Joan Antoni Pàmias i Castellà (Barcelona, 1909 – 1980) va ser un empresari teatral i gestor cultural català, conegut sobretot per la seva llarga vinculació amb el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, del qual fou empresari i responsable artístic durant bona part de les dècades de 1940, 1950, 1960 i 1970. Durant la seva gestió el teatre va consolidar una intensa temporada internacional d'òpera i ballet i va acollir algunes de les principals figures líriques del segle XX.

Trajectòria Pàmias va desenvolupar la seva activitat professional principalment en el món de l'espectacle i la gestió teatral. La seva carrera va quedar especialment vinculada al Gran Teatre del Liceu, una institució que durant bona part del segle XX mantenia un sistema de gestió en què la propietat de l'edifici i la Societat del Gran Teatre convivien amb un empresari responsable de l'organització de les temporades i de la contractació dels artistes.

Va assumir responsabilitats en la gestió del Liceu durant la postguerra i acabà convertint-se en una de les figures fonamentals del teatre. La seva activitat comprenia la preparació de les temporades, la contractació dels cantants, directors d'orquestra i directors d'escena, les negociacions amb companyies estrangeres i l'organització econòmica de les produccions.

Durant la seva etapa el Liceu funcionava essencialment com un teatre de temporada, amb una intensa concentració d'òperes durant els mesos d'hivern. Pàmias va mantenir un sistema basat en la contractació internacional de cantants i directors, alhora que utilitzava l'orquestra, el cor i els equips tècnics estables del teatre.

Gran Teatre del Liceu La vinculació de Pàmias amb el Gran Teatre del Liceu es va estendre durant diverses dècades. El seu període de màxima responsabilitat coincidí amb una etapa de gran projecció internacional del teatre, especialment des de la dècada de 1950 fins a la de 1970.

Durant aquests anys van actuar al Liceu cantants com Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall, Alfredo Kraus, Renata Tebaldi, Birgit Nilsson, Giuseppe Di Stefano, Mario Del Monaco, Giulietta Simionato, Fiorenza Cossotto, Piero Cappuccilli, Renata Scotto, Joan Sutherland i Plácido Domingo, entre molts altres.

Pàmias va apostar especialment per la presència de grans veus internacionals, però també va facilitar el desenvolupament de carreres de cantants catalans. La seva etapa coincidí amb l'ascens internacional de Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall i altres intèrprets sorgits o vinculats a l'escena lírica catalana.

També va contractar nombrosos directors d'orquestra, entre els quals Carlo Felice Cillario, Nino Verchi, Mario Parenti, Jésus Etcheverry, Siegfried Meik, Erich Riede, Oskar Danon i Eugeni Mario Marco i Seseras. Aquest sistema permetia que el Liceu combinés una orquestra estable amb directors convidats especialitzats en repertoris diferents.

Programació internacional La gestió de Pàmias es va caracteritzar per una programació que combinava el gran repertori italià amb una presència considerable de Wagner, Strauss, Mozart i òpera francesa. Títols de Giuseppe Verdi, Giacomo Puccini, Gaetano Donizetti, Vincenzo Bellini i Gioachino Rossini convivien amb les òperes de Richard Wagner, Richard Strauss, Wolfgang Amadeus Mozart, Georges Bizet, Jules Massenet i altres compositors.

Un dels trets distintius de la programació liceista d'aquells anys va ser la regular presència del repertori wagnerià. El teatre va presentar produccions de Tristan und Isolde, Tannhäuser, Lohengrin, Parsifal, Die Walküre, Siegfried i altres títols, sovint amb cantants i directors procedents dels principals teatres alemanys i austríacs.

També es programaren obres menys habituals, com Roberto Devereux, Caterina Cornaro, Il pirata, La vestale, Les pêcheurs de perles, La voix humaine, L'heure espagnole i nombroses obres contemporànies.

Ballet i altres espectacles Pàmias no va limitar la programació a l'òpera. Durant la seva gestió el Liceu va continuar presentant importants temporades de ballet, amb companyies i ballarins internacionals, així com concerts, sarsuela i espectacles extraordinaris.

El ballet havia tingut tradicionalment una presència important al teatre i durant les dècades de 1950 i 1960 hi actuaren companyies estrangeres i figures internacionals. El cos de ballet del Liceu, vinculat durant molts anys a Joan Magrinyà, participava també en nombroses produccions operístiques.

Pàmias va organitzar igualment temporades especials de primavera dedicades a l'opereta i altres formes de teatre musical. El 1963, per exemple, es presentaren títols com Die lustige Witwe de Franz Lehár, Il paese dei campanelli de Virgilio Ranzato i Das Dreimäderlhaus, amb música de Franz Schubert, sota directors com Loris Gavarini i Nino Scarpa.

Relació amb els artistes La gestió de Pàmias es basava en una extensa xarxa de contactes amb agències, teatres i cantants europeus. Les memòries i testimonis de nombrosos artistes que van actuar al Liceu durant aquells anys el presenten com una figura omnipresent en la preparació de les temporades, responsable directe de moltes negociacions artístiques.

La soprano Montserrat Caballé va mantenir-hi una relació professional especialment extensa. Després del seu debut liceista el 1962, Caballé es convertí en una de les figures centrals de les temporades del teatre i hi cantà regularment durant la gestió de Pàmias. El mateix succeí amb altres cantants catalans com Jaume Aragall i Josep Carreras.

El 1961 Pàmias va incorporar Eugeni Mario Marco i Seseras al Liceu com a mestre substitut i director del repertori espanyol. Marco acabaria esdevenint director musical de l'orquestra del teatre durant els primers anys de la dècada de 1980.

Crisi del model empresarial Durant la dècada de 1970 el model tradicional de gestió del Liceu va començar a mostrar dificultats creixents. L'augment dels costos de les produccions, dels honoraris dels cantants i de les despeses laborals feia cada vegada més difícil mantenir una temporada internacional basada principalment en la iniciativa privada i els ingressos de taquilla.

Aquestes dificultats van desembocar en una transformació profunda del sistema de gestió. Després de la mort de Pàmias el 1980, el model d'empresari teatral individual va desaparèixer progressivament i el Liceu va avançar cap a una estructura institucional amb una participació cada vegada més important de les administracions públiques.

La creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu el 1980 va significar el final d'una etapa històrica del teatre i l'inici d'un nou model de gestió pública i institucional.

Llegat La trajectòria de Pàmias està estretament lligada a una de les etapes més llargues de la història contemporània del Gran Teatre del Liceu. Durant la seva gestió Barcelona va mantenir una temporada operística internacional estable malgrat les limitacions econòmiques i polítiques de la postguerra i de la dictadura franquista.

La seva política de contractació va permetre escoltar al Liceu molts dels principals cantants de la segona meitat del segle XX i va contribuir al desenvolupament de diverses generacions de cantants catalans. Alhora, la seva etapa representa l'última gran fase del model tradicional de l'empresari teatral que havia caracteritzat la gestió del Liceu des del segle XIX.

Referències

Bibliografia

Categoria:Empresaris barcelonins contemporanis Categoria:Gran Teatre del Liceu Categoria:Advocats barcelonins contemporanis Categoria:Directors d'òpera Categoria:Músics barcelonins contemporanis Categoria:Directors catalans del sud Categoria:Advocats nascuts al segle XX Categoria:Advocats morts al segle XX