Asp (oficialment i en castellà Aspe) és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca del Vinalopó Mitjà, a 163 km. de València, 28 km d'Alacant i 17 km. d'Elda. La parla pròpia és castellana però actualment un 14% de població és bilingüe, ja que hi ha habitants provinents de municipis valencianoparlants colindants com Novelda o Fondó de les Neus; en 2017 es comptaren 20.425 veïns. El gentilici oficial és aspense, però al poble la gent s'autodenomina asperos. El municipi està travessat pel Vinalopó, el Tarafa i la rambla de Les Monges. Les principals altures són els cims de Matamoros (598 m), Ofra (582) i Ors (516).
Toponímia El nom prové de l'àrab Asf i del llatí Aspis.
Durant gran part de l'època medieval el topònim utilitzat i que apareix a la documentació va ser Asp (tal com apareix encara al seu actual escut, en català) encara que a partir del i després de l'expulsió dels moriscs començaren a predominar les formes castellanitzades amb presència de e final Azpe, que al llarg del temps donaria l'actual topònim Aspe.
Història Hi ha referències de població a Asp en els diferents jaciments que passen pel Paleolític (Penyal de l'Ofra; Cova del Rotllo), ell Neolític (Tabaià, l'Alforna) i l'edat del bronze.
Aspis Durant l'edat del ferro, els ibers poblaren la vall del Vinalopó. D'aquests es conserven quatre jaciments al municipi: els del Tolomó i del Gorroquinto, al sud-oest del terme, dos assentaments rurals menors, el segon també valuós com a punt de vigilància; el de las Tres Hermanas, que per les estructures localitzades i el registre ceràmic, amb presència d'importacions àtiques i púniques, podria haver tengut una funció religiosa (un possible temple) i també política; i el de los Altos de Jaime, l'únic que té continuïtat més enllà del i que sembla que està en connexió amb el Castell del Riu.
Esdevinguda la conquesta el , els romans s'establiren al territori. La Via Augusta passava de ple per l'actual municipi, de manera que aparegué un petit nucli poblacional (una mansio) associat a aquesta infrastructura, la qual connectava Cartago Nova amb Valentia i, més immediatament, Sètabis amb Ilici. Les fonts escrites testimonien la presència d'aquest nucli, Iaspis segons Claudi Ptolemeu ( dC)Ptolemeu, Geografia, II 6.61. i Aspis segons l'Itinerari d'Antoní ().Itinerari Antoní, 401.2. La localització d'aquesta població sempre s'havia identificat amb Asp el Vell, al Castell del Riu, i les troballes esdevengudes al jaciment de Quincoces, que van del al dC, podrien ratificar aquesta hipòtesi. Tot i que el Castell és d'època almohade i no s'identifiquen fases anteriors, es tracta d'un espai molt pròxim al jaciment romà de Quincoces, de manera que és possible que hi hagués una població romana en aquest indret i que unes hipotètiques restes romanes sota el castell no s'hagin conservat. També és possible que aquesta fase romana fos una continuïtat poblacional respecte de l'assentament ibèric de los Altos de Jaime, situat en la mateixa zona i que mostra ocupació del fins al dC.
Del silenci dels itineraris i altres fonts posteriors al dC es dedueix que Aspis va entrar en decadència durant l'antiguitat tardana. La presència d'enterraments tardoromans associats al Castell del Riu, però, indica que la població no s'abandonà, de manera que degué perdurar fins a la conquesta omeia d'Hispània el .
Asf Els àrabs ocuparen pacíficament el Vinalopó i romangueren 500 anys integrats en la taifa de Múrcia, durant el qual deixaren la seua empremta en la xarxa de séquies per al regadiu i en diferents construccions. Gràcies a un passatge d'Al-Idrissí en la seva obra menor Uns al-Muhay es coneix el nom que donaren els àrabs a l'antiga Aspis: Asf. D'aquest període, i concretament de la seva fase final (final del fins a final del ), daten les campanyes arqueològiques més importants del municipi, començades el 1979 i concloses el 1987. Es tracta del Castell del Riu, del qual es conserven les restes corresponents a la fase almohade i que acullen una fortificació que acollí el principal nucli poblacional de l'Asf islàmica.
No obstant això, les troballes de l'Aljau, annexes a l'actual vila d'Asp, suggereixen un grau d'ocupació que indica la presència d'una alqueria islàmica cap al que possiblement era una pervivència d'una antiga vil·la tardoromana. Seria justament a partir d'aquesta alqueria amb orígens tardoromans, doncs, que posteriorment es desenvoluparia la futura vila d'Asp.
La vila cristiana Davant la reconquesta per part de les tropes de Jaume I el , la Taifa de Múrcia accedí a la signatura del Tractat d'Alcaràs el 1243, que comportà la conquesta i repressió militar de la població musulmana i la incorporació d'Asp al nou Regne de Múrcia. Com a resultat de la reordenació del territori, cap a mitjan segle la població d'Asp abandonà el Castell i s'instal·là a la vila nova, situada a l'actual població d'Asp, situada a la plana i que, per tant, permetia el desenvolupament urbanístic i l'augment de la població. Un privilegi atorgat d'Alfons X de Castella el 29 d'agost de 1252 permet corroborar l'existència de dues poblacions diferenciades: Azpe el Viejo, situada dalt, al Castell; i Azpe el Nuevo, l'actual vila d'Asp. L'emplaçament de la nova població, com ja s'ha vist, pogué estar condicionat a la preexistència d'una alqueria islàmica.
Durant un breu període pertanyé a l'infant Juan Manuel, amb altres municipis del Vinalopó fins que, el 1296 i durant la guerra amb Castella, la Corona d'Aragó l'ocupà i ho confiaren al rais de Crevillent. Per la sentència arbitral de Torrellas del 1304, passa definitivament a la Corona d'Aragó i Asp resta incorporada al Regne de València dintre de la Governació d'Oriola. Després de passar per mans de diferents senyors a finals del passà a poder dels comtes de Cocentaina. Després de l'expulsió dels 570 moriscs que hi havia en 1609 el senyor del lloc (segons unes fonts el marquès d'Elx, segons altres el duc de Maqueda) va donar carta pobla a nous colons el 22 de maig de 1611.
Segons un estudi d'F. P. Sala (2004) sobre els cognoms de la carta de poblament, que es troba visible a la xarxa, en la seua majoria vingueren de les poblacions de la contornada com ara Elx, Alacant, Crevillent, Novelda i Monfort. En l'article de Gonzalo Martínez Español: «La Carta Puebla de Aspe . Características del régimen señorial tras la repoblación» es diu:“En un detallat estudi realitzat sobre els cognoms de la carta de poblament d'Asp, Salvador Pavia subratlla una variada procedència geogràfica dels repobladors ressenyats, descendents de parenteles originàries de València, Aragó i Castella. La carta de poblament enumera 103 cognoms diferents d'entre els 161 continguts. Les genealogies més repetides són Mira, Cerdàn, Castelló, Carbonell, Alenda, Martín, Martínez, García i López. Al document es barregen els cognoms de cristians vells subsistents, amb els aportats pels nous colons. No obstant això. Pavia puntualitza que en la relació nominal de veïns concorre una preeminència de cognoms valencians o aragonesos (Pavia Pavia, 1988). Altres investigadors van assenyalar la probabilitat que Asp hagués sigut parcialment repoblada per vassalls procedents de Torrijos (Asencio Calataiud, 2001) o altres dominis castellans integrats al senyoriu de Maqueda. Aquesta hipòtesi va ser suggerida per ser Asp un reducte castellanoparlant envoltat de pobles valencianoparlants, i estar redactada la carta de poblament en castellà. Un posterior estudi d'F.P. Sala (2004), sustentat en un exhaustiu buidatge del llibre n°3 de batejos (1602- 1640) i del llibre de matrimonis comprès entre 1603- 1702, clarifica la procedència dels pobladors del , descartant el possible origen castellà. Els nous vassalls provenien en la seua majoria dels pobles del voltant del municipi. Les localitats d'Elx, Monfort, Alacant, Novelda i Crevillent van ser les que van contribuir amb major nombre d'efectius al veïnat aspenc. Segons les dades contingudes al llibre de matrimonis esmentat. Com assenyala Francisco Vicedo (1995, 161), els repobladors de localitats circumdants van buscar nous horitzons econòmics, i per això: "van abandonar els seus antics dominis per a començar una nova vida, com a agricultors en altra localitat, i degueren ser jornalers del camp o xicotets propietaris que estaven en terres d'escassa qualitat; o bé artesans o gent de diversos oficis urbans..."Al van haver-hi canvis administratius. En 1834, es constituí la província d'Alacant i en 1839 tingué lloc la separació de la pedania del Fondó de les Neus. En 1851, una sèrie de disposicions legals van acabar amb el règim senyorial i la Casa d'Altamira va cedir els drets de la terra als emfiteutes d'Asp mitjançant la venda.
En 1915 es va constituir la Comunitat de Propietaris d'Aigua i a l'any següent, el 20 de juliol, es va començar a subhastar l'aigua en la seu de la Comunitat. El 15 d'agost del mateix any es va inaugurar l'Asil d'Ancians, fundat per Maria Botella Cremades; el 25 de març de 1922 es va inaugurar el Teatre Wagner; el 13 de maig de 1928 funcionava el servei d'aigua a domicili; en 1942 es va inaugurar el Parc Doctor Calataiud, i en 1948 s'eixampla el Pont del Bany i s'asfalta la carretera.
Llengua 333px|miniatura|Fins a mitjans del Asp era valencianoparlant, i el valencià va representar successivament un substrat, adstrat, puix superstrat important del seu dialecte del castellà. Situada a la comarca del Vinalopó Mitjà, Asp és una població castellanoparlant envoltada, tret de Montfort, per poblacions de predomini lingüístic valencià, fet que li ha valgut el qualificatiu d'illot lingüístic (Montoya: 1982; Galvañ-Sala: 2002, 15). Tal proximitat i els orígens catalanoparlants (repoblació de la governació d'Oriola per catalans orientals) de la vila fins a, si més no, la meitat del (Montoya: 1986, 209-210) o, a tot estirar, els primers decennis del (Montoya: 1996-1997, 93), expliquen l'existència d'un cabal lèxic d'origen català relativament nombrós en la parla tradicional de la població, per bé que s'hi observa un desús progressiu entre els jóvens a mesura que el castellà estàndard s'hi assenta. Montoya (1989, pàg. 29-30), el millor estudiós de la zona, apunta com a millor causa de la regressió del valencià a la zona i a Elda i Oriola, a partir del : «Concisament, el procés de desplaçament del catalá d'aquesta regió —antiga Governació d'Oriola— s'inicia amb la despoblació causada per l'expulsió dels moriscos i la consegüent repoblació. Aquesta repoblació, que durà fins a la primera meitat del , és molt heterogènia quant a procedències, però a llocs com Elda, Asp o l'Horta d'Oriola predomina l‘element castellá —i, amb més abundància, murcià, pel veïnatge. Això provocà una inevitable barreja d'autòctons i immigrants on els primers cedeixen sempre a favor deIs segons en l'ús públic i familiar de la llengua pròpia (diglòssia). A la llarga, la infrautilització del català en comportarà la suplantació per un castellà que, com a contrapartida, palesarà en l'estructura interna el pas per una etapa de bilingüisme d'un segle i mig aproximadament. Així, cap a la mitjania del set-cents, el català ja hauria deixat de ser una llengua viva a Elda; i similarment degué ocórrer a Asp, amb una composició poblacional i migratòria com la d'Elda».
Demografia Asp tenia, l'any 2014, 20.248 habitants (INE 2014), un 12,3% dels quals eren de nacionalitat estrangera. Evolució demogràfica d'AspFont: Població de facto segons l'Instituto Nacional de Estadística de España. Alteraciones de los municipios en los Censos de Población desde 1842, Sèries de població dels municipis d'Espanya des de 1996. 1857 18871900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 2001 2006 2007 Població 7.185 7.308 7.927 7.961 7.650 7.351 7.812 8.770 10.279 13.229 15.094 15.923 16.631 18.821 19.246
Activitat econòmica