Hipòcrates (; nascut cap al 460 aC i mort cap al 370 aC) fou un metge grec del segle de Pèricles (Grècia clàssica). És considerat una de les figures més destacades de la història de la medicina i conegut com «el pare de la medicina» en reconeixement de les seves contribucions duradores a aquesta disciplina com a fundador de l'escola que porta el seu nom. Aquesta escola intel·lectual revolucionà la medicina de l'antiga Grècia, separant-la dels altres camps amb els quals se l'havia associat tradicionalment (teúrgia i filosofia) i convertint-la en una veritable professió.
Tanmateix, com que sovint se li atribuïen els èxits dels autors del Corpus i els altres practicants de la medicina hipocràtica, no se sap gaire cosa sobre el pensament, els textos i les accions del mateix Hipòcrates. Malgrat aquesta indefinició, és representat sovint com l'epítom del metge antic. En concret, se li atribueix un gran progrés en l'estudi sistemàtic de la medicina clínica, reunint el coneixement mèdic d'escoles anteriors, i prescrivint la pràctica dels metges per mitjà del jurament hipocràtic i altres obres.
Biografia miniatura|Asclepièon a Cos Els historiadors accepten que Hipòcrates nasqué a voltants de l'any 460 aC a l'illa grega de Cos, i que esdevingué un cèlebre metge i professor de medicina. Tanmateix, altres dades biogràfiques sobre ell probablement són incorrectes (vegeu Llegendes). Sorà d'Efes, un ginecòleg grec del , més de cinc segles després de la seva mort, fou el primer biògraf d'Hipòcrates i és la font de gran part de les dades sobre la seva persona, com per exemple la data del seu naixement. També se'n pot trobar informació als escrits d'Aristòtil, (), al Suides (ca. ) i a les obres de Joan Tzetzes ().
Sorà escrigué que el pare d'Hipòcrates era Heràclides Escolapi, també metge; la seva mare era Praxítela, filla de Tizane. Els dos fills d'Hipòcrates, Tèssal i Dracó, i el seu gendre, Polibi, eren alumnes seus. Segons Galè, un metge posterior, Polibi fou l'autèntic successor d'Hipòcrates, mentre que Tèssal i Dracó tingueren cadascun un fill anomenat Hipòcrates.
Segons Sorà, Hipòcrates aprengué medicina del seu pare i el seu avi, i estudià altres matèries amb Demòcrit d'Abdera i Gòrgies. Hipòcrates estudià probablement a l'asclepièon de Cos, i rebé lliçons del metge traci Heròdic de Selímbria. L'única menció contemporània d'Hipòcrates és al diàleg de Plató Protàgores, en què el filòsof el descriu com a «Hipòcrates de Cos, l'Asclepíade». Hipòcrates ensenyà i practicà la medicina durant tota la vida, viatjant com a mínim fins a Tessàlia, Tràcia i el mar de Màrmara. Probablement morí a Larisa a l'edat de 83 o 90 anys, tot i que segons algunes fonts superà de llarg els 100 anys; hi ha diferents relats sobre la seva mort.
Teoria hipocràtica
Hipòcrates és considerat el primer metge que rebutjà les supersticions, llegendes i creences que assenyalaven les forces sobrenaturals o divines com a causa de les malalties. Els deixebles de Pitàgores el consideraren com l'home que uní la filosofia i la medicina. Separà la disciplina de la medicina de la religió, creient i argumentant que la malaltia no era un càstig infligit pels déus, sinó la conseqüència de factors ambientals, la dieta i els hàbits de vida. De fet, no hi ha ni una sola menció d'una malaltia mística en tot el Corpus Hipocràtic. Tanmateix, Hipòcrates sí que treballà amb moltes conviccions basades en el que avui en dia se sap que era una anatomia i una fisiologia incorrectes, com per exemple l'humorisme.
Les escoles de medicina de l'antiga Grècia estaven dividides respecte a com s'havien de tractar les malalties. D'una banda, l'escola cnídia es concentrava en el diagnòstic. La medicina de l'època d'Hipòcrates gairebé no sabia res sobre l'anatomia i la fisiologia humanes, a causa del tabú grec que prohibia la dissecció d'humans. Per tant, l'escola cnídia no aconseguia determinar quan una malaltia provocava molts conjunts de símptomes diferents. D'altra banda, l'escola hipocràtica o coesa tingué més èxit aplicant diagnòstics generals i tractaments passius. Es concentrava en la cura del pacient i el pronòstic, no en el diagnòstic. Era capaç de tractar malalties de manera eficaç i permeté un gran desenvolupament en la pràctica clínica.
La medicina hipocràtica i la seva filosofia s'allunyen bastant de la medicina actual, en què el metge cerca un diagnòstic específic i un tractament especialitzat, tal com ho promovia l'escola cnídia. Aquest canvi en el pensament mèdic des del temps d'Hipòcrates ha provocat dures crítiques al llarg dels últims dos mil·lennis, sent la passivitat del tractament hipocràtic l'objecte de les denúncies especialment crítiques; per exemple, el metge francès M. S. Houdart es referí al tractament hipocràtic com «una meditació sobre la mort».
Humorisme i crisi
L'escola hipocràtica sostenia que la malaltia era el resultat d'un desequilibri al cos dels quatre humors, uns fluids que en bona salut es trobaven naturalment en una proporció igual («pepsi»). Quan els quatre humors (la sang, la bilis negra, la bilis groga i la flegma) es desequilibraven («discràsia», o mala barreja), l'individu emmalaltia i romania malalt fins que es recuperava l'equilibri. La teràpia hipocràtica es concentrava en restaurar aquest equilibri: per exemple, es creia que prendre cítrics era beneficiós quan hi havia un excés de flegma.
Un altre concepte important en la medicina hipocràtica és el de crisi, un moment en el curs de la malaltia en què o bé la malaltia començava a triomfar i el pacient sucumbia a la mort, o bé passava tot el contrari, i els processos naturals permetien la recuperació del pacient. Després d'una crisi es podia produir una recaiguda, i després una nova crisi decisiva. Segons aquesta doctrina, les crisis tendeixen a produir-se en dies crítics, que se suposava que eren un temps fix després de contreure la malaltia. Si la crisi es produïa lluny d'un dia crític, es podia esperar una recaiguda. Galè creia que aquesta idea començà amb Hipòcrates, tot i que és possible que el precedís.
miniatura|Dibuix d'un banc hipocràtic, d'una edició bizantina del de l'obra de Galè. La medicina hipocràtica era humil i passiva. L'enfocament terapèutic es basava en el poder curatiu de la natura (vis medicatrix naturae en llatí). Segons aquesta doctrina, el cos conté dins seu el poder de tornar a equilibrar els quatre humors i curar-se a si mateix (fisis). La teràpia hipocràtica es concentrava simplement en facilitar aquest procés natural. Per fer-ho, Hipòcrates creia que el repòs i la immobilització eren de gran importància. En general, la medicina hipocràtica era molt gentil amb el pacient; el tractament era suau i destacava la importància de mantenir el client net i estèril. Per exemple, només es feia servir aigua neta o vi per les ferides, tot i que un tractament sec era preferible. A vegades es feien servir liniments balsàmics.
Hipòcrates era contrari a administrar drogues i emprendre un tractament especialitzat que pogués revelar-se equivocat; per tant, un diagnòstic generalitzat era seguit per una teràpia generalitzada. Tanmateix, en determinades ocasions utilitzava drogues potents. Aquest enfocament passiu era molt reeixit a l'hora de tractar xacres relativament simples, com ara ossos trencats, que requerien tracció per estirar el sistema esquelètic i alleujar la pressió a la zona lesionada. Es feien servir el banc hipocràtic i altres enginys amb aquests fins.
Un dels punts forts de la medicina hipocràtica és la importància que donava al pronòstic. En temps d'Hipòcrates, la teràpia medicinal era bastant immadura, i sovint el millor que podien fer els metges era avaluar una malaltia i deduir-ne el curs més probable basant-se en les informacions recollides en històries de cas detallades.
Professionalisme miniatura|Una sèrie d'útils quirúrgics de l'antiga Grècia. A l'esquerra hi ha un trepà i a la dreta un conjunt d'escalpels. La medicina hipocràtica feia un bon ús d'aquestes eines. La medicina hipocràtica destacava pel seu estricte professionalisme, la disciplina i la pràctica rigorosa. L'obra hipocràtica Sobre el metge recomana que els metges sempre fossin ben polits, honestos, tranquils, comprensius i seriosos. El metge hipocràtic parava especial atenció a tots els aspectes de la seva pràctica: seguia especificacions detallades per «la il·luminació, el personal, els instruments, el posicionament del pacient i les tècniques d'embenatge i ferulització» a l'antiga sala d'operacions. Fins i tot es mantenia les ungles a una llargada precisa.
L'escola hipocràtica donava importància a les doctrines clíniques d'observació i documentació. Aquestes doctrines dicten que els metges han d'enregistrar els seus descobriments i mètodes medicinals de manera molt clara i objectiva, per tal que aquests registres es puguin transmetre i ser utilitzats per altres metges. Hipòcrates anotava regularment i de manera precisa molts símptomes, incloent-hi la complexió, el pols, la febre, el dolor, els moviments i l'excreció. Es diu que mesurava el pols dels pacients quan preparava una història de cas per saber si el pacient mentia. Hipòcrates estengué les observacions clíniques a la història familiar i l'ambient. Garrison apuntà que la medicina deu a Hipòcrates l'art de la inspecció i l'observació clíniques. Per aquest motiu, potser resulta més correcte anomenar-lo «el Pare de la Medicina Clínica».
Dietètica miniatura|Els quatre elements clàssics Hipòcrates obrí el camí a la dietètica, promovent el consum de llegums i fruites.
En aquell temps, la dietètica es basava en quatre idees simples: la digestió és una cocció dels aliments és preferible menjar aliments cuits per tal de facilitar-ne la digestió el cos està compost d'elements humors que determinen el temperament és recomanable menjar aliments equilibrats, és a dir, aliments que corresponguin al temperament de l'individu
A la dietètica hipocràtica, els aliments es classificaven en funció de la seva correspondència amb un o altre dels quatre elements: l'aigua, la terra, l'aire i el foc, que corresponen a quatre temperaments definits per la teoria humorista: limfàtic, melancòlic, sanguini i colèric. Cada aliment era classificat segons les seves qualitats, que s'esglaonen en quatre graus sobre dos eixos principals calent-fred i sec-humit (o, secundàriament, en eixos dolç-amarg i cru-cuit). Aquestes qualitats influeixen en la manera com l'aliment es transforma dins el cos i la qualitat i la consistència dels humors produïts per l'organisme. La calor de la digestió transforma els aliments en limfa, que, al seu torn, es transforma en humors o actua sobre la qualitat i l'equilibri dels humors presents. Per conservar la bona salut al llarg del temps, cal tenir una dieta equilibrada. Per això, els metges que es basaven en la tradició hipocràtica recomanaven als seus pacients consumir aliments que es corresponguessin amb el seu temperament, per corregir el desequilibri dels humors predominants a cada temperament. Així doncs, el vi negre (calent i sec) i la carn (calenta i seca) són recomanats a la gent gran, els flemàtics i els melancòlics, de naturalesa freda. En canvi, el peix fresc (fred i humit) i les fruites o llegums (fredes i humides) convenen més aviat als colèrics i optimistes, així com als joves, de temperament calent.