Experiment amb un ocell en una bomba d'aire és una pintura a l'oli sobre tela de 1768 de Joseph Wright de Derby, una de les diverses escenes il·luminades per espelmes que Wright va pintar durant la dècada de 1760. La pintura s'allunyava de les convencions de l'època en representar un tema científic amb el tractament reverencial que fins aleshores s'havia reservat a escenes d'importància històrica o religiosa. Wright va estar estretament vinculat a la representació de la Revolució Industrial i dels avenços científics de la Il·lustració. Tot i que els seus contemporanis reconegueren el caràcter excepcional de les seves pintures, la seva condició d'artista provincial i l'elecció dels temes van fer que el seu estil no fos mai gaire imitat. El quadre pertany a la National Gallery de Londres des de 1863 i és considerat una obra mestra de l'art britànic.
La pintura representa un filòsof natural, precursor dels científics moderns, recreant un dels experiments de Robert Boyle amb una bomba d'aire, en què es priva d'aire un ocell davant d'un grup d'espectadors. Els membres del grup mostren reaccions diverses, com ara dolor, incredulitat i consternació, però en la majoria dels espectadors la curiositat científica s'imposa a la preocupació per l'ocell. La figura central mira cap a fora del quadre, com si convidés l'espectador a participar en el desenllaç.
La pintura va aparèixer a la sèrie de BBC Two de 1980 100 Great Paintings.
Context històric miniatura|Portada de New Experiments de Robert Boyle, de 1660, en què explicava detalladament com dur a terme l'experiment.
El 1659, Robert Boyle va encarregar la construcció d'una bomba d'aire, descrita aleshores com una «màquina pneumàtica» i coneguda actualment com a «bomba de buit». La bomba d'aire havia estat inventada per Otto von Guericke el 1650, però el seu cost elevat dissuadia la majoria dels científics contemporanis de construir-ne una. Boyle, fill del comte de Cork, no tenia aquest problema: un cop construït, va donar el primer model de 1659 a la Royal Society i en va fer construir dues màquines més, redissenyades, per al seu ús personal. A banda de les tres bombes de Boyle, probablement no n'hi havia més de quatre durant la dècada de 1660: Christiaan Huygens en tenia una a la Haia, Henry Power potser en tenia una a Halifax, i podria haver-n'hi hagut al Christ's College de Cambridge i a l'Acadèmia Montmor de París.Shapin 1984, pp. 481–520. La bomba de Boyle, dissenyada en gran part segons les seves especificacions i construïda per Robert Hooke, era complicada, temperamental i difícil de fer funcionar. Moltes demostracions només es podien dur a terme amb Hooke present, i Boyle sovint deixava exclusivament en mans de Hooke les demostracions públiques més delicades; el seu talent per a l'espectacle era equiparable a la seva habilitat tècnica.Jardine 2004, pp. 104–106.
Malgrat les dificultats de funcionament i manteniment, la construcció de la bomba va permetre a Boyle dur a terme un gran nombre d'experiments sobre les propietats de l'aire, que posteriorment va descriure a New Experiments Physico-Mechanicall, Touching the Spring of the Air, and its Effects, (Made, for the Most Part, in a New Pneumatical Engine). Al llibre va descriure amb gran detall 43 experiments que havia realitzat, ocasionalment amb l'ajuda de Hooke, sobre els efectes de l'aire en diversos fenòmens. Boyle va estudiar els efectes de l'aire «rarificat» sobre la combustió, el magnetisme, el so i els baròmetres, i va examinar els efectes de l'augment de la pressió atmosfèrica sobre diverses substàncies. Hi va incloure dos experiments amb éssers vius: l'«experiment 40», que estudiava la capacitat dels insectes de volar sota una pressió atmosfèrica reduïda, i l'«experiment 41», que demostrava la dependència dels éssers vius de l'aire per sobreviure. L'objectiu d'aquest últim era descobrir alguna cosa «sobre la raó per la qual la “respiració” és tan necessària per als “animals” que la natura ha dotat de pulmons». Boyle va fer nombroses proves en què introduïa una gran varietat de criatures, entre les quals ocells, ratolins, anguiles, cargols i mosques, dins el recipient de la bomba i n'estudiava les reaccions a mesura que n'extreia l'aire.West 2005, pp. 31–39. Així descriu una alosa ferida:
…l'ocell durant una estona semblava prou viu; però, en extreure més aire, començà manifestament a decaure i a semblar malalt, i ben aviat sofrí unes convulsions tan violentes i irregulars com les que se solen observar en les aus de corral quan els retorcen el coll: l'ocell es girà sobre si mateix dues o tres vegades i morí amb el pit cap amunt, el cap cap avall i el coll tort.Boyle 2003, p. 41.
Quan Wright va pintar el quadre el 1768, les bombes d'aire ja eren instruments científics relativament habituals i els «conferenciants de filosofia natural» itinerants —generalment més homes d'espectacle que no pas científics— sovint feien de l'«experiment de l'animal a la bomba d'aire» la peça central de les seves demostracions públiques.Elliott 2000, pp. 61–100. Aquestes demostracions es feien en ajuntaments i altres edificis grans davant d'un públic que havia pagat entrada, o bé eren contractades per societats o per a exhibicions privades a les llars de persones benestants, que és l'ambient suggerit en les dues pintures de demostracions científiques de Wright.Egerton, 1998, pp. 337–38. Un dels conferenciants itinerants més destacats i respectables era James Ferguson, membre de la Royal Society, astrònom escocès i probable conegut de Joseph Wright —tots dos eren amics de John Whitehurst—. Ferguson assenyalava que sovint s'utilitzava, en lloc de l'animal, un «vas pulmonar» amb una petita bufeta plena d'aire a l'interior, ja que emprar una criatura viva era «massa esfereïdor per a qualsevol espectador que tingui el més mínim grau d'humanitat».Baird 2003.
La lluna plena que apareix al quadre és significativa, ja que les reunions del Cercle Lunar —rebatejat com a Societat Lunar el 1775— es programaven de manera que els seus membres poguessin aprofitar la llum de la lluna durant els desplaçaments.
Wright va conèixer Erasmus Darwin a principis de la dècada de 1760, probablement a través de l'amic que tenien en comú, John Whitehurst. El 1767, Wright va consultar Darwin per primera vegada per problemes de salut i es va allotjar durant una setmana amb la família Darwin. L'energia i la vivacitat tant d'Erasmus com de Mary (Polly) Darwin van impressionar Wright. A la dècada de 1980, Eric Evans, de la National Gallery, va suggerir que Darwin era la figura situada en primer terme a l'esquerra que sosté un rellotge. Com que la serenitat d'aquest personatge encarregat de mesurar el temps no concorda amb el caràcter exuberant de Darwin, és més probable que es tracti del doctor William Small. L'atenció al control del temps encaixa amb el paper de Small com a secretari social del Cercle Lunar. Small va tornar de Virgínia el 1764 i va establir la seva consulta a Birmingham el 1765, fet compatible amb la possibilitat que la pintura representi una reunió de 1767. El perfil i la perruca d'aquesta figura concorden amb un retrat contemporani de Small de Tilly Kettle.
Pintura Antecedents miniatura|esquerra|Escena il·luminada per una espelma —en aquest cas, per una llum d'oli— de Godfried Schalcken, c. 1690.
Durant el seu aprenentatge i els primers anys de carrera, Wright es va concentrar en el retrat. El 1762 ja era un retratista consumat, i el seu retrat de grup de 1764 James Shuttleworth, his Wife and Daughter és considerat la seva primera veritable obra mestra. L'historiador de l'art britànic Benedict Nicolson suggereix que Wright va estar influït per l'obra de Thomas Frye, particularment pels divuit gravats de bust a la manera negra que Frye va completar poc abans de morir el 1762. Potser van ser les imatges de Frye il·luminades per espelmes les que van empènyer Wright a experimentar amb les pintures de tema. El primer intent de Wright, A Girl reading a Letter by Candlelight with a Young Man looking over her shoulder, de 1762 o 1763, és un assaig dins del gènere, atractiu però poc complex.Nicolson 1968, p. 39. Experiment amb un ocell en una bomba d'aire forma part d'una sèrie de nocturns il·luminats per espelmes que va produir entre 1765 i 1768.
La pintura occidental tenia una llarga tradició d'escenes il·luminades per espelmes, però, com que Wright encara no havia viatjat a l'estranger en aquella època, no se sap amb certesa quines pintures podria haver vist en original i quines només a través de gravats. Nicolson, que va estudiar tant Wright com altres pintors d'escenes amb espelmes, com els caravaggistes d'Utrecht del segle XVII, considerava que les seves pintures, entre les més grans dins d'aquest estil, eren les que probablement havien influït més Wright. Tanmateix, la historiadora de l'art i conservadora britànica Judy Egerton posa en dubte que Wright n'hagués pogut veure cap i apunta, en canvi, a la influència de les obres, molt més petites, del fijnschilder de Leiden Godfried Schalcken (1643–1706), la reputació del qual era molt més gran a principis del segle XVIII que no pas posteriorment. Schalcken havia treballat a Anglaterra entre 1692 i 1697, i diverses de les seves pintures es poden documentar en col·leccions angleses.Egerton (1998), pp. 334–335, and Nicolson (1968), pp. 39–40 and 47. Waterhouse (1978), p. 285, says Wright "must have seen some works by Honthorst or Schalken".
Tot i ser el principal especialista que escrivia en anglès, Nicolson no suggereix que Wright probablement conegués les escenes religioses narratives del segle XVII il·luminades per espelmes de Georges de La Tour i Trophime Bigot, que, per la seva solemnitat, són les obres més properes a Wright entre les que només estan il·luminades per espelmes. Les obres dels pintors neerlandesos i altres escenes il·luminades per espelmes de pintors anglesos del segle XVIII, com Henry Morland —pare de George Morland—, tendien en canvi a explotar les possibilitats de la penombra per insinuar erotisme. Algunes de les escenes posteriors de Wright il·luminades per espelmes tampoc no eren tan solemnes com les primeres, com demostren els seus títols: Two Boys Fighting Over a Bladder i Two Girls Dressing a Kitten by Candlelight.Egerton (1998), p. 336.
miniatura|Tres cavallers observant el gladiador (1765) miniatura|El filòsof que dona conferències sobre el planetari (1768)
La primera de les seves obres mestres il·luminades per espelmes, Tres cavallers observant el gladiador, va ser pintada el 1765 i mostrava tres homes estudiant una petita còpia del «Gladiador Borghese». Tres cavallers observant el gladiador va ser molt admirada, però la pintura següent, El filòsof que dona conferències sobre el planetari en el qual hi ha una làmpada en el lloc del Sol —coneguda habitualment per la forma abreujada El filòsof que dona conferències sobre el planetari o simplement El planetari—, va causar encara més sensació, ja que substituïa el tema clàssic del centre de l'escena per un tema científic. La representació que Wright feia de l'admiració provocada pels «miracles» científics trencava amb les tradicions segons les quals la representació artística d'aquesta mena de meravella es reservava als esdeveniments religiosos;Brooke 1991, p. 178. per a Wright, les meravelles de l'era tecnològica eren tan dignes d'admiració com els temes de les grans pintures religioses.Nicolson 1968, p. 40.