La historiografia (de historiògraf, i aquest del grec Ιστοριογράφος, de ιστορία, Història i γράφος, de l'arrel de γράφειν, escriure: el que escriu, o descriu, la Història) és el registre escrit de la història, la memòria fixada per la humanitat mateixa amb l'escriptura del seu propi passat.
Historiografia com a meta-història Si la Història és una ciència (l'objecte de la qual és el passat de la humanitat), s'ha de sotmetre, com tota ciència, al mètode científic, que encara que no pugui aplicar-se-li en tots els extrems de les ciències experimentals, sí que pot fer-ho a un nivell equiparable a les anomenades ciències socials.
Un tercer concepte a l'hora de definir la Història com a font de coneixement és la «Teoria de la Història», que pot anomenar-se també «historiologia» (terme encunyat per José Ortega y Gasset).ORTEGA I GASSET, José (1928): La "Filosofia de la Història" de Hegel i la Historiologia, a Obres Completes. Vol. IV, Madrid: Taurus, 2005. El seu paper és estudiar l'estructura, lleis i condicions de la realitat històrica; mentre que la «historiografia» és el relat mateix de la història, l'art d'escriure-la.
És impossible acabar amb la polisèmia i la superposició d'aquests tres termes, però simplificant al màxim: La història són els fets del passat, la historiografia és la ciència de la història i la historiologia la seva epistemologia.
La filosofia de la història és la branca de la filosofia que concerneix al significat de la història humana, si és que en té. Especula una possible fi teleològica del seu desenvolupament, o sigui, es pregunta si hi ha un disseny, propòsit, principi director o finalitat en el procés de la història humana. No ha de confondre's amb els tres conceptes anteriors, dels quals se separa clarament. Si el seu objecte és la veritat o l'haver de ser, si la història és cíclica o lineal, o hi ha la idea de progrés, són matèries alienes a la història i a la historiografia pròpiament dites, que tracta aquesta disciplina.
Un enfocament intel·lectual que tampoc contribueix molt a entendre la ciència històrica com a tal és la subordinació del punt de vista filosòfic a la historicitat, considerant tota la realitat com el producte d'un esdevenir històric: aquest seria el lloc de l'historicisme, corrent filosòfic que pot estendre's a altres ciències, com la Geografia.
Una vegada aclarida la qüestió merament nominal, queda per a la historiografia, per tant, l'anàlisi de la història escrita, les descripcions del passat; específicament dels enfocaments en la narració, interpretacions, visions del món, ús de les evidències o documentació i mètodes de presentació pels historiadors; i també l'estudi d'aquests, al mateix temps subjectes i objectes de la ciència.
La historiografia, més planerament, és la manera en què la història s'ha escrit. En un ampli sentit, la historiografia es referix a la metodologia i a les pràctiques de l'escriptura de la història. En un sentit més específic, es refereix a escriure sobre la història en si.
Fonts historiogràfiques i el seu tractament És important distingir la matèria primera del treball dels historiadors (font primària) dels productes semielaborats o acabats (font secundària i fins i tot font terciària). Igualment denotar la diferència entre font i document i l'estudi de les fonts documentals: la seva classificació, prelació i tipologia (escrites, orals, arqueològiques); el seu tractament (reunió, crítica, contrast), i mantenir el respecte degut a les fonts, fonamentalment amb la seva citació fidel. L'originalitat del treball dels historiadors és un assumpte delicat.
Historiografia com a producció historiogràfica miniatura|Arxiu d'Índies, davant de la Catedral de Sevilla miniatura|Enterrament de la cultura Nasca miniatura|Bartolomé de las Casas Historiografia és equivalent a cada part de la producció historiogràfica, o sigui: al conjunt d'escrits dels historiadors sobre un tema o període històric concret. Per exemple, la frase: és molt escassa la historiografia sobre la vida quotidiana al Japó en l'era Meiji vol dir que hi ha pocs llibres escrits sobre tal qüestió perquè fins al moment no ha rebut atenció per part dels historiadors, no perquè el seu objecte d'estudi sigui poc rellevant o perquè hi hagi poques fonts documentals que proporcionin documentació històrica per a fer-ho. http://www.Node50.Org/observatori/Japó.Htmde fet, hi ha bibliografia sobre el tema: BIRLET, Harold Japó Meiji (1991) Madrid: Akal . Un breu acostament accessible en: BONIFAZI, Mauro JAPÓ: Revolució, occidentalització i miracle econòmic[] Quant a la difusió i publicitat de la producció historiogràfica, seria bo que complís els mateixos requisits a què se sotmeten les altres publicacions científiques.
També s'utilitza el vocable historiografia per parlar del conjunt d'historiadors d'una nació, per exemple, en frases semblants a aquesta: la historiografia espanyola va obrir els seus braços i els seus arxius des dels anys 1930 als hispanistes francesos i anglosaxons, que van renovar la seva metodologia.
És necessari diferenciar els dos termes usats més amunt: producció historiogràfica i documentació històrica, encara que en molts casos coincideixi que els historiadors utilitzin com a documentació històrica precisament la producció historiogràfica anterior.
Per exemple: a més d'un conjunt de documents arxivístics de la Casa de Contractació de Sevilla que es van produir potser només per a portar una comptabilitat; http://www.mcu.Es/arxius/visites/índies/índies.Html Arxiu d'Índies o d'algun material arqueològic que es troba en una excavació al Perú, i que es va dipositar sense intenció que ningú ho trobés; un historiador americanista haurà d'utilitzar la Brevíssima Relación de la destrucción de las Índias, que va ser escrita per Bartolomé de las Casas amb un afany històric indubtable, a més d'amb un propòsit de la defensa d'un interès o el seu propi punt de vista.Obres de Bartolomé de las Casas
Amb això últim veiem una altra característica insalvable de la Història que la peculiaritza com a ciència: cap historiador, per molt objectiu que pretengui ser, no és aliè als seus propis interessos, ideologia o mentalitat, ni pot sostreure's al seu punt de vista particular. Com a màxim pot intentar la intersubjectivitat, és a dir, tenir en compte l'existència de múltiples punts de vista. Per al cas que ens serveix d'exemple, contrastar les fonts de Bartolomé de les Casas amb les altres veus que es van sentir en la Junta de Valladolid, entre les quals va destacar la del seu rival Juan Ginés de Sepúlveda, o fins i tot amb l'anomenada veu dels vençuts, que rarament es conserva, però a vegades sí, com ocorre amb la Nueva Crònica i Buen Gobierno de l'inca Guaman Poma d'Ayala http://www.kb.dk/elib/mss/poma/index-en.Htm Pot consultar-se en Internet el llibre de Guaman Poma amb les seves il·lustracions úniques a la pàgina de la Biblioteca Nacional danesa
La reflexió sobre la possibilitat o impossibilitat d'un enfocament objectiu porta a la necessitat de superar l'oposició entre objectivitat (una inexistent ciència "pura" que no es contamini amb el científic) i subjectivitat (implicada en els interessos, ideologia i limitacions d'aquest) amb el concepte d'intersubjectivitat, que obliga a considerar la tasca de l'historiador, com la de qualsevol científic, com un producte social, inseparable de la resta de la cultura humana, en diàleg amb els altres historiadors i amb la societat sencera.
Historiografia i perspectiva històrica La història no té més remei que seguir la tendència a l'especialització que té qualsevol disciplina científica. El coneixement de tota la realitat és epistemològicament impossible, encara que l'esforç d'un coneixement transversal, humanístic, de totes les parts de la història, és exigible a qui verdaderament vulgui tenir una visió correcta del passat.
Així, doncs, la història ha de segmentar-se, no només perquè el punt de vista de l'historiador està contaminat de subjectivitat i ideologia, com havíem vist, sinó perquè necessàriament ha d'optar per un punt de vista, igual que un científic, si vol observar el seu objecte, ha d'optar per utilitzar un telescopi o un microscopi. Amb el punt de vista es determina la selecció de la part de la realitat històrica que es pren com a objecte, i que sens dubte donarà tanta informació sobre l'objecte estudiat com sobre les motivacions de l'historiador que estudia. Aquesta visió esbiaixada pot ser inconscient o conscient, assumida amb més o menys cinisme per l'historiador, i és distinta per a cada època, per a cada nacionalitat, religió, classe o àmbit en què l'historiador vulgui situar-se.
La inevitable pèrdua que suposa la segmentació, es compensa amb la confiança amb què altres historiadors faran altres seleccions, sempre esbiaixades, que han de complementar-se. La pretensió d'aconseguir una perspectiva holística, com pretén la Història total o la Història de les Civilitzacions, no substitueix la necessitat de les perspectives parcials com les que es tracten a continuació:
Aspectes temporals Els talls temporals van des de les perioditzacions clàssiques prehistòria, història, edat antiga, edat mitjana, edat moderna o edat contemporània, fins a les històries per segles, regnats, etc. La periodització clàssica és discutible, tant per la necessitat de períodes de transició i solapaments, com per no representar períodes coincidents per a tots els països del món (per la qual cosa ha sigut acusada d'eurocèntrica). miniatura|esquerra|El punt de vista eurocèntric: Ens pertorba un mapa "cap per avall"?
Els Annals van ser un dels orígens de la fixació de la memòria dels fets històrics en moltes cultures. Les cròniques (que ja en el seu nom indiquen la intenció de caràcter temporal) són usades com a reflex dels esdeveniments notables d'un període, habitualment un regnat. L'arcontologia seria la limitació del registre històric a la llista de noms que ocupaven determinats càrrecs d'importància ordenats cronològicament. De fet, la mateixa cronologia, disciplina auxiliar de la història, neix en moltes civilitzacions associada al còmput del temps passat que es fixa en la memòria escrita pels noms dels magistrats, com ocorria a Roma, on era més corrent citar un any per ser el d'aquest o aquell cònsol. A Egipte, la localització en el temps es feia per faraons i dinasties. És molt significatiu que en les cultures no històriques, que no fixen mitjançant l'escriptura la memòria del seu passat, és molt freqüent no plantejar-se la duració concreta del temps passat més enllà d'uns pocs anys, que poden ser fins i tot menys que els que dura una vida humana.Claude Lévi Strauss analitza des del punt de vista antropològic el significat d'aquestes nocions del temps, també des d'una perspectiva diacrònica i sincrònica; vegeu article de MARTÍNEZ CASAS, Regina (2003) de la vora de l'eternitat informacional a l'atemporalidad del ritual , Tot el que passa fora d'això seria fa molt de temps, o en temps dels avantpassats, que passa a ser un temps mític, ahistóric.El temps totèmic i el temps del son o dels avantpassats dels aborígens australians: A la manera dels primitius, transcendir la realitat, Universitat Pompeu Fabra
El tractament cronològic és el més usat per la major part dels historiadors, perquè és el que correspon a la narració convencional, i el que permet enllaçar les causes passades amb els efectes en el present o futur. No obstant això, s'empra de distinta manera: per exemple, l'historiador sempre ha d'optar per un tractament sincrònic o diacrònic del seu estudi dels fets, encara que moltes vegades tenen lloc successivament l'un i l'altre. El tractament diacrònic estudia l'evolució temporal d'un fet, per exemple: estudiaria la formació de la classe obrera a Anglaterra al llarg dels segles i .