La República del Txad (; ) o, senzillament, el Txad és una república de l'Àfrica central sense sortida al mar, que limita al nord amb Líbia, a l'est amb el Sudan, al sud amb la República Centreafricana, al sud-oest amb el Camerun i Nigèria i a l'oest amb el Níger. Té una extensió d'1.284.000 km² i una població de 9.253.493 habitants (2003). La capital és N'Djamena, amb més de set-cents mil habitants; passen dels cent mil Moundou i Sarh. El Txad està dividit en tres grans regions geogràfiques: la zona desèrtica del nord, l'àrid cinturó del Sahel en el centre i la sabana sudanesa fèrtil al sud. El llac Txad, pel qual el país va obtenir el seu nom, és la massa d'aigua més gran del Txad i la segona més gran d'Àfrica. El punt més alt del Txad és l'Emi Koussi en el desert del Sàhara. El Txad és la llar de més de 200 ètnies. L'àrab i el francès són els idiomes oficials, mentre les religions amb més seguidors al país són l'islam i el cristianisme.
A principi del setè mil·lenni aC, nombroses poblacions humanes van arribar al territori txadià. A la fi del primer mil·lenni a.C., van sorgir i van desaparèixer uns quants estats i imperis a la zona central del país, tots dedicats a controlar les rutes del comerç transaharià que creuaven la regió. Al França va conquerir aquest territori i el 1920 el va incorporar l'Àfrica Equatorial Francesa. El 1960 el Txad va obtenir la independència sota el lideratge de François Tombalbaye. El 1965 els aixecaments en contra de les polítiques cap als musulmans del nord del país van culminar en una llarga guerra civil. Així, el 1979 els rebels van prendre la capital i van posar fi a l'hegemonia dels cristians del sud. No obstant això, els comandants dels rebels van romandre en una lluita constant fins que Hissène Habré es va imposar davant els seus rivals, però el 1990 va ser enderrocat pel general Idriss Déby (1952-2021). Recentment, la crisi de Darfur al Sudan va traspassar la frontera i va desestabilitzar el país, amb centenars de milers de refugiats vivint en campaments a l'est del país.
Per bé que hi ha diversos partits polítics actius al país, el poder era fermament a les mans del president Déby i el seu partit, el Moviment Patriòtic de Salvació, fins que aquest va ser assassinat el 2021. El Txad roman immers en la violència política i freqüents intents de cop d'estat. Actualment, el Txad és un dels països més pobres i amb l'índex de corrupció més alt del món, ja que la majoria dels txadians viuen en la pobresa com a agricultors i ramaders de subsistència. Des del 2009 el petroli és el principal producte d'exportació, que ha sobrepassat la tradicional indústria del cotó.
Història
La zona va estar habitada des de la prehistòria, com proven els fòssils trobats (especialment la troballa de Toumaï), però no tenia identitat diferenciada de la dels veïns. El primer regne local poderós va ser el de Kanem-Bornou, al , que es va convertir a l'Islam dos segles i mig més tard. Amb l'auge del colonialisme europeu, va lucrar-se amb el tràfic d'esclaus.
Al aquest regne va conviure amb el de Baguirmi, basat en els caps tribals. Aquesta estructura conviu amb el govern modern actual.
El 1887, França, motivada per la recerca de riquesa, va dirigir-se terra endins dels seus assentaments a la costa oest de l'Àfrica central per reclamar el territori d'Oubangui-Chari (actual República Centreafricana), reivindicant aquesta zona com a zona d'influència francesa i en dos anys va ocupar part del que avui és el sud del Txad. A principi de la dècada de 1890, les expedicions militars franceses enviades al Txad es van confrontar amb les forces de Rabah, que havien fet incursions esclavistes al sud del Txad durant la dècada de 1890 i havien saquejat els assentaments de Bornu, Baguirmi i l'Imperi Wadai. Després d'anys d'enfrontaments indecisos, les forces franceses finalment van derrotar Rabah a la batalla de Kousséri el 1900. En els anys següents, els francesos es van expandir gradualment cap a l'est i el nord del Txad, trobant una forta resistència com durant la guerra d'Ouadai, i al Tibesti i Borku. França va conquerir els últims governs independents al Txad el 1917, i havia derrotat les últimes grans insurreccions natives el 1920. Va esdevenir-ne independent el 1960. El 1965, hi va començar una guerra civil com a conseqüència d'una revolta contra els impostos generada al nord musulmà. Aquesta llarga i dolorosa guerra va durar fins al 1996, en què es redactà una nova constitució i es va elegir Idriss Déby com a president.
Govern i política La constitució estableix un fort poder executiu encapçalat per un president que domina el sistema polític. El president té la potestat de nomenar el Primer Ministre i al gabinet i exerceix una influència considerable sobre el nomenament de jutges, generals, funcionaris provincials i dels caps de les empreses paraestatals. En cas d'amenaça greu i immediata, després de consultar a l'Assemblea Nacional, pot declarar un estat d'emergència. El president és elegit directament per vot popular per a un mandat de cinc anys, i el 2005 es van abolir de la constitució el límit de nombres de mandat. Així el president pot romandre en el poder més de dos períodes de cinc anys. La majoria dels principals consellers de Déby són membres de la tribu zaghawa, encara que personalitats d'oposició del sud també són representats al govern. Al Txad hi ha corrupció a tots els nivells; en l'Índex de percepció de corrupció de 2005 elaborat per Transparència Internacional, el Txad es va col·locar com el país més corrupte del món, i continua a la cua de la llista en els anys següents. El 2007 va aconseguir només 1,8 de 10 punts possibles en l'índex de percepció de corrupció; només Tonga, Uzbekistan, Haití, l'Iraq, Birmània i Somàlia van tenir una puntuació més baixa que el Txad. A més, existeixen moltes crítiques contra el president Déby que l'acusen d'endogàmia i tribalisme.
El sistema legal del Txad es basa en el dret civil francès i en el dret consuetudinari, on aquest últim no interfereix amb l'ordre públic o les garanties constitucionals d'igualtat. Malgrat la garantia de la constitució de la independència del poder judicial, el president nomena la majoria dels funcionaris judicials. Les jurisdiccions més altes del sistema jurídic, la Suprema Cort de Justícia i el Consell Constitucional, s'han tornat plenament operatius des de l'any 2000. La Suprema Cort té un cap de justícia, nomenat pel president i quinze regidors, designats vitalicis pel president i l'Assemblea Nacional. El Tribunal Constitucional està encapçalat per nou jutges elegits per a períodes de nou anys. Aquest tribunal s'encarrega d'examinar la legislació, els tractats i acords internacionals abans de la seva adopció.
miniatura|Ambaixada del Txad a Washington DC
L'Assemblea Nacional representa el poder legislatiu. Té 155 membres, elegits per a períodes de quatre anys, que anualment es reuneixen en tres ocasions. L'assemblea sosté dues sessions ordinàries a l'any, a partir de març i octubre, i pot celebrar sessions especials només si el primer ministre els convoca. Els diputats elegeixen un president de l'assemblea cada dos anys. Té la tasca de signar o rebutjar les lleis dins d'un termini de quinze dies. L'Assemblea Nacional ha d'aprovar el projecte de llei del primer ministre, a més que pot obligar-lo a dimitir mitjançant un vot de majoria de no confiança. No obstant això, si l'Assemblea Nacional rebutja el projecte de llei del poder executiu més de dues vegades en un any, el president pot dissoldre l'assemblea i exigir noves eleccions legislatives. En la pràctica, el president exerceix una influència considerable en l'Assemblea Nacional a través del seu partit, el Moviment Patriòtic de Salvació (MPS), que posseeix la gran majoria dels seients.
Fins a la legalització dels partits d'oposició el 1992, el MPS va ser l'únic partit legal al Txad. Des de llavors, s'han registrat 78 partits polítics encara actius. El 2005 els partits d'oposició i organitzacions de drets humans van donar suport al boicot del referèndum constitucional que permetia a Déby reelegir-se per a un tercer mandat enmig d'informes d'irregularitats en el registre de votants i la censura dels mitjans de comunicació per part del govern durant les campanyes. Es va realitzar un judici corresponent a les eleccions presidencials de 2006 només com una formalitat, ja que l'oposició considerava que les eleccions van ser una farsa i havien estat boicotejades.
Actualment, Déby enfronta l'oposició de grups armats profundament dividits per enfrontaments de lideratge, però units en la seva intenció d'enderrocar-lo. Aquestes forces van irrompre a la capital el 13 d'abril de 2006, però van ser frenades en última instància. La influència estrangera amb major pes al Txad és França, que manté uns mil soldats al país. Déby recolzia en els francesos per repel·lir els rebels, mentre França li brindava suport material a l'exèrcit del Txad, per temor d'un esfondrament complet de l'estabilitat regional. No obstant això, les relacions entre França i el Txad van empitjorar després de la concessió de drets a l'empresa petroliera nord-americana Exxon el 1999.
Els educadors enfronten reptes considerables a causa de la dispersió de la població del país i a un cert grau d'aversió per part dels pares a enviar els fills a l'escola. Encara que l'assistència és obligatòria, només el 68% dels nens assisteixen a l'escola primària i més de la meitat de la població és analfabeta. L'educació superior s'imparteix a la Universitat de N'Djamena.
Organització territorial Divisions administratives miniatura|Mapa de les 22 regions del Txad. El 2002 el Txad va ser dividit en 18 regions administratives. El 19 de febrer del 2008 el nombre de regions va augmentar fins a 22, reemplaçant així les catorze prefectures que hi havia abans. Cada regió és dirigida per un governador nomenat pel govern central.
Les regions es divideixen en departaments (61), administrats per un prefecte i dividits en sotsprefectures.
Geografia miniatura|esquerra|El riu Chari miniatura|El Txad està dividit en tres regions diferents, de la sabana sudanesa en el sud, al desert del Sàhara en el nord El Txad té quatre zones climàtiques: unes extenses planes àrides al centre, el Sahel; al nord, la part corresponent del desert del Sàhara; una àrida regió muntanyosa al nord-oest, el Tibesti, la màxima elevació de la qual és l'Emi Koussi, amb 3.415 m, i terres baixes tropicals al sud. Només el 3% del territori és cultivable, tot i que no hi ha conreus permanents enlloc del país. A causa de la seva situació geogràfica és terra de perills ambientals com els vents anomenats harmattan de la regió nord, calents, secs i polsegosos; les sequeres periòdiques i les plagues de llagostes. El llac Txad, compartit amb el Camerun i Nigèria, en una època va ser el segon més gran de l'Àfrica, però ha anat minvant dramàticament durant les últimes dècades i ara no arriba ni al 10% de la seva forma originària. L'únic curs d'aigua important és el riu Chari, que desemboca al llac Txad, amb el seu afluent Logone.
Amb 1.284.000 km², el Txad és el 21è país més gran del món. És lleugerament més petit que el Perú i més gran que Sud-àfrica. El Txad està situat en la part nord de l'Àfrica central, entre els paral·lels 8è i 24è nord i els meridians 14è i 24è est. El Txad limita al nord amb Líbia, a l'est amb el Sudan, a l'oest amb Níger, Nigèria i Camerun i al sud amb la República Centreafricana. La capital del país està a 1.060 km del port més proper (Douala al Camerun)."Txad". Encyclopædia Britannica. (2000). Chicago: Encyclopædia Britannica, Inc. A causa d'aquesta distància del mar i al clima predominantment desèrtic del país, el Txad és sovint referit com el "cor mort d'Àfrica".Botha, D.J.J. (desembre de 1992); "S.H. Frankel: Reminiscences of an Economist", The South African Journal of Economics 60 (4): 246–255.