L'obesitat és una afecció mèdica, considerada per múltiples organitzacions com una malaltia, en què l'excés de greix corporal s'ha acumulat fins a tal punt que pot tenir efectes negatius sobre la salut. Les persones es classifiquen com a obeses quan el seu índex de massa corporal (IMC) —el pes d'una persona dividit pel quadrat de la seva alçada— és superior a ; El rang es defineix com a sobrepès. Alguns països de l'Àsia oriental utilitzen valors més baixos per calcular l'obesitat. L'obesitat és una de les principals causes de discapacitat i està correlacionada amb diverses malalties i afeccions, en particular les malalties cardiovasculars, la diabetis tipus 2, l'apnea obstructiva del son, certs tipus de càncer i l'artrosi.
L'obesitat té causes individuals, socioeconòmiques i ambientals. Algunes causes conegudes són la dieta, la baixa activitat física, l'automatització, la urbanització, la susceptibilitat genètica, els medicaments, els trastorns mentals, les polítiques econòmiques, els trastorns endocrins i l'exposició a interferents endocrins.
Tot i que moltes persones amb obesitat intenten perdre pes i sovint ho aconsegueixen, mantenir la pèrdua de pes a llarg termini és poc freqüent. La prevenció de l'obesitat requereix un enfocament complex, que inclou intervencions a nivell mèdic, social, comunitari, familiar i individual. Els canvis en la dieta, així com l'exercici, són els principals tractaments recomanats pels professionals de la salut. La qualitat de la dieta es pot millorar reduint el consum d'aliments rics en energia, com ara els que tenen un alt contingut en greixos o sucres, i augmentant la ingesta de fibra dietètica. L'Organització Mundial de la Salut emfatitza que la malaltia és una responsabilitat social i que aquestes eleccions dietètiques s'han de fer les opcions més disponibles, assequibles i accessibles. Es poden utilitzar medicaments, juntament amb una dieta adequada, per reduir la gana o disminuir l'absorció de greixos. Si la dieta, l'exercici i la medicació no són eficaços, es pot realitzar un baló gàstric o una cirurgia per reduir el volum de l'estómac o la longitud dels intestins, cosa que provoca una sensació de sacietat abans o una capacitat reduïda per absorbir els nutrients dels aliments. La cirurgia metabòlica promou la pèrdua de pes no només reduint la ingesta calòrica, sinó també induint canvis sostinguts en la secreció d'hormones intestinals implicades en la gana i la regulació metabòlica.
L'obesitat és una de les principals causes prevenibles de mort a tot el món, amb taxes creixents en adults i nens. El 2022, més de mil milions de persones vivien amb obesitat a tot el món (879 milions d'adults i 159 milions de nens), cosa que representa més del doble dels casos en adults (i quatre vegades més que els casos entre nens) registrats el 1990. L'obesitat és més freqüent en dones que en homes. L'obesitat està estigmatitzada a la major part del món. Per contra, algunes cultures, passades i presents, tenen una visió favorable de l'obesitat, considerant-la un símbol de riquesa i fertilitat. L'Organització Mundial de la Salut, els EUA, el Canadà, el Japó, Portugal, Alemanya, el Parlament Europeu i societats mèdiques (com l'Associació Mèdica Nord-americana) classifiquen l'obesitat com una malaltia. D'altres, com el Regne Unit, no ho fan.
Origen Sabem amb certesa que la ingesta excessiva d'aliments provoca aquesta malaltia. Però realment té un origen, i no ha sigut aquest el motiu que provoca la malaltia des dels nostres inicis.
L'estil de vida que tenien els nostres avantpassats, com els australopitecs, els neandertals o els primers Homo Sapiens, nosaltres no el tenim. El fet que aquests necessitessin caçar, construir cabanes constantment i ser nòmades, els obligava a tenir un bon físic i no patir cap malaltia de pes. A més a més, la ingesta calòrica i la dieta eren totalment diferents en l'actualitat. Però, realment, hi ha una raó clara a la història de per què nosaltres no hem mantingut uns trets físics similars, parlant sobre musculatura, als nostres avantpassats. L'obesitat, senzillament, es deu a causa que la nostra intel·ligència, a l'haver evolucionat, ens ha fet ser independents de l'entorn i no necessitar mantenir la manera de viure dels nostres avantpassats. És a dir, ens hem convertit en Homo Sapiens autodomesticats que voluntàriament s'han engabiat i han permès la decisió de perviure amb un estil de vida sedentari, en comparació amb el dels anteriors Homo Sapiens.CORBELLA, J., CARBONELL, E., MOYÀ, S., SALA, R., Sapiens, Espanya, Edicions 62 s. a., labutxaca, 2010.
Aquesta és la principal arrel d'aquest problema, d'haver passat de ser animals lliures a domesticar-nos sent conscients d'això; no és cap imperfecció del cos ni cap error genètic.
Característiques L'obesitat consisteix en l'acumulació excessiva de greix o sobrepès superior al 40% del límit aconsellat segons l'alçada que tingui la persona. Des d'un punt de vista psiquiàtric, les persones afectades d'obesitat solen ser esclaves de la bàscula i del mirall, amb dificultat en diferenciar la gana de certes emocions, com la tristesa, la frustració, l'ansietat o l'estrès. Solen tenir incapacitat per a frenar la seva voracitat i per a sentir-se tipes.
Índex de massa corporal miniatura|Taula de pesos i alçades.
Entre els instruments més utilitzats per determinar el grau d'excés de pes hi ha l'anomenat índex de massa corporal (IMC) proposat pel matemàtic Adolphe Quételet durant el .
L'IMC es calcula dividint el pes en kg pel quadrat de l'alçada en metres.
L'actual definició comunament en ús estableix els següents valors, acordats en 1997 i publicats en 2000:World Health Organization Technical report series 894: "Obesity: preventing and managing the global epidemic.". Geneva: World Health Organization, 2000. (Part1). pdf PDF. IMC menys de 18,5 és per sota del pes normal.
IMC d'18,5-24,9 és pes normal. IMC d'25,0-29,9 és sobrepès. IMC d'30,0-39,9 és obesitat. IMC de 40,0 o major i és obesitat severa (o mòrbida). IMC de 35,0 o major en la presència d'almenys una altra morbiditat significativa és també classificada per algunes persones com obesitat mòrbida.
En un marc clínic, els metges tenen en compte la raça, l'ètnia, la massa magra (musculars), edat, sexe i altres factors dels quals poden infectar la interpretació de l'índex de massa corporal. L'IMC sobreestima el greix corporal en persones molt musculoses i el greix corporal pot ser subestimat en persones que han perdut massa corporal (molts ancians). L'obesitat lleu com és definida segons l'IMC, no és un factor de risc cardiovascular i, per tant, l'IMC no pot ser usat com un únic predictor clínic i epidemiològic de la salut cardiovascular.
Circumferència de cintura L'IMC no té en compte les diferències entre els teixit adipós i teixit magre; tampoc no distingeix entre les diferents formes d'adipositat, algunes de les quals poden estar associades de forma més estreta amb el risc cardiovascular.
Un millor coneixement de la biologia del teixit adipós ha mostrat que el greix visceral o obesitat central (obesitat tipus masculina o tipus «poma») té una vinculació amb la malaltia cardiovascular, que només amb l'IMC.
La circumferència de cintura absoluta (> 102 cm en homes i > 88 cm en dones) o l'índex cintura-maluc (> 0,9 per a homes i > 0,85 per a dones) són utilitzats com a mesures d'obesitat central.
En una mostra de gairebé 15.000 subjectes de l'estudi National Health and Nutrition Examination Survey (NHANES) III, la circumferències de cintura va explicar significativament millor que l'IMC els factors de risc per a la salut relacionats amb l'obesitat que quan la síndrome metabòlica va ser presa com a mesura.
Greix corporal Una via alternativa per a determinar l'obesitat és mesurar el percentatge de greix corporal. Metges i científics generalment estan d'acord que un home amb més del 25% de greix corporal i una dona amb més de 30% de greix corporal són obesos.
Tanmateix, és difícil mesurar el greix corporal de forma precisa. El mètode més acceptat ha estat pesar a les persones sota l'aigua, però és un procediment limitat a laboratoris amb equipaments especials. Els mètodes més simples per mesurar el greix corporal són el mètode dels plecs cutanis, en el qual un pessic de pell és mesurat exactament per determinar el gruix de la capa de greix subcutani; o l'anàlisi d'impedància bioelèctrica, normalment duta a terme per especialistes clínics. El seu ús rutinari és desaconsellat. Altres mesures de greix corporal inclouen la tomografia computada, la ressonància magnètica i l'absorciometria de raigs X d'energia dual. National Institute for Health and Clinical Excellence. Clinical guideline 43: Obesity: the prevention, identification, assessment and management of overweight and obesity in adults and children.London, 2006.
Efecte sobre la salut
Un gran nombre de condicions mèdiques han estat associades amb l'obesitat. Les conseqüències sobre la salut estan categoritzades com el resultat d'un increment de la massa adiposa (artrosi, apnea del son, estigma social) o un increment en el nombre de cèl·lules grasses (diabetis, càncer, malalties cardiovasculars, fetge gras no alcohòlic). La mortalitat està incrementada amb l'obesitat, amb un IMC major de 32 estan associats amb un doble risc de mort. existeixen alteracions en la resposta de l'organisme a la insulina (resistència a la insulina), un estat pro inflamatori i una tendència incrementada a la trombosi (estat pro trombòtiques).
L'associació d'altres malalties pot ser dependent o independent de la distribució del teixit adipós. L'obesitat central (tipus masculí o obesitat de cintura predominantment, caracteritzada per un radi cintura maluc alt), és un factor de risc important per a la síndrome metabòlica, el cúmul d'un nombre de malalties i factors de risc que predisposen fortament per la malaltia cardiovascular. Aquests són diabetis mellitus tipus 2, hipertensió arterial, nivells alts de colesterol i triglicèrids a la sang (hiperlipidèmia combinada).
A més de la síndrome metabòlica, l'obesitat és també correlacionada amb una varietat d'altres complicacions. Per algunes d'aquestes malalties, ens ha estat establert clarament fins a quin punt són causades directament per l'obesitat com a tal o si tenen altra causa (tal com el sedentarisme) que també causa obesitat.
Cardiovascular: Insuficiència cardíaca congestiva, cor augmentat de mida i les arrítmies i marejos associats, cor pulmonar, varius i embolisme pulmonar. Endocrí: síndrome de l'ovari poliquístic, trastorns menstruals i infertilitat. Gastrointestinal: malaltia per reflux gastroesofàgic, fetge gras, colelitiasi, hèrnia i càncer colorectal. Renal i genito-urinari: disfunció erèctil, incontinència urinària, insuficiència renal crònica, hipogonadisme (homes), càncer mamari (dones), càncer uterí (dones), mort fetal intrauterina. Sistema integumentari (pell i apèndixs): estries, acantosi nigricans, limfedema, cel·lulitis, furóncols, intertrigen. Múscul esquelètic: hiperuricèmia (que predisposa a la gota), pèrdua de la mobilitat, artrosi, mal d'esquena. Neurològic: accident vascular cerebral, meràlgia parestèsica, mal de cap, síndrome del túnel del carp, demència, hipertensió intracranial idiopàtica. Respiratori: dispnea, apnea obstructiva del son, hipoventilació, síndrome de Pickwick, asma. Psicològic: depressió, trastorn de cos dismòrfic, estigmatització social. Solen tenir sentiments de culpa, una autocrítica mordaç i una autoestima minvada i autodestructiva. Menyspreen la seva imatge corporal i la d'elles mateixes com a persones, podent sentir odi i fàstic cap a elles mateixes.
Mentre que ser severament obès té moltes complicacions de salut, aquells qui tenen sobrepès enfronten un petit increment en la mortalitat o morbiditat. Se sap que l'osteoporosi ocorre menys en persones lleugerament obeses.
Causa i mecanismes En síntesi les principals causes són: