Les llengües romàniques o neollatines són llengües que històricament deriven del llatí vulgar (entès en el sentit etimològic de «popular», «parlat pel poble», com a oposat al llatí clàssic i literari). Formen un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees. El nombre de parlants de llengües romàniques al món com a llengua materna supera els 1.000 milions (aproximadament un 13% de la població mundial), i el català és la sisena llengua romànica per nombre de parlants nadius: castellà (>550 milions), portuguès (>240 milions), francès (>80 milions), italià (67 milions), romanès (>20 milions), i català (>10 milions). La disciplina que estudia les llengües romàniques és la romanística. Aquestes llengües es parlaven i es continuen parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que actualment cobreix majoritàriament el sud europeu de l'antic Imperi romà; els termes "romà", "romana" i «Romània» procedeixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus: es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa de la dels romans, per oposició a altres llengües presents en els territoris de l'antic imperi, com el fràncic a França, llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües germàniques.
El primer escrit en què es troba el terme romà, d'una manera o una altra referit a una llengua romànica, es remunta al concili de Tours, l'any 813. És a partir d'aqueix concili que es considera que la primera llengua vulgar es distingeix del llatí, i es designa en efecte com una llengua a banda. Es tracta d'una forma de protofrancès, que rep el nom de rustica romana lingua o roman. No obstant això, en els Cartularis de Valpuesta, hi ha un text anterior que data de l'any 804, escrit en un castellà molt primitiu.
L'evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data grosso modo de la manera següent: Entre el 200 aC i 400 dC aproximadament: diferents formes de llatí vulgar. Entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si. A partir de 800: es reconeix l'existència de les llengües romàniques.
Del llatí clàssic al llatí vulgar Alguns tipus de modificacions fonètiques pròpies del llatí vulgar miniatura|Mapa de l'Imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd) A propòsit del llatí vulgar, cal ressenyar que els romans vivien en situació de diglòssia: la llengua de cada dia no era el llatí clàssic, el llatí dels textos literaris o sermo urbanus (el 'discurs urbà', és a dir, refinat), que es trobava estancat per la gramàtica (com ja ho estava el sànscrit en la mateixa època a l'Índia), sinó una forma distinta tot i que pròxima, en un procés de desenvolupament més lliure, el sermo plebeius ('discurs plebeu'). Sembla que el llatí clàssic no es limitava a un ocupació llibresca, sinó que el parlaven les classes socials elevades, mentre que el sermo plebeius era la llengua del poble, els comerciants i els soldats. Sense possibilitat d'accedir a l'estatus de llengua literària, el llatí vulgar ens és conegut sobretot per la fonètica històrica, per les citacions i per les crítiques i censures pronunciades per pedagogs del llatí literari, així com per nombroses inscripcions, registres, comptes i altres textos corrents. D'altra banda, el Satyricon de Petroni, una mena de novel·la escrita probablement en el primer segle de la nostra era i que recull els entorns marginals de la societat romana, és un testimoni important d'aquesta diglòssia: segons la seua categoria social, els personatges s'expressen en una llengua més o menys pròxima a l'arquetip clàssic.
Entre els textos que han censurat les formes jutjades decadents i errònies, cal destacar lAppendix Probi, una espècie de compilació d'«errors» freqüents recopilats per un cert Probus que data del de la nostra era. Són aquestes formes, i no els seus equivalents en llatí clàssic, les que es troben en l'origen de les paraules utilitzades en les llengües romàniques. Heus ací alguns exemples de «faltes» citades per Probus (segons el model A non B, '[digau] A, no B'), classificades ací segons el tipus d'evolució fonètica i acompanyades de comentaris que permeten assenyalar les principals diferències entre el llatí clàssic i el llatí vulgar. No és possible ser exhaustiu en la matèria i incloure referències a totes les diferències entre el llatí clàssic i el vulgar, però alguns exemples de lAppendix Probi en són una introducció pertinent:
1. càlida non calda, màsculus non masclus, tàbula non tabla, óculus non oclus, etc. Aquests exemples mostren que les vocals posttòniques o les pretòniques es tornaven mudes. En efecte, les paraules llatines s'accentuen càlida, màsculus, tàbula i óculus, i la vocal següent era breu. Aquest emmudiment prova també que l'accent tonal del llatí clàssic es va tornar accent d'intensitat en llatí vulgar (perquè un accent tonal no hauria tingut gens d'influència sobre les vocals àtones de l'entorn). Es reconeixen en aquesta llista els avantpassats de cald, mascle, taula i ull, notant-se l'evolució ja descrita.
2. vínea non vinia, solea non solia, lancea non lancia, etc. Es veu en aquest passatge que en llatí vulgar la /e/ breu davant de vocal es torna semiconsonant /j/ (la inicial de iot); el fenomen és denominat consonantització i consisteix, després de consonant, en la palatalització; aquestes consonants palatalitzades (que poden provenir d'altres fonts), són importants en l'evolució de les llengües romàniques a causa del dèficit que el llatí tenia de sons palatals, desequilibri que a la fi va originar la transformació de gran part de les consonants primitives del llatí, per obra d'aquest element palatal denominat genèricament iod. Aquesta transformació explica per què s'obté, per exemple, vinya (amb /nj/ davant de/, assenyalada en les llengües romàniques per distintes grafies: el dígraf ny en català, gn en francès i en italià, ñ en castellà i en gallec, nh en portuguès i occità, etc.).
3. auris non oricla. Probus observa en aquest exemple nombrosos fenòmens: en primer lloc, la monoftongació o reducció d'antics diftongs: /au/ monoftonga en /o/, i en llatí vulgar /ae/ ho fa en /e/ oberta, de la mateixa manera que /oe/ passa a /e/ tancada. Després, l'ús d'un sufix diminutiu -culus agregat a l'arrel auris ('orella'), dona lloc a aurícula, 'xicoteta orella'. En efecte, l'ús de diminutius en llatí vulgar és freqüent.A més, l'emmudiment de la vocal posttònica (ressenyat en l'exemple 1) redueix el diminutiu a –clus.
4. auctor non autor. Es destaca ací una simplificació o reducció de grups consonàntics; així, /kt/ passa a /t/, i dona autor en català, castellà i portuguès, auteur en francès, autore en italià; igualment actor dona attore en italià. Pel mateix motiu, /pt/ passa a /t/ (septem, scriptum, ruptum), que van evolucionar a set, escrit i el castellà roto. En romanès /kt/ passa a /pt/ i /pt/ es conserva.
5. rivus non rios, sibilus non sifilus. El so /w/ del llatí o wau, assenyalat per la lletra u (o v en les edicions modernes) ha evolucionat de maneres diverses, siga ensordint-se fins a la desaparició entre vocals (ri(v)us, que dona riu en català, pa(v)or que dona peur en francès, paura en italià, i el derivat paorós en català), o en espirant bilabial sonora després reforçada en /v/ (en la majoria de les llengües romàniques); /p/ i /b/ en posició intervocàlica han conegut la mateixa sort, la qual cosa explica que sibilus done sifilus, sabent que /f/ no és ja més que la variant sorda de /v/; així s'explica siffler en francés (de sibilare, que es torna sifilare i després siflare) o el francés savoir (de sapere, després sabere, savere; el català saber mostra, per la seua ortografia, que ha romàs en l'estat intermedi, etc.).
6. pridem non pride. Aquest últim exemple (la llista no és gens exhaustiva, lluny d'això) mostra que /m/ al final de paraula no es pronuncia ja (la qual cosa fins i tot succeeix en llatí clàssic: l'escansió del vers llatí ho prova fàcilment). Aquest emmudiment és, entre d'altres, l'origen de la desaparició del mecanisme de les flexions; les llengües romàniques no utilitzen, en efecte, ja les declinacions llatines i opten per utilitzar preposicions que van nàixer com un sistema auxiliar i a poc a poc van anar substituint la flexió.
Aquesta llista no és exhaustiva i seria necessari abordar la qüestió de la diftongació panromana (que coneixen totes les llengües romàniques) i assenyalar quin nombre de vocals s'han generat a conseqüència de les diftongacions secundàries.
Transformacions en profunditat del sistema morfosintàctic Sistema nominal La caiguda de la /m/ final, consonant que es troba sovint en la flexió, crea llavors una ambigüitat: Romam es pronuncia com Roma, no es pot saber si el terme està en nominatiu, en acusatiu o en ablatiu. Així, les llengües romàniques han d'utilitzar preposicions per a evitar tal ambigüitat. Abans de dir Roma sum per «soc a Roma» o Roma(m) eo per «vaig a Roma», va caldre expressar aqueixes dues frases per sum in Roma i eo ad Roma. En aquest aspecte, convé recordar que si ja, en llatí clàssic, des de l'època imperial, la /m/ al final de paraula s'ometia, Roma sum i Roma(m) eo no podien ser confoses: en l'ablatiu (Roma sum), la /a/ final és llarga; no obstant això és breu en acusatiu: així es pronunciava /rōmā/ per al primer, /rōmă/ per al segon. El llatí vulgar, això no obstant, ja no utilitza el sistema de quantitats vocàliques: ambdues formes són una mica ambigües.
En un mateix moviment, els adverbis i les preposicions simples tendeixen a ser reforçats: ante, 'abans', ja no basta; cal posar ab + ante en vulgar per a explicar el català i occità abans (ab + ans), el francès avant, o bé in ante de per al romanès înainte, etc.; igualment avec (francès) prové de apud + hoc, dins de de intus, etc. El cas límit pareix aconseguit amb el francès aujourd'hui, noció que es deia simplement hodie en llatí clàssic. El terme francès s'analitza en à + le + jour + de + hui, en què hui ve de hodie (que es troba en català, avui o hui, en occità, uèi, en castellà hoy, en italià, oggi, en romanx, hoz o en való, oûy). El compost aglutinat resultant és, en conseqüència, redundant, ja que significa terme a terme: «al dia d'avui» (en francès au jour d'aujourd'hui). Certes llengües conservadores, mentrestant, han mantingut adverbis i preposicions simples: el castellà con i el romanès cu venen de cum, talment com en català o în romanès són heretats de in. Es veu també aquest fenomen amb els termes simples heretats de hodie.
A partir d'una llengua flexional amb sintaxi àgil (en la qual l'ordre de les paraules no és primordial per al sentit sinó principalment per a l'estil i l'èmfasi), el llatí vulgar va acabar produint un conjunt de llengües que utilitzen moltes preposicions i en les quals l'ordre dels mots és fix: si és possible dir en llatí Petrus Paulum amat o amat Petrus Paulum o Paulum Petrus amat o encara amat Paulum Petrus per a voler dir que 'Pere ama Pau', açò no és possible en les llengües romàniques, que han abandonat més o menys ràpidament les declinacions; així, en català 'Pere estima Pau' i 'Pau estima Pere' tenen un sentit oposat, només l'ordre de les paraules indica qui n'és subjecte i qui n'és objecte. El castellà 'Pedro ama a Pablo' pot desordenar la frase però és necessari que la preposició es mantingui davant de l'objecte: 'A Pablo ama Pedro'. Quan les llengües romàniques han conservat un sistema de declinacions, aquest s'ha simplificat i es limita a dos casos (a excepció del romanès): és el que ocorre en antic francès i en antic provençal, que no en tenen més que dos, el cas subjecte (heretat del nominatiu) i, per a tot el que no sigui subjecte, el cas objecte o règim (provinent de l'acusatiu), per a tot el que no sigui subjecte. En francès, quasi sempre, el cas subjecte va desaparèixer; els noms actuals heretats del francès antic són llavors tots de l'antic cas objecte i, per tant, d'antics acusatius; es pot constatar amb un simple exemple: