La Gran Fam del Mont Líban (; ), també coneguda com a Kafno (), va ser un període de fam massiva al Mont Líban durant la Primera Guerra Mundial —entre 1915 i 1918— que va provocar la mort d'unes 200.000 persones, la majoria de les quals eren cristians maronites.Taoutel, Christian; Wittouck, Pierre. Le peuple libanais dans la tourmente de la grande guerre 1914-1918 d'après les Pères Jésuites au Liban (in French). Presses de l'Université Saint-Joseph. . Hi va haver moltes raons per a la fam al Mont Líban, i hi van jugar un paper tant els factors naturals com els artificials.
Les forces aliades (Gran Bretanya i França) van bloquejar la Mediterrània oriental —tal com havien fet amb l'Imperi Alemany i l'Imperi Austrohongarès a Europa— per tal d'estrangular l'economia i debilitar l'esforç bèl·lic otomà.Cummings, Lindsey Elizabeth (2015). Economic Warfare and the Evolution of the Allied Blockade of the Eastern Mediterranean: August 1914-April 1917 (Thesis). hdl:10822/760795. S2CID 130072266.Linda Schilcher Schatkowski, «The famine of 1915-1918 in greater Syria», in J. Spagnolo (dir.), Problems of the modern Middle East in historical perspective, Essays in honor of Albert Hourani, Ithaca Press, Reading, 1992, 229-258Pitts, Graham Auman. “Make Them Hated in All of the Arab Countries: France, Famine, and the Creation of Lebanon.” Environmental Histories of World War I. Richard P. Tucker, Tait Keller, J.R. McNeill, and Martin Schmid, eds. Cambridge, U.K.: Cambridge University Press (2018) La situació es va veure agreujada quan Jamal Pasha, comandant del Quart Exèrcit de l'Imperi Otomà, va prohibir deliberadament l'entrada de cultius de la veïna Síria al Mont Líban com a resposta al bloqueig aliat. A més, una plaga de llagostes va devorar les collites restants, fet que va provocar una fam que va causar la mort de la meitat de la població del Mutasarrifat del Mont Líban, una subdivisió semiautònoma de l'Imperi Otomà i precursora del Líban actual. El Mont Líban otomà va tenir la taxa de mortalitat per càpita més alta de tots els territoris implicats a la Primera Guerra Mundial.
Altres zones del Líban actual, segons múltiples fonts, també van patir la fam; no obstant això, a causa de la manca de documentació, les víctimes mai es van registrar. Algunes d'aquestes altres regions afectades serien Tir, Zahle, Akkar i Bint Jbeil.
Context històric miniatura|240x240px|Família famolenca al Mont Líban. El Mutasarrifat del Mont Líban era una de les quatre entitats de la Gran Síria, també coneguda com a Bilad aix-Xam, sota control otomà, juntament amb els vilayets de Damasc, Alep i Beirut.
L'economia de la regió depenia en gran mesura de la sericultura: la seda crua es processava en telers i els productes acabats s'enviaven al mercat europeu i als fabricants de damasquinat. Mentre que la producció de seda constituïa el 32,9% dels ingressos del Mont Líban el 1914, el 45,6% de l'economia de la regió depenia de les remeses de la diàspora a les Amèriques, fet que les convertia en la font d'ingressos principal a l'inici de la guerra.
Causes Segons les teories acadèmiques, la fam no es defineix per la simple escassetat d'aliments, sinó per la incapacitat de les persones per accedir-hi. En el cas del Mont Líban, diversos factors de diferent naturalesa es van conjugar per crear un escenari crític que va agreujar la manca crònica de recursos preexistent a l'esclat de la Primera Guerra Mundial.
Pressió La pressió estructural sobre una comunitat es desencadena quan diversos factors externs intensifiquen l'escassetat d'aliments. L'impacte de la Primera Guerra Mundial va ser el principal exemple d'aquesta pressió al Mont Líban, a causa de la concurrència de dos factors crítics: d'una banda, l'esforç bèl·lic de l'Imperi Otomà, que va prioritzar el subministrament de queviures per als soldats del front en un moment en què l'imperi es trobava a prop del col·lapse; de l'altra, el bloqueig naval de la Triple Entesa, que va estrangular l'economia regional.
El moviment de tropes otomanes cap al front després de la campanya del canal de Suez de 1915 va provocar un col·lapse en el sistema de transports de la Gran Síria. Tot i que a Damasc hi havia grans reserves de gra i blat,Tanielian, Melanie (2012). The War of Famine: Everyday Life in Wartime Beirut and Mount Lebanon (1914-1918) (Thesis). UC Berkeley. el seu trasllat cap a la regió muntanyosa del Mont Líban va esdevenir gairebé impossible, ja que el preu del lloguer dels vagons de ferrocarril s'havia triplicat. A més, la requisició d'animals de càrrega per part de l'exèrcit otomà va acabar d'obstaculitzar qualsevol intent de fer arribar ajuda humanitària a la muntanya.
Sosteniment El factor de sosteniment en un sistema de fam s'aplica quan algun element manté o "sosté" la pressió durant un període prolongat sense cap mena d'alleujament.
La capacitat de la regió per exportar seda —la columna vertebral de l'economia local— a països europeus com França es va veure interrompuda com a resultat de les aliances militars otomanes i el posterior bloqueig de la Triple Entesa. L'aliança de l'Imperi Otomà amb els Imperis Centrals va provocar que les potències de l'Entesa bloquegessin les rutes comercials internacionals per tal d'obstaculitzar el subministrament de l'exèrcit otomà (vegeu bloqueig de la Mediterrània Oriental).
Això va fer que el transport de les remeses a la regió fos cada cop més difícil, una situació que es va veure agreujada pel col·lapse del transport terrestre. La gran dependència de la regió dels ingressos procedents de fonts externes va reduir dràsticament el poder adquisitiu local i va disparar el preu d'uns aliments que ja eren molt escassos. Finalment, les baixes precipitacions i una plaga de llagostes sense precedents van arrasar les collites restants, fet que va acabar d'agreujar la situació i va exercir una pressió insostenible sobre els ja limitats subministraments d'aliments.
L'agricultura ja constituïa un repte a la regió muntanyosa, per la qual cosa els habitants depenien de les importacions d'aliments de la veïna vall de la Bekaa i de Síria. Per contrarestar el bloqueig aliat, els otomans van adoptar una severa política de requises mitjançant la qual es prioritzava tot el subministrament de queviures per a l'exèrcit. En aquest context, Jamal Pasha, comandant del Quart Exèrcit de l'Imperi Otomà a Síria, va prohibir explícitament l'entrada de productes agrícoles al Mont Líban.
Dinàmiques d'autoreforçament La incapacitat d'accedir a uns subministraments d'aliments que ja eren de per si escassos es va veure agreujada per l'aparició d'un mercat negre controlat per usurers amb bones connexions polítiques. Aquest mercat negre del gra va funcionar com una dinàmica d'autoreforçament (o cercle viciós), alimentada per l'acció humana com a resposta a la crisi alimentària.
Els comerciants sovint «retenien estratègicament» les seves reserves de gra i blat lluny del mercat durant setmanes amb l'objectiu d'inflar artificialment els preus, per després inundar el mercat i obtenir grans beneficis. Tot i que l'ajuntament de Beirut va intentar implementar mesures per combatre aquest comerç il·legal, les iniciatives van acabar en un fracàs absolut.
La politització de l'ajuda humanitària va constituir una altra dinàmica d'autoreforçament. En zones urbanes com Beirut, la Universitat Americana de Beirut —anomenada en aquell moment Col·legi Protestant Sirià— distribuïa ajuda a la població local avaluant prèviament criteris de «dignitat» moral i religiosa.
D'altra banda, els Estats Units van enviar ajuda humanitària a bord del vaixell USS Caesar (conegut com el «vaixell de Nadal») cap al Líban actual, gràcies a una treva pactada en el bloqueig de la Triple Entesa. Tanmateix, l'embarcació va ser retinguda al port de Jaffa i l'ajuda mai va arribar al Mont Líban, on s'havia de traslladar un cop arribés al port de Beirut. La desesperació extrema provocada per aquestes dinàmiques va arribar fins al punt que el canibalisme es va convertir en un fenomen documentat, especialment de pares que es menjaven els seus propis fills.
Els mecanismes esmentats van contribuir a l'empitjorament de la inseguretat alimentària i van culminar amb l'esclat de la fam.
Col·lapse i reequilibri El «reequilibri» del sistema es produeix quan un o més dels seus components col·lapsen, la qual cosa permet, paradoxalment, l'estabilització del subministrament d'aliments i posa fi a la fam.
El final de la fam al Mont Líban va coincidir principalment amb el desenllaç de la Primera Guerra Mundial el 1918, el col·lapse de l'Imperi Otomà i la posterior arribada de les forces franceses i britàniques a la regió. No obstant això, la situació no es va «normalitzar» per complet fins a l'any següent.
Per aquest motiu, la creació del Gran Líban () sota el mandat de França va resultar objectivament paradoxal:
Primera escassetat de gra miniatura|250x250px|Família famolenca al Mont Líban. L'Imperi Otomà es va unir a les Potències Centrals durant la Primera Guerra Mundial el 28 d'octubre de 1914. El govern otomà s'havia apropiat de tots els serveis ferroviaris de l'imperi per a ús militar, fet que va interrompre l'adquisició de collites en diverses regions.Tanielian 2014, p.738 Una de les primeres ciutats afectades per l'escassetat de gra va ser Beirut. El 13 de novembre de 1914, només dues setmanes després de l'entrada de l'imperi en el conflicte, un grup de ciutadans va assaltar el municipi de Beirut per advertir el consell municipal de la greu penúria de blat i farina a la ciutat. Els vagons de mercaderies del tren que transportaven regularment gra des d'Alep no havien arribat i els prestatges de les fleques estaven buits. Multituds enfurismades van saquejar els establiments per emportar-se les poques reserves de farina i gra que hi quedaven.Tanielian 2014, p.737 El consell municipal va enviar un missatge al llavors valí de Beirut, Bekir Sami Kunduh, el qual va sol·licitar provisions de gra al governador del vilayet d'Alep i va instar les autoritats otomanes a prioritzar l'enviament de gra a Beirut. Amb tot, aconseguir vagons de mercaderies per transportar qualsevol producte al vilayet de Beirut era impossible sense pagar grans suborns als comandants militars i a les autoritats ferroviàries. Els preus del gra es van disparar, fet que va impulsar el president de l'òrgan municipal de Beirut, Ahmad Mukhtar Beyhum, a intentar resoldre personalment els colls d'ampolla en el subministrament.
El 14 de novembre de 1914, Beyhum va marxar cap a Alep, on va negociar amb les autoritats i va aconseguir vagons de mercaderies de gra del Quart Exèrcit Otomà. El blat es pagava amb el tresor municipal. Els carregaments de gra van arribar a Beirut el 19 de novembre de 1914 per a alleujament de la població; tanmateix, la crisi va empitjorar, ja que tant els informes dels funcionaris otomans com la correspondència del Col·legi Protestant Sirià indicaven que l'escassetat d'aliments es convertiria en una realitat quotidiana després del novembre.Tanielian 2014, p.741
Impacte miniatura|El patriarca maronita Elias Peter Hoayek distribueix pa d'Egipte als famolencs La malnutrició i la fam van deixar els habitants vulnerables a la propagació de malalties en un moment de crisi social. La malària, el tifus i els polls del cos es van estendre entre una població cada vegada més susceptible a patir-les. Això es va agreujar pel moviment de tropes per tot el país, les quals tenien un risc més gran de morir per malalties que per ferides de batalla.