàtica dels seus propis textos, dels quals va elaborar diverses versions en almenys tres llengües: català, llatí i anglonormand. Aquestes variants responien, en certs casos, a adaptacions específiques per a les diferents corts en què es desplaçava; en d'altres, es traduïen en ampliacions, recensions, epítoms o glosses. Aquest modus operandi es constata clarament en opuscles menors, com ara l'Ars intellectiva, però es manifesta amb especial claredat en tractats de major envergadura, tals com el Testamentum i el Liber de secretis naturae.
El seu corpus original hauria quedat dispers en dues àrees fonamentals: 1a) territoris de domini anglès en la primera meitat del ; i 2a) el Mediterrani, fonamentalment en la mar Adriàtica i les seves connexions amb els regnes de Nàpols i Sicília.
Trenta o quaranta anys després, cap a 1360-1380, el primer nucli pseudoluliano s'identifica a València, entorn del grup de terapeutes que envolta la figura de Berenguer Fluvià. El de secretis naturae seria el text més important en aquest procés, i en menor mesura el Compendium animae, el Testamentum i el Codicillo.
Dècades més tard, aquest conjunt de tractats hauria tornat a circular —aquesta vegada ja sota una atribució pseudoepigràfica— pel sud d'Itàlia i l'àmbit de la mar Adriàtica. Fou en aquesta àrea on, entorn de l'any 1400, van sorgir els primers comentaristes convençuts de l'autoria alquímica de Llull, entre els quals destaquen Petrus Voleacius de Ragusa (actual Dubrovnik), el Graecus Philosophus Guido de Montanor i el monjo Ferrarius.
Precisament a la regió adriàtica, on la trajectòria biogràfica del Llull històric era menys coneguda, es va produir la confluència i confusió dels textos. D'aquesta manera, l'atribució lul·liana es va adscriure als colofons originals, sense que es tinguessin en compte els anacronismes i les incoherències cronològiques que se'n derivaven en aplicar aquestes dates a la vida del filòsof mallorquí. Sobre aquesta base, Guillaume Fabri de Dya i Cristoforo da Perugia van articular les primeres tradicions llegendàries entre 1430 i 1475. A partir d'aquest nucli, les aportacions posteriors es van configurar com a desenvolupaments i ampliacions de complexitat progressiva.
Al mateix temps, ja amb un moviment incipient al Mediterrani, els tractats arribaran a Anglaterra a mitjan segle , on motivaran la cerca i reinterpretació dels quals va deixar allí el propi magister Testamenti un abans, tant en llatí com en anglonormand.
La llegenda de Llull alquimista La llegenda de Ramon Llull alquimista, tal com ha arribat fins als nostres dies, ens diu que va ser iniciat en aquesta pràctica pel cèlebre mèdic Arnau de Vilanova (1238-1311). El rei anglès Eduardo III li va convidar a Anglaterra, on el mallorquí hauria tingut la cortesia de fabricar or i estampar unes monedes anomenades Nobile Raymundi o Rose nobles. Comprovada la seva destresa, el monarca li va proposar finançar una croada contra els musulmans. Llull va accedir. No obstant això, Eduardo va utilitzar aquests recursos alquímicos per a atacar al rei de França i va empresonar al filòsof a la Torre de Londres. El va obligar a seguir transmutando metalls, encara que finalment va aconseguir escapar.
Aquest format narratiu és bastant tardà i queda establert a mitjan , tal com ha mostrat Michela Pereira. Es consolida i popularitza en el Symbola aureae mensae duodecim nationum (1617) i el Tripus aureus (1618) de Michael Maier (1568-1622). Es recull amb un bon nombre de detalls addicionals en el de Ortu et Progressu Chemiae Dissertatio (1668) i el Conspectus Scriptorum Chemicorum Celebriorum (1696) de Ole Borch (1626-1690).MICHELA PEREIRA, (1987), “La leggenda di Lullo alchimista”, Estudios Lulianos, 27, p. 145-163. Id., (2013), “Il santo alchimista. Intrecci leggendari attorno a Raimondo Lullo”, Micrologus, 21, p. 471-515. Id., (2014), “Raimondo Lullo e l'alchimia: un mito tra storia e filologia”, Frate Francesco. Rivista di cultura francescana, 80, p. 517-523..MICHAEL MAIER, (1617), Symbola aureae mensae duodecim nationum, Lucae Jennis, Frankfurt, p. 405-447. Id., (1618), Tripus aureus, hoc est, tres tractatus chymici selectissimi, Lucas Jennis, Frankfurt, p. 183-196..OLE BORCH, (1702), De ortu et progressu chemiae dissertatio, en: BCC, I, p. 1-37, cf. p. 32-34. Id., (1702), Conspectus Scriptorum Chemicorum Celebriorum, en: BCC, I, p. 38-53, cf. p. 43-44.
Segons les investigacions de Pereira, la variant més desenvolupada es troba recollida sota el títol Historia quando Raymundus Lullus, Maioricanus Miles, scientiam transmutationis didicerit, et quando ac qua de causa traiecerit in Angliam ad Regem Eduardum, un relat que s'ha conservat en dos testimonis manuscrits del segle XVII. Aquesta narrativa constitueix el resultat d'una evolució a través de diverses fases prèvies, al llarg de les quals la trama va experimentar una transformació altament significativa.
Un altre avanç en aquesta línia és la narració de Johannes Cremeri, suposat abat de Westminster en temps de Llull, que apareix recollida en el Tripus aureus (1618) de Michael Maier (1568-1622). No hi ha constatació d'aquesta obra, ni en cites, ni en fonts manuscrites, abans del segle . Per descomptat, ningú coneix a Cremeri en documents medievals i, de fet, no va existir cap abat amb aquest nom en la llistes de Westminster. També presenta a un rei Eduardo III que rep a Llull malgrat regnar una dècada després de la seva mort; i descriu un viatge a Anglaterra que no figura en cap de les obres lulianas autèntiques. La seva redacció és una evident invenció moderna confeccionada segons la fantasia ja establerta en el seu temps.MICHAEL MAIER, (1618), Tripus aureus, Hoc est, tres tractatus chymici selectissimi, Lucas Jennis, Frankfurt, p. 183-196, cf. p. 185-186.
Referències
Categoria:Alquímia Categoria:Lul·lisme