El Baix Ebre és una comarca de Catalunya dins de la vegueria de les Terres de l'Ebre. Limita al nord amb lo Baix Camp, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, a l'est amb lo Mar Mediterrani, al sud amb la comarca del Montsià i a l'oest amb la Terra Alta i el Matarranya. Va ser creada el 1936 per la Generalitat de Catalunya, eliminada pel franquisme i restituïda el 1987. L'any 1990 se'n va escindir el municipi de Sant Jaume d'Enveja a l'hemidelta dret.
Geografia Té una extensió de 1.002,7 km² i una població (2009) de 81.724 habitants. La formen 14 municipis i la capital administrativa és Tortosa.
Característiques del paisatge d'esta comarca són lo curs baix del riu Ebre i el seu hemidelta, l'esquerre, així com les serres de Cardó-Boix, Cavalls i Pàndols, i la dels Ports —amb lo Mont Caro (1.442 m), lo cim més alt de la demarcació.
Los pobles de l'interior de la comarca es caracteritzen pel nucli antic, dins del qual se conserva encara certa part de l'arquitectura popular. D'altra banda, els pobles situats a la vora del mar mantenen un cert aire mariner dins del nucli antic. I els pobles de creació més recent són los que trobem en territori deltaic.
Lo Baix Ebre alberga dos parcs naturals: el Parc Natural dels Ports i el Parc Natural del Delta de l'Ebre, dos paratges de gran riquesa paisatgística, natural i animal.
Relleu miniatura|esquerra|Serra de Cardó Lo Baix Ebre és tancat per la Serralada Prelitoral. Esta serralada és tallada per l'Ebre, el qual s'ha obert camí pel pas de Barrufemes, en comptes de fer-ho pel pla del Burgar, camí que semblaria més normal. Lo fet és que el riu pren l'itinerari aparentment més difícil, entre les serres de Cardó i el conjunt dels Ports de Beseit.
Al marge esquerre de l'Ebre hi ha una alineació de muntanyes que arriben gairebé fins a la costa. Hi predomina la roca calcària i hi destaquen les serres de Cardó (la Creu de Santos, 941 m.) i del Boix. Constitueixen un conjunt alterós amb nombroses cingleres separades per barrancs profunds. En l'economia tradicional pastoral ha estat un sector força ocupat i explotat. Los colls entre tossals i puigs eren indrets de gran importància en la comunicació i moviment dels ramats: Pas de l'Ase (Benifallet) i portells del Cosp i de Xàquera.
Al marge dret lo relleu és constituït pel gran conjunt dels Ports, que s'estenen molt més enllà del Baix Ebre. Los Ports de Beseit són constituïts per una sèrie de serres amb relleus abruptes, tallats i esquerps. En conjunt és una gran massa de calcàries aixecades, plegades, trencades i replegades. Lo resultat és un relleu enlairat i on és difícil pujar-hi i travessar-ho.
Lo punt més alt és lo Caro, a 1.441 m. Lo Caro, o Montcaro, és un autèntic mirador de tota la comarca: al seu cim s'ha instal·lat un modern repetidor de televisió. S'hi accedeix des de la plana per una pista sinuosa, anomenada del Caragol. La resta són les nombroses moles i tossals que es destaquen d'esta massa rocosa. Entre estos hi ha petites planes ensotades, valls profundes i barrancs que comuniquen los cims i carenes amb la plana. Però, ja s'ha dit, lo pas per estos indrets és difícil i cal anar molt amb compte d'endinsar-se pels Ports sense seguir una ruta coneguda i ben establerta. En cas contrari hom se pot trobar penjat dalt d'un cingle, o tancat en un barranc.
Entre estes dues grans unitats, los Ports i les muntanyes de Cardó, hi ha la vall oberta per l'Ebre, al fons de la qual hi ha la plana al·luvial hi ha un relleu planer, primer amb poc pendent, però a mesura que s'acosta la muntanya es fa més inclinat. Se tracta d'una plana inclinada, per sota dels 200 metres d'altitud, formada per materials desfets que han baixat de les serres veïnes en moments de pluges intenses. Posteriorment ha estat trencada per nombrosos barrancs. Actualment hi predominen los conreus llenyosos i cereals de secà.
És en esta plana inclinada on amb lo temps s'ha anat formant una crosta superficial, una capa molt compacta anomenada tapàs. Los pagesos han trencat esta crosta calcària per tal de poder aprofitar la terra fèrtil que hi ha a sota. Los fragments de tapàs són apilonats a les vores dels camps en forma de lloses de color blanquinós o rogenc.
Lo riu talla esta plana i al seu fons ha format una sèrie de nivells al·luvials o terrasses. La terrassa inferior és regada i intensament conreada, en especial de fruiters i hortalisses.la plana al·luvial regada és estreta, d'un quilòmetre i mig a tres, variable segons la configuració del relleu de cada indret. miniatura|Punta de l'Aliga Allà on s'uneix un barranc, sol ser més ample, com en lo cas de l'aiguabarreig amb lo barranc de Sant Antoni al sud de Tortosa. Altres barrancs són los del Llop, de la Cunca, de Pinyolriu, de la Crevera, de Farrúbio i de Lladó que tots desguassen al marge dret de l'Ebre. Los barrancs del marge esquerre són més curts i amb cabals inferiors, quan porten aigua, a causa de la proximitat de les serres al llit de l'Ebre i amb menys de precipitació.
Pel cantó del mar hi ha una plana litoral, també solcada per barrancs que només porten aigua en períodes de pluja intensa. La plana és desigual i trencada en diferents llocs, com en lo promontori calcari de la punta de l'Àliga. Hi ha d'altres puntes o caps i diverses cales allà on la costa és una mica alta, d'uns pocs metres.
Però la unitat de relleu és característica del Baix Ebre, com també del Montsià, és la plana deltaica. Per la seua importància, lo delta és descrit en un apartat independent Parc Natural del Delta de l'Ebre.
Els rius Parlar dels rius al Baix Ebre és parlar de l'Ebre. La resta són una sèrie de torrents i barrancs que baixen dels Ports o de les serres de Cardó i del Boix. Són curos que recullen l'aigua de conques d'escassa superfície. La majoria van sempre secs, i només porten aigua en los períodes de pluges importants. Després queden secs fins a la propera pluja abundant. N'hi ha que desguassen a l'Ebre i d'altres directament a la mar. D'estos torrents i barrancs ja s'ha parlat en lo capítol del relleu, i se n'han indicat los més destacats.
De l'Ebre també se n'ha parlat en comentar la formació del delta. Ara en fixarem sobretot en lo règim actual del riu. L'Ebre és lo riu més cabalós de la península Ibèrica, ja que recull les aigües dels vessants pirinencs, on neva i plou força. L'Ega, l'Arga, l'Aragon, lo Gàllego i, sobretot, lo conjunt del Cinca-Segre fan que l'Ebre tingui un cabal abundant. Té 908 km de longitud i una conca d'uns 85.000 km². miniatura|esquerra|Lo riu Ebre al seu pas per Benifallet L'Ebre té un recorregut curt pel territori català, només 138 km de longitud i una conca de 3.114 km². estes dades són sense comptar amb la conca del Segre, la qual té 22.579 km². de superfície. Però l'Ebre té una gran importància econòmica per a Catalunya, sobretot per tres aprofitaments: aprofitament energètic (Ribera d'Ebre), per a regadiu (Baix Ebre i Montsià) i per abastir poblacions i indústries (Ribera d'Ebre, Montsià, Baix Ebre, Baix Camp i Tarragonès). I d'altres usos, com lo turístic i l'esportiu, que cada vegada tenen més importància.
Esta diversitat d'aprofitaments ha estat motiu de conflictes, ja que, malgrat que el riu sigui cabalós, l'aigua que hi corre és limitada. És un recurs natural renovable, però limitat. Part dels conflictes se generen a causa dels interessos entre els pobles i grups econòmics que aprofiten les seues aigües d'una manera o altra. Per exemple, els regadius del pla d'Urgell s'abasteixen de l'aigua del Segre, els de Navarra i Aragó d'altres afluents de l'Ebre o directament del mateix riu. S'han construït nombrosos embassaments en diversos indrets de la seua conca per tal de regular el cabal.
Tot plegat fa que els de més avall rebin un Ebre que no només depèn del règim de precipitacions i de la fosa de la neu, sinó, i sobretot, dels aprofitaments que se n'ha fet aigües amunt. Los habitants de la Ribera d'Ebre, del Baix Ebre i del Montsià troben un Ebre molt diferent del que era només fa mig segle. L'Ebre cada vegada serà més controlat des del seu naixement, per l'augment en lo consum de l'aigua de les poblacions de la seua conca, o de les conques en què l'aigua és transvasada.
Quan se parla d'aprofitaments no es fa referència solament a una disminució del cabal, sinó també a la qualitat de les aigües. Les aigües se van contaminant si les poblacions i les indústries aboquen les aigües residuals sense tractar-les o depurar-les. Per això cada vegada es construeixen més depuradores, per tal que la qualitat de l'aigua corrent dels rius no sigui contaminada i nociva per als pobles d'aigües avall.
Segurament lo canvi més gran que ha sofert l'Ebre sigui la regulació del seu cabal. La construcció dels embassaments ha fet possible retenir l'aigua quan lo cabal és abundant i deixar-la anar quan és baix. Esta regulació ha estat molt positiva de cara als regadius i per a les indústries i poblacions, que d'esta manera veuen assegurades l'aigua durant tot l'any.
Al costat d'estos grans avantatges hi ha diversos inconvenients que cal considerar. Lo primer és la modificació de la dinàmica natural del riu. Se modifica la vegetació i la fauna lligades al corrent del riu i l'aportació de sediments al delta. Estes conseqüències poden semblar d'escassa importància. No és pas així, ja que se'n deriven fets indirectes que poden ser molt greus. La forta disminució de sediment, per exemple, pot fer que la força destructiva de les ones i corrents marins superi la força constructiva dels sediments arrossegats pel riu. Si és així, el delta tendirà a reduir superfície. Por ser que creixi en la desembocadura actual, però en altres indrets la línia de costa del delta recularà.
Abans de la construcció dels embassaments, l'Ebre es desbordava periòdicament i inundava les planes al·luvials inferiors i el delta. Era un fenomen natural que tenia conseqüències catastròfiques per a l'ocupació i activitats de l'home. Una riuada podia fer net en tot lo fons de la vall. No deixava casa dreta, arrasava conreus, marges, recs, séquies i proteccions de tota mena. Una inundació provocada pel riu no era només que l'aigua envaïa una terra, sinó que la força violenta de l'aigua corrent i carregada de terra arrencava i s'enduia tot lo que trobava.
Història de les riuades Per això és tan important la regulació del cabal en moments de pluges intenses. A la façana de l'església de Xerta hi ha un limnígraf de rajoles on se troben inscrits los nivells de les inundacions de l'Ebre des del . És molt alliçonador contemplar esta inscripció, ja que ajuda a entendre què és una riuada i fins on ha arribat realment l'aigua en los darrers quatre segles.
Segons esta inscripció, la inundació que arribà més amunt de les registrades és la del 9 d'octubre de 1787, coneguda a la zona com "la riuada grossa" dia en què l'aigua assolí l'alçada de 10 metres, ben bé fins al capdamunt de la porta de la mateixa església. Pot semblar impossible que l'aigua arribi tan amunt. Doncs així ha estat, i tornaria a passar ben aviat si no fos per la capacitat dels embassaments a retenir l'aigua.
Segona la mateixa inscripció, el 23 d'octubre de 1907 l'aigua assolí els 9,2 metres i el 29 d'octubre de 1937 los 9 metres. Lo 25 de maig de 1853 arribà fins als 8,08 metres, lo 21 d'octubre de 1866 als 7,89 metres, lo 5 de novembre de 1617 als 7,68 metres i el 17 de setembre de 1844 als 7,25 metres. Són dades prou significatives d'un fenomen que ha estat molt catastròfic. D'estes dades se pot treure la conclusió que tres o quatre vegades cada segle l'Ebre puja de manera natural més de quatre metres del seu nivell normal. Se pot dir que són poques vegades. És cert, però suficients perquè condicioni la vida i l'ocupació de les terres riberenques. miniatura|esquerra|L'embassament de Mequinensa que tants avingudes ha evitat a la part baixa de l'Ebre