La Simfonia núm. 4, subtitulada Adagio, és una obra per a gran orquestra simfònica de Krzysztof Penderecki, composta el 1989 per encàrrec del Ministeri de Cultura de França i de Radio France per a l'Orchestre National de France, amb motiu del bicentenari de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Té una durada aproximada de trenta-tres minuts i està concebuda com un únic gran moviment subdividit en cinc seccions contrastants.

L'obra es va estrenar el 26 de novembre de 1989 a París, interpretada per l'Orchestre National de France sota la direcció de Lorin Maazel. La simfonia representa una etapa de maduresa en l'evolució estilística de Penderecki, posterior al gir postromàntic iniciat durant la dècada del 1970, però amb una escriptura més concentrada, contrapuntística i camerística que la de la Simfonia núm. 2. El 1992 va rebre el Grawemeyer Award for Music Composition.

Composició Penderecki va escriure la Quarta simfonia mentre treballava encara en la seva Tercera simfonia, iniciada el 1988 però no completada fins al 1995. Per aquest motiu, la numeració de les dues obres no correspon estrictament a l'ordre en què van ser començades. La Quarta va ser escrita íntegrament el 1989 i publicada per Schott Music amb el número d'edició ED 8064.

L'encàrrec estava vinculat a les celebracions franceses del bicentenari de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, però Penderecki no va associar la simfonia a cap programa narratiu explícit. El subtítol Adagio defineix més aviat el caràcter expressiu general de l'obra: solemnitat, gravetat, contemplació i una trajectòria dramàtica dominada pels tempos lents, encara que diverses seccions arriben a adquirir una considerable agitació.

La composició correspon a un moment en què Penderecki ja havia deixat enrere bona part del llenguatge sonorista de les obres dels anys seixanta, com Plany a les víctimes d'Hiroshima o Polymorphia. Des de mitjan dècada del 1970 havia recuperat progressivament elements de la tradició romàntica i postromàntica —melodia, centres tonals, formes històriques i grans arcs simfònics—, un procés que la musicologia polonesa ha relacionat amb una concepció retrospectiva i sintètica del gènere simfònic.

La Quarta representa, tanmateix, una modificació respecte al postromanticisme expansiu de la Segona simfonia. Ewa Siemdaj assenyala que Penderecki redueix les textures massives de tutti i dona més importància als episodis solistes, als petits grups instrumentals i al contrapunt, de manera que l'orquestra pot passar ràpidament d'una monumentalitat fosca a textures gairebé camerístiques.

Estrena i recepció L'estrena va tenir lloc el 26 de novembre de 1989 a París, amb l'Orchestre National de France dirigit per Lorin Maazel. La vinculació de l'obra amb el bicentenari de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà li proporcionà una projecció internacional immediata, tot i que la seva atmosfera ombrívola i introspectiva s'allunya d'una música commemorativa convencional.

La simfonia va obtenir una de les principals distincions de la carrera de Penderecki quan el 1992 va ser guardonada amb el Grawemeyer Award for Music Composition de la Universitat de Louisville. El premi confirmà la consolidació internacional de l'estil simfònic tardà del compositor, que durant aquells anys produiria també la Cinquena simfonia i acabaria la Tercera.

Estructura La Simfonia núm. 4 s'interpreta sense interrupció i està formada per cinc seccions:

Adagio

Più animato, agitato

Tempo I

Allegro

Tempo I

La divisió en cinc seccions no constitueix un cicle tradicional de moviments independents, sinó diferents fases d'una única trajectòria simfònica contínua. Siemdaj interpreta el conjunt com una gran estructura amb exposició, desenvolupament, recapitulació i epíleg, articulada per la reaparició del tema principal.

Adagio La simfonia comença en un registre greu i amb un tema caracteritzat per una solemnitat immediata. Aquest material principal està construït a partir de dos gestos motívics contrastants i actua com a font de bona part de les idees posteriors. El caràcter inicial combina una marxa lenta amb una expressió elegíaca, i els instruments greus de corda i vent estableixen una atmosfera fosca que dominarà bona part de l'obra.

El tema no funciona només com una melodia, sinó com un conjunt de cèl·lules susceptibles de transformació. Penderecki en separa intervals, ritmes i gestos i els distribueix entre diferents instruments, un procediment que permet generar nous episodis sense perdre la unitat motívica. L'escriptura oscil·la així entre grans blocs orquestrals i intervencions solistes molt exposades.

Più animato, agitato La segona secció introdueix el primer gran contrast de la simfonia. El tempo s'accelera i apareix un material de caràcter scherzando, fragmentari i progressivament més agressiu. Les figures breus passen entre els instruments de vent i les cordes, mentre la percussió reforça una sensació d'inestabilitat i agitació creixent.

Segons Siemdaj, aquest segon grup temàtic deriva del mateix material inicial i no constitueix un tema completament independent. La relació entre l'Adagio i els episodis de scherzo és un dels principis estructurals de l'obra: els dos caràcters —meditació i agitació— reapareixen alternativament i generen la major part de la tensió dramàtica.

Tempo I El retorn al Tempo I constitueix la secció més extensa de la simfonia. El material inicial reapareix transformat i és desenvolupat mitjançant una escriptura cada vegada més contrapuntística, amb nombroses intervencions de solistes i petits grups instrumentals. Aquesta centralitat del contrapunt diferencia especialment la Quarta simfonia de les textures més homogènies de les primeres obres simfòniques de Penderecki.

La tensió no avança de manera lineal cap a un únic punt culminant. Penderecki construeix diverses acumulacions locals, interrompudes per episodis més buits i meditatius, fet que produeix una sensació de respiració irregular a gran escala. La recurrència del tema principal proporciona orientació dins d'aquesta estructura aparentment lliure.

Allegro La quarta secció representa el segon gran episodi actiu de la simfonia. L'Allegro intensifica els elements rítmics i scherzando exposats anteriorment i els condueix cap a una textura més violenta i massiva. Els metalls, la percussió i les línies ràpides de les cordes creen una atmosfera turbulenta que contrasta amb la gravetat de l'Adagio inicial.

Aquest episodi no funciona com un moviment ràpid autònom, sinó com una fase del desenvolupament global. Els mateixos gestos motivics continuen presents i són deformats per l'acceleració, la fragmentació i la superposició contrapuntística. La música arriba a un alt grau d'agitació abans que el discurs torni progressivament al caràcter inicial.

Tempo I La secció final recupera el tempo i l'atmosfera de l'inici i funciona com un ampli epíleg. El tema principal reapareix per última vegada, ara superposat contrapuntísticament amb fragments derivats d'ell mateix. Aquest retorn constitueix també el clímax general de la simfonia, que Penderecki situa paradoxalment al començament de l'epíleg i no al final de l'obra.

Després d'aquesta culminació, la tensió disminueix i la música es dissol gradualment en una atmosfera de resignació i quietud. En lloc d'una resolució triomfal, Penderecki conclou amb una sensació d'ambigüitat i recolliment, coherent amb el caràcter elegíac que havia dominat la simfonia des dels primers compassos.

Anàlisi musical La forma global es pot entendre com una gran estructura tripartida formada per exposició, desenvolupament i recapitulació, seguida d'un epíleg final. La reaparició del tema inicial permet identificar aquestes grans seccions, mentre que la presència de processos de desenvolupament fins i tot dins de l'exposició i la recapitulació evita una correspondència estricta amb la forma sonata tradicional.

El tema principal té una funció generadora. El material scherzando i moltes de les idees secundàries deriven dels seus intervals i gestos, de manera que la simfonia presenta una elevada unitat motívica malgrat els contrastos de tempo i textura. Aquest procediment relaciona la peça amb la tradició simfònica de Ludwig van Beethoven, Anton Bruckner i Gustav Mahler, però Penderecki l'aplica dins d'un llenguatge harmònic de finals del segle XX.

La dramaturgia de l'obra depèn especialment de l'alternança entre dos àmbits expressius: el de l'Adagio, caracteritzat per la contemplació, el lament i la solemnitat, i el dels episodis ràpids, dominats per l'agitació i la violència. La successió d'aquests dos tipus de material crea una estructura de tensió i distensió que substitueix en bona part les oposicions tonals pròpies de la simfonia clàssica.

Estil musical La Quarta simfonia pertany a l'etapa que sovint s'ha descrit com a neoromàntica o postromàntica de Penderecki. Després de l'avantguarda sonorista dels anys seixanta, el compositor havia recuperat les grans formes, les melodies recognoscibles, el contrapunt tradicional i una concepció dramàtica de la simfonia vinculada a Bruckner, Mahler i Dmitri Xostakóvitx. La Quarta, però, mostra una evolució respecte a la monumentalitat més explícita de la Segona simfonia.

Ewa Siemdaj considera que l'obra reflecteix un procés de superació parcial del postromanticisme. Les grans textures de tutti deixen més espai a passatges solistes, concertinos i agrupacions gairebé camerístiques, mentre el contrapunt assumeix una importància estructural creixent. Per això la simfonia combina una expressivitat clarament romàntica amb una organització del material considerablement més austera i concentrada.

El subtítol Adagio no indica simplement un tempo. Funciona com una categoria expressiva general associada a la solemnitat, el lament, la meditació i el sentit elegíac. Aquest predomini dels tempos lents és un tret recurrent en el simfonisme de Penderecki durant les dècades del 1980 i 1990 i contribueix a la monumentalitat temporal de les seves obres malgrat que la Quarta sigui relativament breu.

Instrumentació La simfonia està escrita per a flautí, dues flautes, dos oboès, corn anglès, tres clarinets, clarinet baix, dos fagots, contrafagot, cinc trompes, tres trompetes, tres trompetes addicionals fora d'escena, quatre trombons, tuba, timbales, quatre percussionistes, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.

La percussió inclou triangle, plat suspès, tam-tam, tambor militar, pandereta, rototoms, arbre de campanes, arbre de triangles, arbre de cròtals, campanes tubulars i xilòfon. Les tres trompetes situades fora de l'escenari proporcionen una dimensió espacial addicional i permeten a Penderecki oposar sonoritats distants a la massa principal de l'orquestra.

Discografia selecta 1998 — Antoni Wit, Orquestra Simfònica Nacional de la Ràdio Polonesa: Penderecki: Symphonies Nos. 2 and 4, Naxos, 8.554492; publicat el 2000. 2010 — Krzysztof Penderecki, Polish Sinfonia Iuventus Orchestra: Symphony No. 4 Adagio, DUX; enregistrat en concert el 17 de setembre de 2010 a la Filharmonia Pomorska de Bydgoszcz i publicat inicialment el 2011. 2010 — Krzysztof Penderecki, Polish Sinfonia Iuventus Orchestra: el mateix enregistrament va ser inclòs posteriorment a Penderecki: Symphonies Nos. 4 & 5, DUX 0899, publicat el 2012.

Referències

Penderecki 04 Categoria:Composicions musicals del 1989 Categoria:Obres de Krzysztof Penderecki