va ser una empresària, activista social i sufragista andorrana. Considerada una de les figures centrals de la lluita pels drets civils i polítics de les dones a Andorra, també va destacar per la defensa dels drets de les persones amb discapacitat, l'accessibilitat, la prevenció sanitària i, en general, per la seva trajectòria en el teixit polític, associatiu i empresarial del país. Va ser la darrera de les veus vives del moviment que va aconseguir el sufragi femení a Andorra i, dos anys més tard, l'elegibilitat de dones per càrrecs polítics.

L'any 2025 va rebre la Creu de l'Orde de Carlemany, una distinció honorífica que atorga el govern d'Andorra, per la seva destacada contribució en favor de l’accés universal als drets polítics i civils de les dones d’Andorra juntament amb la resta de pioneres sufragistes.

Biografia miniatura|Èlida Amigó i Montanya, sufragista andorrana Va néixer l'any 1943 a Casa Oros, a la parròquia d'Encamp. Era la pubilla de casa Oros, filla única de, Lídia Joaniquet Tarrat (1918-1998), espanyola nascuda a França i de, Josep Mas Font (1910-1995), andorrà. Va cursar estudis primaris a l'Escola Francesa d'Encamp, on va tenir com a mestra Carme Travesset Travesset, una de les futures sufragistes que li va ensenyar a llegir. Als deu anys la van internar a França, on va obtenir el batxillerat al Lycée de Toulouse i va cursar el primer any de Matemàtiques (1962). La riuada de 1936, que va destruir l'hotel familiar, va condicionar l'activitat econòmica de la família i més endavant la trajectòria professional d'Angelina Mas. Tot i el seu interès inicial per estudiar medicina, es va formar en comerç a França per a continuar amb la reorientació de l'activitat empresarial de la família.

Va créixer en un entorn familiar on no existia la percepció que la dona fos inferior a l'home. Mas descrivia el seu pare com un home de mentalitat oberta, que parlava de la seva dona amb admiració. Aquest ambient familiar va fer que Mas no prengués consciència de la situació de discriminació legal que patien les dones andorranes fins que més endavant es va implicar en el moviment sufragista.

L'any 1963, es va casar amb Antoni Pintat Santolària. El matrimoni va tenir tres fills: Antoni (1967), Josep (1969) i Mònica (1975). Un dels quals, Antoni Pintat Mas, és el president del grup financer andorrà Creand. La seva activitat empresarial es va desenvolupar "a l'ombra dels homes de casa", en un context en què la presència femenina en l'àmbit econòmic era encara molt reduïda. Tanmateix, aquest fet no li va impedir impulsar la seva activitat social i política. Malgrat la seva projecció nacional, Mas va mantenir sempre un profund vincle emocional amb Encamp, on havia nascut i on va viure bona part de la seva vida.

Trajectòria pública i activisme Lluita pel sufragi femení A finals de la dècada de 1950, un grup de dones va començar a reunir-se de manera discreta per discutir les desigualtats legals que patien. Aquestes trobades van donar origen al moviment que posteriorment es formalitzaria com a Grup de Dones el maig de 1967.

Angelina Mas s'hi va incorporar la primavera de 1967, en el moment de la formalització del grup. Era la més jove de les integrants. El moviment també va comptar amb Elidà Amigó i Montanya, una de les primeres dones universitàries andorranes, que va posar els seus coneixements legals al servei del grup per a la redacció de documents i la comprensió dels procediments administratius.

El moviment reivindicava la independència legal de les dones, que estaven subjectes a la voluntat dels marits en àmbits com l'obtenció de permisos o la signatura de documents. També reclamaven que els fills de mare andorrana fossin reconeguts com a andorrans de ple dret, independentment que la mare fos pubilla o no. El grup va comprendre que l'obtenció del dret de vot era el mitjà fonamental per aconseguir aquests objectius, atès que sense representació política no podrien defensar la resta de drets.

Les dificultats administratives van ser nombroses. Per reunir-se, calia sol·licitar un permís, atès que estava prohibit celebrar trobades de més de deu persones en un local públic. A més, les integrants del grup necessitaven l'autorització dels seus marits per assistir a les reunions i, posteriorment, l'autorització de cada comú per recollir signatures. El vot efectiu no va arribar fins al 1971, després d'infantilitzar-les amb un període de formació per aprendre a votar:

L'activisme va culminar amb l'obtenció del dret de vot per a les dones el 1971 i el dret a ser elegides el 1973. Cap dels dos acords no va ser unànime: van ser aprovats per majoria dels 24 consellers generals de l'època, però no per unanimitat. Hi havia dones que també es van oposar a les seves reivindicacions.

Segons Mas, el moviment no va ser revolucionari: Segons Angelina Mas Joaniquet, una paraula per descriure les companyes del grup de les sufragistes:

Joaquima Calvó Santuré, la Quima: “Poder de convicció” Elidà Amigó Montanya: “Reflexiva” Francesa Mandicó Riberaygua: “Quan parlava se l’escoltaven”

Defensa dels drets de les dones Un cop assolit el vot, Mas va continuar implicada en la defensa dels drets de les dones. Mas també va ser pionera en la defensa del dret a l'avortament en tres supòsits (violació, malformació fetal o perill per a la salut de la mare), però no com a mètode anticoncepció.

A principis dels anys 2000, com a presidenta del consell d'administració de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS), va promoure les revisions periòdiques i gratuïtes com una inversió a llarg termini, amb especial atenció al seguiment de la salut de les dones a partir dels 50 anys.

Defensa dels drets de les persones amb discapacitat i treball per l'accessibilitat Mas va treballar activament per la inclusió de les persones amb discapacitat. L'any 1993 va fundar l'Associació de Persones amb Diversitat Funcional (AMIDA) , que lluita per la plena integració de les persones amb discapacitat física, visual i auditiva a Andorra. Va formar part de la Federació Andorrana de les Associacions de les Persones amb Discapacitats, on va tenir un paper clau en el desplegament de criteris perquè els edificis de nova construcció incorporessin les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda, d'acord amb la llei aprovada el 1995. Malgrat l'aprovació de la norma, Mas va insistir que els drets de les persones amb discapacitat encara no eren plenament respectats. Per aquesta trajectòria, va rebre el premi Antoni Rogel Travesset (2011).

També va donar suport a Càritas, on va destacar per la creació de la figura dels assistents socials.

Trajectòria política L'any 1979 va participar en la creació del Partit Demòcrata Andorrà (PDA), de signe progressista. Va ser membre del consell de redacció de la revista Punt Polític i directora gerent del Butlletí del Partit Demòcrata d'Andorra, que va reivindicar una obertura política i institucional en els 48 números publicats entre 1980 i 1984. També va militar en diverses formacions: Agrupament Nacional Democràtic i, finalment, el Partit Liberal d'Andorra. L'any 1980 va firmar el manifest sobre la radiodifusió per a sol·licitar una convocatòria d'Assemblea Magna al Consell General per a recuperar la radiodifusió, refermant la sobirania d'Andorra, i posteriorment va estar involucrada en la creació de l'organisme de Ràdio i Televisió d'Andorra (1995). Va rebutjar ofertes per a ocupar càrrecs públics en els ministeris d'educació o salut i altres de caràcter local (comuns, l'equivalent a ajuntaments). També va ser una veu habitual en tertúlies de Ràdio Valira.

Sobre la política i la presència de dones en política, afirmava que fer política és una cosa d'equip:

Reconeixements A més de l'Orde de Carlemany, Mas va rebre el premi de reconeixement als pioners d'Andorra de la Confederació Empresarial d'Andorra (2020) i el premi Àgora Cultural (2021).

Sufragistes del Grup de Dones d'Andorra Grup de Dones sufragistes a qui se'ls ha atorgat de l’Orde de Carlemany, per la seva destacada contribució en favor de l’accés universal als drets polítics i civils de les dones d’Andorra: Sra. Angelina Mas Joaniquet, en el grau de Creu. Sra. Bonaventura Coma Riba, placa d’honor a títol pòstum. Sra. Concepció Naudí Areny, placa d’honor a títol pòstum. Sra. Joaquima Calvó Santuré, placa d’honor a títol pòstum. Sra. Montserrat Jordana Fiter, placa d’honor a títol pòstum. Sra. Paquita Mandicó Riberaygua, placa d’honor a títol pòstum. Sra. Joana Cerdà Cabanes, placa d’honor a títol pòstum. Sra. Carmen Noguer Enríquez, placa d’honor a títol pòstum.

Bibliografia complementària "Quan les firmes van passar a ser només d'elles" "Unes esperades gràcies a unes dones que van obrir camí" "Un projecte cultural ret homenatge i reivindica a les sufragistes andorranes" "Dones clau per a la història d'Andorra: les sufragistes andorranes"

Referències

Categoria:Encampadans Categoria:Empresaris andorrans Categoria:Sufragistes dels Països Catalans Categoria:Morts a Andorra Categoria:Nascuts el 1943 Categoria:Morts el 2026 Categoria:Feministes del segle XXI Categoria:Feministes del segle XX