Empúries (en , Empórion 'mercat'; en llatí: Emporiae) fou una antiga colònia grega fundada pels foceus i posteriorment romana ubicada a l'extrem sud del golf de Roses, al nord-est de l'actual municipi de l'Escala, al sud de Sant Martí d'Empúries, que en conserva el nom, declarat bé cultural d'interès nacional. S'estén des de l'antiga gola del Fluvià (El Riuet) fins a tocar l'antic braç del Ter que desembocava al nord de la vila de l'Escala, a la platja del Rec del Molí. L'espai és una de les seus del Museu d'Arqueologia de Catalunya i l'excavació arqueològica de major durada a Catalunya. Actualment, les ruïnes són propietat de la Generalitat de Catalunya i formen part d'un parc arqueològic. Al seu recinte, hi ha l'antic convent de Santa Maria de Gràcia d'Empúries, pràcticament reconstruït durant la dècada del 1910, que allotja un Museu Monogràfic d'Empúries (MAC-Empúries). El conjunt arqueològic grec d'Empúries es troba inscrit a la llista indicativa del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, a l'espera de ser reconegut com a Patrimoni de la Humanitat.
Estructura El jaciment, excavat només parcialment, es pot dividir en quatre parts, d'ocupacions successives, situades a l'entorn d'un port natural: la primera fundació grega, situada en una península (avui Sant Martí d'Empúries), anomenada pels arqueòlegs paleàpolis ('ciutat vella'); la ciutat grega a terra ferma, a la vora del mar, dita neàpolis ('ciutat nova'); la ciutat romana, situada a l'oest de la neàpolis, i restes d'un poblat ibèric dels indígets, fins avui encara no localitzat arqueològicament.
La ciutat estava emmurallada i les muralles es van refer en diversos moments. Al centre de la neàpolis, hi ha la plaça o àgora. Només es conserva una porta d'accés a la ciutat, al sud, flanquejada per dues torres quadrades. Els carrers eren irregulars i adaptats al terreny natural. Al costat de la plaça, hi havia una Estoa (edifici per a transaccions mercantils). La ciutat tenia diversos temples, que es creu que estaven dedicats a Zeus-Serapis i Asclepi (Esculapi), seguint la tradició focea d'altres colònies com Velia i Marsella.
La ciutat romana estava envoltada d'una muralla de formigó de calç encofrat sobre dues fileres de pedres gegantines. Tenia una gran plaça fòrum porticada, amb diversos temples i botigues, i uns grans banys públics. Fora la muralla, hi havia un amfiteatre i un gimnàs o palestra. Al sud de la Neàpolis, s'han trobat diverses restes d'usos industrials i, en especial, relacionades amb treballs metal·lúrgics. Es coneixen diverses necròpolis al voltant de la ciutat.
Paleàpolis L'antiga petita península on hi havia la Paleàpolis es troba avui dia unida a terra ferma. S'hi troba el poble medieval de Sant Martí d'Empúries, mentre que la part que abans fou l'antic port grec i que fou enterrada per sediments es troba ocupada per horts. Aquesta zona amb prou feines ha estat excavada, ja que des de l'antiguitat ha estat habitada. Sembla que, després de la fundació de la Neàpolis, la Palaiàpolis es feu servir com a Acròpoli (fortalesa i temple). Estrabó parlà d'un temple dedicat a Àrtemis que es trobava en aquesta illa.Estrabó, III, 4, 19.
Neàpolis En aquesta part, es troben els edificis més representatius de la ciutat. Fou fundada a la primera meitat del segle VI aC, http://www.mac.cat/alt/prepact/cat/emp/historia.html i convé tenir en compte que gairebé tot el que s'observa a primer cop d'ull correspon a les èpoques republicana i imperial, i fins i tot al començament de l'alta edat mitjana. Per això, el que és estrictament grec, tant de les èpoques arcaica i clàssica com de l'època hel·lenística, es troba al subsòl i només és visible en certs sondeigs realitzats abans del 1939, a les zones excavades a partir dels anys 80, especialment a la zona sud de la ciutat i a la zona nord de la neàpolis, excavada a partir del 2005.
Muralles i edificis defensius La neàpolis consistia en un recinte emmurallat formant un rectangle molt irregular de 200 x 130m; el port se situava al nord. El sud de la neàpolis està delimitat per una muralla amb aparell ciclopi, construïda durant la segona meitat del , i gran part dels blocs de calcària que la formen, provinents d'una muralla grega anterior del , s'han trobat a uns vint-i-cinc metres cap a l'interior de la ciutat. En desplaçar la muralla, les pedres van servir, com s'ha comentat, per a construir la nova muralla exterior, mentre que el que va quedar va ser sepultat sota una gran aportació de terra que va fer pujar el nivell de la ciutat considerablement.
La muralla es desplaçà el , segurament a causa de la necessitat de guanyar espai per a construir un conjunt de nous temples. La nova muralla, la del , està flanquejada per dues torres quadrangulars i l'angle sud-occidental estava protegit per un important baluard. Si bé s'ha comentat l'existència d'una muralla del i una altra del , diverses intervencions arqueològiques han constatat l'existència d'un parapet o protoeixisma de la segona meitat del , que actualment es troba sota el recinte de Serapis, que evitaria que la maquinària de guerra s'apropés a la muralla.
Quant a la muralla que tancava la neàpolis per l'oest, s'ha documentat l'existència d'una torre de vigilància o talaia de gran mida, que ha estat datada del , aquesta fortificació i la torre del segle V aC trobada a la zona sud de la ciutat degueren formar part d'un complex defensiu anterior a l'edificació de la muralla del .
El recinte d'Asclepi miniatura|esquerra|Vista del recinte d'Asclepi A l'espai guanyat amb l'ampliació de la muralla cap al sud de la ciutat el es construïren diverses construccions de caràcter religiós que, en part, poden ser identificades amb un Asclepeion; amb l'ampliació de la muralla, el primitiu recinte d'Asclepi, del , es va modificar completament, i va quedar a partir aleshores dins els murs. LAsklepieion era un centre terapèutic i religiós consagrat al déu Asclepi.
El recinte sembla que estava compost pels tres temples que es troben a l'oest del conjunt, al costat d'unes cisternes, un pou i un edifici porticat o aditon, un edifici on els malalts experimentaven el somni sagrat o incubació) a partir del qual els sacerdots establien el tractament terapèutic que calia seguir. Quant a les cisternes, eren el lloc on s'emmagatzemava l'aigua necessària per a dur a terme els ritus de purificació als quals s'havia de sotmetre el malalt, i el pou obert potser contenia les serps consagrades al déu.
El recinte de Serapis A mitjan , al mateix temps que es construïa la muralla externa de la ciutat i es demolien la muralla grega del i el parapet del , a Empúries es va decidir construir una plaça porticada en l'espai guanyat en desplaçar la muralla. Més endavant, probablement en la primera meitat del , aquesta va tenir una important transformació, en ser construït a la seva zona occidental un temple tetràstil, dòric i amb escales laterals, consagrat segurament a la divinitat de Serapis. Per l'existència d'aquest recinte a Serapis, es pressuposa la importància que van tenir a Empúries en els períodes hel·lenístic i republicà, els cultes procedents del Mediterrani oriental, segurament per l'arribada de mercaders d'Orient, que van aprofitar l'existència d'una ciutat portuària, oberta a l'exterior, per a establir-s'hi i transformar-la als segles II i I aC, en un empori comercial i cultural de gran influència.
Ciutat romana En ple context bèl·lic, i alertats pels grecs, els romans desembarcaren les seves legions al port de la ciutat grega d'Empórion al 218 aC per iniciar un periple peninsular que els permetria derrotar la rereguarda de l'exèrcit cartaginès. Aquest episodi, que convertiria Empúries en la porta d'entrada dels romans a la Península, fou també l'inici de la conquesta i romanització del territori peninsular, conegut com a Hispània.
L'any 195 aC, amb el Cònsul Cató i les seves legions, els romans van haver de tornar a Empúries i instal·lar-hi un campament militar al sud-est de la Neàpolis, a uns 3 km, en el lloc on popularment es coneix com a Estany de la Poma, a la zona de Riells, per sufocar les constants revoltes indígets del Nord-oest, de les zones de la Garrotxa i Ripollès sobretot, que tenien lloc en contra de l'ocupació romana. Un cop pacificat el territori, les terres foren cedides als soldats veterans de Juli Cèsar, que fundaren el municipi romà d'Emporiae. Aquest, que tingué el seu període d'esplendor en època imperial i que s'annexionà l'antiga ciutat grega d'Empórion (Neàpolis) fou abandonat al . Actualment, la ciutat es troba parcialment excavada (s'ha excavat prop del 20 % de la seva superfície total), i és possible visitar espais com el fòrum (centre institucional), les termes romanes, algunes domus (cases benestants) i l'amfiteatre. En època de l'emperador August, les ciutats grega i romana es van unir física i jurídicament sota el nom de Municipium Emporiae (darrer quart del segle I aC).
Necròpolis Les necròpolis d'Empúries s'estenen més de mil anys, en una llarguíssima etapa que va des del fins a l'edat mitjana. No obstant això, moltes tombes van ser saquejades. Almagro va realitzar dos volumsAlmagro, Martín (1953) "Las Necrópolis de Ampurias I: Las Necrópolis Griegas". Barcelona 1953, i Almagro, Martín (1955) "Las Necrópolis de Ampurias II: Las Necrópolis Romanas e Indígenas. Barcelona 1955. que recullen totes les dades sobre la major part dels cementiris de la zona. N'hi ha de quatre tipus: grecoindígenes, tardorepublicans, altoimperials i baiximperials. Grecoindígenes (s. VI-III aC): Van ocupar els costats sud i oest de la neàpolis, en estar tancats pel mar l'est i el nord. Són de les necròpolis més espoliades. El sector oest va ser ocupat per l'anomenada necròpolis de la muralla nord-est, enclavament funerari d'indígenes hel·lenitzats, en la qual predomina el ritu de la incineració. La del sector sud durarà mil anys sense interrupció i hi veiem ritus tant d'inhumació com d'incineració (s. V aC-VI dC). Tardorepublicana (s. II-I aC): Hi ha un grup antic que seguirà utilitzant les necròpolis antigues amb inhumacions i incineracions, possiblement els grecs i indígenes de la neàpolis. Un altre grup serà predominantment incinerador i tindrà la seva necròpolis, la més antiga documentada, al vessant nord del veí turó de Les Corts, situat al sud-oest de la ciutat. Aquesta necròpolis va funcionar sobretot durant els segles II i I aC, i s'hi troben petits túmuls de planta quadrada construïts amb carreus de pedra picada; en el centre, se situen les restes de la incineració. Altoimperial (s. I aC-II dC): No consten amb claredat enterraments des del segon quart del s. I aC fins a l'època d'August, uns 35 anys. A partir de llavors, s'observa que els enterraments se situen en un vessant del pujol sobre el qual s'assenta l'urbs romana. Es comença a imposar la inhumació al . Baiximperial (s. III dC-VI dC): Parlar d'aquesta època no és fàcil, així com donar cronologies precises per la falta d'aixovars en les tombes. Tota l'àrea de l'antiga ciutat grega estava plena d'inhumacions, potser relacionades amb el culte de la basílica paleocristiana o Cella Memòriae allà enclavada. També segueixen les inhumacions en moltes de les antigues necròpolis (com la Bonjoan, en ús durant mil anys) d'èpoques anteriors i altres de noves. Potser aquestes estaven relacionades amb les villae o cases de camp romanes ubicades prop d'aquestes. És destacable el monument funerari del Castellet i les tombes al seu voltant. y
Poblat dels indígets