El front del Caucas o Campanya del Caucas són els termes utilitzats per la historiografia per descriure els combats entre l'Exèrcit rus i l'Exèrcit otomà en l'àmbit de la Primera Guerra Mundial a la regió del Caucas, territori que tant l'Imperi Rus (membre dels Aliats) com l'Imperi Otomà (membre de les Potències Centrals) desitjaven controlar de cara a la postguerra. En la historiografia russa és típicament considerada com un escenari diferent de la Gran Guerra, mentre que les fonts occidentals tendeixen a veure-la com una més de les campanyes de l'escenari del front oriental o del Pròxim Orient.
El front abastava des del Caucas fins a l'Anatòlia Oriental i l'Iran, arribant tan lluny com Trebisonda, Bitlis, Muş i Van a l'oest, i Tabriz a l'est. La guerra terrestre va ser acompanyada per atacs de l'Armada Imperial russa a la zona de la mar Negra de l'Imperi Otomà.
L'avanç rus al front del Caucas es va aturar el 1917 a causa de la Revolució russa, i les forces russes de la línia de front van ser reemplaçades per les tropes de la recentment sorgida República Democràtica d'Armènia (que incloïen Unitats de Voluntaris Armenis i Unitats irregulars armènies) i de la República Democràtica de Geòrgia. Juntament amb Alemanya, l'Imperi Otomà va signar el Tractat de Brest-Litovsk amb Rússia, reconeixent formalment el control otomà d'Ardahan, Kars i Batum. La subsegüent breu guerra entre l'Imperi Otomà, d'una banda, i la República Democràtica d'Armènia i la República Democràtica de Geòrgia, per un altre, va acabar en una derrota per a aquests últims i en la signatura del Tractat de Batum. No obstant això, els efectes d'aquest acord van ser anul·lats pocs mesos després, quan l'Imperi Otomà va acceptar la seva pròpia derrota a la Primera Guerra Mundial, signant l'Armistici de Mudros.
La declaració de guerra Tot i que abans de la Primera Guerra Mundial ja hi havia una aliança prèvia entre l'Imperi Alemany, l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Otomà, quan es va declarar la guerra a l'agost de 1914 l'Imperi Otomà va romandre neutral en un primer moment. El 14 de desembre de 1914, el xeic Ul-Islam va proclamar, en nom del Califat, la Guerra Santa islàmica contra el Regne Unit, França, Rússia i Montenegro. És, doncs, en aquesta data quan es pot considerar que es va activar el front del Caucas, on entraven en contacte dos dels contendents: l'Imperi Otomà i l'Imperi Rus.
Participants L'Imperi Otomà A l'esclatar la guerra en aquest front, el principal objectiu de l'Imperi Otomà era recuperar els territoris en l'Anatòlia oriental que havia perdut a conseqüència de la guerra russo-turca de 1877-1878. Els otomans van desplegar a la regió dos exèrcits, el 2n Exèrcit i el 3r Exèrcit. Les forces militars otomanes eren molt nombroses (es calcula que les componien entre 100.000 i 190.000 soldats), però estaven pobrament equipades, especialment per a les condicions hivernals.
L'Imperi rus El març de 1915 van quedar patents els objectius de l'Imperi Rus en la campanya, quan el ministre d'Afers Estrangers rus Serguei Sazónov (Серге́й Дми́триевич Сазо́нов) va presentar als ambaixadors britànic, George Buchanan, i francès, Maurici Paléologue, la petició que es reconeguessin les seves últimes demandes territorials per al final de la guerra, que eren la possessió de la ciutat de Constantinoble, els estrets de Bòsfor i els Dardanels juntament amb la mar de Màrmara, el sud de Tràcia fins a la línia Enez-Midia, així com parts de la costa meridional de la mar Negra i de l'Anatòlia, entre el Bòsfor, el riu Sangari i punts indeterminats prop de la badia d'Esmirna. El règim tsarista rus planejava reemplaçar a la població musulmana del nord d'Anatòlia i d'Istanbul amb gents més fiables per a ell, com els colonitzadors cosacs. Aquests documents van ser posteriorment publicats pel diari rus Izvéstia al febrer de 1917, amb l'objectiu de guanyar-se el suport del públic armeni per la Revolució russa.
L'exèrcit rus destacat en el Caucas estava format al començament per uns cent mil homes sota el comandament nominal de governador general del Caucas, Illarion Vorontsov-Dashkov. No obstant això, el comandament real ho exercia el cap d'Estat Major, el general Nikolai Iudénitx, un dels més reeixits generals russos de la Primera Guerra Mundial. A causa de les derrotes sofertes pels russos en els inicis del conflicte a les mans dels alemanys en les batalles de Tannenberg i dels Llacs Masurians, els russos van traslladar gairebé la meitat de les seves forces al front oriental, deixant així menys de seixanta mil homes per enfrontar-se a un possible atac de l'exèrcit otomà.
Armènia Ja abans de la guerra s'havien efectuat intents per atraure els armenis al procés de colonització russa de la regió. Després de la conquesta russa de Transcaucàsia a la dècada del 1820, el comte Paskevitx, qui havia dirigit la campanya russa, «va distribuir generosament terres a 124.000 armenis que havien emigrat des de Pèrsia i Turquia». En la dècada del 1890, durant els fets coneguts com les Massacres hamidianes, una altra onada d'armenis va arribar des de l'Imperi Otomà i es va assentar a Transcaucàsia.
A l'octubre i novembre de 1917, els regiments regulars russos van desertar massivament de la línia de front amb motiu de la Revolució russa. En aquesta situació, es va reorganitzar, al desembre de 1917, un cos d'Unitats Voluntàries Armènies al comandament del general Tovmàs Nazarbekian, amb Drastamat Kanayan (conegut com «Dro») com a comissari civil. La línia de front tenia tres sectors principals, sota el comandament de Movses Silikyan, Andranik Ozanian i Mijáil Arechian. Una altra unitat regular estava manada pel coronel Korganian. Hi havia destacaments guerrillers partisans armenis (més de 40.000 homes)Boghos Nubar the president of the Armenian National Assembly declared to Paris Peace Conference, 1919 through a letter to French Foreign Office-December 3, 1918. acompanyant aquestes unitats principals. La línia des de Van fins a Erzincan es va organitzar amb aquestes unitats. S'esmenta que Andranik Ozanian tenia 150.000 homes en els prop de 400 km de frontera (en una zona d'alta muntanya, amb ports molt localitzats). El 1918, el Daixnak (Moviment Nacional d'Alliberament Armeni) va proclamar la República Democràtica d'Armènia mitjançant el Congrés Armeni dels Armenis Orientals (unificat del Concili Nacional Armeni) amb la dissolució de la República Federativa Democràtica de Transcaucasia. Tovmàs Nazarbekian es va convertir en el comandant en cap de tot l'Estat armeni, mentre que Andranik Ozanian va prendre el comandament de la zona de guerra a l'interior de l'Imperi Otomà.
L'Imperi britànic El 1917, els Aliats van decidir enviar una missió militar de suport a aquest sector, que es va posar al comandament de Lionel Dunsterville. La força aliada (coneguda com Dunsterforce, pel nom del seu comandant) estava composta per uns mil homes; es tractava de tropes d'elit formades per australians, britànics, canadencs i neozelandesos, recolzats per alguns carros blindats. Aquesta unitat va col·laborar amb uns tres mil homes de les tropes russes revolucionàries (l'Exèrcit Roig) per evitar que s'establís una Transcaucàsia independent, així com per donar suport a la Dictadura del Caspi Central.
La campanya de 1914 En comparació amb els seus aliats, el generalat otomà i la seva organització van demostrar ser negligents en aquests primers compassos de la lluita. No obstant això, el front del Caucas va tenir l'efecte de distreure recursos als russos, detraient forces dels fronts en Polònia i la Galítsia i donant així l'oportunitat a les Potències Centrals d'assolir la victòria en el front oriental, fins i tot si els otomans resultaven perdedors en el Caucas. Els alemanys van proporcionar els recursos sol·licitats pels otomans, i el 3r Exèrcit otomà va ser utilitzat com a carn de canó per assolir aquesta distracció. El 1914, el Ministre de Guerra otomà, Enver Paixà, qui manava al 3r Exèrcit, va voler envoltar als exèrcits russos entre Sarıkamış i Ardahan.
La batalla de Sarıkamış
miniatura|Trinxeres russes al bosc de Sarıkamış Els russos van ser els primers a travessar la frontera, prenent les ciutats de Bayazid i Köprüköy. Al mateix temps, el 3r Exèrcit otomà d'Enver va rebre l'ordre d'avançar cap a Kars, disposant de les seves bases de rereguarda en Erzurum, a gairebé 100 km de distància de la frontera i a gairebé 1000 del ferrocarril que li comunicava amb Constantinoble. El pla d'Enver era el de dur a terme un moviment envoltant per atrapar en una bossa o setge a l'exèrcit rus a Sarıkamış, que pensava que podria aconseguir-ho el 25 de desembre com a màxim. Així, la seva ala esquerra va avançar fins Ardahan, uns 100 km més enllà de Sarıkamış.
Per oposar-se a l'avanç del 3r Exèrcit otomà, el governador Illarion Vorontsov-Dashkov va planejar replegar a l'Exèrcit rus del Caucas cap a Kars. Nikolai Iudénitx va menysprear els desitjos de Vorontsov, mantenint les seves posicions en Sarıkamış. L'ala esquerra del 3r Exèrcit otomà, per la seva banda, va arribar a Ardahanel 1r de gener de 1915. Però la missió militar alemanya destacada al costat d'Enver Paià no estava d'acord a llançar un atac en aquest territori en aquest moment, ja que pensava que l'exèrcit alemany podria donar millor suport al llarg de la primavera i estiu. Enver va assumir personalment el comandament del 3r Exèrcit i va ordenar la batalla contra les tropes russes. La batalla de Sarıkamış, que es va lliurar entre el 29 de desembre de 1914 i el 4 de gener de 1915, va ser una sonada derrota per al 3r Exèrcit otomà. Només el 10% d'aquest Exèrcit va aconseguir retirar-se a les posicions inicials. Les baixes sofertes pels otomans es xifren entre 75.000 i 90.000 homes. Enver, després del fracàs, va deixar el comandament del 3r Exèrcit.
L'avanç otomà cap a Tabriz Una petita força otomana va avançar igualment al desembre de 1914 des de Van cap a l'interior de Pèrsia. Aquesta força va trobar poca oposició, ocupant breument Tabriz. L'avanç obeïa a l'esperança que s'aconseguís provocar una revolta dels kurds. Tant russos com britànics van apostar forces al nord de Pèrsia per repel·lir a les unitats otomanes, que van retrocedir fins a la seva frontera després de la derrota soferta pel 3r Exèrcit otomà en Sarıkamış.
La campanya de 1915 Al febrer de 1915, el general Iudénitx va ser lloat per la victòria aconseguida i ascendit perquè ostentés el comandament de totes les tropes russes desplegades al Caucas. Els Aliats van sol·licitar de Rússia un atac en el front oriental que s'alleugés la pressió que els alemanys exercien contra ells en el front occidental, al que Rússia va respondre sol·licitant al seu torn als Aliats que col·laboressin alleujant la pressió que ells mateixos patien al Caucas amb un atac naval (vegeu també Teatre d'operacions de la Mar Negra). Com a resposta a aquesta última petició, les operacions en els Dardanels (batalla de Gal·lípoli), amb un possible avanç en direcció a la capital otomana, van ajudar a les forces russes en aquest front durant 1915.
Els objectius perseguits per l'Imperi rus en aquesta campanya eren limitats, ja que s'acontentaven amb avançar des Kars cap al sud, cap al llac Van, per assegurar la línia de comunicacions a Pèrsia. D'altra banda, el governador Illarion Vorontsov-Dashkov, amb l'aprovació de Sergei Sazonov, ministre d'Afers Estrangers rus, planejava provocar la insurrecció dels armenis de la zona, de religió cristiana, majoritaris a la regió tot i que la política de russificació al Caucas havia fet que molts turcs fugits d'aquesta zona s'assentessin a la regió de Van.