miniatura|Home Vitruvià, estudi de les mesures humanes, de Leonardo da Vinci miniatura|Santa Maria del Fiore, amb la cúpula dissenyada per Brunelleschi El Renaixement o Renaiximent és una època artística, i per extensió cultural, que marca el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna abastant els segles XV i XVI, caracteritzats per un esforç per reviure i superar idees i assoliments de l'antiguitat clàssica.
El renaixement va tenir lloc després de la Crisi de la baixa edat mitjana i va estar associat a un gran canvi social que es reflecteix els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el . Tot i que el terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1570, no fou fins al que aquest concepte no va rebre una àmplia interpretació historicoartística. El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'edat mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món i l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme. Des de Vasari s'acostuma a prendre com a moment fundacional del renaixement en l'art la polèmica construcció de la cúpula de Santa Maria del Fiore per part de l'arquitecte Filippo Brunelleschi. Brunelleschi va desenvolupar la tècnica de la perspectiva, un altre element d'objectivació de la realitat normalment associat al renaixement.
En literatura s'acostuma a prendre la publicació del Decameró (1353), de Giovanni Boccaccio (1313-1375) com a punt d'inflexió entre els modes gòtics o medievals i la nova manera narrativa, tot i que la Commedia de Dante Alighieri (1265-1321) ja era cantada públicament en dialecte toscà abans, a partir del 1330. La Commedia va ser reanomenada precisament per Boccaccio La Divina Comèdia posteriorment.
Vasari havia formulat una idea determinant, el nou naixement de l'art antic grec i romà, que pressuposava una marcada consciència històrica individual, fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista. De fet, el renaixement trenca, conscientment, amb el que qualifica amb ple menyspreu, d'estil de bàrbars o, més tard, de gots; que al seu torn havia estat la desviació del romànic justament per a desmarcar-se del papa i la tradició clàssica italiana; per tornar a aquestes idees i estil. Pel mateix motiu el renaixement s'oposa a l'art contemporani del nord d'Europa, que segueix evolucionant des de l'art gòtic.
Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el renaixement significa una ruptura amb la unitat estilística que fins a aquell moment havia estat supranacional: s'acostuma a entendre el gòtic com el primer estil paneuropeu. El renaixement no va ser un fenomen unitari des dels punts de vista cronològic i geogràfic. El seu àmbit es va limitar a la cultura europea i als territoris americans recentment descoberts, als quals les novetats renaixentistes van arribar tardanament. El seu desenvolupament va coincidir amb l'inici de l'Edat Moderna, marcada per la consolidació dels Estats europeus, els viatges transoceànics que van posar en contacte a Europa i Amèrica, la descomposició del feudalisme, l'ascens de la burgesia i l'afirmació del capitalisme. No obstant això, molts d'aquests fenòmens superen per la seva magnitud i major extensió en el temps l'àmbit renaixentista.
Entorn històric Des del es produeix a Europa un seguit de transformacions que anuncien la fi de l'edat mitjana i l'aparició d'una nova era. Aquestes transformacions prenen un ritme accelerat al llarg del . El pas de l'edat mitjana a la modernitat s'anuncia pel ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia on la ciutat es converteix en centre econòmic i polític, així com cultural i artístic, l'aparició de la burgesia com a classe social ascendent i l'aparició de poders monàrquics forts.
Els Albizzi van transformar la República de Florència d'una comuna a un estat territorial, com havien fet Venècia o Milà, expandint-se per la Toscana i absorbint Volterra en 1361, Arezzo el 1384, Pisa 1406 i Liorna en 1421, però després de la ruïnosa situació de Florència amb el fracàs de la guerra amb la República de Lucca, el setembre de 1434, es consumà la derrota de l'oligarquia güelfa de Rinaldo Albizzi i s'hi establí la facció democràtica de Cosme de Medici, al que va succeir el seu fill Pere i després el seu net Llorenç. El 9 d'abril de 1454 el tractat de Lodi va posar fi a les guerres de Llombardia i va garantir 40 anys de pau estable a la península italiana, afavorint l'eclosió artística i literària del Renaixement.
Els grans descobriments geogràfics afavoreixen una visió unitària del món i la difusió de la filosofia clàssica és rescatada a través dels filòsofs andalusos. Es tendeix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe, en la que es contraposa l'humanisme enfront teocentrisme i erudits i humanistes com Erasme de Rotterdam, Dante Alighieri i Francesco Petrarca van criticar les creences supersticioses i també les van qüestionar, desenvolupant l'humanisme com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses. A una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, correspon un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l'aparició de la impremta afavoreixen la difusió de les noves idees, i la cultura passa dels monestirs als carrers de les ciutats.
Tòpics del Renaixement miniatura|esquerra|Imatge d'Horaci
Els tòpics del renaixement són un conjunt de temes i figures que apareixen sovint a les arts del renaixement, especialment la literatura. Constitueixen una de les característiques que unifica les obres del període. Els tòpics literaris més coneguts durant el renaixement són el carpe diem i el beatus ille, que provenen de la tradició clàssica.
Un tòpic és un motiu literari que el temps i la tradició han fossilitzat. Cada època genera els seus motius i els autors i les autores els usen amb freqüència com a elements temàtics estables i recurrents, reinterpretant-los en les seves obres i entesos com a signes de cultura, com a reconeixement d'una tradició concreta. Compleixen un paper semblant al de les al·lusions mitològiques en un text.
En la poètica clàssica el tòpic és reconegut com a lloc comú, és a dir, un element mnemotècnic, l'espai on s'organitzen els arguments. L'escriptor hi pot recórrer per ampliar i embellir el seu text o la seva peça oratòria. El conjunt de tots aquests motius s'anomena tòpica. Roland Barthes va reunir tots aquests codis convinguts enumerant-los: falsa modèstia, el noi savi o puer senilis, el locus amoenus i els adunata, exemples de contraris com el món a l'inrevés.
El renaixement, influït per la visió epicúria de l'existència, pren com a motius renovats alguns elements de la tradició grecollatina. En la poesia renaixentista, els temes de l'amor i la naturalesa són de filiació clàssica. Hi ha un retorn a la valoració de l'ésser humà, a la idea del gaudi i a l'apreciació del món que prové dels sentits. En el desenvolupament temàtic d'aquestes idees, hi concorren alguns tòpics.
Carpe diem El motiu del carpe diem procedeix de l'oda XI del llibre I d'Horaci i s'associa en el renaixement a la brevetat de la vida de la rosa. Es considera un motiu literari de llarga durada, ja que el podem trobar en poetes de totes les èpoques, des dels clàssics, fins a Garcilaso de la Vega, Pierre de Ronsard o Francisco Brines. S'incrementa especialment en el barroc, quan el sentit del pas del temps es viu amb més intensitat.
El terme vol dir estrictament aprofita la vida i és una invitació al gaudi i a l'amor, amenaçats sempre per la fugacitat de l'existència i la ràpida degradació de la bellesa. A la idea creada per Horaci, el hi suma un motiu paral·lel, provinent de la poesia del llatí Ausoni, l'anomenat collige, virgo, rosas que es tradueix en el suggeriment d'aprofitar la joventut abans la vellesa no s'imposi sobre el cos de les noies.
Beatus ille La tradició de l'evocació de la naturalesa cal anar a cercar-la en el poeta Teòcrit i en Virgili i Horaci. L'edat mitjana la reforça en poetes com el Dant o Petrarca i el renaixement la reprèn. La naturalesa hi té una imatge idealitzada, bucòlica i serveix sovint de marc a les converses d'uns pastors ideals que parlen d'amor. En la poesia ascètica i mística, per contra, la visió de la naturalesa va lligada al desig de perfecció espiritual.
El beatus ille s'entén com el motiu de feliç de qui ha fugit del brogit del món urbà i troba la pau i l'oci en el camp. Horaci l'incorpora en les seves odes, i Fray Luis de León el fa transcendent en el seu cant de vida retirada.
El pensament humanista El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa l'home al centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l'home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment Plató, és l'instrument per a aquesta reflexió. L'Humanisme és un estil de vida on l'humanista és l'home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l'art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.
Fou un moviment intel·lectual capaç de transformar les estructures mentals medievals, tot adaptant-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers humans van poder reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus, ja que havien demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes van cercar en l'antiguitat clàssica, en textos i en les restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l'envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l'humanisme era laïcista però no anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l'home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses.
L'expansió de l'humanisme va comptar amb la impremta (el 1455 ja existeix a Magúncia i Estrasburg, tot i que apareix lligada a (Gutenberg, 1448), que van facilitar la difusió dels escrits humanistes. A les corts renaixentistes, desitjoses d'obrir-se a un món nou, els humanistes són reclamats, i a les seves mans hi ha el progrés de la cultura i del pensament. Per primera vegada, l'obra d'art és analitzada racionalment des del punt de vista de l'espectador. Així neix la crítica d'art.
Alguns dels grans humanistes italians van ser Marsilio Ficino (1433-1499), Pico della Mirandola (1463-1494). Fora d'Itàlia, el valencià Joan Lluís Vives (1492/3 - 1540) va ser pioner en l'estudi de la psicologia i la teoria de l'educació. A Anglaterra, Thomas More va escriure Utopia (1516), on descriu un Estat ideal basat en una organització comunitària, sense propietat privada. Erasme de Rotterdam (1476-1536) va ser el més representatiu dels humanistes europeus, i en el seu Elogi de la follia (1508) va atacar durament les institucions eclesiàstiques.