miniatura|Casa de Dante a Florència alt="Dante i Beatriu al jardí", 1903, obra d'estil prerafaelita del pintor italià Cesare Saccaggi.|miniatura|"Dante i Beatriu al jardí", 1903, obra d'estil prerafaelita del pintor italià Cesare Saccaggi. Dante Alighieri, batejat Durante di Alighiero degli Alighieri i conegut tradicionalment en català com el Dant (Florència, República de Florència, maig/juny del 1265 - Ravenna, Estats Pontificis, 14 de setembre de 1321), fou poeta, escriptor i polític italià. De la familia dels Alighieri, va ser un dels autors més reconeguts de la literatura universal, conegut per haver escrit La Divina Comèdia, una de les obres fonamentals de la transició del pensament medieval al renaixentista i obra cabdal de la literatura universal.
Important lingüista, teòric polític i filòsof, Dante va marcar profundament la literatura italiana dels segles següents i la mateixa cultura occidental, tant que va ser anomenat el "Sume Poeta" o, per antonomàsia, "el Poeta". Dante, les restes del qual es troben a Ravenna a la tomba construïda l'any 1780 per Camillo Morigia, a l'època romàntica es va convertir en el principal símbol de la identitat nacional italiana, llavors en construcció. D'ell pren el nom el principal centre de la difusió de la llengua italiana al món, la Societat Dante Alighieri.
Biografia Antecedents familiars i joventut La data de naixement de Dante es desconeix, si bé s'accepta que fou al voltant del 1265 sobre la base d'algunes referències autobiogràfiques que figuren a Vita Nuova i al càntic de l'Infern -que comença amb la frase "Al mig del camí de la nostra vida"-, i hem de considerar que, seguint una tradició ben coneguda, la meitat de la vida humana es considerava els 35 anys. Si se situa en l'any 1300, ens porta a l'any 1265. A més de les elucubracions dels crítics, ve en suport d'aquesta hipòtesi un contemporani de Dante, l'historiador florentí Giovanni Villani que, en la seva Nova Cronica, informa que «aquest Dante va morir a l'exili del municipi de Florència en uns 56 anys».
Un altre testimoni sobre la data de naixement de Dante ens ve de Giovanni Boccaccio, en les seves investigacions sobre la vida de Dante, va conèixer a Ravenna ser Piero di messer Giardino da Ravenna, amic de Dante durant l'exili d'aquest últim a la ciutat de la Romanya, que li va dir que Dante hauria explicat a Piero d'haver complert 56 anys al maig poc abans de la seva mort. En alguns versos del Paradís, diu que va néixer sota el signe zodiacal de bessons, o sigui, en el període comprès entre el 21 de maig i el 21 de juny:
Segons referències indirectes, la data de naixement de Dante cal ubicar-la en el període comprès entre el 14 de maig i 13 de juny del 1265. No obstant això, en no conèixer el dia del seu naixement, cal considerar que va ser el del baptisme: el 26 de març del 1266, Dissabte Sant. Aquell dia van ser portats a la font sagrada tots els nascuts en una solemne cerimònia col·lectiva. Dante va ser batejat amb el nom de Durante, posteriorment sincopat en Dante, en memòria d'un parent gibel·lí.Cesare Marchi, "Dante", de Bergamo, RCS, 2006, p. 15
Boccaccio diu que el seu naixement va ser anunciat com un afalagador auspici. La mare de Dante, de fet, just abans de donar a llum, va tenir una visió: el somni d'estar sota un llorer altíssim, enmig d'un extens prat amb una font que rajava i amb el petit Dante acabat de néixer, i veure al nadó estendre la petita mà cap a la frondositat, menjar baies i convertir-se en un magnífic paó. Cesare Marchi, "Dante", Bergamo, RCS, 2006, p. 14
Dante va néixer al si d'una important família florentina d'Alighieri, vinculada al corrent dels güelfs, una aliança política que participava en una complexa oposició als gibel·lins; els güelfs es van dividir en blancs i negres.
miniatura|esquerra|Dante en un fresc de Luca Signorelli
Dante creia que la seva família descendia de l'antiga Roma (Infern, Cant XV, 76), però el parent més llunyà que es coneix és el besavi Cacciaguida degli Elisei (Paradís, Cant XV, 135), que va viure al voltant de l'any 1100. Des d'un punt de vista jurídic, per tant, la suposada noblesa derivada d'aquest llinatge de per si dubtós, portava molt de temps extinta. El seu avi patern, Bellincione, era un home de la terra, i un home de la terra es va casar amb la germana de Dante.
El seu pare, Aleghiero o Alaghiero de Bellincione, va realitzar la poc gloriosa professió de compsor, canvista, amb la qual se les va poder arreglar per aconseguir un decor digne a la gran família. Era un güelf, però sense ambicions polítiques. Per aquesta raó, no van patir la venjança dels gibel·lins després de la batalla de Monteaperti, al contrari que altres güelfs, que van haver d'exiliar-se.
La mare de Dante era Bella degli Abati: Bella era el diminutiu de Gabriella, Abati era el nom d'una família important de gibel·lins. Poc se sap d'ella. Dante no l'esmentà mai. Va morir quan ell tenia cinc o sis anys i Alaghiero es va tornar a casar aviat amb Lapa de Chiarissimo Cialuffi, que va donar a llum Francis i Tana (Gaetana) i potser també -però també podria haver estat la filla de Bella degli Abati- una altra filla recordada per Boccaccio com l'esposa del predicador florentí Lleó Poggi i mare del seu amic Andrea Poggi. Es creu que Dante en fa referència en la Vita Nuova (XXIII, 11-12).
Joventut La mare de Dante, Bella degli Abati, morí quan ell tenia 13 anys. Poc després, el seu pare refeu la vida amb Lapa di Chiarissimo Cialuffi, tot i que morí cinc anys després.
El 1277, quan Dante tenia 12 anys, es va concertar el seu matrimoni amb Gemma, filla de Manetto Donati, amb qui es va casar ben aviat. Aquest tipus de casament, normal a l'època, era una cerimònia important per a la família. Uns anys abans del casament, Dante va conèixer una altra nena, Beatriu, a la qual va retrobar força temps després i de la qual va estar enamorat tota la vida. De fet, Dante va escriure-li diversos poemes, mentre que a la seva dona no li'n dedicà cap.
Carrera política Dante, com la majoria dels seus compatriotes, va prendre part en el conflicte entre güelfs i gibel·lins. L'any 1289, lluità en la batalla de Campaldino contra els gibel·lins d'Arezzo. A poc a poc, va escalar posicions en la política de la ciutat i, tot i que políticament no va aconseguir una gran rellevància, va desenvolupar diversos càrrecs durant força anys. Després de la derrota dels gibel·lins, els güelfs es van dividir en dos bàndols: els güelfs blancs i els güelfs negres. Dante era partidari dels blancs, que demanaven al papat més llibertat. En un primer moment, els güelfs blancs van guanyar i van foragitar els güelfs negres.
El papa Bonifaci VIII, en resposta a la derrota dels seus protegits, planejava ocupar militarment la ciutat de Florència. L'any 1301, Carles de Valois, germà del rei Felip IV de França, havia de visitar Florència en qualitat de pacificador de la Toscana. Els florentins, que sospitaven dels plans del papa, van enviar una delegació a Roma per tal d'assegurar-se de les intencions del pontífex. Dante en formava part, segons alguns. Altres ho discuteixen.
Exili miniatura|Cenotafi de Dante Alighieri a la basílica de la Santa Creu de Florència Bonifaci VIII aviat va treure's de sobre tots els representants de la delegació, però va demanar a Dante que restés a Roma. Pocs dies després, Carles de Valois va entrar a Florència amb els güelfs negres, que van arrasar la ciutat i van anihilar els seus enemics. El nou govern de la ciutat va condemnar Dante a restar a l'exili durant dos anys i a pagar una multa molt elevada. Dante, que encara era a Roma, va negar-se a pagar, en part perquè no se sentia culpable per res i en part perquè les seves possessions florentines havien estat confiscades. L'exili temporal es va convertir en exili perpetu: si no pagava la multa i tornava a Florència, el podien condemnar a la foguera.
Dante va prendre part en diverses temptatives dels güelfs blancs de recuperar el poder perdut, però totes en van fracassar per culpa de les traïcions. Si ja estava irritat pel tractament que li havien donat els seus enemics, ara també estava decebut pel comportament dels seus aliats. Va anar a Verona convidat per Bartolomeo della Scala, i més tard es traslladà a Sarzana (Ligúria). Després, es creu que va estar a Lucca, a casa de Madame Gentucca, a la qual dedica unes paraules d'agraïment al capítol del XXIV del Purgatori.
L'any 1310 Enric VII de Luxemburg, sacre emperador romanogermànic, entrava a Itàlia amb 5.000 soldats. Dante va veure en ell el nou Carlemany i l'oportunitat de prendre de nou Florència, per la qual cosa li va escriure una carta en la qual demanava la pitjor fúria divina per a la seva ciutat i en què assenyalava els seus enemics i li proposava liquidar-los. Durant aquest període convuls, va escriure els dos primers llibres de la Divina comèdia.
Mentrestant, a Florència, Baldo d'Aguglione va perdonar la majoria de güelfs blancs, però les cartes que Dante havia enviat a Enric VII eren tan violentes que a ell no li'n van fer els honors. L'any 1312, Enric VII va assaltar Florència i va vèncer els güelfs negres. Hi ha qui diu que Dante també havia caigut en desgràcia per als seus antics aliats, per la qual cosa ningú no en volia saber res. L'any següent, Enric VII moria i, amb ell, les esperances residuals de Dante per a tornar a Florència. Va tornar a Verona, on Cangrande I della Scala li va permetre viure amb certa seguretat i prosperitat (Dante li ho agraeix fent-lo aparèixer al Paradís).
Uguccione della Faggiuola, el cap militar de Florència, va forçar els florentins a perdonar els exiliats. Dant també era a la llista, però es va negar a participar en un acte públic humiliant en el qual els perdonats serien tractats de traïdors. Dante no hi va assistir, per la qual cosa se li va confirmar la pena de mort i la van estendre als seus fills.
Al final de la seva vida, Dante encara tenia esperances que podria tornar a Florència amb tots els honors, la qual cosa no va succeir mai. Per a ell, l'exili era com una mena de mort que li prenia part de la seva identitat. miniatura|Vita Nuova traduïda al català l'any 1903, publicada a Barcelona dins la col·lecció Biblioteca Popular de L'Avenç El príncep Guido Novello da Polenta el va convidar a Ravenna el 1318 i ell va acceptar. Va acabar el Paradís i finalment va morir el 1321, potser de malària, quan tornava a Ravenna d'una missió diplomàtica a Venècia. Tenia 56 anys.
Dante va ser enterrat a l'església de San Pier Maggiore (més tard anomenada de Sant Francesc d'Assís). Des del 1829, hi ha un cenotafi per a ell a Florència, a la basílica de la Santa Creu. Aquesta tomba és buida, ja que el seu cos encara descansa a Ravenna, lluny de la terra que va estimar.
Estudis Poc se sap sobre la formació de Dante. La cultura de Dante, format en un context educatiu totalment diferent de l'actual, es reconstrueix, en absència de dades documentals fiables, a partir de la seva obra. El resultat és una imatge d'un estudiant interessat per la teologia, filosofia, física, astronomia, gramàtica i retòrica: en definitiva, de totes les disciplines del Trivi i Quadrivi de les escoles i universitates medievals.
No obstant això, és probable que el poeta hagi assistit als estudis religiosos i laics, dels quals es té notícia que existien a Florència. Alguns pensen que Dante va estudiar a la Universitat de Bolonya, però no hi ha proves en aquest sentit. En un vers de la Divina comèdia (Par., X, 133-138) Així, la lectura en Vico de cobertures, silogizzò enveja Rue, Dante al·ludeix a Rue Fouarre, on s'impartien les lliçons de la Sorbona: això ha fet pensar a alguns comentaristes, de manera especulativa, que Dante potser hagués viatjat a París.