miniatura|El Gran Reliquiari o Phra Borommathat Chedi, element central del monestir.
El Wat Phra Mahathat Woramahawihan (en tailandès: วัดพระมหาธาตุวรมหาวิหาร), conegut també com a Wat Phra Mahathat o monestir de Phra Mahathat, és un monestir i temple budista theravada de Nakhon Si Thammarat, al sud de Tailàndia. És un dels principals centres religiosos històrics de la península tailandesa. El conjunt s'organitza al voltant del Gran Reliquiari, una gran estupa que, segons la tradició religiosa, conté relíquies de Buda.Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO, «Wat Phra Mahathat Woramahawihan, Nakhon Si Thammarat», fitxa núm. 1761, consulta: 30 juliol 2026.
La història arquitectònica del lloc comprèn diverses fases. L'espai havia acollit un santuari hindú entre els segles V i VIII; el nucli del monestir i la disposició en forma de mandala del Gran Reliquiari es van establir entre la fi del segle VIII i el segle XI; i el conjunt fou remodelat de manera important entre els segles XII i XIV sota la influència del budisme theravada de Sri Lanka. A partir del segle XV s'hi afegiren el claustre, sales de culte i altres edificis, molts dels quals han estat reconstruïts o restaurats en èpoques posteriors.ICOMOS, «Wat Phra Mahathat Woramahawihan (Thailand), No 1761», a Evaluations of Nominations of Cultural and Mixed Properties, document WHC/26/48.COM/INF.8B1, 2026, p. 155–158.
El monestir ha estat vinculat durant més de quinze segles a les xarxes comercials i culturals que connectaven els oceans Índic i Pacífic. La seva arquitectura i les seves pràctiques religioses integren influències del bramanisme, l'hinduisme, el budisme mahayana i el budisme theravada procedents del nord-est de l'Índia, Java central, Sri Lanka i les regions mon del sud de Myanmar. El 2026 el Comitè del Patrimoni Mundial el va inscriure a la llista del Patrimoni de la Humanitat segons els criteris culturals (ii) i (vi), per l'intercanvi d'influències que representa i per la seva associació amb tradicions religioses, literàries i performatives encara vives.Comitè del Patrimoni Mundial, «Decision 48 COM 8B.23: Wat Phra Mahathat Woramahawihan, Nakhon Si Thammarat», document WHC/26/48.COM/8B, 2026, p. 47–49.
Denominació i emplaçament El terme tailandès wat designa un recinte monàstic budista. Phra Mahathat fa referència a una «gran relíquia» o a un gran reliquiari, mentre que Woramahawihan forma part de la denominació reservada als temples reials de primera classe. El conjunt es troba al sector meridional de l'antiga ciutat emmurallada de Nakhon Si Thammarat, sobre una cresta litoral de sorra blanca coneguda tradicionalment com a Hat Sai Kaeo, és a dir, «platja de Cristall». Aquesta formació geomorfològica va condicionar tant l'assentament de la ciutat com la implantació del santuari.
Nakhon Si Thammarat ocupa una posició estratègica a la costa oriental de la península de Malaca. L'àrea formava part del territori històric de Tambralinga, una entitat política relacionada amb el comerç marítim asiàtic. Les excavacions i els estudis del paisatge arqueològic indiquen que, entre els segles V i XI, la regió concentrava santuaris de maó, inscripcions, imatges de Vixnu i altres vestigis vinculats sobretot a l'hinduisme. La ciutat històrica de Nakhon Si Thammarat, successora dels centres de Tambralinga, es consolidà aproximadament entre els segles i .Wannasarn Noonsuk, «The Urban Development in Nakhon Si Thammarat (Peninsular Thailand). Based on Preliminary Results of Excavations», Bulletin de l'École française d'Extrême-Orient, vol. 99, 2012, p. 331–349, doi:10.3406/befeo.2012.6158.
Història Antecedents arqueològics i tradició fundacional Les restes localitzades sota l'actual Vihara de la Petjada de Buda documenten una ocupació religiosa anterior al monestir budista. S'hi han trobat bases de pilars de pedra calcària, elements arquitectònics de granit, marcs de porta associats a un santuari hindú i una inscripció en escriptura Pallava datada entre els segles V i IX. El material arqueològic del monticle correspon principalment als segles VII–IX i confirma que el recinte es va formar sobre un espai sagrat més antic.
La tradició local explica que uns germans de llinatge reial procedents de l'Índia van portar relíquies de Buda i les van enterrar a la sorra de Hat Sai Kaeo. Un rei budista just les hauria descobert posteriorment i hauria fet construir el Gran Reliquiari abans de fundar la ciutat i el regne de Nakhon Si Thammarat. Aquest relat forma part de les cròniques i del folklore religiós del lloc, però no constitueix una cronologia arqueològica independent. Els estudis folklòrics mostren que les narracions sobre la relíquia, els fundadors i el poder sagrat de l'estupa s'han adaptat al llarg del temps i han estat reutilitzades en rituals, objectes devocionals, discursos patrimonials i processos de construcció de la identitat local.Pholkrit Waseewiwat i Poramin Jaruworn, «Dynamics of Phra Borommathat Chedi folklore in the context of the nomination of Wat Phra Mahathat Woramahawihan to the World Heritage list», Journal of Thai Studies, vol. 16, núm. 1, 2023, p. 35–74.
Formació del monestir L'evolució del conjunt se sol dividir en quatre grans fases. Durant la primera, entre els segles V i VIII, funcionà el santuari hindú situat sota l'actual Vihara de la Petjada de Buda. A la segona fase, entre la fi del segle VIII i el segle XI, es construïren el nucli en forma de mandala del Gran Reliquiari i dos santuaris d'arbres de Bodhi: el Pho Langka Vihara, alineat amb l'eix nord-sud de l'estupa, i el Pho Phra Doem Vihara, desplaçat cap al nord-oest. La manca d'alineació d'aquest darrer edifici suggereix l'existència d'una organització religiosa anterior o paral·lela.
Entre els segles XII i XIV, el Gran Reliquiari fou reformat d'acord amb models del budisme theravada de Sri Lanka. A aquesta etapa s'atribueixen probablement la gran plataforma quadrada situada entre la cúpula i l'agulla, les figures d'elefants del basament i la construcció del Khian Vihara, que connectà el reliquiari amb el Pho Langka Vihara. Aquestes actuacions no impliquen que tota l'estupa fos bastida de nova planta al segle XIII: la fàbrica conservada és el resultat d'una successió de construccions, ampliacions i restauracions sobre un nucli anterior.
La quarta fase començà al segle XV. S'hi construïren el claustre rectangular que envolta el centre sagrat, el Luang Vihara o sala d'ordenació i el Thamma Sala Vihara, que reforçà l'orientació del conjunt cap a l'est, un tret també present en temples d'Ayutthaya. Entre els segles XVIII i XX es bastiren o reformaren sales i estupes menors, com el Si Thammasokkarat Vihara i el Phra Aet Vihara. L'addició religiosa més recent és el Vihara de la Petjada de Buda, construït el 1970 damunt del monticle arqueològic.
Patrocini, reformes i restauracions La continuïtat del monestir es relaciona amb el seu paper com a centre religiós regional, amb el patrocini dels governants locals i dels regnes d'Ayutthaya i Rattanakosin, i amb les aportacions dels fidels. Diversos edificis van ser reconstruïts després de deterioraments, canvis litúrgics o transformacions polítiques. El Thap Kaset Vihara, per exemple, va experimentar reformes entre els segles XI i XIII, probablement fou reconstruït el 1769, restaurat el 1809 i reparat el 1853. El Luang Vihara, originari del segle XV, adquirí la forma actual en una reconstrucció de 1811.ICOMOS, «Wat Phra Mahathat Woramahawihan (Thailand), No 1761», a Evaluations of Nominations of Cultural and Mixed Properties, document WHC/26/48.COM/INF.8B1, 2026, p. 156–159.
Les intervencions documentades dels segles XIX al XXI inclouen restauracions totals o parcials el 1853–1854, 1954, 1967, 1972–1974, 1982, 1996–1997, 2001–2002, 2007, 2012–2013, 2017–2018 i 2020–2021. També s'han reparat escultures, estucs i cobertes; s'han netejat superfícies; s'han restaurat plaques daurades del coronament del Gran Reliquiari; i s'han dut a terme excavacions i proves d'estabilitat. Les reconstruccions històriques han modificat part de la substància material original, però han mantingut l'ús religiós i la configuració general del complex.
Conjunt arquitectònic Organització espacial miniatura|Edificis de l'àrea monàstica o sanghavasa.
El recinte emmurallat presenta una organització funcional vinculada al cànon monàstic budista. El buddhavasa, o sector sagrat destinat al culte, ocupa la part central; les àrees residencials dels monjos, o sanghavasa, se situen al nord i al sud. El conjunt comprèn dotze elements religiosos principals. Les estupes són estructures de maó i morter, mentre que la majoria de sales combinen murs de maó, superestructures de fusta i cobertes de teula ceràmica.
La propietat inscrita per la UNESCO té una superfície de 5,356 hectàrees. La seva delimitació segueix el perímetre del monestir i inclou el Gran Reliquiari, les sales religioses, els santuaris dels arbres de Bodhi, el sòl sagrat de sorra blanca i els espais necessaris per mantenir les pràctiques rituals. Al voltant hi ha una zona d'amortiment urbana destinada a protegir les relacions visuals i funcionals entre el temple i la ciutat històrica.
Gran Reliquiari miniatura|Detall del basament i de l'ornamentació del Gran Reliquiari.
El Gran Reliquiari, anomenat Phra Borommathat Chedi, ocupa el centre del monestir. El complex està format per una estupa central massissa sobre un basament quadrat elevat, quatre estupes menors als angles, la galeria del Thap Kaset Vihara i 120 petites estupes distribuïdes en tres franges quadrangulars al voltant de la base. Al nord s'hi afegeixen vint-i-nou estupes satèl·lit. Aquesta composició jerarquitzada expressa una concepció espacial de mandala i permet la circumambulació ritual al voltant del reliquiari.
El nucli i la disposició del Gran Reliquiari daten d'entre la fi del segle VIII i l'inici del X. La seva forma actual incorpora, però, transformacions dels segles posteriors. La cúpula acampanada i diversos elements de la plataforma reflecteixen l'arquitectura budista de Sri Lanka, mentre que la disposició i la decoració també mostren paral·lels amb tradicions del nord-est de l'Índia, Java central i les regions mon del sud de Myanmar. Les reformes del segle XV i d'altres períodes van integrar aquests models en un llenguatge regional propi.
El basament presenta figures d'elefants en estuc que semblen emergir de l'estructura, imatges de Buda i elements vegetals. A la part superior hi ha una sèrie de Budes caminants disposats al voltant de l'estupa.
miniatura|Imatges de Buda caminant a la part superior del reliquiari.
Sales i santuaris principals El Phra Songma Vihara, construït entre 1547 i 1557, cobreix l'escala que comunica la base del Gran Reliquiari amb la terrassa superior de circumambulació. Els seus murals interiors pertanyen a la fase tardana d'Ayutthaya, entre 1688 i 1767. Els estucs daurats que flanquegen l'escala combinen motius del budisme theravada i mahayana, de l'hinduisme i de creences locals, fet que exemplifica la superposició de tradicions presents al monestir.
El Khian Vihara, bastit aproximadament al segle XIII al nord del Phra Songma Vihara, va funcionar durant el període d'Ayutthaya com a centre d'escriptura i ensenyament de textos budistes en escriptures khmer i tailandesa. El 1903 fou convertit en museu per exposar imatges de Buda i altres objectes religiosos. El Pho Langka Vihara, situat més al nord sobre el mateix eix, és un santuari quadrat que envolta arbres de Bodhi considerats descendents de l'arbre de Bodh Gaya. Fou reformat probablement entre mitjan segle XIV i l'inici del XV i utilitzat com a museu entre 1917 i 1933.