miniatura|Un parell d'alpinistes a una aresta en "ensamble" miniatura|Els germans Bisson a una esquerda d'una glacera durant una ascensió del Mont Blanc del 1862 miniatura|Dos alpinistes baixen un barranc a les muntanyes Tatra miniatura|Un alpinista baixant en rappel amb la tècnica Dülfer miniatura|Un alpinista a les muntanyes Pirin
Lalpinisme és el conjunt d'activitats que implica l'ascens a les muntanyes. Les activitats relacionades amb l'alpinisme inclouen l'escalada a l'aire lliure tradicional, l'esquí i la travessia mitjançant vies ferrades.Beedie, P., & Hudson, S. (2003). Emergence of mountain-based adventure tourism. Annals of Tourism Research, 30(3), 625–643. Alguns també consideren l'alpinisme, l'escalada esportiva i l'escalada en bloc.Coalter, F., Dimeo, P., Morrow, S., & Taylor, J. (2010). The Benefits of Mountaineering and Mountaineering Related Activities: A Review of Literature . A Report to the Mountaineering Council of Scotland
A diferència de la majoria d'esports, l'alpinisme no té regles formals, regulacions i governança d'aplicació global. Els muntanyencs s'adhereixen a una gran varietat de tècniques i filosofies a l'hora d'escalar muntanyes. Nombrosos clubs alpins locals donen suport als muntanyencs mitjançant l'acollida i activitats socials. Una federació de clubs alpins, la Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme (UIAA), és l'organització mundial reconeguda pel Comitè Olímpic Internacional per al muntanyisme i l'escalada.
Història de l'Alpinisme Precedents Els humans hem estat presents a les muntanyes des de la prehistòria. Les restes d'Otzi, que va viure al IV mil·lenni aC, es van trobar en una glacera als Alps Ötztal. Tot i això, les muntanyes més altes rarament es van visitar, i sovint, es van associar a conceptes sobrenaturals o religiosos. Tot i això, hi ha molts exemples documentats de gent que pujava muntanyes abans del desenvolupament formal de l'esport al , si bé, sovint moltes d'aquestes històries de vegades es consideren fictícies o llegendàries.
El famós poeta Petrarca descriu la seva ascensió del Mont Ventoux el 26 d'abril de 1336 en un dels seve Epistolae familiares afirmant que estava inspirat en l'ascens de Felip V de Macedònia al Mont Haemo.
En l'Antiguitat i l'Edat Moderna, escalar muntanyes era una activitat pràctica o simbòlica, generalment realitzada amb finalitats econòmiques, polítiques o religioses. Es el cas de la primera escalada documentada que es va pujar per motius purament esportius: el Mont Aiguille de 2085 m. al sud de França. Antoine de Ville, per ordre del rei Carles VIII, la va pujar, ajudat de cordes i escales de fusta, l'any 1492. El següent pas reconegut i documentat de la història de l'alpinisme es presenta tres segles més tard.
Il·lustració i Edat d'Or de l'Alpinisme L'Edat de la Il·lustració i l'època romàntica van suposar un canvi d'actituds cap a l'alta muntanya. El 1757, el científic suís Horace-Bénédict de Saussure va fer el primer dels diversos intents infructuosos del Mont Blanc a França. Després va oferir una recompensa a qualsevol que pogués pujar a la muntanya. Es va trigar 26 anys, quan Jacques Balmat i Michel-Gabriel Paccard ho van reclamar el 1786. Aquesta pujada es considera normalment un esdeveniment cabdal de la història de l'alpinisme, una marca simbòlica del naixement d'aquest esport.
Al començament del , es van assolir molts dels cims alpins, inclòs el Grossglockner el 1800, el Ortler el 1804, el Jungfrau el 1811, el Finsteraarhorn el 1812 i el Breithorn el 1813. El 1808, Marie Paradis es va convertir en la primera dona a escalar el Mont Blanc, seguida el 1838 per Henriette d'Angeville.
L'inici de l'alpinisme com a esport al Regne Unit és data amb l'ascens del Wetterhorn el 1854 per l'alpinista anglès Sir Alfred Wills, que va posar de moda l'alpinisme a Gran Bretanya. Aquest fet va promoure el que es coneix com l'Edat d'or de l'alpinisme, amb el primer club d'alpinisme - Alpine Club - que es va fundar el 1857.
Un dels fets més dramàtics va ser l'espectacular primera ascensió del Matterhorn el 1865 per un equip dirigit per l'il·lustrador anglès Edward Whymper. Quatre dels membres del grup van morir despenyats. En aquest moment, l'esport de l'alpinisme havia assolit en gran manera la seva forma moderna, amb un gran grup de guies professionals, equipaments i metodologies.
En els primers anys de l'"època daurada", les investigacions científiques es van barrejar amb l'esport, com el físic John Tyndall. En els darrers anys, es va orientar cap a una pràctica més competitiva, ja que els esportistes purs van dominar el muntanyisme amb seu a Londres.
Expansió arreu del món Al , el focus d'alpinisme es va dirigir cap a muntanyes més enllà dels Alps. A finals del , aquest esport havia adquirit un abast internacional.
El 1897 el Mont Sant Elias (5.489 m) a la frontera entre Alaska i el Yukon va ser dominat per Lluís Amadeu de Savoia-Aosta (duc dels Abruzzi) i el seu equip. Entre 1879-1880, l'exploració dels Andes més alts a Amèrica del Sud va començar quan l'alpinista anglès Edward Whymper va escalar Chimborazo (6.268 m) i va explorar les muntanyes de l'Equador. Els exploradors europeus van trigar fins a finals del a penetrar a Àfrica. El Mont Kilimanjaro a Àfrica va ser escalat el 1889 pel muntanyenc austríac Ludwig Purtscheller i el geòleg alemany Hans Meyer. El Mont Kenya el va cobrir el 1899 Halford Mackinder.
Els Himàlaies: la darrera frontera L'última i més gran serralada en ser coquerida va ser l'Himàlaia a l'Àsia central. Inicialment havien estat inspeccionats per l'Imperi Britànic per raons militars i estratègiques. El 1892, Sir William Martin Conway va explorar el Karakoram de l'Himalaia, i va pujar un pic de 7.000 m. El 1895 Albert F. Mummery va morir mentre intentava fer el cim del Nanga Parbat, mentre que el 1899 Douglas Freshfield va prendre una expedició a les regions nevades de Sikkim.
El 1899, 1903, 1906 i 1908 l'alpinista nord-americana Mrs. Fanny Bullock Workman (una de les primeres alpinistes professionals femenines) va realitzar ascensions a l'Himàlaia, incloent un dels cims del Nun Kun (7.100 m). Charles Granville Bruce va formar diversos portadors dels Gurkha com a muntanyencs experts, amb els que va realitzar una bona expedició.
El 1902, l'Expedició Eckenstein-Crowley, dirigida per l'alpinista anglès Oscar Eckenstein i l'ocultista anglès Aleister Crowley, va ser la primera a intentar escalar K2. Van arribar a 6.700 m, abans de tornar enrere a causa del temps i altres problemes. El 1905 Crowley va dirigir la primera expedició a Kangchenjunga, la tercera muntanya més alta del món, en un intent qualificat de "equivocat" i "lamentable".
Eckenstein també va ser pioner en desenvolupar nous equips i mètodes d'escalada. Va començar a utilitzar destrals de gel més curtes que es podien utilitzar amb una sola mà, i va dissenyar els grampons moderns i millorá els patrons de les ungles utilitzats per a les botes d'escalada.
Cap a la dècada de 1950, s'havien fet tots els vuit mil, excepte dos, que havien estat començats. En primer lloc l'Annapurna el 1950 per Maurice Herzog i Louis Lachenal a l'Expedició francesa d'Annapurna de 1950. El més alt d'aquests cims, el Mont Everest va ser escalat el 1953 després que els britànics havien fet diversos intents als anys vint. L'expedició de 1922 va assolir els 8.320 metres, abans de ser avortada al tercer intent cim després que una allau va matar set portadors. L'expedició de 1924 va assolir un altre rècord d'alçada, però encara no va aconseguir el cim amb la confirmació quan George Mallory i Andrew Irvine van desaparèixer a l'intent final. El cim va ser finalment assolit el 29 de maig de 1953 per Sir Edmund Hillary i Tenzing Norgay des del costat sud al Nepal.
Pocs mesos després, Hermann Buhl va realitzar la primera pujada de Nanga Parbat (8.125 m), una expedició d'estil setge culminant amb els últims 1.300 metres caminant sol, estant sota la influència de les drogues: la pervitina (basada en l'estimulant metamfetamina utilitzada per soldats durant la Segona Guerra Mundial), el padutí i el te de fulles de coca. El K2 (8.611 m), el segon pic més alt del món, va ser escalat per primera vegada el 1954 per Lino Lacedelli i Achille Compagnoni. El 1964. El darrer vuit mil que es va pujar va ser Shishapangma (8.013 m), el més baix de tots els cims de 8.000 metres.
Actualitat Durant el domini de l'elit adinerada i els seus agents, l'aparició de la classe mitjana als segles i va donar lloc a un interès massiu per l'alpinisme. Ara és un passatemps popular de molta gent.
Alpinisme a Catalunya
Existeix la llegenda que explica que Pere II, fill de Jaume I, hauria pujat al Canigó, on hi havia trobat un drac. Aquest episodi, no deixa de ser un element mes del relat que la historiografia de la Renaixença va promoure en el si de la societat catalana.
L'inici de l'alpinisme català es sol posar amb l'escalada a la Roca del Moro (Montserrat) l'any 1851 per part d'uns joves que ja tenien experiència en fer cims d'altres països. El fet es va viure amb certa incredulitat ja que no hi havia encara el costum de pujar a les muntanyes com a pràctica esportiva, fora de les esprituals, literàries i identitàries.
Cal esperar fins al 1876, quan es crea l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, i el 1878 l'Associació d'Excursions Catalana com els punts de partida de l'esport alpí a Catalunya. Amb la seva fusió el 1890 donarien lloc al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) que ha estat l'entitat impulsora dels esports de muntanya al nostre país fins als notres dies. El 1908 es crea la Secció d'Esports de Muntanya del CEC, una fita que impulsa l'alpinisme dins la societat catalana. Cal destacar la figura de Ramón Arabia i Solanas com a promotor de l'alpinisme i excursionisme a Catalunya.
Entre finals del XIX i principis del XX es van crear nombrosos centres excursionistes per tot el territori. Però no va ser fins al 1910 quan Lluís Estasen i Pla ingressa al CEC i comença a practicar l'escalada, seguint l'exemple de l'ús de la corda, piolet i grampons que va aprendre dels d'alemanys i austríacs que van venir a Catalunya després de la Primera Guerra Mundial. L'escalada es va popularitzar i Montserrat va esdevenir com una escola d'escalada per les generacions que han vingut després. Una de les fites mes importants dels inicis de l'alpinisme català són els intents d'arribar al cim del Cavall Bernat. Primer cal esmentar les temptatives del 1924 per fer-lo a càrrec d'uns membres del Centre Excursionista de Terrassa. Caldria esperar però el 1935 quan el grup "Els Amics del Sol" format per Josep Boix, Josep Costa i Carles Balaguer, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, van arribar a pujar dos cims mítics, el Cavall i el Canonge, conegut també com "La Mòmia". Els mateixos van continuar cobrint el Talaia Gran (1934) i el Lloro (1936).
Amb e final de la Guerra Civil espanyola, l'alpinisme català entra en una fase de letargia, on els cims esdevenen reductes on poder expressar manifestacions de catalanitat i llibertat d'expressió. La repressió es va fer efectiva en alguns esportistes com el cas de Josep Milà, que va ser detingut i jutjat per haver deixat targetes amb la senyera i estrofes dels segadors en diversos cims dels Pirineus.