El Banque de l'Afrique occidentale, també conegut per les seves sigles BAO, en català Banc de l'Àfrica Occidental, conegut des del 1853 fins al 1901 com a Banque du Sénégal i des del 1965 fins al 1990 com a Banque internationale pour l'Afrique occidentale, va ser un banc amb seu a Dakar. Durant la major part de la seva història va ser el principal o únic banc comercial i banc d'emissió al Senegal francès i a l'Àfrica Occidental Francesa.
Després de la independència de la majoria de les colònies africanes subsaharianes de França el 1960, el banc va continuar sent una institució financera important i era present a 17 països africans a finals de la dècada del 1980, quan va patir turbulències financeres i finalment va ser desmantellat en una reestructuració liderada pel Banque Nationale de Paris.
Història Banque du Sénégal La Banque du Sénégal va ser fundada per decret de Napoleó III del , que el va establir com un banc de descompte i crèdit. Va començar les seves operacions el 1855 a Saint-Louis, que aleshores era la capital del Senegal francès, sota el mandat del governador Louis Faidherbe. El 1867 el banc va obrir una agència a Gorée, l'altre centre comercial de la regió sota domini francès. El 1884, Dakar havia anat guanyant importància i el banc hi va traslladar la seva seu central des de Saint-Louis. El 1899 va obrir una sucursal a Rufisque, la darrera de les anomenades Quatre Comunes de la colònia.
L'estructura de propietat del banc es basava en el nombre d'esclaus posseïts o venuts en el moment de la legislació del que fixava la indemnització després de l'abolició de l'esclavitud. La casa comercial de Bordeus Maurel va comprar accions a altres propietaris, i va acabar posseint el 73 per cent del capital del banc; els altres accionistes eren cinc cases comercials, incloses Teisseire i Beynis, la casa de Marsella Charles Bohn, i cinc mulats.
Al banc se li va concedir el privilegi d'emetre bitllets al portador durant 20 anys, renovat el 1874. Tanmateix, al principi, els intercanvis comercials es continuaven liquidant amb monedes de conveniència o mitjans d'intercanvi tradicionals: pols d'or, cauris, barres de ferro, tàlers de Maria Teresa o piastres de plata del mateix pes, ponxos de cotó, blocs de sal gemma comprimida, entre d'altres.
Després del 1894, el privilegi d'emissió només es renovava d'any en any. El banc havia optat per no expandir la seva activitat més enllà del Senegal francès, mentre que el govern francès volia un banc capaç d'emetre moneda per a totes les seves colònies de l'Àfrica subsahariana.
Banque de l'Afrique Occidentale miniatura|Edifici al número 78 de la rue de Provence a París, seu central de la BAO del 1901 al 1911 miniatura|Edifici al número 38 de la rue La Bruyère a París, seu central de la BAO des del 1911 fins a principis de la dècada del 1940 miniatura|Edifici al número 9 de l'avenue de Messine a París, seu central de postguerra de la BAO i després de la BIAO fins a la liquidació d'aquesta última
El 1901, la Banque du Sénégal es va reorganitzar i la seva constitució es va traslladar formalment de Dakar a París, inicialment al número 78 de la rue de Provence, seguint el trasllat similar realitzat l'any anterior pel Banque de l'Algérie. Se li va concedir el paper de banc d'emissió amb un àmbit geogràfic ampliat a tota l'Àfrica Occidental Francesa. Del 1901 al 1919 va ser l'únic banc actiu a l'Àfrica Occidental Francesa, mentre que a l'Àfrica Equatorial Francesa amb prou feines hi havia activitat bancària.
La seva xarxa va continuar expandint-se a Conakry el 1902, Porto-Novo el 1903 i Grand-Bassam el 1906. El 1903, es va aixecar un nou edifici a la plaça Kermel de Dakar. També es va obrir una sucursal a Monròvia el 1904, però no va ser rendible i la BAO la va tancar el 1907. El 1910, amb l'objectiu d'assumir el paper de banc d'emissió a Madagascar, va canviar el seu nom pel de Banque de l'Afrique Occidentale et Orientale, però va abandonar la nova denominació ja que el projecte mai es va dur a terme. Al mateix temps, va establir una oficina de representació a Libreville, un primer pas prudent a l'Àfrica Equatorial Francesa. El 1911, va comprar un edifici al número 38 de la rue La Bruyère a París i hi va traslladar la seva seu central. Durant la Primera Guerra Mundial, va traslladar la seva seu a Bordeus des de setembre de 1914 fins a gener de 1915, i després va tornar a París.
En el transcurs de la Primera Guerra Mundial, les tropes franceses van ocupar el Camerun, i el 1917 la BAO va sol·licitar l'autorització ministerial per obrir una sucursal a Douala, que finalment va obrir el maig de 1921. El 1918, el privilegi d'emissió de la BAO es va estendre a l'Àfrica Equatorial Francesa, així com al Camerun i al Togo, aquests dos últims sota mandat francès, i també es va obrir una sucursal a Lomé l'octubre de 1922. A mitjans de 1920, el privilegi d'emissió del banc va expirar després de vint anys; en els anys següents es va renovar només de manera anual, i a partir de 1925 de manera semestral. Finalment, es va signar un nou acord el 1927, ratificat pel Parlament francès el 1928-1929 i entrat en vigor l'1 de juliol de 1929, que pujava el privilegi d'emissió per 20 anys més (fins al 1949). Per aleshores, el govern francès s'havia convertit en un accionista minoritari significatiu, però no va arribar a nomenar la direcció del banc.
Cap a la década del 1920, els negocis a l'AOF estaven dominats per només tres societats anònimes privades: la Compagnie Française de l'Afrique Occidentale, la Nouvelle Société Commerciale africaine, i la Société Commerciale de l'Ouest Africain (una mica per darrere quedaven els creixents interessos miners i de plantacions de l'empresa Unilever).Walter Rodney: How Europe Underdeveloped Africa. London: Bogle-L'Ouverture Publications, and Dar-Es-Salaam: Tanzanian Publishing House (1973). El consell d'administració de la BAO se solapava en gran manera amb els consells d'aquestes empreses comercials. Les institucions bancàries, públiques i privades, van permetre a les empreses colonials integrar més l'economia de l'Àfrica Occidental en una economia monetària i expandir la substitució de l'agricultura tradicional per cultius comercials a gran escala per a l'exportació.Martin Thomas: The French Empire Between the Wars: Imperialism, Politics and Society. Manchester University Press (2005). Això es va fer molt evident en el creixement espectacular de les plantacions de cacauet. Tot i això, l'estratègia d'utilitzar la BAO per fomentar la inversió interna va ser un cert fracàs. L'extracció de capital, i no la inversió de capital, era la font de la riquesa francesa a l'Àfrica Occidental. Els impostos i els drets d'importació i exportació que anaven des de les colònies africanes cap a la Metròpoli representaven la major part del moviment de capital a l'AOF.Patrick Manning: Francophone Sub-Saharan Africa 1880-1985, Cambridge University Press (1988), pp.50-56 Es van fer grans concessions legals a la BAO, i tot i que dominava el sector bancari, el seu capital continuava sent minúscul en comparació amb les empreses dedicades a l'extracció de capital de l'AOF. La BAO tenia un capital de 6 milions de francs abans de 1914, que va augmentar a 50 milions el 1931, però va disminuir posteriorment. El 1940, tots els bancs de l'AOF sumaven una inversió total de poc més d'1,5 milions de francs, mentre que només el sector forestal va rebre una inversió interna de gairebé 3,4 milions de francs aquell mateix any.Suret-Canele (1971), p. 160-162.
A la dècada del 1920, dos competidors de nova creació, la Banque Française de l'Afrique (BFA, fundat el 1904) i la Banque Comerciale Africaine (BCA, fundada el 1924), van erosionar en part el monopoli de la BAO sobre la banca comercial a la regió. No obstant això, el fort deteriorament de les condicions econòmiques a partir de finals de 1930 va provocar la fallida de la BFA a finals de juliol de 1930 i la seva liquidació el 1931, cosa que al seu torn va sotmetre la BAO a un fort estrès financer. En el període posterior, la BAO es va alinear més amb el govern i va començar a actuar més com un banc central, tenint un paper clau en la reestructuració de la fallida BCA a finals de 1931. Les condicions econòmiques van començar a recuperar-se a mitjans de la dècada de 1930.
Mentrestant, la xarxa de sucursals de la BAO va continuar expandint-se cap a Bamako el 1925, Brazzaville el juliol de 1926, Kaolack i Port-Gentil el 1928, Cotonou i Libreville el 1929-1930, i Pointe-Noire el 1937. El 1935, l'oficina principal de la BAO a la Costa d'Ivori es va traslladar de Grand-Bassam a Abidjan. La històrica agència de la BAO a Rufisque va ser tancada el 1933, i la de Saint-Louis, on havia començat la seva activitat a la dècada de 1850, va tancar el 1936. El 1937, per primera vegada, un antic funcionari, Georges Keller, va esdevenir president de la BAO. Per aleshores, el govern francès posseïa el 32 per cent del capital del banc.
El 1940, la BAO va romandre sota el control de la França de Vichy però va perdre l'accés a les seves operacions a l'Àfrica Equatorial Francesa i al Camerun, on el seu privilegi d'emissió de moneda va ser retirat pel govern de Vichy i posteriorment concedit per Charles de Gaulle el a la recentment creada Caisse Centrale de la France Libre (CCFL). A principis de la dècada del 1940, la seva seu de París es va traslladar al número 9 de la rue de Messine. Mentrestant, va aparèixer nova competència en el territori de la BAO, ja que els grans bancs francesos van començar a crear les seves pròpies xarxes de sucursals africanes. El Banque Nationale pour le Commerce et l'Industrie (BNCI) va obrir a Dakar a finals de 1939, a Saint-Louis i Abidjan el 1940, a Conakry i Bamako el 1941, a Cotonou el 1942, a Porto-Novo el 1944 i a Lomé el 1946. De la mateixa manera, Société Générale va obrir a Dakar i Abidjan el 1941, i Crédit Lyonnais va obrir a Dakar el 1941, a Abidjan el 1942 i a Conakry el 1949. La BAO també va ampliar la seva xarxa a Magaria el 1943 i a Zinder el 1944, ambdues prop de la frontera sud del Níger, després a Bobo-Dioulasso el maig de 1945, a Bangui el 1946 i a Fort Lamy (més tard N'Djamena) el 1950.
miniatura|Bitllet de la BAO, 1950 miniatura|El nou edifici de la BAO a Dakar el 1961 El privilegi d'emissió de vint anys de la BAO del 1929 va expirar el 1949, iniciant un nou període de pròrrogues a curt termini i debats sobre el futur ordre monetari de la regió. El 1955, l'entitat successora de la CCFL, la Caisse Centrale de la France d'Outre-Mer (CCFOM), va transferir el seu privilegi d'emissió a l'Àfrica Equatorial Francesa i al Camerun a una nova filial, l'Institut d'Émission de l'Afrique Équatoriale Française et du Cameroun. El cap de la CCFOM, André Postel-Vinay, va convèncer el govern de Pierre Mendès France de rescindir simultàniament el paper monetari de la BAO a l'Àfrica Occidental Francesa i al Togo, i concedir-lo en el seu lloc a una altra nova institució, l'Institut d'Émission de l'Afrique Occidentale Française et du Togo. Més tard, el 1955, el govern francès es va desprendre de les seves accions en el capital de la BAO. A partir d'aleshores, la BAO va continuar la seva activitat com a banc comercial sense cap funció d'interès públic. A principis de la dècada del 1960, a mesura que molts països africans assolien la independència, disposava de 38 oficines a l'Àfrica i va contribuir de manera significativa al finançament de moltes infraestructures en els nous països, com la Costa d'Ivori o el Senegal.
Banque Internationale pour l'Afrique Occidentale