La República del Paraguai (guaraní: Paraguái Tavakuairetã; castellà: República del Paraguay) és un estat de l'Amèrica del Sud localitzat entre les latituds 19° 18′ i 27° 30′ sud i les longituds 54° 19' i 62° 38′ oest del meridià de Greenwich. És un dels dos estats sud-americans (l'altre és Bolívia), sense sortida a l'oceà.
El lloc més occidental del seu territori es troba a Fortín de Esmeralda i l'extrem oriental està donat pel Salto del Guairá. Al nord el punt més extrem és el Fortín Coronel Sanchez i al sud l'illa Talavera. Els seus límits són: Al nord, amb Bolívia; al nord-oest, amb el Brasil i al sud-oest i a l'oest amb l'Argentina.
Geografia Clima miniatura|Classificació climàtica segons Köppen.
El clima general és tropical a subtropical. Com la majoria de països de la regió, el Paraguai té només estació seca i estació humida, essent aquesta darrera la dels mesos de l'estiu austral, que és també la més calorosa. Els vents juguen un paper important en la meteorologia del país: entre octubre i març, bufen vents càlids del nord, procedents de la conca amazònica, mentre que en el període entre maig i agost porta vents freds dels Andes.
En no haver-hi cadenes muntanyoses que puguin fer de barrera natural, els vents poden assolir velocitats de 161 km/h. Això dona lloc també a canvis significatius de temperatura en un lapse de temps curt; entre abril i setembre s'arriben a produir gelades, mentre que al gener, el mes més calent de l'estiu, la temperatura mitjana és de 28,9°C. La temperatura mitjana anual del país es mou entre 20 i 25°C, augmentant de sud a nord. Les temperatures máximes extremes a l'estiu poden superar els 40°C (rècord de 45°C el 2014), i les mínimes a l'hivern poden baixar sota 0°C (rècord de −7,5°C el 2000).
Les precipitacions varien segons la regió. Al sud-est són abundants tots els mesos (>1700 mm/any). A la regió centre-nord i a la part tropical del Chaco, les precipitacions baixen considerablement durant l'hinvern (1300mm/any). A la regió semiàrida del Chaco, són pràcticament nul·les a l'estació hivernal (<800mm/any), hi són més irregulars i s'evaporen ràpidament, contribuint a l'aridesa de la zona.
Història
Època precolombina El territori del Paraguai oriental, és a dir l'àrea ubicada entre el riu Paranà a l'est i el riu Paraguai a l'oest, estava habitat per diverses ètnies indoamericanes que es trobaven en estat de guerra entre elles. Encara no se sap si els lágidos van ser els primers a ocupar el territori o si van ser precedits pels pampes. Hi ha documentat que cap al els amazònics ava coneguts comunament com a guaranís van aconseguir avançar des del nord i l'est gràcies a la seva superioritat numèrica i a la possessió d'una cultura material més desenvolupada, ja que practicaven l'horticultura de mandioca, blat de moro i maní. La pràctica d'una agricultura de frega els permetia excedents com per mantenir a una població en continu augment demogràfic que requeria nous territoris.
Gràcies a la seva organització econòmica bàsica i a la seva demografia, els "guaranís" van arribar a organitzar-se com un estat, amb caps anomenats mburuvichá i tuvichá. S'arriba a parlar d'una civilització precolombina al territori que actualment és el Paraguai oriental. En efecte, s'han trobat grafismes (erròniament confosos amb escriptures completes) en diverses zones del Paraguai (Tacuatí, Paraguarí, etc.), tot i que no s'ha pogut precisar a quina ètnia pertanyien. A l'actual Paraguai oriental hi habitaven nombroses tribus ameríndies seminómades, que parlaven principalment l'idioma avañeé o guaraní, i que eren reconegudes per les seves feres tradicions guerreres. Practicaven una religió politeista mítica, que més tard es va barrejar amb el cristianisme (en un primer moment els espanyols i altres europeus van ser anomenats karaýocaraí, paraula que antigament en guaraní feia referència a algú que se suposava dotat de poders sobrenaturals; després la paraula karaýes va fer servir com a sinònim de "senyor".
Colonització miniatura|Cabildo del Paraguai, avui un museu. La primera trobada dels "guaranís" amb els europeus que s'ha documentat és d'Alejo García, explorador espanyol o en tot cas portuguès nacionalitzat espanyol que després d'haver naufragat a l'illa de Santa Catarina l'any 1525, va liderar abans de 1533 a un fort contingent de "guaranís" que, remuntant aproximadament el curs del riu Pilcomayo va arribar a les fronteres del Tawantinsuyu. D'aquesta expedició és que sorgiria en el Chaco Boreal l'ètnia mixogènica amb predomini guaraní anomenada despectivament pels quítxues "chiriguanos". Així, les aliances (gairebé sempre asimètriques) entre guaranís i espanyols van proliferar en oposició a altres ètnies, principalment contra les dels anomenats pejoratives "guaycurús" i "mbayes".
miniatura|esquerra|Virregnat del Riu de la Plata. Després de la destrucció de la primera fundació de la ciutat de Buenos Aires, gran part dels europeus procedents d'aquesta es van refugiar a la casa forta que va fundar Juan de Salazar y Espinosa. En efecte, l'explorador espanyol, natural d'Espinosa de los Monteros, va fundar Asunción en el dia de l'Assumpció, el 15 d'agost de 1537, en les proximitats del poblat liderat pel tuvichá Lambaré.
Per l'aliança entre guaranís i espanyols, els barons dels espanyols van arribar a practicar la poligínia. Per això en els seus inicis Asunción era coneguda com "El paradís de Mahoma". Els fills mestissos d'espanyols van ser anomenats "mancebos de la terra" i - quelcom insòlit a la resta de l'Amèrica colonial - van ser considerats espanyols amb les prerrogatives de tal "casta". El motiu es troba en el valor estratègic que tenia el territori del Paraguai. Pocs anys després, Espanya repoblà Buenos Aires amb "mancebos de la terra" nascuts a Asunción i va fundar les ciutats de Santa Cruz de la Sierra, Corrientes, Santa Fe i les després destruïdes d'Ontiveros, Ciudad Real del Guayrá i Concepción de Buena Esperanza.
L'any 1541 la monarquia espanyola va nomenar governador de "La Paraguaria" o Paraguai al cèlebre Álvaro Núñez Cabeza de Vaca, que va arribar a Asunción l'11 de març de 1542, marxant des de l'illa de Santa Catarina, i en aquest trajecte va descobrir per als europeus les Cascades de l'Iguaçú. Després d'arribar a Asunción va remuntar el riu Paraguai fins a l'actualment anomenat Gran Pantanal. Però, els habitants d'Asunción van considerar una "intromissió" la presència d'Àlvar Núñez, per la qual cosa el 1544 el van destituir, empresonar i remetre a Espanya i van designar a un veí com a governador. El rei va confirmar a Irala com a governador, de manera que els habitants d'Asunción van aconseguir el dret de nomenar als seus propis governadors durant 182 anys, fins a 1735.
Durant el govern de Hernando Arias de Saavedra (conegut també com a Hernandarias), la ciutat d'Asunción finalment va ser convertida per Reial Ordre del 16 de desembre de 1617 en el centre d'una província colonial espanyola, separada de la jurisdicció de Buenos Aires i altres territoris. Va ser una cosa paradoxal i contraproduent: si Juan de Garay des d'Asunción refon la ciutat de Buenos Aires perquè li servís al Paraguai com una "porta de la terra" és a dir, com una fàcil sortida a l'Oceà aprofitant la còmoda hidrovía del riu Paraná, la ràpida prosperitat del port de Buenos Aires va induir a la monarquia espanyola que se li donés jurisdicció pròpia. Així Asunción i el seu territori van quedar molt aïllats del circuit econòmic mundial. D'altra banda, la relació entre europeus criolls i "indis" guaranís no sempre va ser idíl·lica, tal com ho demostra el gran alçament liderat pel tuvichá Obere entre 1579 i 1616, que es va estendre des de la regió de Guarambaré fins a Asunción i la conca del Ypané.
Independència
miniatura|Casa de la Independència (1811). miniatura|Gaspar de França. miniatura|Francisco Solano López. La creació del virregnat va obeir a la necessitat d'organitzar millor l'administració de l'extens territori, assetjat pel contraban i la constant penetració dels portuguesos i lusobrasilers.
El 1782 es va establir en el virregnat el règim de les intendències. Asunción era, a la Província o Intendència del Paraguai, l'única població amb categoria de ciutat. La zona al sud del riu Tebicuary i a l'est de la serralada de Caaguazú per la seva part corresponia a la Governació de les Misiones Guaranís (o Província Subordinada de les Missiones) constituïda amb les restes de les Missions jesuítiques guaranís que van poder quedar sota control espanyol.
Entre 1806 i 1807 es produeixen les invasions britàniques que ocupen les zones del Virregnat del Riu de la Plata corresponents a la Banda Oriental (avui Uruguai) i a gran part de Buenos Aires. Des d'Asunción i des de Córdoba es van enviar tropes per a combatre els enemics, aconseguint expulsar els invasors.
El 1810 va arribar a Buenos Aires la notícia que Espanya havia estat ocupada per les tropes franceses de Napoleó Bonaparte. Els patriotes argentins van preparar el moviment revolucionari. A Buenos Aires es van reunir en un Cabildo Obert i van establir la Primera Junta (25 de maig de 1810) amb l'objectiu de formar un congrés de totes les províncies del Virregnat del Riu de la Plata. És la Revolució de Maig.
El 1810, a causa de la Primera Junta independent de Buenos Aires, el governador realista d'Asunción, Bernardo de Velasco va remetre a Buenos Aires una nota comunicant la separació de la Província del Paraguai del Virregnat del Riu de la Plata. Velasco i els seus seguidors van formar una junta del 24 de juny de 1810, que va reiterar la seva fidelitat a la monarquia espanyola de Ferran VII.
El 1811 les tropes sota el comandament del General Manuel Belgrano van marxar en una expedició per la llibertat al Paraguai, però van ser derrotades a la batalla de Tacuarí (9 de març de 1811) i a la de Paraguarí pels reialistes. El 14 de maig de 1811, va esclatar el moviment revolucionari paraguaià dirigit militarment pel capità Pedro Juan Caballero i políticament pel governador Velasco; també en formaven part Juan Valeriano Zeballos i José Gaspar Rodríguez de França. Velasco seria destituït abans d'un mes.
El 17 de juny de 1811 un congrés nomena una junta governativa presidida per Fulgencio Yegros. S'estableix un projecte de confederació entre les Províncies Unides del Riu de la Plata i el Paraguai, però els interessos contraposats de les elits de Buenos Aires i Asunción xoquen a despit de les intencions dels patriotes. El 12 d'octubre de 1811 es va signar amb l'enviat de Buenos Aires, el general Manuel Belgrano, un Tractat d'Amistat, Auxili i Comerç.
El Segon Congrés Nacional es va reunir del 30 de setembre al 12 d'octubre de 1813. Les decisions d'aquest segon Congrés van ser les següents: es va escollir una nova forma de govern, el Consulado dirigit per Fulgencio Yegros i el Dr. José Gaspar Rodríguez de França, adoptant el nom de República, que substitueix el de Província. Poc després Yegros es va apartar del poder. El 3 d'octubre de 1814, va resoldre concedir el títol de Dictador Suprem de la República del Paraguai, per un període de 5 anys, a José Gaspar Rodríguez de França.
Quasi dos anys més tard, el Quart Congrés Nacional, reunit el 30 de maig de 1816, va declarar dictador perpetu a José Gaspar Rodríguez de França, càrrec que va ocupar fins a la seva mort el 1840.
El govern de José Gaspar Rodríguez de França, que va durar 24 anys, va tancar pràcticament el país a la influència estrangera. Aquest govern no tenia ministres, i no es va permetre a l'exèrcit un grau més gran que el d'alferes. Mantenia delegats en els punts estratègics de la República (Itapúa, Pilar, Concepción, Villarrica, Departament de Misiones, Fuerte Olimpo), que s'encarregaven d'informar i de fer complir les seves ordres.
L'any 1820 es va produir una conspiració contra el Dictador, però va ser descoberta i avortada.